˝Com veure el silenci en una imatge? La pregunta queda en l’aire durant un temps, mentre vaig fent fotografies amb intencions alienes a aquest interrogant.
De sempre hi ha hagut una relació molt estreta entre la paraula i la imatge visual, entre allò escrit i allò projectat en dues dimensions amb línies, formes i colors (o gamma de grisos). Amb les paraules construïm imatges i amb les imatges podem dir. Per això, quan llegeixo i entenc que el poema, fet de paraules i ritme, omple de sentit el silenci que ha estat modificat perquè pugui arribar a la meva comprensió, penso que les fotografies també poden transportar, més enllà de la seva mudesa, el silenci que conté tots els sons, allò que encara no ha estat dit, com les restes d’un big bang sorgit del no-res.
En aquest projecte he obviat el soroll de la presència humana en unes imatges que, tot i així, parlen d’aquesta absència des del silenci. Les imatges diuen sobre algú que acaba de passar, ensenyen el diàleg entre el fred i les flors que s’hi han adaptat, mostren un interruptor a la intempèrie que han premut i encara han de prémer, deixen veure l’aigua que s’escola cap a l’aigüera sense cap altra acció que el seu trànsit, retraten l’iceberg que sura en silenci, sense soroll...
En les paraules que materialitzen una idea queda el pòsit del silenci inicial. En aquestes imatges voldria que es contemplés també el que no es veu."
I, a la sèrie Silent, tot allò que no es veu i hi és, desperta la imaginació, suscita camps verbals que afegeixen capes i més capes de significat a cada imatge.