EL PARC DE LES GLÒRIES, UN NOU PULMÓ VERD

L'Ajuntament de Barcelona ha esmerçat deu anys de treballs per configurar el paisatge verd del Parc de les Glòries. Un pulmó verd situat damunt de la xarxa viària, a l'encreuament de la Gran Via, la Diagonal i l'avinguda Meridiana. Els vehicles circulen per túnels subterranis que esquiven les altres infraestructures que ja existien. 

La darrera zona enllestida d'aquest projecte paisatgístic destinat al lleure entre la natura domesticada ha estat un passeig que segueix la traça de la Diagonal, amb la font Miralls d'aigua (on és prohibit banyar-se, però que amb aquestes primers calors sobtades ha estat assaltada per la ciutadania.) Hi ha una gran àgora sensorial envoltada de bambús gegants, un umbracle de 700 m², una gran àrea de jocs infantils i dues construccions elevades amb forma de vuit, pistes de bàsquet, taules de ping-pong i una zona d'esbarjo per a  gossos. 

Jardí d'Immersió. A l'accés del metro,
jardí escalonat amb cactus i suculentes.

El Jardí d'Immersió es troba situat al desnivell que hi ha entre la sortida del metro i la superfície de la plaça de les Glòries, a tocar de l'enllaç del tramvia. Un espai escalonat en terrasses amb de cactus i plantes suculentes. Per revestir el mur de contenció, s'han utilitzat gàbies reomplertes de pedra granítica. Aquestes parets seques ajuden a enriquir la biodiversiat d'invertebrats i a proveir d'aliment rèptils i ocells insectívors. 

Un conjunt molt agraït per al passeig i per al lleure de totes les estacions de l'any, replet de plantes autòctones i arbratge mediterrani i d'adopció que ha tingut temps de consolidar-se. Hi accedim amb facilitat: metro Glòries, tramvia i bus 7, H12 i X1. Tenim a tocar el Museu del Disseny (popularment: La Grapadora) i la Biblioteca Josep Benet. En gaudirem.

'L'ART DE COSIR PAPER', AL CENTRE D'ARTESANIA

Exposció 'L’art de cosir paper', al CCAM 
Exposició oberta fins al 20 de juliol de 2025 

 

El Centre d’Artesania Catalunya del Consorci de Comerç, Artesania i Moda (Carrer Banys Nous, 11 - Barcelona) presenta una selecció de vestits excepcionals confeccionats exclusivament en paper. Cada peça —vestits i també complements (joies, plomes, fulles...)— posa  en relleu la riquesa d’aquesta tècnica i les possibilitats creatives.  El tipus de paper, els colors, les formes i les textures es combinen amb la imaginació, la creativitat i la destresa aplicades sobre aquest material fràgil. Els vestits els dissenyen i els cusen modistes i artistes que aconsegueixen treballar el paper per crear obres úniques que eleven el seu treball artesanal a la categoria d’art. 

 

Mollerussa (Pla d'Urgell) i Amposta  (Montsià) fa més de 60 anys que lideren la tradició de cosir vestits de paper, peces que es mostren un dia a l’any en honor a la seva patrona, Santa Llúcia. Ara els ajuntament dels dos municipis treballen una candidatura internacional perquè la UNECO reconegui l'art de cosir vestits de paper com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Una distinció ben merescuda.

SÈRIE 'BIG BOYS'

Big Boys. Direcció: Jack Rooke i Jim Archer
Regne Unit, 2022

Autobiografia amb to de comèdia creada per Jack Rooke. Es tracta d’una història d’amistat entre dos nois suposadament oposats. Guió sense divagar, sobre el pas de la vida al redòs familiar a la vida independent. Un dels protagonistes (Dylan Llewellyn), un noi de 19 anys homosexual que s’enfronta a la vida universitària —de disbauxa i drogues— després d'estar tancat un any a casa recuperant-se del dol per la mort del seu pare. Coincideix a l'habitació amb Danny (Jonathan Pointing) de 25 anys i tòpicament masculí. Neix una estreta amistat que valoren tant l'un com l'altre.  Situacions que pretenen ser humorístiques, però que posen de manifest que els acudits es basen, sobretot, en la llengua i la cultura que comparteixen emissor i receptor. Tres temporades, dotze episodis de 25 min. 7/10

SULFAT DE FERRO AL JARDÍ

Sulfat de ferro. © Paüls

Fa vint-i-dos anys que al rebost del Refugi de la Vinyeta hi ha mitja coixinera de sulfat de ferro (grumolls sòlids cristal·lí verdós) i un ratllador per convertir-lo en sal. Cada primavera el meu pare n'espargia al nostre jardí de llicorella, a un pam de la planta —cep, taronger, ametller, perera, avellaner— i  al vespre s'havia de regar amb abundància perquè fes l'efecte. 

No hi ha cap indicació d'ús i em dolc de no haver après quina funció hi feia al nostre terreny pedregós i pobre de nutrients. Me n'informo i veig que, a més d'augmentar la capacitat de retenció d'aigua, és jungicida, fertilitzant (reforça, endureix i saneja tota mena de plantes) i desinfectant. També es pot aplicar diluït amb l'aigua de reg en una proporció de tres grams per litre.

I, a més, és el causant d'un altre efecte que agraeixo: fa fugir gats i gossos. El sulfat de ferro és una joia.

'UN MENÚ TANCAT', A LA VILLARROEL

Un menú tancat. Autor: Jordi Casanovas

Direcció: Llàtzer Garcia. La Villarroel, Barcelona

Intèrprets: Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz. Un tàndem esclatant que es posa a la pell de tres amics de tota la vida que es troben habitualment per sopar a la cuina del restaurant de dues estrelles Michelin d'un dels amics. Aquesta vegada l'amic cuiner els prepara un menú especial i va burxant els altres dos amb la pregunta de per què no els ha vist mai plorar. Amb el format de comèdia gastronòmica de regust agredolç, cada amic va desgranant els greuges que hi ha darrere de l'amistat que ha perdurat al llarg dels anys. No preveien que els plats del menú els portarien records de persones i d'instants de la biografia compartida. S'adonen que cap dels tres sap res de les profunditats dels altres.  Els homes també ploren, però tenen aversió a mostrar-se als altres. Ho diu el cuiner, que li agradaria saber plorar (i perquè una llàgrima també es pot deconstruir.) Bravo! 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

LA ROSA DE PITIMINÍ

Roses de pitiminí. Dibuix: © Cori Bach

A les floristeries, sobretot per sant Jordi, es troben moltes varietats de rosers pitiminí de flor de diversos colors. Són plantes preferiblement d'exterior, entre sol i semiobra on fan una floració abundant, tant en torreta com directament a terra (Vegeu, al final d'aquest apunt, la foto del roser en què s'inspira el dibuix.) També poden viure en un interior airejat, però en aquest cas les flors seran de colors pàl·lids. La terra de la torreta s'ha d'estar sempre humida, procurant que no quedi aigua sobrera al plat, cosa que podria podrir les llavors o formar-s'hi el fong oïdium. 

És una planta exigent pel que fa a l'adob. Es pot afegir a l'aigua de reg un fertilitzant líquid. L'afecten l'oïdi i el mildiu. Per protegir les fulles es poden prendre mesures preventives aplicant periòdicament un fungicida. Si el roser ha perdut el bon aspecte, després de la floració, cap al novembre,  fer-hi una poda radical. Al nostre jardí de licorella no duren més d'una temporada, segurament, a causa de la temperatura ambiental que a l'hivern baixa més de 15°C i a l'estiu supera els 21°C. 

El delicat dibuix que encapçala aquest apunt és de la mestra i artista plàstica Cori Bach, inspirat en aquest esponerós roser de pitiminí de la fotografia. Plantat directament a terra fa molts anys, és un arbust sa i molt productiu, amb poncelles que s'obren en una rosa de pètals embullats i duradors, de molt bona olor.

 

Ara per ara no sé amb seguretat el nom d'aquesta varietat de roser. Algunes de les varietats més populars que es comercialitzen són: Cafè ole (flors de color taronja, molt perfumades); Candle Light (flors de color rosa); Chilly Clementine (flors de diversos colors); Orange Meillandina (flors de color taronja); Perla de Montserrat (flors de color rosa.)

'LA CRIATURA DEL DR. FRANKENSTEIN', A LA SALA ATRIUM

La Criatura del Dr. Frankenstein

Autor i director: José Sanchis Sinisterra

Sala Atrium. Barcelona

La Criatura del Dr. Frankenstein és un monòleg inèdit del dramaturg José Sanchis Sinisterra (València, 1940), que també el dirigeix. L'actor barceloní Ferran Audí es posa a la pell de la Criatura i en fa una creació austera i digna. El protagonista s'adreça als membres d'una acadèmia  i justifica els motius pels quals creu que es mereix ser admès com a ésser humà, sense estigmes.  L'estil expositiu de la conferència reivindicativa fa pensar en el simi de Kafka que l'autor txec va immortalitzar a Informe per a una acadèmia.  Aquí, la Criatura té sentiments i es mostra ressentida amb el seu creador, el Dr. Frankenstein, perquè no l'ha dotat de parella. Passa revista als crims comesos i assegura que la soledat no li ha representat mai cap problema, tot i que el que diu fa entendre ben bé el contrari. 

Per als espectadors, Sanchis Sinisterra és l'autor de la inoblidable «¡Ay, Carmela!» i, segurament, La Criatura del Dr. Frankenstein no serà una de les seves obres més celebrades, però mereix ser al catàleg de la millor producció de l'autor que ara aplegarà en deu volums. Enhorabona. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LA BRAMA DEL CÉRVOL', AL TEATRE LLIURE

La brama del cérvol (una experiència única en un marc incomparable)

Dramatúrgia: Joan Yago. Coproducció: Teatre Lliure i La Calòrica

Direcció: Israel Solà. Cia. La Calòrica. Sala Fabià Puigserver

A la tardor (des de mitjans de setembre a finals d'octubre), a la vall Fosca  del Pallars Jussà s'escolten els brams dels cérvols. És l'època de l'aparellament i els mascles competeixen amb els seus brams per conquerir les femelles. La companyia La Calòrica ha creat una història situada en aquest "marc incomparable" de les muntanyes de Boumort i en presenta un espectacle metateatral on conflueixen creeences i ideologies contemporànies. Convocats per l'associació cultural de la vall, es troben en un hostal un grup de professionals del teatre: ¿Un teatre polític pot aconseguir un món millor? Coincideixen amb una parella que no rutlla fina i dos especuladors immobiliaris.  I al bosc, amb dues joves barcelonines  entusiastes de les festes 'rave' il·legals. Amb tot aquest personal hi ha material per confegir un bon thriller. Els antecedents ja els sabem, només cal desenvolupar-lo. Un cadàver. O dos. I s'hi posen. S'hi posa la Calorica més genuïna. Bravo, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol, a més dels convidats Oriol Casals i Mel Salvatierra. Amb tanta disbauxa el cérvol no ha trobat el moment de bramar, però si més no, algú l'ha vist. La resposta a la pregunta de si el teatre polític serveix per a res queda pendent.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a  «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

LETICIA FEDUCHI, A LA SALA PARÉS

Leticia Feduchi.  Oli sobre taula
Sala Parés, espai 1 (carrer Petritxol, Barcelona)

La galeria d'art Sala Parés presenta una magnífica exposició de la pintora madrilenya Leticia Feduchi que, des del seu estudi al barri de Gràcia de Barcelona, recrea les textures i el colors que constitueixen les coses: objectes quotidians, tiges vegetals, fruita en bols senzills, drapejats..., en suports de dimensions considerables. Un conjunt de representacions lluminoses de la realitat que naveguen silencioses, directament sobre la imprimació, sense espai ni temps. Sense context.  Ressalten els dibuixos mig esbossats, pintats només en part "per tal de potenciar la corporeïtzació del motiu", diu l'autora. Exquisida.

Oberta fins al 26 de juny de 2025

NOU PASSEIG AL MOLL DE BARCELONA

Nou passeig al front marítim de Barcelona.
Fotos: © ASA

Baixant per la Rambla, al final a la dreta, al front marítim s'acaba d'obrir a la ciutadania un nou gran passeig a primera línia de mar. Es tracta del moll situat a la façana marítima oposada al Maremàgnum. Un espai de més de tretze mil metres quadrats que voreja el moll, amb jardineres, zones d'ombra i bancs. Des d'aquí s'embarcaven els catalans cap a Amèrica i fins al 2023 hi havia la terminal de creuers i els ferris de Baleària (ara al moll Adossat.) 

Nou passeig al moll. Des del World Trade Center
Fotos: © ASA

L'hem estrenat (dissabte 17 de maig, cap a les dotze del migdia) en un recorregut gairebé en solitari, com es pot veure a les fotos. «Els barcelonins i els forasters no trigaran a fer-se'l seu i a omplir-lo de vida.» Més aviat ho hagués dit. Avui (diumenge, 18, a la mateixa hora) no hi cabia ni una agulla. Els passejants hem hagut d'esquivar els que es torraven al sol estesos sobre tovalloles. No n'hem fet fotos. Hi tornarem.

EXPOSICIÓ 'EN FUGIDA. REFUGIATS', AL MUSEU D'HISTÒRIA

En fugida. Refugiats. Museu d'Història de Catalunya

Durant la darrera dècada es calcula que el nombre de persones refugiades i desplaçades al món s’ha duplicat. Actualment, aquesta xifra se situa en més de 120 milions de persones: de Síria, Líbia o l’Afganistan, d’Etiòpia o el Sahel, de l’Iraq o Myanmar, de la República Democràtica del Congo, el Sudan del Sud, Burundi o la República Centreafricana, de Veneçuela, Colòmbia o el Salvador, d’Ucraïna o de Gaza. El fenomen del desplaçament i la migració forçada és, possiblement, el problema humanitari més greu del nostre temps. Aquesta exposició és un viatge a la història de les persones que han travessat fronteres amb el que duien posat, que han trobat protecció internacional i refugi, però també rebuig i insolidaritat. 

Exposició oberta fins al 20 de juliol de 2025

EXPOSICIÓ 'RAMÓN MASATS. EL FOTÒGRAF SILENCIÓS'

Sanfermines, 1957-60 © Ramón Masats / VEGAP, Barcelona 2025
Exposició de la Fundació Foto Colectania, Barcelona

L'espai de la Fundació Foto Colectania (passeig de Picasso, 14, Barcelona) presenta Ramón Masats. El fotògraf silenciós, una àmplia selecció de les millors imatges del fotoperiodista Ramon Masats (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1931 - Madrid, 2024), el fotògraf més influent de la generació que va viure de ple la Dictadura de Franco. Masats va treballar professionament com a fotògraf a les principals capçaleres periodístiques del moment, on va defugir l'estereotip i va enfocar els reportatges amb empatia per la gent del carrer ("destil·laven humanisme", diu la seva filla Sònia).  L'exposició abasta treballs des dels inicis el 1953 fins al 1965, moment en què l'autor abandona la pràctica fotogràfica durant més d’una dècada per dedicar-se al cinema i la televisió.  Masat ha recollit en publicacions diverses sèries que s'han convertit en referents de culte, com per exemple la sèrie Les Rambles. En aquesa exposició hi trobem una selecció de fotografies icòniques dels llibres Neutral Corner i Los Sanfermines, combinades amb algunes d'inèdites. Per gentilesa de la seva filla, a l’exposició es poden veure tots els negatius que el fotògraf va anar revisant al llarg de la trajectòria i còpies originals de l’arxiu.

Exposició oberta fins al 25 de maig de 2025

CASA BATLLÓ, A LA NIT DELS MUSEUS

Hem estat uns del mil privilegiats que hem entrat a la Casa Batlló, de l'arquitecte reusenc Antoni Gaudí, precisament la primera vegada que l'espai forma part del programa de La Nit dels Museus que se celebra cada any, promoguda pel Consell d'Europa. 

A la Nit dels Museus hi participen museus o espais culturals de quaranta països que, a més de portes obertes per  gaudir del fons i de les exposicions temporals, organitzen activitats i actes relacionats amb les matèries i la temàtica que li són pròpies. A Barcelona la iniciativa és de fa anys una festa multitudinària que la ciutadania que hi volem participar hem de preparar amb temps si no volem anar d'un museu a l'altre esquivant cues i sense poder entrar en hores. Aquest any hem triat exclusivament Casa Batlló i ja portàvem els tiquets amb l'hora exacta d'entrar (22:30) 

 

Ens hem trobat amb una organització professional, l'aplicació ens ha convidat a l'orella de cadascú a passejar per la casa, ens ha conduït per la festa visual i sensorial de la llum i el so de l'edifici vibrant. Els videomapatges —el del celobert amb pluja és màgic— que afegeixen moviment i sons a l'edifici esplèndidament conservat, poèticament explicat i respectuosament transitat pels visitants. La visita ha acabat a les antigues carboneres de l'edifici on hem baixat envoltats de l'obra de Kengo Kuma. A dins, l'artista new media Refik Anadol presenta la seva obra  "Gaudí Dreams", una experiència immersiva de la coreografia de colors de l'edifici. Reverència.

 

L'ORQUÍDIA PAPALLONA

Orquídia papallona
Dibuix: © Cori Bach

El nom de l'orquídia papallona (Orquidea phalaenopsis) fa referència a l'aparença de les flors. És una planta d'interior que viu bé en indrets molt ben il·luminats i apartats de corrents d'aire. Per facilitar l'aireig de les arrels, és recomanable barrejar a la terra escorça de pi trossejada. És preferible regar la planta per immersió durant un minut, procurant que no quedi enaiguada. Abans de la floració afegir-hi fertilitzant líquid. No suporta bé els ambients més frescos de 15º.  Per la facilitat de conreu i la floració vistosa i de llarga durada és la varietat d'orquídia més popular.

'ANATOMIA D'UN SUÏCIDI', AL TEATRE NACIONAL

Anatomia d'un suïcidi, d'Alice Birch. Trad: Víctor Muñoz Calafell. 

Direcció: Glòria Balañà Altimira. TNC Sala Petita

Accions simultànies en tres espais físics que corresponen a tres espais temporals: 1973, 1998 i 2028. Les protagonistes són la Carol, l'Anna i la Bonnie, tres dones de tres generacions d'una família. Fins ben entrats els tres quarts d'hora (durada 2:20 h) no s'entén la relació que uneix els personatges. Segurament que els tres espais on les accions transcorren al mateix temps és el que recordarem d'aquest espectacle, tot i que és impossible seguir què s'hi debat, què amoïna a cada dona en cada temps. Deu intèrprets que fan vint-i-sis personatges, discrets, fins i tot insípids. Conjuntar frases (poques) de les tres protagonistes, com si d'una coral es tractés, deu ser complex, però el resultat no mereix l'esforç, si més no en aquesta posada en escena. Per si fos poc, en surto fns al capdamunt de la paraula puto (es veu que al 1973 ja es deia! I, es dirà el 2028!) i de la repetició —D'acord. com a tancament de conversa. Salva la feixugesa d'aquest tríptic una matisada i extensa banda sonora. (D'acord.) 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'PLAER CULPABLE', AL TEATRE GOYA

Plaer culpable. Autora i directora: Lara Díez Quintanilla

Intèrprets:: Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins

Teatre Goya, Barcelona

El Teatre Goya estrena Plaer culpable, la comèdia guanyadora del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta del 2022. Un text brillant tant de fons com d'estructura, dosificant efectes. Una comèdia que exigeix dos bons intèrprets que se la creguin (Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins, la broden.) Els protagonistes són el Jordi i la Laia, una parella d'enamorats que esperen un fill, després de cinc anys de viure junts. Estan confinats a casa per pandèmia de coronavirus i esperen que d'un moment a un altre hauran de córrer cap a la clínica. Mentrestant,  amerats de felicitat, recorden viatges que han fet plegats  i intenten aplicar el que han après en cursets de preparació per ser pare i mare. La Laia creu que és un bon moment per confiar-se secrets. Som-hi. Ai, la sauna tailandesa. Ai, el comiat de solter. I arriben les justificacions (per sucar-hi pa) i el fill desitjat. En sortim amb el somriure als llavis i amb ganes de recomanar-la a tothom. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'UNA MENA D'ALASKA', A L'ESPAI LLIURE

Una mena d'Alaska. Autor: Harold Pinter. Trad: Cristina Genebat. 

Direcció: Ivan Benet. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc

El dramaturg Harold Pinter (Metropolitan Borough of Hackney, 1930 - Londres, 2008) es va basar en un fet real per recrear la història d'una adolescent que als anys vint del segle passat va viure —adormida— vint-i-nou anys, afectada per l'epidèmia d'encefalitis letàrgica.  Va ser el neuròleg anglès Oliver Sacks (Londres, 1933 - Nova York, 2015), qui en va deixar testimoni en el seu assaig Despertar, que també va protagonitzar la pel·lícula homònima, del 1990, amb Robert de Niro i Robin Williams.

A Una mena d'Alaska, el personatge de la Deborah (magnètica Mireia Aixalà) parteix de quan la mort formava part d'un ritual domèstic. Pinter inclou a la conversa la germana de Deborah, que li ha dedicat la vida cuidant-la. El doctor Homby que la salva n'és el cunyat. El personatge que balla  (Andrés Corchero, enigmàtic) podria representar la consciència de la malalta, però no ho he aclarit. Espectacle multidisciplinar que embolcalla un text molt curt. 7/10
 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'REFUGI', AL TEATRE LA BIBLIOTECA

Refugi. Autora: Jessica Goldberg. Trad: Carlota Subirós

Direcció: Mònica Molins Duran. Producció de La Perla 29

Teatre La Biblioteca, Barcelona

Intèrprets: Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig. Mònica Molins hi debuta amb nota alta com a directora. L'obra parla de la necessitat de les persones de tenir un recer, un suport i el caliu que sigui el més semblant a una família. Tres dels quatre joves de Refugi són germans abandonats pels pares. Amy, la germana gran s'ha fet adulta de cop i cuida els altres dos que en depenen, el noi per malaltia mental i la noia per addicions. El quart membre és Sam, un xicot solitari, sense feina ni lloc on viure. Diu que està enamorat de l'Amy i podria ser un aprofitat, però resultar ser un personatge positiu que protegeix els altres tres pressumptes orfes i ho fa tan bé com les circumstàncies l'hi permeten. De fet, des de la sensibilitat d'avui la germana gran és l'esclava de tots els altres membres d'aquesta família. Ho fa pensar l'escena final del dia del casament: vestida de núvia fa l'esmorzar per a tots. I els altres tres esperen que els serveixi. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

SÈRIE 'VIGDIS, LA PRIMERA PRESIDENTA'

Sèrie Vigdís, la primera presidenta
Diversos directors. Islàndia, 2024

Biopic sobre la vida de Vigdís Finnbogadóttir (Reykjavík, Islàndia, 1930), que el 1980 va fer història no només per ser la primera presidenta d'Islàndia, sinó com una de les primeres dones cap d'estat elegida democràticament. Vigdis era una noia corrent que desitjava tenir les mateixes oportunitats que el seu germà petit. La sèrie recull els diferents èxits i les angoixes d'aquesta dona ben educada, amb estudis de francès, angès, literatura, teatre i educació en diverses universitats. Passava dels quaranta anys quan es va enfrontar a la justícia per poder adoptar una criatura sent soltera. Impulsada pel moviment feminista islandès, va decidir presentar-se a les eleccions presidencials, quan la igualtat de drets estava a les beceroles. Durant els seus mandats —en total setze anys— va obtenir una enorme popularidad i consens social. 

4 episodis de 58 min. Filmin. 8/10

'ALÍCIA EN UN MÓN REAL', AL TEATRE NACIONAL

Alícia en un món real. Adapt. i dram: Isabel Franc i Teresa Urroz

Direcció: Teresa Urroz. Sala Tallers, TNC

La companyia La Briana ha adaptat ara al teatre la novel·la gràfica, Alícia en un món real, que Isabel Franc (Barcelona, 1955), autora del text, i Susanna Martín (Barcelona, 1976), il·lustradora, van publicar el 2010, traduïda després a diferents llengües i publicada també als Estats Units. 

Amb un mínim embolcall escènic i l'alter ego del mirall de la protagonista ens transporten al País de les Meravelles de Lewis Caroll. L'obra tracta d'una dona diagnosticada de càncer de mama, des del moment que en rep la notícia passant pel tractament de quimioteràpia. Un relat lineal dels dubtes que la protagonista va tenint durant tot el procés i de com el viu amb el suport de les amigues i exparelles que hi aporten una mirada positiva. Buscant contínuament "el centro di gravità permanente", com diu Franco Battiano en una de les peces de la banda sonora. Les intèrprets: Roser Batalla, Joan Bentallé, Susana Egea, Blanca Pàmpols, Sílvia Sabaté i Mireia Tejero. Bravo! 8/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

LA XERINGUILLA

Flors de xeringuilla, varietat virginalis.
Dibuix: © Cori Bach

NOMS: Corona, Flor de sant Josep. Narangilla. Occità: Seringat. Castellà: Jeringuilla. Celinda. Filadelfo. Silindra. Italià: Fior d'angiolo. Gelsomino dei Frati. Petto d'angiolo. Francès: Seringa commun. Seringat en couronne. Anglès: Garden Syringa. Mock-orange. White Syringa. Alemany: Blaßer Pfeifenstrauch. Bauern Jasmin. Wohlriechender Pfeifenstrauch. Neerlandès: Boerenjasmijn. Grec: Φιλάδελφος ο στεφανοτικός. Φιλάδελφος στεφανοτικός. (Font: «El Jardí de Menuda Natura»)

 

La xeringuilla (IC:  Philadelphus coronarius L.) és un arbust de fulla caduca que fa unes flors espectaculars de mitjan primavera fins a començaments d'estiu. La varietat de flor doble, d'un blanc virginal, com indica el nom  [virginalis] destaca per la fragància que desprèn. 

L'arbust pot arribar als 4 metres d'alçària. Viu bé en qualsevol terreny, a ple sol, tot i que agraeix la semiombra. No és gaire exigent en el reg, fins i tot l'excés d'humitat pot podrir les arrels. Suporta bé les glaçades. És una planta que tendeix a ser invasora, per tant pot malmetre les plantes del seu entorn. Multiplicació per exqueix a la primavera o a principis d'estiu.

Per saber-ne més:
Xeringuilla, «El Jardí de Menuda Natura»

'LA DRAGA SENSE ESCATES' TANCA EL CERCLE

La draga sense escates, a l'Escola Puigmarí de Duesaigües
Llibre editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Text: Lena Paüls. Il·lustracions: Àgata Gil.

He explicat el conte La Draga sense escates als infants de l'Escola Puigmarí de Duesaigües, en una sessió a la mateixa escola. Un matí de vent tempestuós ens ha impedit que la féssim al Jardí de Ca la Lina, a tocar de la plaça on té lloc l'acció del conte, que és on el vaig explicar fa setze anys. Ha presidit la sessió, el mural que l'Anna Llebaria ha repintat per aquesta sessió i que a partir d'ara es quedarà a l'escola. A la pantalla, les esplèndides il·lustracions de l'Àgata Gil han acompanyat el relat oral del conte.

La draga ha nascut sense escates i ha arribat a Duesaigües perquè sap llegir la natura i està segura que aquí trobarà la solució. Amenaça el poble que si no la volen ajudar es menjarà una criatura cada dia fins que no en quedi cap. Els conte ofereix una mirada positiva davant del conflicte que presenta aquest personatge. Els duesaigüencs resolen l'assumpte fent ús de la solidaritat i la generositat. 

Hem acomiadat la draga amb una gran festa. Hem aviat coets i el confetti i les serpentines han anat a dojo sobre els assistents. Ha fet acte de presència el mestral (a, e, i, o, u) i una gotellada (1, 2, 3, 4, 5 dits sobre el palmell de l'altra mà) ha dispersat la gent de la plaça. 

 

Per celebrar que la draga ja té escates i, a més, ha promès que ni ella ni els seus parents no posaran foc als boscos, hem fet un tastet de galetes del Club Dragolí de Lectura. Ara per ara, aquest club només existeix a l'àlbum amb el logo que va dissenyar la il·lustradora Àgata Gil. M'agradaria ser-hi quan uns infants es constitueixin en lectors d'aquest club i expliquin o representin els contes que hagin llegit o els que s'hagin inventat.

 

Fent cua per sol·licitar la dedicatòria del llibre. 

He dedicat un llibre del conte La draga sense escates a cada infant, que s'han emportat també un punt de llibre d'espàrrecs màgics. El regal del llibre ha estat gentilesa de Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 

 

 

Els alumnes més grans han rebut, a més, un petit quadern de natura per anotar-hi observacions del temps, de les plantes, dels ocells i altres animals en estat salvatge. 

 

D'esquerra a dreta: Marisol Aznar (directora de l'Escola Puigmarí),
Lena Paüls (autora del conte) i Anna Llebaria (autora del mural)

El conte La Draga sense escates va ser guardonat fa divuit anys amb el Premi Mercè Llimona i l'àlbum va ser distingit amb «The White Ravens» que atorga la Internationale Jugendbibliothek de Munic. L'he explicat en escoles, biblioteques, llibreries i altres fòrums amb infants. Per tancar el cercle l'he tornat a explicar a Duesaigües que és on va néixer.

 

He comptat amb l'acompanyament dels mestres de l'Escola Puigmarí de Duesaigües i de la complicitat l'Anna L., la Carmina M. i la Montse F. amb qui passejant pels herbassars florits, em van facilitar el plànol del tresor per escriure aquest conte. Amb la seva mediació, unes quantes generacions d'infants que han escoltat aquest conte han descobert la llengua en relació amb l'entorn. 

 

 

HEMEROTECA

Per LLEGIR el llibre en línia

i/o

per DESCARREGAR el llibre en pdf

 

* Entrevista a Lena Paüls. CLIJ, núm. 225. Reproduïda al dossier 'Cornabou', abril 2009

* Vídeo Canal Blau TV. Les autores revisen les proves de l'àlbum, 2008

* La draga sense escates, 3-XI-2009

* Il·lustradors i il·lustradores que s'emporten la palma, 27-III, 2010

* La draga sense escates, galeria, 31-V-2010

* La draga sense escates, premi The White Ravens, 30-V-2010

* Caçoletes de xocolata (per a la draga), 30-V-2010 

* Exposició de regals d'art, 24-XII-2010

* Un conte per a la igualtat: La draga sense escates, 18-IV-2011

* Invitació La draga sense escates, 21-IV-2012 (conté missatge 'bastant' secret)

* La draga es banya al pantà i surt l'arc de sant Martí, 22-IV-2012 

* La draga sense escates portarà llavors a Reus. Centre Cívic Migjorn, 15-IV-2016

* La draga sense escates al programa 'Suport a la lectura'. Ajuntament de Barcelona, 16-XI-2015

* Per sant Jordi, un àlbum, un conte i una novel·la il·lustrats, 23-IV-2015

* Contaconte La draga sense escates, a Reus, Centre Cívic Migjorn, 19-IV-2016 

* Una draga entre molts i molts dracs, Centre Cívic Migjorn, Reus, 23-IV-2016

* Noèlia Tarragó, la primera alcaldessa de Duesaigües, 15-VI-2019

* Conte enregistrat per l'autora: La draga sense escates. Escola de Lletres Centre de Lectura, Reus, 7-V-2020 

 

Aquest conte duesaigüenc ha estat molt ben acompanyat

a Vilanova i la Geltrú, a Badalona, a Barcelona, a Reus i a Duesaigües

Gràcies a tothom que l'ha fet possible. 

 

 

PEL·LÍCULA 'PARTHENOPE', DE SORRENTINO

Parthenope. Direcció: Paolo Sorrentino

Itàlia i França, 2024

Paolo Sorrentino (Nàpols, 1970) dirigeix aquest llargmetratge de narrativitat poètica, amb trama mínima i visualment excepcional, una obra d'art en cada fotograma de Daria D'Antonio. Hi respira Pasolini, Pasolini, Pasolini... És el recorregut vital de Parthenope (l'actriu Celeste Dalla Porta, una presència inoblidable) una dona de bellesa prodigiosa i intel·ligència fora mida. Des que neix a Nàpols, en un part a l'aigua, el 1950, fins a l'actualitat. Apassionada per la llibertat, per la seva ciutat i pels homes que la desitgen. Amors que acaben en desil·lusió, onades melanconioses, llàgrimes. El pas del temps ofereix un vast repertori d'emocions i simbologia que es va fent i refent. I de fons, sempre, Nàpols, una ciutat viva, magníficament fotografiada.  Precisament el nom de la protagonista, Parthenope, fa referència a una sirena de la mitologia grega que va donar nom a una ciutat situada on posteriorment es va assentar Nàpols. De ben segur que esperar una història potent en aquesta pel·lícula enlluernadorament bella, seria demanar la perfecció. Filmin. 9/10