 |
| © Iolanda Salvadó. Fotografia de la sèrie "El mar, el mar..." |
Em fascina l'obra de Salvador Espriu. La narrativa tant com la poètica i la dramàtica. M'enganxa cada vegada que agafo un llibre seu, però si n'hi ha un que em sorprèn sempre és el de les cent proses breus de Les roques i el mar, el blau, rellegides i atapeïdes de notes. Avui, l'enlluernament s'ha produït amb les primeres línies del proemi d'Arístocles.
Encara que no sàpiguen si algú m'escolta, em manen de parlar. Qui m'ho ordena i em belluga alhora, com un titella, és un home també vell que fa cinquanta any que aprèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.
SALVADOR ESPRIU. Senzill proemi d'Arístocles.