10 d’abril 2015

PÈL DE PANOTXA, DE JULES RENARD (EDICIONS SIDILLÀ)


Jules Renard va publicar Poil de carotte, per capítols, a l’Echo de París Littéraire Illustré, el 1894. Noranta anys després, el 1984, edicions la Magrana en publicava una traducció (Pèl roig) signada per Marina Abadia, molt ben acollida pels lectors adults. La novel·la va arribar als lectors de més de dotze anys recomanada en primer lloc pels mestres  i després pel boca-orella entre iguals. Ara, Edicions Sidillà n'ha presentat Pèl de panotxa, una edició molt acurada, amb el text traduït amb mestria per Antoni Clapés, i va pel mateix camí de popularitat, ja que n'acaba de posar al mercat la segona edició.
La trama de Pèl de panotxa s’estructura en 48 escenes independents més l’àlbum d’en Panotxa amb el que podria ser la descripció de 30 fotografies inexistents. Sembla que la família Lepic de la novel·la és el retrat de la família de l’autor, un cau de passions contingudes. Viuen en un entorn rural, amb un passament folgat, el pare, la mare, el fill gran, la filla i el  petit, Panotxa, un noiet sense nom. El noi petit dels Lepic —anomenat Panotxa, pel color del cabell— és un fill rebutjat. Pidola almoines d’afecte, necessita ser estimat.  El pare i la mare s’odien i Panotxa és l’intermediari que en rep els cops. En Panotxa és objecte d’humiliacions,  és qui remata amb les mans les peces caçades pel pare, és qui per no fer-se veure a taula es queda amb gana, és qui carrega el sarró i l’escopeta en les sortides familiars. Panotxa no replica mai. Però el relat mostra la crueltat amagada del noiet, la impietat amb els animals, mentre espera secretament la mirada d’aprovació dels pares i dels germans, es va endurint, fins que inicia el camí sense retorn de la rebel·lió.
Les accions vexatòries cap al protagonista estan just esbossades a través del llenguatge col·loquial, amb constants el·lipis i sobreentesos. La indefensió i també la murrieria de qui ho explica són el producte de la venjança verbalitzada de l’autor cap a la seva família, cap a l’entorn hostil de la seva infantesa. Per tot plegat, encara que Panotxa és un infant, el fons de la història i la forma de presentar-la reclama lectors amb una certa maduresa.
La versió teatral que va fer el mateix autor és, després de cent vint anys, obra de repertori en teatres parisencs. Aquí, Adrià Gual en va fer una versió que va estrenar al Teatre Romea, el 1907, amb la seva companyia Teatre Íntim. ¿Quina companyia la muntarà de nou?

Pèl de panotxa és d'aquelles lectures que fan bon lectors.