Verbagàlia. Monòlegs: La tieta i Verbagàlia, de Víctor Català
Cançó: Ai! Quina mare tinc. Música i lletra:Víctor Català
Direcció: Albert Arribas. Sala Atrium, Barcelona
La Sala Atrium estrena espai amb més capacitat i més comoditat per als espectadors i la inaugura amb dos monòlegs de Víctor Català. A escena, compartint banc, dos dels grans intèrprets contemporanis, Paula Blanco i Oriol Genís. Tot i que els monòlegs no tenen connexió entre ells, cada intèrpret posa en l'altre tota l'atenció implicada, com si en fos el receptor.
A La tieta la protagonista relata amb amargor resignada la vida reclosa a casa i refà la història d'amor —"les anyades l'han fet cendra"—que va viure als disset anys. A Verbagàlia, un obrer addicte a parlar explica vida i miracles de la feina. El mèrit és fer entenedor per als espectadors d'avui un text complex, no tant per les idees que conté sinó pel registre de llengua. Hi ha expressions que només es poden dir en català com les va escriure l'autora empordanesa (Caterina Albert, L'Escala, 1869 - 1966), però un catalanoparlant de cultura mitjana ja no les coneix o, directament, ja n'ha fet la substitució per l'espanyol. I, en el millor dels casos, ja n'ha fet una traducció aproximada. Costa d'entendre com s'hi ha arribat i quina responsabilitat en tenim els parlants. Els dos monòlegs reivindiquen amb naturalitat la llengua sense crosses. 9/10
