25 de gener 2015

LA MIMOSA, ALTRA VEGADA


Mimosa. Foto: © Antonieta Codina
La flor de la mimosa és un regal per als sentits. Som a l'hivern, encara; i la mimosa (Acacia dealbata), puntual com cada any, és un dels primers arbres que floreix amb entusiasme desbordant. Mentre els altres arbres encara hivernen, les mimoses s'afanyen a fer resplendir els jardins amb les seves cabelleres escandalosament rosses i perfumades. Aquesta planta, verda tot l'any, és originària d'Austràlia. Té les arrels superficials i pot arribar a fer tres metres d'alçària, cosa que la converteix en vulnerable a l'exposició del vent.
No n'hem tingut cap al jardí de llicorella, perquè sempre ens l'hem imaginada torturada pel mestral que hi bufa sense pietat. En canvi, a casa dels meus pares en tenien una a ple sol, a l'embat del vent, gairebé no la regaven i era un arbre imponent, una mica desordenat de brancatge. Potser per això la meva mare posa uns quants peròs a la meva efusió preprimaveral. Diu, per exemple, que les branques creixen molt i de pressa i no admeten gaire la poda. També diu que després d'aquesta floració espectacular que fa a finals d'hivern, la mimosa llença uns fruits menuts que embruten el terra i les altres plantes del jardí. I, encara, una altra objecció: la flor un cop tallada és poc duradora i, de seguida, és tota polsim. I per això fa plorar. I tossir. Quin regal!