 |
| Èdip, de Sòfocles. Versió: Jeroni Rubió. Dramatúrgia: Marc Artigau i O. Broggi. Direcció: Oriol Broggi. Teatre Romea |
En aquesta posada en escena d'Èdip, el director Oriol Broggi hi condensa tradició i memòria col·lectiva i individual. És la impressió que ens fa l'embolcall primer, de tons argilencs que envaeixen el Teatre Romea i que confirmem en sentir el cor i el protagonista. Ens remet a Incendis i a L'orfe del clan dels Zhao, de Wadji Mouawad, obres dirigides també per Broggi i estrenades en aquest mateix escenari. La història és ben sabuda: el poble demana al rei Èdip (Julio Manrique) que salvi el país de les misèries que pateix. Tirèsies, l'endeví cec (Miquel Gelabert), li vaticina que el causant de les desgràcies que assolen el poble viu a palau, ha desfermat la ira dels déus perquè ha matat el seu pare i jeu amb la seva mare. L'oracle que consulta Creont anuncia exactament el mateix. En descobrir l'origen d'Èdip, Iocasta (Mercè Pons), mare i esposa del rei, es penja, i el fill es punxa els ulls. Però el que fa diferent aquesta proposta no és el què, sinó el com. ¿Com arriba actualitzat l'assassinat i l'incest al públic d'avui? Broggi no ens ho posa fàcil. El teatre és l'espai on es conserva la memòria del que han viscut humans i déus, però el teatre,—com mostra l'escenografia de l'espectacle al Teatre Romea— està en decadència, apuntalat i amb obres a mig fer. Ja no té transcendència el que passi aquí. Ens quedem amb la història, doncs, gaudim de les interpretacions dels grans actors, passem de consultar cap oracle. 9/10