Carles Santos. I ara, què? Comissària de l'exposició: Ona Balló. Oberta fins al 21 de juliol |
Santos va ser un dels artistes més originals, transgressors i polifacètics del nostre temps. Combinava rigor i mètode amb una gran la llibertat creativa. Un animal escènic, inclassificable, que va explorar totes les disciplines, des de la performance amb pianos (cremats, destrossats) fins a la música per a quinze pel·lícules de Pere Portabella i muntatges fets amb la figurinista Mariaelena Roqué, amb qui va compartir companyia escènica durant 25 anys, que el van catapultar a l'escena internacional, passant per la banda sonora de la clausura dels Jocs Olímpics del 1992, amb la qual va portar la fanfàrria tradicional a una altra dimensió.
Hem buscat
entre costures què hi ha darrere del músic
provocador. Rere aquelles
imatges anecdòtiques
del piano al mar, el piano cremat, el piano a les
Rambles, que des de fora es veien com rampells,
hi ha un compositor de
primer ordre, rigorós,
treballador, incansable.
Ona Balló, comissària de l'exposició