24 de juliol 2010

MIQUEL BARCELÓ AL CAIXAFORUM



Davant de cada nova obra de Miquel Barceló penso: és genial. Busco la definició de la paraula geni: "Persona molt intel·ligent o amb una gran capacitat per crear o inventar coses noves o admirables." Clavada.  Miquel Barceló (Felanitx, 1957) és un geni. M'emociona per l'enigma de territoris mentals insondables, per l'energia amb què manipula els materials, per la seva mirada poètica sobre la quotidianitat.  Perquè s'escapa a tota classificació. Perquè ell és escola. 
L'exposició retrospectiva, La solitude organisative, que presenta CaixaForum abasta de 1983 al 2009.  Hi presenta una selecció d'obres que l'artista va fer en paral·lel mentre treballava a la capella de la catedral de Palma o a la cúpula del Palau de les Nacions de Ginebra. Seguim extasiats el recorregut que ens marca Barceló pels grans decorats matèrics, per les grutes marines entre tempestes, per la galeria de retrats de traç violent i també per les aquarel·les subtils, translúcides amb què va il·lustrar la Divina Comèdia de Dant. Arribo a la conclusió que Miquel Barceló em captiva perquè no trobo paraules per descriure'l.
Exposició oberta fins al 9 de gener de 2011.

Recomano també l'exposició 


    —No es pot endur el mar a París, a Mali...
    —Me n'enduc el perfum: grato salnitre del fons de la barca, aigua de mar, sípia podrida, gasoil..., i m'ho enduc en una llauna. Pintava la cúpula de Ginebra i l'anava ensumant...
MIQUEL BARCELÓ entrevistat per Víctor-M. Amela, de La Vanguardia.