Patinadors, segrestadors

("Skaterpark per al monopatí" Foto: Marcel·lí Sàenz©)

La plaça del Àngels de Barcelona és un espai obert entre molts carrers estrets, envoltada de centres escolars, a més de la Facultat de Geografia i Història de la UB, el Centre de Cultura Contemporània, el Pati Maning... I, el MACBA. El museu d'art contemporani més visitat pels turistes. I, malgrat tot això, els patinadors tenen segrestada impunement la plaça i els carrers perifèrics. La perillositat és extrema per als vianants perquè els salts d'aquests patinadors provenen de totes bandes. Les Ordenances de civisme de l'Ajuntament de Barcelona prohibeixen expressament aquesta pràctica en espais públics concorreguts, però no es fan complir. Quan entra una furgoneta de la guàrdia urbana a la plaça, els patinadors s'aturen temporament. Però, com que no actuen, els patinadors ja els han perdut el respecte. Avui, a les 5 de la tarda, a l'hora de sortida dels alumnes de primària de l'Escola Vedruna, i dels de l'Escola Labouré, he vist uns patinadors que passaven per davant de dos guàrdies urbans motoritzats. Els guàrdies s'han apartat per tal que passessin. M'he aturat, incrèdula del que veia. Uns guàrdies donaven preferència de pas als patinadors als quals haurien de multar.

Avellaners de 4 peus

(A la foto: avellanes de la varietat "Negreta", tradicional al Baix Camp. Paüls ©, 2009)

Després de molts anys de terrenys erms, cada vegada més, se'n veuen conreats de nou. En un viatge en tren, he vist —a la banda de mar, a l'altura de Vila-seca— plançons d'avellaners procedents de vivers, al costat d'una parada ben conreada de garrofers i d'una altra d'olivers mitjans. Són avellaners plantats d'un sol peu.

Al Baix Camp es fan les plantades d'avellaners amb 4 plançons separats, col·locats en forma de quadrat, amb una distància de peu a peu que oscil·la entre els 20 i els 40 cm. Aquest sistema té l'avantatge que si una soca és atacada, les altres no resulten lesionades. Però té inconvenients, sobretot en la neteja de l'interior d'aquest quadrat de peus. "L'espai brut entre les soques permet el refugi a una sèrie de bestioles i petits mamífers rosegadors i dificulta la recollida de les avellanes de la soca", llegeixo en un treball de recerca universitària titulat L'avellaner a Riudoms, quadern de divulgació del Centre d'Estudis Riudomencs "Arnau de Palomar" (1982). També s'hi poden veure dibuixos de les eines i la maquinària emprades per a esporgar, netejar, cavar, llaurar, replanar els avellaners. S'hi expliquen jocs, supersticions; s'hi relacionen renoms, refranys i diverses receptes gastronòmiques amb avellanes. El cultiu de l'avellana era el més important per a l'economia a Riudoms, el 1982.

Vist que ja no es podran requalificar més terrenys, sense que algú vagi a la presó, haurem de tornar a plantar avellaners de 4 peus.

Cócs de taronja

Foto: © Paüls,  2009

Són cócs de taronja de la nostra factoria del refugi de la Vinyeta. No tenen secrets d'elaboració. Són una variant dels cócs ràpids, però canviant el got de llet per un got de suc de taronja, i la ratlladura de pell de llimona, per la de taronja. Ahir els van tastar la Carmina, l'Adrià i el Genís, per berenar. Va tenir més èxit el cóc recobert de fideus de xocolata.

NIUS D'ORENETES CUABLANCA

A Duesaigües les orenetes mantenen nius en bon estat de conservació, als ràfecs de les cases, a recer del vent i de la pluja. Any rere any els adoben i hi crien.  L'ornitòleg  Màrius Domingo fa notar que són orenetes cuablanca (Delichon urbicum), però que, malgrat el nom, no és la cua el que tenen de color blanc, sinó el carpó.

Les poblacions d'oreneta cuablanca són un bon indicador de la sensibilitat ambiental de les persones del poble. També són bons indicadors de la qualitat de l'aire ja que la contaminació atmosfèrica afecta el tipus i la quantitat d'insectes que hi viuen. Tradicionalment es considera que porten bona sort a la casa on nien. Els beneficis que aporten, com a caçadors d'insectes caçats al vol, han desembocat en la protecció legal de l'espècie, a nivell internacional.

L'Obra Social de la Caixa de Catalunya patrocina el Projecte orenetes. S'hi troba la distribució mundial de l'espècie i el cens, poble per poble de Catalunya. També s'hi troben una sèrie de curiositats, com per exemple, que el poble on hi ha més nius és Olot, amb 1157; que els nius instal·lats als pisos més alts, són a Sant Adrià del Besòs i a Palafrugell, a la planta 9; que el niu que es troba a més altitud és a Alp, a 1264 m.
No ha facilitat ningú les dades de les orenetes de Duesaigües.

Fotos: Montse Francisco

LA DRAGA SENSE ESCATES

A la foto les autores de La draga sense escates: Àgata Gil, il.lustracions i Lena Paüls, text,
el dia de la presentació de l'àlbum a la Biblioteca de Vilanova i la Geltrú

La publicació en àlbum del premi Mercè Llimona, La draga sense escates, m'ha donat moltes satisfaccions. Començant per les il·lustracions de l'Àgata Gil. La il.lustradora es va imaginar una draga de color de vegetal tendre, amb un cap fi i lleuger, amb pestanyes llargues, el cos feixuc, les potes de tortuga. (Per sort, ni llavis pintats ni llaços!) Més que ales... li va dibuixar aletes com uns ventalls a la closca, més aptes per fer vent més que per volar. Amb flamarades que són més perquè no sigui dit que és una draga que no pas per fer mal. Una draga de bona fe. ¿Com pot fer mal una draga que és lectora d'honor d'un Club de Lectura?, es devia preguntar l'Àgata, a l'hora de dissenyar la protagonista.

Avui m'arriba per correu electrònic aquest comentari que signa la poetessa M. Dolors Vallverdú, de Reus:
"Tinc a les mans La draga sense escates, un conte de Lena Paüls, escrit amb la pulcritud que caracteritza la ploma de l’autora. És una d’aquelles lectures que se t’emporten i et captiven pel sentit profund, per la crida d’un animaló, per la crida d’un petit ésser d’origen salvatge, però dotat de sentiments i d’una tendresa que amanseix l’instint primari i que es contraposa a la deshumanitzada realitat dels nostres dies que fa que l’home s’allunyi i ignori, cada vegada més, la seva condició intel·lectual i altres valors en recessió.
La tristesa de la draga que no té escates, però que al final li surten gràcies als banys d’una aigua miraculosa que també fa sortir el cabell als homes calbs, s’esvaeix i dóna pas a una emotiva alegria, a l’aire cordial i festiu que corre per places i carrers d’un poble que podria ser qualsevol. Les aventures es repeteixen i et mantenen l’ànim encuriosit i expectant.
El missatge del conte, bellament il·lustrat, és una profunda reflexió perquè els nens i els no tan nens sàpiguem conviure dins una societat més lliure, amb respecte i tolerància."

 

Per saber-ne més:

 

Contaconte La draga sense escates, a Reus, 19-IV-2016
Galeria de presentacions.

Una draga entre molts i molts dracs, 23-IV.2016
Al centre Cívic Migjorn, Reus.

La draga sense escates explicat per l'autora:

Bollywood, Love Story

"Bona nit, Barcelona!', diu el mestre de cerimònies (un sutradhar en la tradició índia) en començar l'espectacle Bollywood. Love Story. A Musical, al Teatre Victòria. Aquest musical es basa en les creacions cinematogràfiques de la productora Teamwork Films, de Nova Delhi.

Una trentena d'intèrprets, entre cantants i ballarins, irradien energia a l'escenari colorista i vibrant. Tipus humans de totes les alçades i complexions. Tres músics en escena i una banda sonora orquestral enllaunada amb estàndars de cinema de diferents èpoques.

El fil argumental que lliga les peces musicals és finíssim per aquesta història d'amor, a mode de Romeu i Julieta, però que acaba bé, com ja és habitual en les pel·lícules bollywoodianes. L'espectacle comença amb una invocació al déu Ganesha, el Senyor de l'Èxit i el destructor dels mals en la mitologia hindú. La coreografia barreja danses tradicionals índies, amb el break-dance, el ballet, el cabaret, el rock, la dansa flamenca, la disco, la moderna i el jazz. Hi ha algunes peces originals del compositor Ah Rahman, oscaritzat per la banda sonora de la pel·lícula Slumdog Millionaire. L'espectacle es clou amb la celebració d'una boda a l'estil tradicional hindú. El dia de l'estrena (29.X.2009) els intèrprets van baixar a platea i van fer partíceps els espectadors, traient-nos a ballar i oferint-nos regals.

Un marit ideal, d'Oscar Wilde.

Després de dirigir al TNC El ventall de Lady Windermere, d'Oscar Wilde (Dublín, 1854-París, 1900), Josep M. Mestres dirigeix al Teatre Goya una versió actualitzada —després de cent anys d'haver estat escrita— d'Un marit ideal, (1895). El resultat és una comèdia d'alt estànding, amb telèfons mòbils i estètica Escada. Wilde critica la societat victoriana cínica i corrupta a partir d'un polític brillant amb pàtina d'honorabilitat que pertany al grau social més elevat. El xantatge li arriba d'una dona seductora i sense escrúpols, que es veurà entrampada en el seu propi joc. I ens adonem que la trama s'assembla massa als assumptes de contemporanis, per això l'entenem tant, aquesta comèdia. Wilde hi és en l'estructura i en els diàlegs vius, esmolats, adreçats a la intel·ligència dels espectadors. Potser perquè entenem tant la trama, la tesi del "pecat amagat, mig perdonat", no m'agrada. La bleda de la dona del polític corrupte el perdona i està molt satisfeta quan sap que no es farà públic el delicte. I tot queda com abans.

Actors i actrius ben assentats en el seu paper, manegen les rèpliques i contrarèpliques amb eficàcia. Destaquen Abel Folk, Joel Joan, Mercè Pons i Sílvia Bel, tot i que els altres no desmereixen el conjunt. La nit que vam assistir a la representació (28.X.09), no hi havia ni una butaca buida, al Goya. La platea respirava al ritme dels actors oficiants. Des de la primera frase.

PANELLETS DE CAL ROFES

Foto: © Paüls

Seguint la tradició de Tots Sants, enguany també he fet els panellets segons la recepta que em va facilitar la Montserrat de cal Rofes fa anys. Amb la Montserrat hi parlàvem molt, sobretot, quan tenien la botiga de Duesaigües. Ella i el Jordi han estat un dels nostres punts de referència i acolliment durant anys.

Amb el temps, m'he fet meva la recepta dels panellets, és clar, però la base és la mateixa:

 1 kg d'ametlles mòltes

 3/4 de sucre

 1 clara dins de la massa (una mica batuda)

 2 rovells

 la pell ratllada d'una llimona

 350 de patata

Tal com em va recomanar la Montserrat, bullo la patata amb pell perquè no hi entri aigua i, sense deixar-la refredar, l'aixafo amb una forquilla. Preparo la pasta amb l'ametlla, la patata, el sucre, els rovells d'ou, la clara i la ratlladura de llimona. L'amasso fins que queda a punt de bola. Deixo reposar la massa un dia per l'altre tapada amb un drap de cotó en un lloc fresc. Abans de clavar-hi els pinyons, passo cada boleta per clara d'ou lleugerament muntada. I, abans d'enfornar els panellets, els pinto de damunt amb rovell deixatat amb unes gotes d'aigua. Enguany també n'he fet de gust de taronja i de cacau, uns quants amb una avellana clavada i uns quants amb ànima de codonyat.
Crec que la Montserrat no em va avisar que, després de Tots Sants, les bàscules s'espatllen.