El panorama del model de la llengua catalana als mitjans de comunicació audiovisuals és desolador. Hi tenen responsabilitat especial els mitjans de titularitat pública, perquè amb els nostres impostos, ens obliguen a suportar presentadors i presentadores que deixen anar barbarismes cada vegada que diuen una paraula fora del guió escrit, i d'altres que dentalitzen les vibrants; hem d'aguantar fonètiques contaminades en els anuncis; hem d'empassar-nos traduccions amb calcs del castellà, que sabrien resoldre, si s'hi posesin, les criatures de primària, com ara el darrer de les pizzes Buitoni, que diuen que "estan molt *riques." (És l'exemple d'un fenomen més general que mereix un estudi minuciós.)
L'empobriment de l'ús lingüístic no té res a veure amb cap sentència del Tribunal Constitucional de torn. O potser sí.
M'ho aclareix una citació de Mallafré a De bona llengua, de bon humor, signada per Steiner: "La corrupció o embastardiment de la llengua es correspon amb un decandiment del caràcter i del procés del cos polític." No hi faig broma, ja ho fan prou bé al programa «POLÒNIA»
"El que no podem fer en cap cas és oblidar que nosaltres influïm en la conformació de la llengua pública. Això ens obliga a ser-ne conscients. I les nostres empreses han de vetllar per la competència lingüística dels seus professionals perquè, al cap i a la fi, per a nosaltres la llengua és un instrument inherent a l'ofici. Per dir-ho d'alguna manera, és com el piano per al pianista".
JOAQUIM M. PUYAL.
Informatiu del Col·legi de Doctors i Llicenciats. núm. 7, primavera 2010