 |
| La fortuna de Sílvia. Autor: Josep M. de Sagarra. Direcció: Jordi Prat i Coll. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona |
El Teatre Nacional de Catalunya desempolsa La fortuna de Sílvia de Josep Maria de Sagarra. Dic 'desempolsa' perquè des del 1947, que va ser estrenada al Teatre Romea, no s'havia tornat a representar pel teatre professional. Els seguidors fervents que Sagarra tenia abans de la guerra no estaven preparats a la postguerra per entendre que el dramaturg podia fer un teatre diferent del que li havia donat fama i diners. La fortuna de Sílvia va fracassar i ara, sense complexos, es programa al TNC. L'obra parla del dolor que cadascú manifesta de manera diferent. La Sílvia ha perdut el marit i la posició social. Viu de la caritat de la germana. La guerra (II Guerra Mundial) li mata també el fill. Ara la manté la filla. Qui s'adapta a la nova situació, qui l'arrossega com una llosa que no li permet viure mai més. ¿Què fa que l'obra sigui en alguns moments somnífera? Uns monòlegs divagants de la protagonista que aquí salva amb un excel·lent l'actriu Laura Conejero, però tot i així, hi són, i la disposició de l'espai (plataforma central i públic a les dues bandes) fa que se'n perdin paraules essencials. Hi ha diversos aspectes que voldríem oblidar d'aquest muntatge, començant per la conversa inicial entre la Sílvia i el fill, una relliscada de direcció, suposem. També voldríem oblidar el volum desmesurat de l'audiovisual en contrast amb les veus dels intèrprets que no se senten més enllà del coll de la camisa. No m'he cregut en cap moment el que debatien els personatges. 7/10
«L'obra La fortuna de Sílvia, el 1947, va passar la típica censura del règim de la Dictadura. És especialment anecdòtica una de les observacions que hi va fer per escrit un dels censors en el seu informe, un tal Malagelada Mir, quan diu que al final de l'obra, una de les acotacions de l'autor, indica que hi ha d'haver banderes a l'escenari. El censor dóna un vot de confiança al director d'escena però li adverteix que vagi amb compte si no vol que li estirin les orelles. Es tracta, doncs, que, si hi posa banderes dels aliats vencedors, se'n pot deixar alguna i crear malentesos. I per això recomana que, en comptes de banderes, ja que es tracta de la celebració d'una victòria en la intimitat, s'hi col·loquin fanalets i serpentines com quan la gent fa una festa al terrat. L'humor negre de la censura franquista no tenia límits». ANDREU SOTORRA. Fragment de la crítica de la Fortuna de Sílvia
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»