Hem visitat amb cita prèvia el 'Terrat Viu', del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, una sobrecoberta verda de 7.100 m2, que complementa el recorregut museístic. S'hi exemplifiquen ambients amb plantes i herbes adaptades al clima mediterrani, en concret en un espai prop del mar i obert a tots els vents.
Consta de tres llacunes d'aigua dolça amb vegetació autòctona, tres prats amb plantes anuals i nous hàbitats per a la fauna.
A banda de la millora visual del paisatge urbà i l'efecte beneficiós sobre l'ànim de les persones, les cobertes verdes a les teulades i els terrats enjardinats són importants per la reducció de l’efecte illa de calor, la reducció dels nivells de contaminació, la millora de l’aïllament tèrmic i acústic.
L'època ideal per fer la visita del 'Terrat viu' és entre maig i juliol, que és quan les plantes estan florides.
En aquesta època de l'any les baies negres i carnoses de l'heura (Hedera helix) són molt sol·licitades pels tallarols de casquet (Sylvia atricapilla), uns moixons insectívors, que sense el seu aliment preferit, a l'hivern es converteixen en frugívors. Són un exemple d'adaptació al medi.
Per als humans, les baies de l'heura són tòxiques, així i tot, la planta té diverses aplicacions farmacològiques. Vegeu-les.
Visita amb cita prèvia al Museu Frederic Marès que ha obert al públic la nova Sala de les
diversions, situada a la tercera planta de l'edifici. S'hi exposen les
col·leccions relacionades amb l’oci i la diversió barcelonina del segle
XIX i principis del XX, que es poden extrapolar a altres ciutats
europees.
Nines, autòmats musicals, jocs de taula, retallables, teatrins, auques, joguines òptiques, bicicletes, soldadets... En definitiva, col·leccions que expliquen en què consistia l’entreteniment d’infants i adults dels àmbits més cultes als més populars.
Els d'autòmats d'aquesta col·lecció són fràgils i no poden funcionar
permanentment, però a la mateixa sala prenen protagonisme en el
curtmetratge «Màgia mecànica», de l'artista Xavier Vilató.
Cal avisar que tret d'aquest vídeo —a continuació en reprodueixo fragments—, els
infants d'avui no trobaran gaires al·licients més en la visita.
Curtmetratge de ficció «El mecànic i la ballarina»,
El Banc Catalano (1974) és una joia del disseny fet a Catalunya. Ho recorda un vídeo que ha fet públic el Museu del Disseny, on els seus creadors —Òscar Tusquets i Lluís Clotet— en parlen amb passió.
El banc està inspirat en els bancs que Antoni Gaudí va dissenyar per al Parc Güell,
però aquests dos arquitectes i dissenyadors barcelonins van adaptar les formes gaudinianes a una planxa metàl·lica perforada, de manera que, per la transparència és un mobililari que s'integra a
l'entorn. És un banc molt còmode ja que la forma s'adapta a l'esquena de l'usuari, no s'escalfa a l'estiu ni es refreda a l'hivern, no acumula l'aigua de pluja ni la brutícia. Es pot repenjar o penjar a la paret o bé encastar-lo a terra i, a més, permet acoblaments pels extrems. És lleuger, fàcil de transportar i econòmic.
Després d'haver-ne estat usuària i, ara, amb la informació que m'ha arribat dels avantatges d'aquest mobiliari públic, em costa entendre que aquesta meravella no es trobi a tot arreu.
La revista digital «Clip de Teatre» enceta l'any XXI de la seva edició en xarxa amb l'obertura d'un nou programa dins la plataforma pública IVOOX accessible lliurement. En format de crònica radiofònica, cada àudio té una durada d'entre 3 i 4 minuts. El programa recull extractes de les crítiques teatrals de les estrenes o reestrenes a partir del gener del 2021.
Entre d'altres s'hi troben Encara hi ha algú al bosc (TNC), La marató de Nova York (Aquitània), El mètode Grönholm (Poliorama), 53 diumenges (Romea), L'èxit de la temporada (Coliseum) o El màgic d'Oz (Condal).
Per accedir al programa de «Clip de Teatre» a IVOOX,
convèncer els líders d'Al-Queda perquè deposin les armes».
BARAK OBAMA
Discurs d'acceptació del Premi Nobel de la Pau, 2009
Els membres d'una unitat especial de l'exèrcit noruec destinada a la guerra de l'Afganistan estan programats per matar en nom de la pau. Un veterà del grup, l'esposa del qual treballa en temes de desenvolupament al Ministeri d'Assumpes Exteriors, es veu immers en una conspiració que el porta a ser el peó executor al servei d'un entramat d'interessos econòmics internacionals a la zona. Els fets que passen a noruega quan els soldats estan a casa de permís es retroalimenten amb imatges que tenen l'antecedent en l'operatiu de l'Afganistan. 9/10
L'alè que fa olor de menta és un treball que he anat definint durant dotze anys. Ben madurat ha estat i, abans que no el desgraciés de tant de retocar-lo, el vaig presentar al premi de poesia del Vallès Oriental, la convocatòria del qual s'adeia amb la llargària que tenia el poema. El lliurament del premi a Granollers va ser el novembre del 2019 i ara, amb la publicació en suport digital, el text queda fixat definitivament, embolcallat amb la simbologia de les petjades a la sorra de la platja, a la coberta que ha dissenyat Pere Prats Sobrepere.
És un poema narratiu de sis parts sobre la Jamila, una dona que es presenta com a forastera, amb una llarga trajectòria vital que va des de Fes, on va néixer, fins a Riba-roja d'Ebre, on viu ara. Al primer tanka 'Parla Jamila' diu:
—Jo, forastera, he guanyat mitja vida desmanegada. La roba feta a tires, polsosa la sabata.
Té un fill de mesos quan fa sovint el recorregut en tren 'D'un cap de via a l'altre', des de Riba-roja fins a Barcelona. La trobem reflexionant sobre la seva vida, recorda el cos jove i sa, i li passa pel cap deixar de fer el que toca:
Sil·labejant Tamarit i Altafulla, ¿qui pot pensar que es va perdre a la platja tot un matí, entre còdols i algues?
Al poema 'La Mona Lisa calba' decideix que continuarà els tractaments per curar-se i aprendrà a viure de nou:
A punt d'un nou viatge, desficiosa de mar, passeges entre fonts i jardins ufanosos. En el primer segon que queda dels teus dies, tornes a aprendre a riure, escampada en els altres. Tot és més nou avui que la resta del temps de pits llisos de mel, de cintura cenyida. Festa de les carícies, el festeig i el desig, l'amor que mou muntanyes, la por que les ensorra. Per si es presenta amb fúria, cridant de mala lluna, que t'enxampi ballant una dansa del ventre.
I, mentre coneixem la circumstància que fa que vulgui dimitir de les ginesteres i de les paraules, projecta la mirada a l'entorn, que es modifica constantment, en un cicle etern:
Mira't amb uns altres ulls les desferres, adoba el bot, i fes que tot sigui possible.
Durant el confinament per pandèmia del 2020, disset fragments del llibre van ser il·lustrats amb fotografies i pintures d'artistes meus de capçalera: Fabián Acidres, Antonieta Codina, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Llorach, Marc Pérez Oliván, Pere Prats Sobrepere, Fina Veciana i Rosa Virgili. Van ser els qui primer en van fer la lectura i van interpretar creativament diversos versos. Posteriorment, una pintura de Marc Pérez Oliván il·lustrava el poema 'Desheretada' i un grafisme de Pere Prats Sobrepere il·lustrava 'El cicle de l'aigua', ambdós treballs compten amb un podcast en la veu d'Andreu Sotorra. A més, diversos poemes van de bracet amb fotografies de Josep Lomas i un dibuix d'Anna Llebaria. Vegeu-ho:
He rebut “L’alè que fa olor a menta”. Abans que res, felicitacions per aquest treball interessant i captivador. M’ha agradat pel que diu i per com ho diu, pel que suposa de conjunció de forma i fons.
La gran majoria de poetes actuals treballa amb versos lliures, jugant amb el ritme, el to i la paraula de manera no encotillada dins cap estructura formal, amb total i absoluta llibertat pel que fa a l’escriptura de la poesia. Em sembla més que bé; de fet, penso que no m’hauria de semblar res en especial perquè cada escriptor decideix com vehicula allò que vol expressar. Però poso en primer terme, com a lector, el meu gust per la forma i que no renuncio a aquest llegat de la poesia trobadoresca que significa una estructura formal per dir el que sentim o pensem, per molt superat que es consideri. No ho trobo a faltar en la major part de la poesia contemporània que llegeixo (poesia feta amb el grau de dificultat que suposa treballar amb un ritme que no ve donat ni per la mètrica ni per la rima) però agraeixo molt quan és dóna i fa que tot encaixi com un trencaclosques emocional. Unes mateixes paraules dites d’una manera o d’una altra fan que la meva recepció pugui arribar a ser diferent (no és el mateix que em desitgin “bon dia” d’una manera suau i tranquil·la a què m’ho diguin d’una manera brusca) i per això valoro tant que es treballi acuradament la forma, com és el cas d'aquest llibre.
“L’alè que fa olor a menta”: quin bon títol!, manllevat de l’escriptor Ian McEwan i que poses, a més, com a cita liminar del mateix llibre. És aquest un poemari majoritàriament escrit en versos blancs, en el que gairebé sempre et subjectes a pautes i mètriques sil·làbiques sense, però, cap tipus de rima fonètica. M’agrada, m’agrada molt, perquè dono molta importància a la relació entre la forma i el fons.
La primera part del llibre, “Parla Jamila”, són nou tankes esplèndides que mantenen l’estructura de 4-6-4-6-6 en cadascuna d’elles i que, en no ser rimades, deixen que flueixin lleugerament malgrat la contundència de concentrar el missatge en tants pocs versos.
“Full de ruta”, un únic poema amb tres versos decasil·làbics i un vers espars (en aquest poema cal significar que en el tercer vers, per convertir-lo en decasíl·lab, s’hi aplica la sinalefa en el primer contacte vocàlic que trobem (“... si algú...”) per no s’aplica just al següent contacte vocàlic (“... algú en...”), llicència poètica que encaixa molt bé.
“La Mona Lisa calba”, fet amb versos alexandrins amb cesura (perfecta divisió de cada vers en dos hemistiquis de 6+6), són tres poemes cadascun dels quals s’estructura en dues estrofes de deu versos cadascuna. Perfecte.
“D’un cap de via a l’altre”, són divuit poemes escrits tots ells en decasíl·lab. Trobo molt encertat que cada poema tingui per títol l’hora en què el tren passa per cada lloc, imaginatiu i aconseguit; com també trobo que, formalment, està molt bé que cada poema tingui dotze versos, com si fossin les busques d’un rellotge que marca les dotze hores que l’hi veiem en la seva forma circular. Molt aconseguida aquesta interrelació formal. El temps en el títol de cada poema, el temps en què es divideix un rellotge, el temps.
“El cicle de l’aigua”, versos lliures sense sotmetre’s a cap norma mètrica, tot i que hi ha força presència de versos decasil·làbics encaixats en els deu poemes, cadascú dels quals té deu versos (10 poemes / 10 versos cada poema / 10 síl·labes cada vers). A més, aquest decasíl·labs són veritables estramps, en no haver-hi rima i perquè totes les paraules finals de cada vers són planes (els estramps són una herència de la poesia trobadoresca!).
A “Desheretada” tampoc no hi ha una estructura mètrica definida, podent-la considerar com a versos lliures, tot i que sovintegen els versos decasil·làbics (en la primera estrofa, de nou versos n’hi ha sis que són decasil·làbics; encara que a la segona estrofa fas d’això una excepció perquè, de deu versos, només n’hi ha dos que són decasil·làbics).
Lena, disculpa que els meus comentaris siguin massa "formals", però és que m'ha encantat i no m'he pogut estar, i, pel que fa al contingut, dir-te que n’he gaudit com un camell en un oasi. Sensibilitat i unitat temàtica que cohesiona tot el poemari.
Tu mérites un amour. França. 2019 Direcció i guió: Hafsia Herz
Opera prima de la directora Hafisa Herzi, que també signa el guió i el protagonitza. Una jove afronta les conseqüències afectives de la separació de la seva parella, que li ha estat infidel, però tot i així li sembla que la seva història d'amor encara té recorregut. Busca el consol en amics i altres amors. Enregistrada amb aparent improvisació, aire de naturalitat en escenes apassionades que acaben, invariablement, en melanconia i tristesa.
El títol fa referència a un poema atribuït a Frida Khalo, que recita a la protagonista un dels aspirants a parella —una altra d'ocasional, potser—en la seqüència més emotiva (però que no sembla que li faci efecte).
Filmin. XI edició del My French Film Festival. 8/10
