 |
| La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda. Adaptació i direcció: Joan Ollé. Teatre Nacional de Catalunya © May Circus |
Vaig llegir per primer cop La mort i la primavera de Mercè Rodoreda en l'edició de 1986 i em va deixar un regust agre, per haver-me perdut entre paraules —"una novel·la són paraules"— i no haver-ne entès el sentit del conjunt (de fet, tants en parlen, com tants arguments troben. Vegeu-ho). Per a mi ha continuat hermètica, tot i tornar-hi repetidament i extreure'n fragments per dictar als meus alumnes. Ara Joan Ollé s'ha enfrontat al text críptic i s'ha arriscat a fer-ne una versió teatral. I he pensat que potser, ara, sí, que hi sabria veure la grandiositat de la poesia cruel de la novel·la que diuen que és «l'obra mestra, testament literari» de l'autora. Però, la il·lusió s'ha esvaït a la primera frase, que l'actor ha arrencat sense entonació, amb el final fonèticament desfibrat, inintel·ligible. La resta només l'ha millorada l'actriu Rosa Renom, en el paper de la narradora. N'he sortit tal com hi he entrat. 6/10