 |
La tempesta. Versió: Roberto García a partir de W. Shakespeare |
La primera vegada que vaig veure una versió de La tempesta, shakesperiana va ser el 1986, al Teatre Bartrina de Reus, a càrrec de la companyia La Cubana. Així que anàvem sortint, els intèrprets ens facilitaven un impermeable perquè —suposadament— s'havia posat de sobte a ploure a bots i barrals. Confesso que m'ho vaig creure en veure com "plovia" al carrer Major. Després d'aquella versió n'he vist mitja dotzena més, enfocant la història des del punt de vista d'un o altre personatge. La darrera, el 2018, Vaig ser Pròsper, a la Fundació Joan Brossa.
¿Què té de singular la versió que veiem ara al TNC? En primer lloc, l'espai escènic: un parc infantil on una bassa de pilotes de colors és la metàfora de la mar encrespada. No només aquest fet fa apta per a tots els públics aquesta versió, sinó que té una clara voluntat didàctica. Venjança, perdó sisplau per força, els fills dels enemics s'enamoren, etc. I l'Ariel, esperit
de l'aire, convertit en un assistent virtual. A Caliban, representant
del poble, no li ha servit de res rebel·lar-se, continuarà sent esclau
dels nobles. Sembla acabada d'escriure.
Els intèrprets de la versió que ha fet i dirigit el dramaturg valencià Roberto García: Marina Alegre, Álvaro Báguena, Paula García Sabio, Nelo Gómez, Jaume Ibáñez, Jacobo Julio Roger, Jaime Linares, Teresa Lozano, Manuel Maestro. Tota la companyia a lloc, tot i que en sobresurt amb mestria la veterena Teresa Lozano, interpretant Pròsper, el duc de Milà desterrat a l'illa on arriben els nàufrags. No plou ni a l'escenari ni a la platea, però la versió de La tempestat em quedarà a la memòria com una de les millors. En sortir del Teatre Nacional cauen gotes. 9/10
Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
**
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY