'LE PETIT CIRQUE', AL TEATRE GREC

Le Petit Cirque. Basat en l'àlbum «Saisons», de Pomme. 

Direcció: Marie Bourgeois, Yoann Bourgeois i Claire Pommet.  

Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona.

El Festival Grec 2025 ha inaugurat l'edició al teatre Grec de Montjuïc amb l'estrena mundial de Le petit cirque, coproduït amb 'Les Nuits de Fourvière' de Lió. Un espectacle per a tots els públics que explora els cicles anuals a través de les cançons de lletres poètiques —sobretitulades a terra, il·legibles— de la cantant francesa Pomme acompanyada per un quartet de corda. Sobre una plataforma circular giratòria, la companyia de dansa i circ dels germans Bourgeois conjuga coreografia, acrobàcies, música amb ombres xineses, efectes audiovisuals... Un potent espectacle sensorial (la granota que fa pessigolles al públic de la fila 5, no compta.) 8/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'FAUSTUS IN AFRICA!', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Faustus in Africa!. Basat en Faust, de Goethe. 

Text addicional: Lesego Rampolokeng. 
Director: William Kentridge. Handspring Puppet Company.

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

Festival Grec 2025

Faustus in Africa! és una tragicomèdia del poeta sud-africà Lesego Ranpolokeng (Orlando, Sweto, Sud-àfrica, 1965) que ha donat la volta al món.  En una actualització del Faust de Goethe, el diable —Mefistòtil—ofereix tot el que vulgui al savi Faust a canvi de la seva ànima. Que la forma s'expressi sota l'aparent ingenuïtat dels titelles de mida humana  no amaga una crua denúncia de l'egoisme i la hipocresia de la humanitat de tots els temps. Els manipuladors dels "puppi armati" són actors que parlen de la barbàrie colonial a l'Àfrica i de les conseqüències, en una expressivitat admirable.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

'TU EM VAS PROMETRE UNA HISTÒRIA D'AMOR', A LA SALA BECKETT

Tu em vas prometre una història d’amor. Autora: Helena Tornero  

Direcció: Israel Solà. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona

¿Es pot escriure avui una història d'amor? El personatge que fa de dramaturga —a càrrec d'Ester Cort— ho intenta, ajudada pels intèrprets de l'obra que està escrivint —encarnats per Fermí Delfa, Sandra Pujol Torguet, Roger Torns, brillants—.   En el making of de la peça s'hi infiltren moltes mans, sobretot posa cullerada al guió la memòria de la mare de la dramaturga —Teresa Vallicrosa, veterania en estat de gràcia— . De situació en situació,  la dramaturga i els coguionistes i intèrprets ens mostren que l'amor romàntic inspirador en altres temps,  ara el sentim com una font de complicacions i en fugim com gats escaldats, encara que les accions se situïn ara a la mítica Roma —oh, la Fontana de Trevi!—, ara a París, ara a Polònia. Es veu que l'amor a primera vista no té futur, segons diuen en aquesta obra metateatral amb tocs còmics. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

'CLAVELLS', AL TEATRE GOYA

Clavells. Autora: Emma Riverola. Direcció: Abel Folk

Intèrprets: Abel Folk i Sílvia Marsó. Teatre Goya, Barcelona

L'any 2024 (25 d'abril) es va commemorar el 50 aniversari de la Revolució dels Clavells a Portugal. A l'obra Clavells d'Emma Riverola (Barcelona, 1965), la Violeta, el Xavier i el Ramon eren estudiants quan  hi van participar. El Ramon i la Violeta han estat parella durant quaranta anys i ara ell ha mort. Xavier arriba per acompanyar la Violeta en el dol, al refugi de muntanya muntanya on viu. És un retrobament després de quaranta anys de perdre el contacte. Es fan retrets i confessions. Des de la frustació del present,  rememoren el seu idealisme i les esperances que covaven de joves. 

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.  

L'actor Abel Folk, que també dirigeix el muntatge, i l'actriu Sílvia Marsó interpreten els dos protagonistes que, en uns escassos vuitanta minuts, fan de la seva experiència vital un recorregut per la política i l'evolució democràtica dels últims cinquanta anys, no només pel que fa a la revolució portuguesa sinó a les altres democràcies veïnes. 8/10  

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'GALÍ. EL MESTRE INVISIBLE', AL MNAC

Francesc. D’A Galí, pintures Sala de la Cúpula
Palau Nacional. Museu Nacional d'Art de Catalunya

L'exposició Francesc d'A. Galí. El mestre invisible que presenta el Museu Nacional d'Art de Catalunya reivindica la petjada del qui no va voler deixar rastre. Pocs visitants saben el nom de l'autor de les impactants figures de la cúpula del Palau Nacional. Són obra de Francesc d’Assís Galí i Fabra (Barcelona, 1880-1965)  i representen 35 figures al·legòriques de les Belles Arts, la Ciència, la Religió i la Terra. 

Galí pintant la cúpula del Palau Nacional

Galí va ser una de les figures més rellevants de l’art català de la primera meitat del segle XX. Va renovar la pedagogia artística catalana durant el noucentisme, esdevenint el mestre de tota una generació d’artistes des de la seva Escola d’Art —on es van formar Joan Miró o Llorens Artigas— i l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya.

En paral·lel a la seva dedicació pedagògica, va desenvolupar una fecunda trajectòria artística com a pintor, dibuixant, muralista, cartellista i il·lustrador. La seva obra travessa tota la modernitat catalana: el modernisme, el simbolisme, el noucentisme i l’avantguarda. Malgrat els seus mèrits, Galí va optar per jugar un rol invisible: no es va considerar artista, va treballar a l’ombra dels seus deixebles i es va despreocupar del seu llegat. 

La Guerra civil va estroncar la trajectòria de Galí. Com a Director General de Belles Arts de la República, va ser un dels responsables de traslladar les obres del Museo del Prado fins a la frontera, el 1938, i també ell es va veure forçat a emprendre l’exili, que va passar durant deu anys a Londres.

Aquesta mostra d'obres de Francesc d'A. Galí es podrà veure fins a mitjan setembre, però les pintures de la cúpula hi són sempre i valen per elles soles una nova visita al MNAC. 

PEL·LÍCULA 'VEUS DE LLIBERTAT'

Veus de llibertat [Waves]. Direcció: Jirí Mádl. 

Txèquia i Eslovàquia, 2024

Thriller històric ambientat durant la Primavera de Praga i la posterior invasió de Txecoslovàquia pel Pacte de Varsòvia.  Els fotogrames integren imatges d'arxiu que entrellacen discursos polítics i drames personals. El relat se centra en un grup de periodistes de Ràdio Praga que ho arrisquen tot per proporcionar notícies independents enmig de la censura estatal i l'assetjament de la policia secreta. El 1968, es van atrevir a desafiar l'autoritari règim comunista i a cridar a la revolució davant la invasió soviètica. Un exemple de resistència. Tomáš haurà de protegir el seu germà revolucionari mentre desentranya una conspiració que marcarà un episodi crucial de la Guerra Freda a Europa. Filmin. 8/10

 

PEL·LÍCULA 'BOLÉRO'

Boléro. Direcció: Anne Fontaine. França 2024

París, en un clima artístic profundament fecund de final del segle XIX. El pianista virtuós i compositor basco-francès Maurice Ravel (1875-1937) no donava crèdit a les paraules d'Ida Rubinstein (1885-1960), una atrevida i sensual coreògrafa russa, quan el 1927 li va demanar que escrigués la música del seu proper ballet. Impressionat, Ravel no sabia on trobar la inspiració. El col·lapse va anar cedint quan va començar a pouar en els records i es va inspirar en els sorolls naturals i en els de la ciutat, sobretot en el fresseig repetitiu de la maquinària industrial. Va ser així, com en el seu zenit creatiu, va aconseguir Boléro, estrenada el 1928 i convertida de seguida en una de les peces més cèlebres del món. Ravel va morir als 60 anys d'edat, en una intervenció quirúrgica de cervell, després d'estar afectat durant quatre anys d'una malaltia neurològica que el va condemnar al silenci. 

La pel·lícula que dirigeix Anne Fontaine, amb l'actor Raphaël Personnaz com a protagonista, és un biopic elegant, el gruix del qual se circumscriu en l'època de creació de l'obra amb què el compositor ha passat a la història de la música (El Boléro, de Ravel sona cada quart d'hora en alguna part del món), tot i que compta amb un catàleg de vuitanta-sis obres originals i vint-i-cinc d'adaptades. Filmin 9/10 

 

EL FOTOPERIODISTA JOAN ANDREU PUIG FARRAN, AL KBR

© Joan Andreu Puig Farran
Atleta al club FAEGE, Barcelona, 1930-1936
Arxiu família Puig Farran

 

Exposició Joan Andreu Puig Farran. La dècada convulsa  (1929-1939)

 

El Centre de Fotografia KBR de la Fundació MAPFRE presenta per primera vegada l’obra de Joan Andreu Puig Farran (Lleida, 1904 - Barcelona, 1982), pioner del fotoperiodisme a Catalunya. Entre 1929 i 1939, va capturar amb sensibilitat els canvis socials i polítics de la Segona República i la Guerra Civil des de l’àmbit republicà. Exiliat després del conflicte, la seva obra ha quedat inèdita fins ara. 

Cronista entre l'Exposició Internacionl de Barcelona el 1929 fins al final de la Guerra civil espanyola, va subministrar milers d'instantànies que ajuden a entendre aquella vida ciutadana tensa i plural. Són un testimoni gràfic de les tensions i contradiccions d'una societat de masses moderna que vol estar informada: un míting polític, l'escena d'un crim, els teatres del Paral·lel, una cursa automobilística, un partit de futbol o la vida de la Catalunya rural.

© Joan Andreu Puig Farran. Francesc Macià, amb la seva família.
Barcelona, febrer 1931. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

© Joan Andreu Puig Farran. Arribada del vaixell sovietic Ziryanin, 

port de Barcelona, 1936. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

Joan Andreu Puig Farran va ser un fotoperiodista molt actiu durant la Guerra civil als fronts republicans d'Aragó i a la conquesta de Mallorca, l'estiu del 36. El 4 d'agost de 1936 publicava en L’Instant una sèrie de fotografies: “Conquista de Huesca. Las baterías del capitán Medrano disparando sobre Siétamo”. Uns dies després va cobrir el desembarcament republicà a Mallorca. Les imatges es van publiqcar a  Última Hora (22-VIII) i a La Vanguardia (23-VIII). Va ingressar a l'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) i va treballar a La Humanitat com a reporter gràfic. 

© Joan Andreu Puig Farran. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

En acabar la guerra es va exiliar a França i va ser internat a diversos camps de concentració francesos i espanyols. El 1945 en tornar a Barcelona, va ser depurat i expulsat del fotoperiodisme pel franquisme.  Va enfocar la seva professió cap a la fotografia industrial i publicitària.

El 1952, associat amb el fotògraf Antoni Campañá, va crear el segell de Postales Color CYP, una empresa que creava i distribuïa milers d'imatges turístiques de Catalunya i d'arreu de l'Estat. Unes postals populars que tothom va fer servir entre els anys seixanta i setanta del segle passat, per enviar escrits al revers.  La producció de postals de color derivaria en l'edició de llibres turístics.