Han coincidit en el temps la recepció d'Els antònims de la vida —una lliçó de vida en forma de relat de la mestra i amiga Cori Bach— i la caiguda de les flors del pom que adornava casa. De seguida he tingut, doncs, l'oportunitat de fer l'exercici pràctic de la tesi del relat:
Busquem sempre un antònim bo i el trobarem.
Es tracta "d'escollir entre dues paraules la que ens fa més persones, la que ens dona més alegria." La cosa ha anat de la manera que explico aquí: Hem gaudit dos dies d'un pom magnífic fet amb una branca de l'arbre dels fanalets. Avui en canviar l'aigua del gerro s'han desplomat totes les flors. He entès que no cal arrencar branques florides del jardí per tenir-les només dos dies a l'interior. El cas és que, mentre païa la desfeta, he arreplegat les flors, n'he fet un cor i l'he difós a les xarxes. Ha tingut molt bon retorn, l'antònim bo. I l'alegria dels gestos menuts: Tot és vida, tot.
Teresa Lanceta. Museu d'Art Contemporani de Barcelona
L'exposició és una aproximació al treball singular de l'artista barcelonina Teresa Lanceta, dels anys seixanta fins a l'actualitat. Inclou una selecció de tapissos, teles, pintures, dibuixos,
escrits i vídeos. Admiració per l'artista que amb tècnica exquisida transforma els materials tèxtils en afectes i emocions. Sorpresa per com insereix la creació de sèries creatives en contextos geogràfics, culturals i humans, com el conjunt que dedica al barri del Raval de Barcelona –on Lanceta va viure– o l’Atles Mitjà –que va sovintejar anualment durant tres dècades. Els relats que podem sentir són suports vius on diverses veus recreen històries reals en llenguatge verbal i les atmosferes i les textures es fusionen en paral·lel a cada grup de peces. Una exposició que no es pot copsar en tot el seu sentit si es va amb pressa. S'hi han d'esmerçar dues hores pel cap baix. L'excepcionalitat s'ho mereix.
Escolteu el pòdcast del poema
al canal IVOOX o bé alcanal SPOTIFY Veu: Andreu Sotorra
SÒNIA: Miro la porta, espero, i sempre em sembla que entrarà d'un moment a l'altre. L'oncle Vània. ANTON TXÉKHOV
De les planes amunt, contrabandista de regalèsia i gominoles, arribaves amb limusina, orquestra, fanalets i banderoles blanques. T’oferies sense cap interès, demanaves tan poc, que em sentia capaç de fer-te franc el crèdit. Però aquella deu no s'adeia amb la forma, i abans de demanar-te sant i senya, es va esquerdar de sequedat, el fons.
Del psiquiatra reusenc Francesc Tosquelles (Reus, 1912 - Granges d’Òlt, 1994) només sabia de lluny que havia revolucionat les pràctiques mèdiques d'institucions psiquiàtriques. Vaig intentar entendre, infructusament, el llibre Funció poètica i psicoteràpia: una lectura de "In memoriam" de Gabriel Ferrater, que l'Institut Pere Mata de Reus va publicar el 1985. Ara, en sé alguna cosa més, a partir de l'exposició divulgativa, «Francesc Tosquelles. Com una màquina de
cosir en un camp de blat», que posa en context la seva personalitat, l’obra i
l’entorn polític i artístic.
Tosquelles es va formar en l’experiència política i cultural de la Mancomunitat de
Catalunya i la República. Després de lluitar al Front d’Aragó i a
Extremadura durant la Guerra Civil, es va haver d’exiliar a França l’any
1939. Des del camp de concentració de Sètfonts i, sobretot, a
l’hospital psiquiàtric de Saint-Alban (França), va obrir la institució psiquiàtrica a multitud de pràctiques artístiques, fomentant així el vincle social dels malalts i humanitzant la vida de milers de pacients. Va ser pioner a introduir tasques d’autogestió, comissions i clubs de malalts; formació per als cuidadors; experiments amb el teatre, el cinema i l’escriptura; creació de periòdics murals i diaris interns; introducció d’impremtes o tallers d’ergoteràpia.
La mostra presenta una extensa selecció de pel·lícules, materials històrics i documentals inèdits, obres d’avantguarda surrealista —Paul Éluard, Gérard Vulliamy, Tristan Tzara, Joan Miró, Antonin Artaud, Henri Michaux, Brassaï — i objectes produïts pels malalts de l’hospital de Saint-Alban, provinents de la Col·lecció d’Art Brut de Lausana i d’altres col·leccions particulars.
Solstici a tocar, els terços s'aturen a la cassola a punt d'enfilar-se sobre els dosos; l'ou balla als claustres dels palaus i a la catedral, en brolladors enramats de murtra i flors; la sempreviva borda, pètals de clavells i margarides, i serradures pintades són catifa per al cos i la sang. Les oques envesteixen un gripau que es capbussa esbalaït a la pica plena de verdet. Tot d'una, el gripau pren un relleu insospitat i els passavolants desvagats en fan fotos mentre els guardes retiren la indigent del peu rosegat. Fora vila, les fogueres sota control cremen fustots requisats de les muntanyes de mobles vells que s'arraconen a cada cantonada. S'encenen petards pels terrats i corren coets borratxos a la sortida dels instituts on adolescents s'estudien amb els ulls del desig. ¿Què en farem, de tantes converses apilades?
The Royal Game. Direcció: Philipp Stölzl Alemanya i Àustria, 2021
Pel·lícula basada en la darrera novel·la d'Stefan Zweig. L'acció s'inicia a Viena, el 1938, quan Àustria acaba de ser annexionada a Alemanya. El notari Josef Bartok és detingut per la Gestapo i empresonat en una habitació d'un hotel de luxe del qual només podrà sortir si col·labora amb els nazis. Des d'allí escolta els crits de terror de persones torturades. Al notari no el torturen físicament, el nazis volen informació sobre els actius que gestiona
perquè els puguin confiscar. Bartok s'hi resisteix. En una entrevista amb el nazi que el pressiona, roba un llibret i resulta ser un manual d'escacs. En tornar a l'habitació s'aprèn el llibre de memòria i converteix en tauler les rajoles de terra i fa les peces amassant molles de pa. Impressiona la metamorfosi del personatge encarnat per Oliver Masucci, abans de ser empresonat era un home arrogant que es movia en els més elevats cercles econòmics. Sense contacte humà i mal alimentat es va desintegrant mentalment a mesura que s'obsessiona per la supervivència i acaba inspirant compassió. Filmin. 9/10
Romeu i Julieta, de W. Shakespeare. Trad: Yannick Garcia
Dramatúrgia: Joan Yago. Direcció: David Selvas. Poliorama
El director David Selvas ha actualitzat aquest clàssic del segle XVI amb la complicitat de la companyia La Brutal. El veronès Romeu —Nil Cardoner—està enamorat i es desenamora amb una frase i s'enamora de Julieta –Emma Arquillué. És correspost fins a les darreres conseqüències. La tragèdia és servida perquè el pare de la noia l'ha compromès amb un pretendent de conveniència. Ens sona, ens sona... «Maleïdes famílies». Ens sona tan versemblant que la història de Shakespeare sembla la dramatització d'una notícia del diari. Everything must change, canta Nina Simone. Amb tanta naturalitat diuen tots els intèrprets les paraules que no cal que Romeu s'enfili a cap balcó ni cal que ningú es bati en duel per entendre qui són les víctimes. Remarco un moment màgic de teatre que protagonitza l'actor Guillem Balart (Carrer Robadors, Hamlet), en el paper de Mercutio. Quan mor, 'els colibrins volen' d'escena i queden en el record per sempre. 9/10
Veure tres sargantanes juntes a la natura és ben difícil. Una de tant en tant, i encara fugaçment. No són sociables i fer-ne una bona fotografia és una proesa, tret que les enxampem endormiscades al sol de primavera. Nené ha aconseguit que s'estiguessin quietes mentre feien de model per pintar-les. S'ha posat al mig del camí del poema, un espai salvatge que transcorre a tocar d'un marge de pedra on habiten tranquil·lament aquests rèptils saures. Ni es mouen quan els intrusos els fem ombra.
