 |
L'omissió de la família Coleman. Autor i director: Claudio Tolcachir.
Traducció: Jordi Galceran. Teatre Romea, Barcelona
|
El 2011 vam veure al Teatre Borràs La omisión de la familia Coleman, original, amb intèrprets argentins. Aleshores vam quedar corpresos per la versemblança amb què entomàvem uns fets absurds. L'obra no ha parat de fer gira i ara ha tornat a Barcelona —de fet, ja es va poder veure a Temporada Alta de Girona— dirigida per Claudio Tolcachir, el mateix autor, amb actors d'aquí. El to és el mateix i la llengua popular i dúctil de la traducció de Jordi Galceran potencia el que s'hi explica. Hi he entès altres aspectes que aleshores em van passar desapercebuts. En aquesta versió la misèria és més tangible i per això fa més mal, encara que les sortides fora de to ens facin riure.
No diré quina és l'omissió dels Coleman. Només avanço que cada personatge es preocupa en exclusiva d'ell mateix, tret de l'àvia, potser. No amaguen res, individualitzats o formant part del conjunt es mostren amb nitidesa. Bravo, Sergi Torrecilla, potser el seu personatge no és tan dependent com sembla; magnífica Roser Batalla, fent de mare a qui li falta un bull; antològica interpretació de Francesca Piñón, en el paper d'àvia pal de paller; deliciosa Bruna Cusí, en el paper de la filla petita, escarràs de la família; afermada Vanessa Segura, fent de la filla que ha viscut sempre amb el pare, lluny del caos dels Coleman; i per tancar el cercle familiar, Ireneu Tranis, en el paper del fill amb dits massa llargs. I dos externs a la família, però essencials i precisos: Josep Julien, fent de metge de l'hospital privat on ingressen l'àvia i el xofer de la filla benestant interpretat en la nostra sessió per Biel Duran. Tots al servei d'una ironia agredolça. Real. 10/10
