PEL·LÍCULA 'NEGACIÓ'

Negació. Dir.: Mick Jackson. Regne Unit, 2016

El cas que explica Negació es basa en el judici del 1996, anomenat 'judici del segle'. L'eminent historiadora nord-americana Deborah E. Lipstadt (interpretació decidida i ben matisada de Rachel Weisz, ) va haver de demostrar als jutjats britànics que l'Holocaust va ocórrer realment. Després que publiqués el llibre Denying the Holocaust (La negació de l'Holocaust, 1993), va ser denunciada per difamació pel negacionista britànic David Irving (interpretació brillant de Timothy Spall.) Al llibre, Lipstadt acusava periodistes i historiadors negacionistes que obviaven l'odi de Hitler cap als jueus i l'existència de forns crematoris.

Un procés apassionant que explica interioritats de les estratègies dels advocats —sobretot del defensor metòdic Richard Rampton (interpretat per  un imponent Tom Wilkinson) a l'hora de preparar el judici, sense citar a declarar cap supervivent de la Xoà, uns testimonis tan previsibles que el famós periodista negacionista radical hauria humiliat sense compassió. Filmin.  9/10

PICASSO I LES JOIES D'ARTISTA, AL MUSEU PICASSO

Pablo Picasso, Françoise Gilot. Collaret Mussol, 1948.
Pedra, metall, os i cordó violeta.
Col·lecció particular. Cortesia Galerie Seghers, Oostende
© Successió Picasso, VEGAP, Madrid 2021

 

Pablo Picasso va ser un apassionat de les joies. Collarets, fermalls, braçalets i arracades ocupen un lloc singular en l'obra pictòrica i gràfica de l'artista. En va crear un bon nombre que va regalar a les persones del seu entorn durant tota la seva vida. La joia més imponent és probablement aquest collaret que encapçala l'apunt,  que l'artista va fer a quatre mans amb l’artista Françoise Gilot, la seva companya als anys quaranta. Es compon d'un penjoll que representa un mussol i diversos grans i objectes trobats.

Picasso va estampar senzills medallons de terra cuita, va gravar dibuixos en còdols, va fer petites escultures amb ossos, va fer penjolls de materials diversos (també de materials nobles). La seva primera joia va ser el collaret de grans de fusta pintats que va fer el 1916 per a la seva companya, Gabrielle Depeyre. Va intensificar-ne la producció a la segona meitat de la dècada dels 30 quan compartia la vida amb l’artista Dora Maar. Per a ella fa diverses joies a partir de muntures o encasts de metall que comprava als encants. Sobre aquestes joies va pintar, va dibuixar o gravar uns retrats que van esdevenir obres d’art en miniatura amb entitat pròpia. Uns treballs desconeguts que pertanyen a l'esfera íntima de qui els portava, alguns perduts i d'altres en col·leccions privades que, a partir d'aquesta exposició, han estat aplegats i documentats en part.

Jacqueline amb un collaret de ceràmica fet per Picasso. 1957
Arxiu David Douglas Duncan © Successió Picasso.

Exposició oberta fins al 9 de gener.

SOBRE 'HAIKUS DE VI NOVELL', AL DIARI DE TARRAGONA

L'article publicat al «Diari de Tarragona» (28-XII-2021) 'Les autores Monika Escuer i Lena Paüls s'han deixat captivar per la mètrica d'origen japonès', de la periodista Sílvia Fornós, tracta dels haikus que amb més o menys encert intentem fer dues reusenques, cadascuna per la seva banda. S'ha centrat en els haikus que  Monika Escuer ha publicat en una antologia de l’editorial Diversidad Literaria, i en els haikus del meu recull sobre la vinya i el vi, Haikus de vi novell, que han format part de l’espectacle 'De vi va veu', dirigit per Rosa Mateu, estrenat a Reus el 2020 i reposició el 2021.

Podeu llegir l'article clicant la imatge:

'LES IRRESPONSABLES, A LA VILLARROEL

 

Les irresponsables. Autor: Javier Daulte

Trad: Cristina Genebat. Direcció: Sílvia Munt. La Villarroel

L'actriu i directora teatral Sílvia Munt dirigeix aquest text contemporani del dramaturg Javier Daulte (Buenos Aires, 1963). La Lila (Marta Marco) es llepa una ferida sentimental i la germana gran i una amiga (Cristina Genebat i Nora Navas, respectivament)  l'acomboien i s'esplaien explicant emocions i sentiments, en una escapada de cap de setmana.  L'incentiu és el treball de tres actrius magnètiques, no tant pel què—crisis de manual— sinó per la forma i la disposició amb què les enfoquen. Una comèdia mirall. I riem.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX

MONÒLEG 'EL RESSOPÓ' EN EDICIÓ DIGITAL

Coberta: © Teresa Llorach, aquarel·la, 2019.
Edició digital

 

Descarregueu el relat en format PDF

*

 Escolteu el monòleg en la veu de Carme Simó 

 

El relat  El ressopó reprodueix el monòleg d'una dona sensesostre 

que s'adreça a una altra sensesostre com ella, el matí del dia de Nadal.

«En fi, de tot, de tot, de tot, no sé com dir-t'ho. Calla, que m'oblidava de les safates amb neules i tallets de torró posats sobre blondes de paper. M'haurien fet mal. Totes per a mi soleta! No t'ho creuràs, però ningú s'hi acostava, ves quines coses més estranyes, ¿oi?  Sembla que ja en mengen de fa dies a totes hores i n'estan fins al capdamunt. Ai, noooooo, més lluny del pensament de fer-te dentetes, xata. I ara, no. Té, au, per a tu.  Són làmines de xocolata blanca. Menja, menja, sense compliments. Té, tota aquesta butxacada és per a tu. Però no t'adormis, fes-me el refotut favor. Té, té i té, fixa't, tot això és del ressopó d'ahir.»

© Lena Paüls. El ressopó, fragment

El relat va obtenir el Premi de narrativa La Mar de Lletres, modalitat Contes de Nadal, de Calafell, l'any 2003. Edició digital revisada 2021

PARENOSTRE DEL TIÓ

Aquarel·la de © Teresa Llorach

Pel que sembla, el tió és l'únic ritual nadalenc propi de Catalunya (la filòloga Ció Munté apunta que és una tradició compartida amb l'Aragó: el tizón). Cada família manté un ritual tant pel que fa a l'arribada del tronc portador de presents com per a la dieta que cal proporcionar-li per tal que els evacuï com s'espera que ho faci.

La cantarella rimada més popular que es canta tot picant amb un bastó el tió és la següent, tot i que presenta una discriminació sexual (apel·la a la netedat de les dones!). El fet que inclogui l'adjectiu 'curioses' indica una procedència ancestral:

Parenostre del tió

bon Nadal que Déu nos do.
Ara venen festes,
festes glorioses,
dones curioses
renteu los plats,
renteu-los bé
que Nadal ja ve.
Torrons d'avellana,
torrons de pinyó:
Caga tió!

 

Una cantarella exigent i amenaçadora. Caldrà explicar-ne el significat de la paraula 'arengades' als petits d'avui:

Caga tió,
Caga torró d'ametlla i de pinyó.
No caguis arengades,
que són massa salades,
caga torrons que són més bons.
Caga tió,
i si no vols cagar,

et donaré un cop de bastó.
Caga tió!

I una cantarella més extensa, de caire surrealista. Caldrà aclarir 'porc en sal', gallina 'a la pastera', 'pollí', 'capons', 'vicari'. O potser, no cal, el ressò màgic de les paraules s'ho emporta tot, si el tió respon com tenim previst:

El dia de Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí dalt del pi.
Toca, toca, violí.
Ara venen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons;
la Marieta els ha tastat.
diu que són un poc salats:
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millor.
Torrons d'avellana,
torrons de pinyó.
Caga tió,
si no, et pegaré un cop de bastó.

Quan la nit de Nadal el tió cagui carbó de sucre, les monedes de xocolata i els cigarrets de neula i praliné s'hauran acabat, fins l'any que ve. Esperem-ho...

FOTOGRAFIES 'LA PERONA. L'ESPAI I LA GENT', D'ESTEVE LUCERÓN

Nena gitana. Agost de 1992
Fotoreportatge 'La Perona'. © Esteve Lucerón

L'any 2017, Esteve Lucerón (la Pobla de Segur, 1950) va donar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona els negatius del reportatge 'La Perona', un fons excepcional integrat per 2.000 fotografies  que va fer en un dels darrers barris de barraques de Barcelona entre el 1980 i el 1989. Ara en presenta l’exposició “Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent”. 

El reportatge de la Perona constitueix una fita del documentalisme fotogràfic barceloní. Per l'habilitat en el tracte del sentit de cada fotografia, feta des de la distància justa, una mirada horitzontal, no invasiva, sense paternalisme ni superioritat.  Es mostra amb tendresa l'organització de la misèria de les famílies gitanes que viuen a les barraques. La naturalitat de la vida del carrer, els dinars familiars, la canalla renouera, les parelles, les dones com a pal de paller de la comunitat, els patriarques i els joves ociosos.

Exposició oberta fins al 22 de maig.

El barri de barraques de la Perona va néixer el 1947, fruit de la immigració propiciada pel règim franquista, situat al districte de Sant Martí, amb una extensió d'uns dos quil'ometres. Va ser enderrocat abans dels Jocs Olímpics. 

Parc de Sant Martí de Provençals.

Espai on hi havia les barraques de la Perona.  

Actualment aquest espai es troba afectat 

per les obres de l'estació de la Sagrera.

EXPOSICIÓ 'EL CENTENARI. FELLINI AL MÓN', AL BORN

Dibuix del personatge Gelsomina (La Strada)

Mostra coorganitzada per l’Istituto Italiano di Cultura a Barcelona i El Born Centre de Cultura i Memòria, de Barcelona. A partir de material que posa l'èmfasi en la versatilitat del director Federico Fellini, ens submergim en el seu món oníric, més enllà de la filmografia del geni intel·lectualment i política independent. Cartells originals de les seves pel·lícules, guions, cartes, 80 fotogafies de rodatges i de la seva vida privada, vestuari i l'eix de l'exposició: més de 50 dibuixos de caricatures de personatges esbossats que va fer durant tota la seva vida. Una recopilació sistemàtica de dibuixos de somnis i records on xoquen realitat i ficció en la qual han participat arxius i col·leccionistes públics i privats, un llegat entranyable cedit per la neboda i única hereva, Francesca Fabbi Fellini. Una exposició itinerant que s’ha pogut veure a Moscou, Sao Paulo, Vílnius, Tirana, Ljubljana, Sant Petersburg, Buenos Aires i Kíev.

Fins al 9 de gener.