06 de desembre 2014

JOSEP SEDÓ, IN MEMORIAM

Josep Sedó Oliach, al Museu de l'Avi, 2012 © Montse Francisco
Ens ha deixat Josep Sedó, pagès duesaigüenc que ha superat els 90 anys estimant aquesta terra. La terra l'estirava, era la seva passió. La fotografia que encapçala aquest apunt és de fa dos anys. Anava mudat perquè estava a punt d'intervenir en un vídeo del «Museu de l'avi» on quaranta-sis ciutadans del poble explicaven un o diversos estris relacionats que coneixien bé. A Josep Sedó se li va encomanar que expliqués què s'enduia al tros per fer la cassola del dinar. A damunt del taulell hi tenia: un senalló d'espart, un càntir, una carmanyola, una cassola de fang i els trespeus, un plat de terrissa, una cullera de fusta, una ouera individual d'alumini, un saler fet de canya, un matrimoni (setrilleres d'oli i vinagre)...
Josep Sedó, 2011
Va explicar amb tot detall el sofregit, quan hi tirava l'aigua, les patates i l'arròs i al final ho va rematar amb un ou esclafat. Aquest detall últim no quadrava gaire, però va ser una llicència que ens va fer molta gràcia perquè el Josep devia pensar que no havia parlat de l'ouera i que alguna cosa n'havia de dir. Una estona abans, mentre preparàvem la gravació ens havia explicat que els pagesos s'emportaven l'ou dur per menjar-lo a mig matí o a mitja tarda per matar el cuc.
Ruc de cal Sedó, 2010

El 2011 encara anava a buscar lletsons per al seu ruquet blanc —el darrer del poble—, un animal que va tenir fins i tot quan ja no anava als trossos i que ell muntava enfilat en una cadira, sota la mirada esglaiada de les seves filles i néts. 
La terra estira, és una passió. Gràcies Josep, per fer l'aforisme tan evident.