05 de febrer 2010

L'auca del senyor Esteve


Nit d'estrena amb ambient de festa, ahir, al Teatre Nacional. És la segona vegada que el TNC programa L'auca del senyor Esteve. (El 1997, aquesta obra de Santiago Rusiñol va inaugurar el teatre.) El muntatge que ha dirigit Carme Portacelli amb dramatúrgia de Pablo Ley és arriscat i compromès, poc costumista. Han traslladat el clàssic que retratava la burgesia de començaments de segle XX, a la Barcelona de menestrals i perdedors, que va principalment des del 1939 fins al 1975, coincidint amb la mort de Franco. Enfoquen la vida grisa de l'Estevet (magnífic David Bagés), un menestral emmarcat amb els tics de la generació dretana del besavi i l'antifranquista del nét que vol ser escultor. Qui es retrata aquí és la classe popular, reclosa a les parets de la botigueta, que no parla el passat republicà ni de la guerra. Que no vol saber res dels canvis que es couen al carrer, personalitzats en la lluita social del seu fill. "El seu silenci el fa prosperar en un país on el silenci és la norma per sobreviure", diu Portacelli.
Aquesta versió no agradarà a qui cregui que els clàssics són intocables. L'obra no s'havia intentat mai situar-la en un altre context històric que no fos el Modernisme de l'original. Portacelli i Ley han fet aquest pas, sense complexos. Com en els grans dramaturgs —les obres de Shakespeare, que van ser escrites al segle XVI, admeten tota mena d'èpoques, sense desfigurar-se— el clàssic de Rusiñol aguanta amb dignitat el sotrac dels anys de foscor franquista. Rusiñol hi és tan present que no sé si a partir d'ara em podré imaginar L'auca del senyor Esteve emmarcada en cap altre moment històric.


Vegeu aquí la reproducció de L'auca del senyor Esteve. Dibuixos de Ramon Casas, text de Gabriel Alomar, 1907.