 |
Editorial Círculo Rojo, 2020 |
Assumpta Bosch ha escrit De vora mar a terra endins en aquesta època de pandèmia, i confessa que s'ha espolsat el corcó que tan gustosament li menjava la vida.
L'autora adopta una actitud de notari d'un temps que s'ha esllanguit. El punt de referència és el passat pretecnològic del món rural del Priorat i del Delta de l'Ebre, amb relats alternats «un viatge d'anada i tornada des de mar a la muntanya. Un viatge des dels sorrals del Delta, els seus arrossars, la seva gent, l'enyor d'un delta esverat, fins a les terres feréstegues del Priorat, absortes entre la llum de les pedres roges i les feixes de ceps amb el seu tossut anar fent»—, com diu Pep Macaya.
Tot i que les parts tenen un cert lligam, el gènere narratiu dominant és el quadre de costums. Recrea la vida quotidiana de la societat rural de la dècada dels anys 60 del segle passat, amb voluntat d'objectivitat. Descriu ambients fent servir la realitat, no sé si a partir de records o de situacions que ha rebut per tradició oral familiar, ja que el llibre no conté referències biogràfiques de l'autora. Detalla les formes de vida (rols de gènere) dels costums (matança del porc, casament, ball), d'oficis perduts (matalasser), de l'alimentació (la cultura de l'aprofitament), de les feines del camp (llaurar, ensofrar, veremar, trepitjar raïm; plantar, segar, birbar, espigolar...). Sense judici de valors, sense intenció crítica i, tot i que hi ha un personatge que algun diumenge compra «La Vanguardia», no reflecteix el context històric del Franquisme. Potser també aquest fet és significatiu per entendre que tret de les grans ciutats la gent de l'època vivia al marge dels petits i dels grans esdeveniments que li canviaven irremeiablement l'existència. De vora mar a terra endins és una excel·lent aportació que reforça la memòria col·lectiva.
S'havia preparat una clotxa de pa, avui. La duia ben farcida. Aquesta vegada l'havia omplert d'escalivada i sardines que la seva mare havia escabetxat dies abans. (p. 24)
En aquella època fer el Servei Social era d'obligada formació i totes les noies fadrines del poble l'havien de fer. (p. 33)
La joventut fa fer coses i en Quimet estava preparat. Es trobaria amb el Tonio a la sortida del poble, just on hi havia els dos eucaliptus i, junts, allí començarien el seu primer viatge. (p. 104)