La llamada. Guió i direcció: Javier Ambrossi i Javier Calvo
Teatre Poliorama, Barcelona
L'espectacle musical La llamada porta deu temporades seguides en escena a Madrid i ha girat per molts teatres. L'han vist dos milions d'espectadors. A Barcelona s'hi ha pogut veure en dues ocasions i ara hi torna. L'acció se situa entre 1978 i 2005, coincidint amb el pontificat de Joan Pau II, segons l'indici del retrat que es mostra. La trama és nítida: una de les noies adolescents d'un campament d'estiu regentat per monges sent la crida mística al mateix temps que una de les novícies eternes es desenganya de la vida monàstica i penja l'hàbit. La proposta té un fons carca, malgrat que les protagonistes portin roba d'avui i tinguin mòbil, escoltin cançons a Spotify —una anacronia que no modifica res—, facin acivitats esportives, ballin amb gràcia i cantin fent gala de veus excel·lents. Però la idea de submissió i el càstig que a l'obra estan a l'ordre del dia, avui no les acceptaria ningú. ¿Com és que aquesta proposta connecta amb l'auditori d'avui? Segurament pel tractament amable, còmic a voltes, d'una història iniciàtica que ja entenem que és d'un altre temps. I, a més d'estar ben resolta escenogràficament, els intèrprets broden matisos i contratos sense anar més enllà del tòpic. Deu ser això. 7/10