La presentació d'una tesi doctoral pot ser un acte cultural i social emocionant. I, segurament, també ho serà la conferència que pronunciarà la doctora Fina Masdéu (dijous, 20 d'abril, a les 19:30, al Centre de Lectura de Reus) sobre la seva tesi doctoral Plàcid Vidal: memorialista singular d'obra viscuda. Ho puc afirmar perquè vaig assistir a la sessió acadèmica a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona quan Masdéu va defensar aquesta tesi davant d'un jurat estricte i incisiu. Me n'ha quedat la forma assossegada i brillant de fons amb què l'autora va formular l'exposició oral de l'estudi i els comentaris de detall que van fer els cinc membres del jurat, segurament per demostrar que s'havien llegit les set-centes pàgines del treball. No puc dir si aquest tipus de sessió és sempre si fa no fa, però en aquest cas, l'auditori que acompanyàvem la Fina vam esclatar en aplaudiments quan el jurat li comunicava que la tesi doctoral es mereixia la nota d'excel·lent, cum laude, a l'hora de certificar-la.
Masdéu posa en relleu l'obra memorialística de l'escriptor Plàcid Vidal (Alcover, 1881- Barcelona, 1938), autor d'Els singulars anecdòtics (1920), un precedent en estil i contingut de proses de Josep Pla: Coses Vistes (1925), i les sèries Retrats de passaport i Homenots. La resta de publicacions de Vidal van tenir escàs ressò i aquest fet afegit a la nul·la acceptació entre els grupuscles d'escriptors de Barcelona que en aquell moment reeixien, va fer que de la seva obra autobiogràfica en sortís una queixa i un plany continuats, un sentiment d'autocommiseració que l'incapacitava per la ironia. ¿Per què és excepcional, doncs, el que explica Vidal? Perquè parlant des del marge, al·ludint a intel·lectuals contemporanis no prou reconeguts com ell mateix, aporta una visió diferent de la història de la literatura catalana i dels que l'han protagonitzada en primer pla.