Enguany l'artista reusenca Teresa Llorach Manresa (Reus, 1965) ha estat encarregada de decorar el ciri pasqual de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de Reus. Una experiència artística singular que l'autora ha desenvolupat amb el
talent i l'emoció que transmet en totes les seves creacions.
Llorach explica que primer lloc va haver de decidir què hi representava i, alhora, com ho integrava en la composició ja que el ciri té uns elements que li són propis —la creu, les lletres alfa i omega i l'any— que marquen el concepte que Crist és el principi i el final de la història. Va dibuixar la corona d'espines, el pa i el vi al peu de la creu i per la decoració va optar pel lliri de Pasqua, símbol
de la Resurrecció de Jesús des del naixement del Cristianisme.
Ha emprat pintura acrílica jugant amb el blanc trencat natural de la cera i tons neutres del verd, el daurat i les terres, sobre la cera preparada amb una imprimació de gesso. El resultat és una obra d'art exquisida que s'ha presentat a la Galeria d'Art Anquin's de Reus.
L'espectacle total que ofereix Cirque du Soleil ens va impactar per primer cop amb Alegria el 1998, a l'esplanada de la Mar Bella. (L'espectacle va tornar a Barcelona, revisat, el 2007). Ens va enlluernar l'esplendor de la posada en escena, la perfecció dels números d'acròbates, pallassos, contorsionistes... emmarcats en una història —planejament, trama, desenllaç— fantasiosa de monarquies esperpèntiques que era la gran novetat en espectacles de circ. I una música enganxadíssima des de la primera escena que cantàvem entusiastes els més de dos mil espectadors en sortir del Grand Chapiteau amb els palmells vermells de tant d'aplaudir. Tot això ho retrobem en aquesta nova Alegria, però amb variacions, agombolats i obsequiats—si més no la nit d'estrena— per múltiples promocions dels espònsors.
A la primera part, la pista és protagonista amb intermedis de la troupe de pallassos que gairebé no interactuen amb el públic. Els números forts són la roda Cyr del francès Ghislain Ramage, els trapezis de l'alemany
Nicolai Kuntz i la suïssa Roxane Semiankiv, el ball de torxes de Jacktai Laban. Marca l'intermedi una tempesta de neu de paperets, desencadenada pels pallassos.
A la segona part, els números espectaculars són les teles aèries amb la parella russa i nord-americana Yulia Makeeva i Alexei Turchenko; els hula hoops flexibles en el cos de la xinesa Yan Zhuang; el contorsionisme impossible de l'artista mongol Oyun-Erdene Senge. I abans de la fanfàrria de cloenda, els impressionants números de trapezi amb dobles i triples salts mortals sobre xarxa. Impecables.
La força de la música que ens ha quedat de la primera Alegria, que ja no tenia tanta potència a la revisió de 2007, ara és ja només una referència de fons molt agraïda. La poesia visual del Cirque du Soleil s'encomana. Qui avisa... 10/10
Llibre d'un sol full. Uns versos del poemari Desfici de mar han inspirat un llibre d'artista a Marc A. Pérez Oliván (Nené). Sèrie
pintada sobre suport de cartró reciclat. «Pont d'Enseula», 13-XI-2023
"Dones que
alcen la mirada cap al cel il·luminant la foscor en què es mou la
humanitat, suggeridors torsos femenins, bugaderes que transporten la
roba neta al cap, petites cosidores que sargeixen la roba, ancianes
venedores d’anissos... La pluralitat dels rols amb els quals, en aquests
anys, s’han representat artísticament les dones a Reus mereix una
mirada aprofundida i especial no exempta, tampoc, de certa emoció en
capbussar-nos en una nova experiència col·lectiva." Isabel Martínez
L'escultura Font dels Dofins, de Josep Piqué Iserte (Montbrió de Camp 1913-2012), es troba situada a Reus, a la cruïlla-rotonda del passeig Mata amb el carrer Ample. Originàriament l’obra fou concebuda com a element decoratiu de la Fira Provincial de Mostres de Reus de l’any 1972, al bell mig del recinte firal. Un cop acabada la Fira es va ubicar a la plaça Antonio de Villarroel, però quan va ser remodelada l’any 1992, es va retirar i es va conservar als magatzem de les Brigades Municipals. El 2012, arran de la mort de l’artista i en paral·lel a l’exposició que va tenir lloc al Centre de Lectura de Reus, aquesta obra va recuperar el seu esperit públic i una nova vida dins la ciutat de Reus.
Salomé. Autora i directora: Magüi Mira
Teatre Goya, Barcelona
La veterana dramaturga i directora Magüi Mira (València, 1944) explica per mitjà del narrador que encarna en l'estel Siri, el mite de Salomé (a carrec d'una immensa Belén Rueda) que, per venjança i empesa per la seva mare, es lliura al dictador Herodes, el seu padrastre, i com a recompensa demana el cap del seu estimat Joan, el Baptista, que li és lliurat en safata per la guàrdia reial. Un espectacle visualment agraït a l'entorn de la història bíblica, que aprofundeix en la universalitat de qui se sent rebutjat i el desig no acomplert. Malgrat el vestuari i els rituals de gest, l'espectacle és una versió de to popular i lúdica del mite, cosa que actualitza el drama, el fa proper i avisa que els tirans moderns se la campen. 9/10
Des de finals del segle XIX i fins a l’esclat de la guerra civil, va néixer i es va desenvolupar amb força una cultura fotogràfica amateur i popular a Catalunya. Tinc fotos minúscules dels meus pares infants (en esclatar la guerra tenien 9 anys) fetes amb càmeres de fotògrafs familiars. Va suposar la primera vegada en la història que una persona podia representar l'entorn sense dependre de coneixements artístics ni tècnics.
L'exposició La càmera domèstica. L’afició fotogràfica a Catalunya (1880-1936) que hem vist a la Fundació MAPFRErevisa aquest fenomen parant atenció a una selecció de temes i motius visuals recurrents en aquest període. Permet comprendre qui va practicar la fotografia com a afició i com els fotògrafs aficionats va constituir una tipologia de llenguatge donant relleu als trets socials i culturals específics. Imatges majoritàriament col·lectives que es converteixen en
documents que aporten informació de la societat catalana en l'àmbit privat i en relació amb
fenòmens col·lectius de l'època.
Podem veure que les fotografies en paper, les màquines i el material complementari d'aquella època han sobreviscut als seus usuaris. No podem assegurar que les fotografies que hem fet avui pervisquin tant, conservades en arxius digitals.
Autors: Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz
Adaptació: de Joan Frank Charansonnet.
Direcció: Mireia Ros. Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona
Des del 2010 Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971) passa pel calvari de la persecució dels Estats Units en col·laboració amb els seus aliats occidentals, per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l'exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l'Afganistan i de l'Iraq, entre altres documents compromesos.
En vuitanta minuts, amb suport audiovisual d'imatges relacionades amb
el cas —que el quadrilàter de la sala del TGB permet a dues
bandes per a millor visibilitat de tots els espectadors— la peça fa un
recorregut cronològic, des de l'arribada de Julian Assange [l'actor Joan Frank Charansonnet, precís i versemblant] a l'ambaixada
de l'Equador de Londres, on demana asil, fins a la incertesa del moment actual. Hi ha la mirada més humana i agraïda del suport del diplomàtic de l'ambaixada [interpretat per Eduard Alejandre] i de l'advocada Stella Moris [interpretada per l'actriu Elena Codó] que evoluciona en ple confinament des del més estricte paper professional fins a la relació sentimental i el naixement dels dos fills.
Una obra documental i atrevida pel que representa de denúncia. Aplaudint amb un «Free Assange! 8/10