Trobarem a faltar la veu de la lingüista M. Carme Junyent (Masquefa, 1955 - 2023), un referent que deia les veritats sobre l'ús de la llengua. Ho feia amb un to mesurat, però sense concessions a la galeria, amb un llenguatge entenedor per al comú dels ciutadans. S'adreçava a uns parlants que no la volien sentir i, en canvi, els atorgava tota la responsabilitat de la supervivència de la llengua. Al marge de la política. No hi confiava gens en l'administració, fins al punt que en el seu article pòstum 'Morir-se en català', sobre el dret dels catalanoparlants a viure en la seva llengua fins al darrer instant, fa notar que la Generalitat permet per omissió que els CAP, les residències geriàtriques i els centres hospitalaris —que en depenen— no garanteixin aquest dret als usuaris.
Hi afegeixo, avui, un altre exemple del respecte nul de les institucions per la llengua. N'hi ha tants... A ebiblio Catalunya no hi ha cap llibre de Junyent per deixar en préstec. Només s'hi troben els articles Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, l'edició dels quals la lingüista va coordinar. Cap altra publicació del seu estimulant llegat científic, educatiu i cívic. N'acabo de fer la desiderata.
¿On ets, Institut d'Estudis Catalans? Les institucions del país, amb el funcionarietat i els polítics que s'hi aferren, no han estat a l'altura per voler entendre què ha descobert Junyent, tot i que ho ha explicat en tots els fòrums possibles amb paraules clares i justificades. No van estar tampoc a l'altura per entendre els estudis i les propostes del lingüista Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940 - Barcelona, 2010), el referent precedent de Junyent, en el debat públic sobre l'ús de la llengua. I així estem... diluint-nos en els dies, marginats i desarrelats. Entenc cada vegada més 'Soc d'aquí, soc estranger', que ha deixat dit Josep Palau i Fabre. I m'hi resisteixo, amb tota l'energia disponible, encara.