31 de gener 2017

PLORS DE COCODRIL, AL SANT ANDREU TEATRE

Plors de cocodril. Guió: Andreu Martínez i Pere Romagosa
Sant Andreu Teatre, Barcelona
Per a espectadors més grans de 3 anys.

El pallasso Pere Romagosa, reconvertit en electricista, entra a l'aula 'Cocodrils' d'una escola bressol, on dormen els nadons. Des de la platea em pregunto ¿on és l'encarregada de vetllar les criatures? Un patir. Un cop la bombeta canviada, comencen els plors i la cosa s'embolica. L'electricista acaba divertint els menuts i els fa adormir a base d'un xou personalitzat utilitzant els materials que troba per allí i ens fa riure, també, als que som darrere de la quarta paret. Els espectadors petits ja s'hi trobaven, els adults, hem deixat de preguntar-nos qui s'encarregava de vetllar les criatures. Fantàstic, Romagosa. 9/10


30 de gener 2017

'EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ', AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

 En la solitud dels camps de cotó. Autor: Bernard-Marie Koltès. 
Traducció: Sergi Belbel. Direcció: Joan Ollé. Sala Petita, TNC
No és una obra recomanable a qui vulgui iniciar-se com a espectador de teatre. Hem intentat, debades, entendre En la solitud dels camps de cotó de Bernard-Maria Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) des de la primera vegada que la vam veure, i ja n'és la tercera versió. Dos homes coincideixen en un espai incert a la nit. Un ja hi era, l'altre anava de passada. Monologuen, no dialoguen. Interactuen poc, avien frases llargues, pesants, enigmàtiques. 
Segons el càsting el sentit del que diuen varia. No és el mateix que l'home que s'ofereix com a venedor de desitjos sigui més gran que el que suposadament els necessita comprar. No és el mateix que un vesteixi com un indigent i l'altre com un punk. No és el mateix que un parli en un estàndard tirant a culte i l'altre s'esplaï en un nivell vulgar de la llengua. En aquesta versió, el director Joan Ollé ha decidit llimar les diferències socials i culturals tant pel que fa a la part visual com a la lingüística. Hi ha, però, decalatge  en les interpretacions: el dealer (Andreu Benito), a penes gesticula, el comprador (Ivan Benet) es desficia davant la intimitat que li proposa l'home desconegut.
Per escenografia, una tarima basculant per al terra i una altra per al sostre. Al final gairebé s'ajunten i els dos personatges queden encaixonats com si fossin el farcit d'un entrepà.  És l'hora d'aplaudir els actors i d'admetre que som llecs, si no entenem d'on ve la reverència per aquesta obra. 8/10


29 de gener 2017

CINEMÚSICA, AL CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA

Cinemúsica. Idea original i coautora: Gisela Juanet. Música
i coautora: Berta Ros. Direcció: Dani Coma. CCCB, Barcelona
Per a espectadors entre 1 i 3 anys

Cinema mut —Clarlot, esclar!— en blanc i negre, presentat amanit amb mim i música en directe per als més petits. Les oficiants van cofades amb vestits dels anys vint, per arrodonir l'ambientació (de cara als progenitors).  Microprojeccions en un espectacle d'una mica més de mitja hora. Tothom molt atent, cap espectador ha somicat. Un èxit rotund. Sense paraules. 9/10 

28 de gener 2017

DOCUMENTAL 'TEMPS DE CARITAT'

https://vimeo.com/196829362
Cliqueu la imatge per veure el documental.
Temps de caritat. Direcció: Joan López Lloret
Producció: Xarxa Audiovisual Local (Diputació Barcelona) i el CCCB 

El documental s’estructura en cinc jornades, cinc dijous en els quals s’evoca la infància dels homes i les dones que visqueren a la Casa de Caritat de Barcelona (actualment edifici del CCCB) i el seu testimoni vital sobre la seva infància i adolescència. Cadascú explica el seu origen, la vida diària, els jocs, la higiene, la religió, el sexe, la relació amb qui els cuidava (monges, cuidadors), les seves eleccions professionals en els tallers i, en alguns casos, el seu adéu a la Casa de Caritat, en un relat coral puntejat per les circumstàncies històriques que van modelar, juntament amb l’escenari de l’edifici, la seva personalitat i la seva vida.

26 de gener 2017

'L'HOSTALERA', DE GOLDONI

L'Hostalera, de  Carlo Goldoni. Adaptació i direcció:  Pau Carrió
Teatre de la Biblioteca de Catalunya, Barcelona
Comentari d'una festa que ens ha traslladat a la Itàlia de Fellini: Carlo Goldoni (Venècia, 1707 - París, 1793) a ca L'Hostalera, de la Biblioteca de Catalunya. Hi mana la Mirandolina, en cos i veu de la senyora actorassa Laura Aubert. I sis personatges més que ens fan rabiar les mans de tant aplaudir, amb David Verdaguer al capdamunt, amb un personatge del qual només sabem que rebutja les dones i acaba  trasbalsat i agenollat davant les gràcies totes de la mestressa de l'hostal, que ha desplegat les arts de seducció i s'hi ha quedat, també, entrampada. Dirigeix Pau Carrió amb força, enfocant aquesta comèdia clàssica en absolutament coral.


Vegeu el menjador d'estiu de L'Hostalera, «Mirandolina, trattoria & locanda», de Florència. Aquí és on els espectadors, asseguts al voltant de taules parades amb estovalles de quadrets vermells, tasten els riggatoni amb ragú vegetal (exquisits, cassoles del Restaurant Gat Blau) acompanyats de música en directe. Aquí és on dos hostes es diputen l'amor de la mestressa, que amb enginy sap guardar les distàncies i aconsegueix que  tothom se senti a gust a l'hostal, fins que arriba Ripafratta, un hoste intel·lectual i superb i s'inicia el combat dialèctic entre raó i sentiments, que arrossega els protagonistes. 10/10

Volem calma i tendresa. Volem que ens escoltin. Volem que ens 
deixin en pau. Ho volem tot ! A vegades ho volem tot a l’hora, 
d’altres volem una cosa de dia i una altra de nit. Hem de triar ? 
CARLO GOLDONI. L'Hostalera


 




25 de gener 2017

2017: CONCURSOS LITERARIS D'ALTRE TEMPS

http://www.nuvol.com/opinio/premis-literaris-un-altre-relat/
«Núvol. Diari digital de cultura en català», 7-11-2016 
Cliqueu la imatge per llegir l'article
Premis literaris que fa cinc anys reunien cent exemplars ara n'apleguen una dotzena encara no. Els membres dels jurats estan radiants, trien el que els sembla el millor treball del poc material rebut i fora feina; els convocants, en canvi, es plantegen canviar d'estratègia de comunicació. A partir d'aquesta davallada d'originals —sempre els mateixos—que circulen amunt i avall, de concurs en concurs, podríem suposar que s'han estroncat les ganes d'escriure perquè les possibilitats de guanyar un premi són escasses. No és cert. El que s'ha estroncat és l'interès pels concursos que demanen els originals en paper. La qual cosa comporta fer les fotocòpies de l'original o imprimir les còpies, enquadernar els exemplars, perdre temps i diners enviar-los per correu certificat. I, tot això, sabent que no es podran recuperar després del veredicte.

Aplaudim, doncs, els premis que ja demanen originals per correu electrònic: Josep Pla, ONCE, Martorell, Barcanova infantil i juvenil, Cifre de Colonya de Palma, Tarragona, Montblanc, Ascó (només el de narrativa; asseguren que l'any que ve també el de poesia), Alcoi, Enric Valor de literatura juvneil, premis de la Universitat Autònoma (Premi de novel·la Memorial Pere Calders, Premi de poesia Martí i Pol i Premi de narrativa Caterina Albert), Castellitx, Constantí, Martorelles, Premi Hac Mor de plaquettes subversives, Meliana, Torelló, Dones Foment... Alguns donen la doble opció de correu postal i correu electrònic, i d'altres obliguen el concursant a enviar la plica per correu postal. 

Només una minoria de convocants s'ha apuntat al carro tecnològic. ¿I la resta?  La resta de premis que es convoquen als Països Catalans —passen de cinc-cents— continuen sense fer servir el sentit comú. Com que ja n'he parlat a bastament i aquest apunt fa de recordatori, n'afegeixo els enllaços per a qui tingui al seu abast fer un toc d'atenció als convocants. Sobre les còpies, però també sobre altres  abusos que es cometen en la redacció de les bases:

Actualització comunicativa urgent

Còpies en paper no recuperables
¿Qui es responsabilitza de les còpies?
Fotocòpia del DNI/NIE i/o currículum
Llistes de treballs presentats

Sobre els drets d'autor 
El premi és una publicació
Premis repartits en accèssits
Premis que comporten compromisos
Cessió de drets

Per correu postal, encara
Jurats no qualificats
Publicacions que no es difonen
Premis ex aequo
Finalistes sense premi
Premis que comporten compromisos
Concursos per fer clients


24 de gener 2017

'DÉU ÉS BELLESA', AL MALDÀ

Déu és bellesa. Autors: Paavo Rintala i Kristian Smeds. 
Traducció: de Riikka Laakso i Meritxell Lucini. 
Direcció de l'obra: Alícia Gorina. El Maldà, Barcelona
La companyia Parking Shakespeare posa en escena Déu és bellesa un espectacle sensorial que recrea vuit quadres pictòrics del pintor finlàndes Vilho Lampi (Oulu, 1898 - 1936). En cadascuna de les vuit  escenes el pintor (interpretat per tots els membres de la companyia) explora des de diferents vessants els dubtes del creador que el porten a l'entusiasme i a l'enfonsament una vegada i una altra, però que són el motor ètic en la recerca de bellesa que només és atribuïble a la divinitat. 
Els oficiants —Òscar Bosch, Maria Casellas, Mireia Cirera, Adrià Díaz, Pep Garcia-Pascual, Santi Monreal i Ricard Sadurní— reben els espectadors vestits amb barnús blanc, en el que podria ser el taller de l'artista, enmoquetat amb tela de les que fan servir els paletes. A la sala, unes quantes taules amb pa sec, un servei de te per a tothom qui en vulgui, martells i altres objectes que formaran part de l'acció.  Les escenes no seqüencialitzades —algunes de les quals, com la matança del porc, poden ferir la sensibilitat de l'espectador— mostren la complexitat d'aquest geni de la pintura. Teatre físic per narrar l'experiència d'un artista turmentat, a càrrec d'uns intèrprets molt ben dirigits per Alícia Gorina. 8/10

23 de gener 2017

UNA CASA A L'EST, AL TEATRE TANTARANTANA

Una casa a l'Est. Autora i directora: Laura Mihon
Traducció: Elm Puig. Teatre Tantarantana, Barcelona
La dramaturga romanesa Laura Mihon, autora i directora d'Una casa a l'Est, ambienta aquesta obra en un espai i un temps que coneix per ascendència familiar. Dos milions de dossiers acumulats pel règim comunista es van obrir al públic —teòricament— el 2005, però encara avui els pares de Mihon no han pogut  consultar els seus. Els protagonistes, la Mònica i el Florentin, dos joves d'avui, tornen al país dels pares per buidar-ne la casa i posar-la a la venda. Els pares hi van viure en l'època comunista, amb por pels delators i pels càstigs. Teatre compromès que rescata de l'oblit la repressió que s'ha mantingut silenciada més enllà de la caiguda del comunisme. 8/10
 

22 de gener 2017

PASTISSETS DE CABELL D'ÀNGEL

Pastissets de cabell d'àngel. Foto: Paüls
He donat la recepta dels pastissets a tothom qui, després de tastar-los, me la demana. No sé de ningú que l'hagi dut a la pràctica, però. La meva padrina Munda i la meva mare feien la confitura de cabell d'àngel a casa amb les carabasses que plantaven el padrí Alfonso i, més endavant, el meu pare. Coïen al forn una carbassa sencera de cabell d'àngel, quan era cuita, l'obrien pel mig i treien la polpa de filaments i llençaven les llavors. En un cassó coïen els filaments junt amb el seu pes en sucre i un dit d'aigua i els anaven remenant fins que s'enrossien. Faig els pastissets, si fa no fa, com els fèiem la padrina i la mare, però amb cabell d'àngel de la marca Conservas Soro (dulce de cabello de ángel, en pots de 400 g):
500 g farina
150 cc d'oli d'oliva extra verge
50 cc d'anís
50 cc de moscatell
gotes d'essència de llimona
300 g de cabell d'àngel
Barregem l'oli, l'anís, el moscatell i l'essència de llimona i els remenem amb una batedora de vares. Incorporem a poc a poc la farina fins a obtenir una pasta, que acabarem de lligar treballant-la amb les mans. A continuació agafem trossos de massa i l'estenem amb un rodet sobre el marbre de la cuina. Tallem cercles d'uns 12-14 centímetres de diàmetre. Al centre de cada cercle, hi dipositem una cullerada rasa de cabell d'àngel. Dobleguem la pasta sobre ella mateixa. Ajuntem les dues parts pitjant les vores de la pasta amb una forquilla. Aquest procediment és una mica delicat, però, amb la pràctica, es fa a ulls clucs. Anem dipositant cada pastisset en una safata per anar al forn. Els coem a una temperatura de 180-200 graus, només uns 10 minuts. Els traiem del forn i els arrebossem amb sucre. En surten uns catorze.


—La mare del tano! —va dir l'agent, i va xiular amb admiració.
ANDREA CAMILLERI. El lladre de pastissets.

MARIALLUÏSA

Marialluïsa del jardí de llicorella. © Paüls
La mata de marialluïsa (Lippia triphylla (L'Hér.) O. Huntze) que tenim al jardí de llicorella no és gaire gran, però, en canvi, és molt productiva. En fem tres collites l'any. Assequem les fulles al rebost i les guardem en pots de vidre. Les utilitzem en infusió per alleugerir els símptomes d'indigestió. També tenen una lleugera acció sedant i antineuràlgica. Fan una olor difícil d'oblidar.

Per saber-ne més:


20 de gener 2017

PAISATGES DIBUIXATS, DE M. TERESA FERRÉ COLOM

Inauguració de l'exposició Paisatgs dibuixats.
 Fina Masdéu, M. Teresa Ferré Colom i Andreu Ferré.
Camp florit, de M. Teresa Ferré Colom

Voluntat viva 
de camins i de marges,
gent i paisatge. 
Subtil aparellaves
terra, llei i respecte.
LENA PAÜLS
De 'Tankas de cop'


La Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus ha organitzat l'exposició Paisatges dibuixats, de M. Teresa Ferré Colom, que es pot veure fins a primers de febrer al  vestíbul del Teatre Bartrina de Reus (entrant pel Centre de Lectura).
S'hi poden veure una mostra de dibuixos i pintures de paisatges de Siurana, de Mont-ral, del Montsant, d'Escornalbou, de Mont-roig... composicions equilibrades que sorgeixen d'una mirada poètica, que ens transmet benestar a través d'una paleta delicada. Els quadres s'il·lustren amb fragments literaris al·lusius d'autors de proximitat, entre els quals la tanka que encapçala aquest apunt. Gràcies, Fina Masdéu per la tria.

Exposició Paisatges dibuixats.
Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus




17 de gener 2017

EL CAPITAL HUMANO, DE PAOLO VIRZÌ

Intérpretes: Fabrizio Bentivoglio, Valeria Bruni Tedeschi, 
Valeria Golino, Matilde Gioli, Guglielmo Pinelli, 
Fabrizio Gifuni, Gigio Alberti.

La mort d'un ciclista a la pel·lícula francoitaliana El capital humano, dirigida per Paolo Virzì el 2013, és l'esdeveniment dramàtic que fa de motor per parlar de personatges i situacions deutores del daltabaix econòmic que ha esquitxat a tothom la darrera dècada. Hi ha un esclatant joc de miralls de dues classes socials que coincideixen per l'enamorament (en estat de decadència en començar l'acció) del noi i la noia de dues famílies, una de milionària immersa en un món dominat per especuladors, i una altra de treballadors autònoms amb el pare al capdavant, un home patètic que arrisca el seu migrat patrimoni enlluernat per suposats beneficis. Tothom és culpable en aquesta història coral, però l'autor atenua la contundència del càstig a causa de la crua realitat (mal de molts...). Un faula sobre l'avarícia. 8/10



16 de gener 2017

MONÒLEG 'MAL MARTÍNEZ: HUMOR I HÒSTIES'

Mal Martínez: humor i hòsties, de Marc Martínez.
Teatre Regina, Barcelona
Marc Martínez prorroga el monòleg Mal Martínez: humor i hòsties i passa del Teatre del Raval al Teatre Regina, de Gràcia (els dijous). Vegeu el comentari de l'estrena:
L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) se sent com a casa al Teatre del Raval, damunt el qual hi havia l'escola on va anar de petit.  L'espectacle Mal Martínez: humor i hòsties que ara hi presenta en format monòleg respira veritat pels quatre costats. Al Marc, Marquitos,  l'hem anat seguint i veient créixer com a actor des d'aquell fantàstic i potent musical Tira't de la moto, del 1988, i ens deixa bocabadats en cada nova sèrie i en cada nou espectacle on participa. En aquest monòleg parla d'ell, radiografia la seva família i  l'ambient de carrer del barri del Raval de Barcelona. Explica amb un humor tendríssim els fets quotidians que l'han marcat i ho combina amb cançons seves. Hi surt la perruqueria de la mare on ell va rentar més d'un cap,  la societat que formaven amb el seu germà d'infants per entretenir les visites familiars i obtenir-ne uns calerons, els atracadors de dia i de nit del barri, la primera noieta que va despertar-li el desig sexual, els jocs de metges amb les cosines i tot l'univers viscut al terrat de la infància d'aquest amo i senyor, líder de l'escenari per primer cop en cinquanta anys, diu. Marc Martínez ens ha tornat a guanyar el cor.  No ens estranya que ja prorrogui, de moment, fins a finals de gener. I que ja tingui gira a l'agenda. S'ho val, aquesta delícia. 10/10





'LA TAVERNA DELS BUFONS', AL TEATRE ROMEA

La taverna dels bufons. Autors: Martí Torras Mayneris i Denise Duncan. 
Traducció: Joan Sellent. Direcció: Martí Torras Mayneris. Teatre Romea
Dos bufons de llarga trajectòria — William Kempe i Robert Armin— han fet riure als espectadors amb el seu bon ofici i les paraules de Shakespeare. Ara són ànimes en pena divagant en una taverna de mala mort mentre esperen el reconeixement que només pot proporcionar-los l'autor. I l'autor arriba, però d'incògnit.  Hem de suposar que el que diuen els dos còmics i els fragments de diverses obres shakespearianes que intercalen en el  discurs haurien de fer entendre al públic el seu passat il·lustre. Sembla que sigui aquest l'objectiu, fins que al final el reblin amb interpretacions de textos dramàtics d'alt voltatge. Doncs, no. Hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar. Potser el dia de la meva sessió els intèrprets no estaven a to, però diria que els admiradíssims actorassos Joan Pera, Carles Canut i  Dafnis Balduz diuen un text en el qual no creuen. El que m'ha deixat més bon gust d'aquest espectacle ha estat el grup musical Els berros de la cort (Jordi Batallé, Gavin Buckley, Elda Daunis, Marc Daunis, Xus Jiménez), tot i que poc travat en l'acció.  7/10


15 de gener 2017

AUDIOLLIBRES (QUE LLEGEIXI RITA)

Els audiollibres són un recurs més per apropar-los a la literatura. És un suport ideal per a viatges, per persones que treballen a casa, per les que tenen problemes de visió. No hi ha mercat, encara, però, temps al temps. Vegeu-ne els avenços en aquest terreny, segons informa el Suplement tardor-hivern 2016 de «Cornabou. Revista digital de Literatura Infantil i Juvenil»:
Els audiollibres en català que fins ara es trobaven en plataformes digitals, acaben de fer el salt a les llibreries. La productora Audiomol té un catàleg que supera els 130 títols. A partir d'ara, però, l'editorial Seebook, mitjançant un acord amb la mateixa editorial Audiomol i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en fa una distribució a les llibreries.
La novetat és que el lector-oient no ha d'adquirir el llibre en qüestió sinó que el pot escoltar a través del mòbil, en streaming, només adquirint la targeta corresponent en una de les llibreries i activant un codi únic, en QR o alfanumèric.
Al marge d'aquesta comoditat, també es poden continuar descarregant com fins ara els audiollibres en MP3 o M4B, ja sigui des d'una tauleta o un ordinador, sempre sense cap necessitat d'instal·lar cap mena d'app suplementària, i també, esclar, se'n pot adquirir el CD. El lector-oient decideix.
Les productores Audiomol i Seebook han incorporat en aquest nou mètode audiollibres de clàssics com El petit príncep, Els contes d'Andersen, Les aventures de Tom Sawyer, Tres homes dins d’una barca o Les aventures de Pinotxo.

I també obres d'autors contemporanis, entre d'altres:
Babushka, David Nel·lo
Canelons freds, Anna Manso
El club de la cistella, Àngel Burgas
Els silencis de la Boca de la Mina, Andreu Sotorra
En Caratallada i els altres, Jaume Copons
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge, Jordi Sierra i Fabra
La guerra de l'avi, Jaume Burguell
La mà negra, Jaume Copons
L’anticlub, Àngel Burgas
La visita de la Dama, Jaume Cela
L’esquelet de la balena, David Cirici
Memorial de Tabarka, Ponç Pons
No hi ha petons per als fantasmes, Maria Carme Roca
Què farem, què direm?, Pep Coll
Quin sidral de campament, Pasqual Alapont
Un estiu amb l’Anna, Núria Pradas
Un haiku per a l’Alícia, Francesc Miralles
Ullals, Sebastià Roig i Salvador Macip




14 de gener 2017

REMENO PARAULES, EN LÍNIA

Remeno paraules 
25 proses poètiques il·lustrades

http://issuu.com/lenapauls/docs/proses_poetiques_paginat?e=24165857/35594665

Els pintors i fotògrafs còmplices entusiastes del projecte són
Xavier Aluja, Marta Anguera, Fabián Azul, Antonieta Codina,
Màrius Domingo de Pedro, Núria Feijoó, Josep Masanés,
Marc Pérez Oliván, Rosa Puig, Iolanda Salvadó,
Cori Torroja i Fina Veciana.

L'aquarel·la de la coberta (El vestit negre)
és de Joan Tharrats. El pròleg és d'Eduard López


SVETLANA ALEKSIÉVITX: "QUÈ ÉS LITERATURA, AVUI?"

Fotografia: © Fabián Azul
Què és literatura, avui? Qui pot respondre a aquesta pregunta? Vivim molt més ràpidament que abans. El contingut fa miques la forma. La trenca i la modifica. Tot vessa per damunt les vores: la música, la pintura i, en el document, la paraula n’escapa dels límits. No hi ha fronteres entre fets i ficció, tots dos se solapen. Els testimonis no són imparcials. Quan conta una història, la persona crea, lluita amb el temps, com l’escultor amb el marbre. És un actor i un creador.

SVETLANA ALEKSIÉVITX. 
Discurs d’acceptació del Premi Nobel
(Traducció: Marta Rebón)

13 de gener 2017

EL LLENTISCLE


El llentiscle (Pistacia lentiscus), anomenat també mata,  és un arbust de dimensions considerables que creix salvatge als boscos d'Escornalbou. Tret de l'estiu, en qualsevol passejada, tornem  a casa amb un bon feix d'aquesta planta que aguanta força temps en ambients tancats. Me n'agrada la disposició del brancatge, la fulla petita, perenne, de color verd fosc. I millor, encara si en collim amb els fruits, unes baies menudes que van del verd fins al negre, quan són madures. Fa una olor fresca, astringent. Me'n va fer adonar la Maria Montserrat Ros, que n'acostumava a tenir un feix en un gran gerro a la perruqueria del carrer de la Font a Duesaigües.
No sé si la Maria Montserrat sabia que la principal utilitat del llentiscle prové de l'extracció de la seva resina aromàtica —el màstic—, la qual és fa servir com a vernís, ciment dental i com a goma de mastegar per refrescar l'alè. M'informo que és una planta molt resistent, ideal per jardins de secà com el nostre. Aquesta primavera intentaré arrelar-ne uns quants brots.

Vegeu-ne el vídeo de «Menuda Natura» (Gràcies, Manuel Casanova)



Sempre hi ha un llibre obert
a totes les mirades: la natura. 

JEAN-JACQUES ROUSSEAU

11 de gener 2017

LA FAMILLE BÉLIER, d'ÉRIC LARTIGAU


La família Bélier, comèdia dramàtica francesa de 2014, dirigida per Éric Lartigau (París, 1964). El tema universal dels fills adolescents que volen del niu s'inscriu en aquesta pel·lícula en un context singular, tractat amb naturalitat. A cals Bélier tots són sords, tret de la Paula (interpretada per Louane Emera), la filla de 16 anys. La noia fa d’intèrpret als seus pares (fantàsticament versemblants, François Damiens i Karine Viard) i al germà  (Ilian Bergala) de les qüestions del dia a dia, fa els tractes amb el veterinari, el metge, amb la clientela de la parada que tenen al mercal local. Paula és feliç així, i a tots els va prou bé, fins i tot es presenten a les eleccions municipals, amb el pare al capdavant. El fet que el professor de música de l’institut (entusiasta Eric Elmosnino) descobreixi les qualitat de la noia per al cant trasbalsa la vida de la noia que es prepara d’amagat un concurs de Radio France. Amb molta recança s’anirà allunyant dels pares, l’espera una escola a París i el pas cap a la vida adulta. Una pel·lícula amb troballes que aporten valor al conjunt, com per exemple l’admiració del professor pel músic i cantant Michel Sardou, que ens regala delicioses versions de les cançons Je vais t'aimer, Je voleLa Java de Broadway i La Maladie d'amour. 9/10



09 de gener 2017

¿PER A QUÈ VOLS UN LLIBRE?

Escultura de Lucía Fernández.
Institut La Mar de la Frau, de Cambrils
Estaria bé que intentéssim respondre aquesta pregunta, sense esborronar-nos: ¿Quin recorregut ha fet cada llibre —fins i tot abans de ser llibre— per arribar a ser reutilitzat no pel contingut sinó pel continent?
Fa temps que em persegueix la idea. Suposem que hem decidit, per fi, fer lloc a la nostra biblitoteca, cosa que vol dir que sacrificarem una sèrie de llibres. En primer lloc pensem en lectors del nostre entorn i no reeixim a trobar-ne cap que li puguin interessar els llibres que hem desestimat (que hem deixat d'estimar!). Podríem carretejar-los i deixar-los en bookcrossing, però la nostra experiència en aquest sentit no és bona. Per tant, els preveiem un futur de pasta de paper. ¿Podríem donar-los un altre ús?
Aquesta inquietud em va fer escriure el relat 'Còmplice necessari' (Dins 'Bibliorelats', Arola Editors, 2015), on foradar llibres es converteix en negoci, amb intermediaris, clients, etc. I uns apunts en aquest mateix blog que anaven en la mateixa direcció recicladora:

llibre que porta llavors incorporades

REUTILITZACIÓ DE LLIBRES
com a suport per a plantes carnoses

SARA
llibre d'art de l'artista reusenca Fina Veciana

CEIP Cavite de Malva-rosa, de València
L'onada s'ha eixamplat i s'han fet públiques moltes iniciatives per donar un ús al llibre com a material d'obres d'art efímer: catifes urbanes, mosaics de paret... I també com a material transformable en escultures i obres d'art singulars.
Vegeu-ne els treballs d'alumnes de tercer i quart de primària del CEIP Cavite de Malva-rosa de València i els de l'Institut La Mar de Frau de Cambrils, per posar un altre exemple significatiu, on els alumnes de quart d'ESO de l'itinerari artístic,  apliquen el sentit estètic i les emocions de cadascú en llibres en desús (en aquest cas, procedents de la Biblioteca Pública Municipal de Cambrils).
'Rostres', d'Andrea Carnoso.
Institut La Mar de la Frau, de Cambrils


07 de gener 2017

OCELLS URBANITES, OBSERVATS PER MÀRIUS DOMINGO DE PEDRO

Tórtores turques (Streptopelia decaocto). 
Foto: © Màrius Domingo de Pedro

Màrius Domingo de Pedro
Foto: © Joan Puig

L’ornitòleg i naturalista Màrius Domingo de Pedro fa quaranta anys que observa els ocells. Ens n'hem de felicitat perquè els observa i ens els fa estimar a través de ponències,  publicacions i de múltiples apunts al seu blog «Ca la Gallineta». Els seus treballs tenen l'alè del pedagog que sap transmetre l'emoció del coneixement.
Ara, publicat a la secció "Un naturalista del Camp" [delCamp.cat], ens acaba de regalar Ocells urbanites,  un article generosament documentat tant pel que fa al text com a les fotografies sobre les espècies que abans eren ubicades en exclusiva en hàbitats no urbans i que, progressivament, es van acostant als parcs i jardins de les ciutats i  d'altres adopten els edificis com si fossin cingles. Anota com a exemples de desplaçats: el tallarol capnegre, la cuereta blanca, la cuereta torrentera, el tudó, la merla, la mallerenga carbonera, el falciot pàl·lid, el xoriguer comú... ¿turistes ocasionals?, ¿colonitzadors d'espais?, ¿emigrants a la recerca d'una vida millor? La natura ens representa.


03 de gener 2017

L'ART DE LA FULLA CAIGUDA

© Paüls
© Paüls
Miquel Carreté, amic internauta de recerques poètiques, em passa l'enllaç d'una iniciativa d'art japonesa: l'art de la fulla caiguda. M'entusiasmen les composicions que hi veig i, tot i que la majoria de fulles ara al gener ja són fosques i pastoses, encara en recullo algunes de l'arbust de bambú del cel i del boneter del Japó, uns quants fruits de l'arbre dels fanalets, branques de prunera i aglans.  N'he fet unes quantes composicions que el vent s'ha encarregat de fer-les efímeres. La càmera n'ha salvat aquestes dues que il·lustren l'apunt.
De la tardor m'agrada tot. Ara afegiré el plaer de l'art de la fulla caiguda a la llista. Me l'apunto a l'agenda nova.

Vegeu aquí composicions amb fulles caigudes.
Fotos de «Cultura inquieta.com»



02 de gener 2017

DUESAIGÜES: 75 ANYS DE RENTADORS PÚBLICS

Els rentadors complien una funció social com a punt d'informació
i com a espai de llibertat. S'hi conversava, s'hi comentaven
els assumptes del poble des de tots els punts de vista, s'hi cantava,
s'hi explicaven acudits. Allí les dones intercanviaven coneixements,
transmetien d'una generació a una altra els remeis casolans
i es donaven suport mútuament.

Dolores Alberto, als rentadors de Duesaigües, reconstruint els passos d'una bugada:
mullar, ensabonar, fregar, esbandir, esprémer. Fotos: © Fany Alberich Alberto, 2012
En homenatge a la Dolores Alberto 
i a les meves àvies Filomena i Munda

La dona que renta no falta en cap pessebre. És hivern, també, a Betlem. La figureta se sol situar de cara al curs d'un riu i es representa agenollada picant una peça de roba amb la pala. És un personatge humil que renta per a tota la família i potser per a  d'altres. Sempre és una dona.
Duesaigüenca d'adopció, la Dolores Alberto Llombart (Horta de Sant Joan, 1931) no és un personatge del pessebre. És una dona ben real. Molts matins d'hivern, la Dolores i les altres dones de la seva generació havien de trencar la capa de gel del rentadors públics de Duesaigües i l'aigua gelada els cremava les mans. Molts dies no hi entrava aigua i se n'anava sota la plana de cal Téllez (una mica abans de l'estació) a desembussar una petita presa i feia córrer l'aigua. Als rentadors, no  s'hi enduia ni batedora ni pala, només el cossi amb la roba bruta i el tall de sabó fet a casa. (Vegeu-ne aquí la recepta). S'arromangava i es posava a rentar amb energia i, a mesura que tenia les peces netes, les anava estenent  a les canyes del barranc i als filferros del tancat de la bassa del Quelo, davant mateix dels rentadors, per tal que perdessin aigua i se les pogués endur sense tant de pes. La Dolores va ser la darrera dona que va fer servir els rentadors públics de Duesaigües, cap a finals dels anys setanta, quan ja tenia aigua corrent a casa.

Infants de Duesaigües rentant roba a mà als rentadors públics del seu poble 
Taller a càrrec de la monitora de l'esplai  Montse Francisco, 2010

Foto: Paüls
ELS RENTADORS PÚBLICS DE DUESAIGÜES (1942)
MÉS QUE UNA HERÈNCIA PATRIMONIAL

El 1925, el patrici reusenc Eduard Toda va fer donació de l'aigua de la Font de Vilamanya al poble de Duesaigües, però no va ser fins a principis dels setanta quan va arribar la canalització d'aigua corrent a les cases. Mentrestant, l'aigua per a l'ús de boca i per a la neteja s'havia de transportar als domicilis des de les fonts públiques amb ferrades i cànteres. Més endavant, omplien els dipòsits de les cases, amb mànegues de goma connectades a les canelles. Les dones de Duesaigües rentaven la roba als bassots que es feien al barranc o a les basses dels trossos. Hi traslladaven els cossis de zenc amb la roba per rentar, la batedora, la pala i el sabó fet a casa. El 1942 es van construir els rentadors públics. Enguany, doncs, es compleixen 75 anys. 
Setanta-cinc anys que l'ajuntament de Duesaigües (presidit per l'alcalde Joan Mestre) va construir els rentadors al camí del barranc Reial o de l'Argentera. Aquesta infraestructura pública va ser un avenç important, perquè les dones passaven de rentar agenollades a l'aire lliure a tenir un safareig cobert. El safareig recull l'aigua provinent del Barranc de l'Argentera. Consta de dos compartiments que conformen dues basses, la petita, que toca a la canella, era la de l'aigua neta d'esbandir i comunica amb la gran, que era la de rentar,  per mitjà d'un rebaix de la paret que sobresurt un pam del nivell de l'aigua.
Cap a la dècada dels vuitanta, l'ajuntament (presidit per l'alcalde Sebastià Bondia) va restaurar aquest espai patrimonial. Es va fer en dues fases, en primer lloc Josep M. Tarragó va recuperar el safareig, netejant-lo i fent un repàs general als desperfectes; finalment, Cosme Rius pare va reconstruir les biguetes i les teulades.
Els rentadors s'han convertit en espais innecessaris, però, amb la seva persistència —com el de Duesaigües rehabilitat— reivindiquen la dona i rendeixen homenatge a l'esforç de tants braços femenins que hi han rentat per a tota la família i, fins i tot, per encàrrec. Perquè són més que un espai patrimonial, s'han de continuar conservant en bon estat.

Cossi de zenc, batedora, pala, sabó fet a casa.
Museu de l'Avi, Duesaigües. Foto: Montse Francisco

LOCUCIONS I REFRANYS

Molta roba i poc sabó (i tan neta que la volen!)
Ai, Senyor! Tanta roba i tan poc sabó!
La taca hi és, i no la treu el sabó.
A cada bugada es perd un llençol.
La roba bruta s’ha de rentar a casa.
Una mà renta l'altra, i totes dues la cara.
Haver-hi roba estesa.
Fer safareig.
Fer bugada.
Nedar i guardar la roba.
Rentar-se les mans com Pilat.


AGRAÏMENTS

A Dolores Alberto, Fany Alberich Alberto, Arnau Ferré Alberich,
Montse Francisco Rabascall, Fran Gracia, Montserrat Guasch,
Anna Llebaria Enrich, Joan Nolla de cal Trillana, Nati Mestre,
Jordi Rabascall de ca la Perpètua, Iolanda Salvadó,
Joan Tarragó de cal Faio.