Recordaré la Roser Auqué i Cabré pel seu somriure a l'hora d'encarar les dificultats. Tota la resta de llegat és important, però em quedo amb la mirada de dret, mig burleta, que feia marxar escuat qualsevol dimoni. Reusenca de naixença, barcelonina d'adopció i duesaigüenca d'ascendència, era enginyera tècnica industrial i màster en Enginyeria i Gestió de les Energies Renovables, graduada a l'Escola d'Arts aplicades i oficis artístics de Barcelona 'La Llotja'.
A Duesaigües la vaig tractar, més enllà de les salutacions veïnals, arran dels seus primers treballs de pintura, que em van sorprendre pel delicat hiperrealisme gairebé fotogràfic. Vegeu l'apunt Les aquarel·les tàctils de la Roser Auqué. Més endavant, va deixar-se anar i, sense abandonar el realisme, va treballar la composició, va dibuixar i aprofundir noves tècniques sobre suports diversos i va ampliar la temàtica, al mateix temps que anava definint l'estil en cada nova peça (Vegeu l'apunt sobre l'exposició Moments de festa).
i en fes un mural per a la presentació a l'Ateneu.
El dibuix de la Roser va passar a ser punt del llibre. Vegeu-ne el fragment que il·lustrava:
—Si l'obliguem a seguir-nos pot mossegar-nos.
Decideixen deixar-lo en aquella banda, i tornar-lo a buscar l'endemà al matí, tan bon punt despunti l'alba. El gos no fa cap gest amb intenció de seguir-los quan passen a grans gambades per sobre de les pedres.
Decideixen deixar-lo en aquella banda, i tornar-lo a buscar l'endemà al matí, tan bon punt despunti l'alba. El gos no fa cap gest amb intenció de seguir-los quan passen a grans gambades per sobre de les pedres.
L'aigua del rierol creix impetuosa per moments.
—Que estrany! Si no ha plogut...
LENA PAÜLS. Un riu que creix de nit, cap. 6—Que estrany! Si no ha plogut...
Gràcies, Roser, per tot el que hem après de tu.
