Voldria tornar a casa.
Però no en sé els topants.
J. V. Foix
Oh tu, Èol, senyor del vents,
et demanem que ens siguis còmplices
per poder tornar a lloc d'hora i sencers.
Si tinguéssim manera de saber
com et va convèncer l'heroi Ulisses,
seria tota una altra cosa.
Quan et va visitar,
el cor li ventava a mil explicant-te
els anys de viatge atzarós.
I et devies posar tou, suposem.
Acabava d'encegar el gegant Polifem,
amb un boscall esmolat d'olivera
i havia fugit entre els tous de llana
d'aquelles ovelles gegants.
Havia esquivat, cametes ajudeu-me,
els rocs llançats pel cíclop cec.
I tu li ofereixes per al retorn
un sac lligat amb fils de plata,
on hi ha tancats els vents desfavorables.
Però Ulisses, a qui Penèlope
no reconeixerà quan torni a casa,
té mals companys de travessia,
i mentre el patró i els pocs aliats
descansaven confiats,
els altres s'engrescaven:
«¿Hi deu haver un tresor en aquest sac?»,
feien córrer en veu baixa,
pels racons de la nau,
«¿Què si no, guardaria amb tant de zel?»
Es veien a tocar les platges d'Ítaca.
Ja hi arribaven. Tocaven l'illa,
quan l'enveja va fer deslligar el sac
i els vents desfavorables s'escapaven,
i un balamdrim, balandram, dit i fet,
allunyava el vaixell a la mar alta,
altre cop, altre cop.
Res de tot això és nou per a tu, Èol,
però, per no repicar en ferro fred,
voldríem saber, si et cauria bé
que et demanéssim —no t'ofenguis—,
que fermis curt i hermètics els vents,
a veure si entre tots hi fem palanca,
i anem de pet al Born, sisplau,
que ja hem rodat prou, prou. I prou.
¿Qui va dir que el camí és la meta?,
si remes sol o, en alta mar,
t'encalça qualsevol maregassa.
Oh tu, Èol, senyor del vents,
et demanem que ens siguis còmplices
per poder tornar a lloc d'hora i sencers.
Que ens repetim, diràs,
però és que tenim els precs rovellats
i som més que llecs en tota la resta.
© Lena Paüls
