MURAL CERÀMIC 'LA ROTONDA DELS TRANSPORTS'

Mural 'La rotonda dels transports'  
Intercanviador de metro i FGC, sota la plaça de Catalunya

A la rotonda de l'intercanviador de metro i FGC de la plaça de Catalunya de Barcelona torna a lluir amb l'esplendor original el mural ceràmic dedicat als mitjans de transport. S’hi veuen representats vehicles de diverses tipologies i cronologies. Cadascun va acompanyat d’un nom i una data que solen indicar l’inventor o el nom del mitjà de transport i l’any en què va aparèixer.

El mural havia perdut tessel·les de gres ceràmic per caiguda o per vandalisme. Tant la restauració anterior, fa més de vint anys, com l'actual, han anat a càrrec de professorat i estudiants de l'Escola Massana, que és d'on van sorgir els sis plafons, el 1969.

Els treballs s’han fet en el marc del centenari del metro de Barcelona, impulsat per TMB i pel Servei d’Arqueologia de Barcelona. 

Gaudim-ne sense presses. El tren i el metro ens esperaran i encara arribarem d'hora. 

EXPOSICIÓ 'CITISSIMUM, ALTISSIMUM...', A SANTA MÒNICA

Mateo Maté. Cànon. Instalació escultòrica. 2025

L'exposició Citissimum, Altissimum, Fortissimum que presenta el centre d'art Santa Mònica  (La Rambla, 7,  Barcelona) reinterpreta en superlatiu el lema olímpic Citius altius fortius  (Més ràpid, més alt i més fort). Versa sobre l'esport de competició a través d'una desena de peces artístiques que amb ironia i humor crític exploren conceptes com el rendiment, el cos, l’espectacle o la imatge mediàtica. 

Donem voltes pel magnífic claustre desert, sense que ningú ens indiqui que algunes obres són interactives (hauríem mirat d'encisellar pilotes a la pista central i, si no encertàvem, ens hauria agradat saber quina música saltava per animar-nos.) 

 

Realmente Bravo. Material gràfic amb conceptes. 2025

Durant la nostra visita a la planta baixa, Santa Mònica sembla un mas robat. Ni visitants ni personal. No hem intuït cap diàleg entre l'obra sonora i performàntica de Cabosanroque, la paròdia estètica dels trofeus a càrrec de Curro Claret o la dissecció de codis visuals de banderes i marques que fa Realmente Bravo. No hem intuït diàlegs en el recorregut ni els cartells referencials minúsculs ens han invitat a fer-ho. Per fi, en una de les sales del primer pis hi ha vida, uns indigents s'hi refresquen (Santa Monica és un refugi climàtic). En sortim amb el cartell grandiloquent plegat i sense que puguem destacar res del que hem vist. Hauríem agraït disposar d'un manual d'ús, si més no.

Exposició oberta fins al 15 de setembre de 2025. 

PEL·LÍCULA 'SANTOSH'

Secrets d'un crim [Santosh]
Direcció: Sandhya Suri
Índia, Alemanya, França, Regne Unit, 2024

 

La directora Sandhya Suri explora en aquest thriller social la violència sistèmica contra les dones a  l'Índia i la corrupció endèmica de la policia. 

Santosh, una jove viuda, hereta el lloc de treball del seu marit com a agent de policia en una remota zona rural del nord de l'Índia, gràcies a un programa governamental que pretén evitar la indigència de les dones en la seva situació. Sense experiència prèvia i rebutjada per ser una dona i també per ser de casta baixa, Santosh investiga la violació i l'assassinat d'una adolescent. Guiada i protegida per una veterana inspectora s'endinsa en l'estructura del cos policial que perpetua la deshumanització i les desigualtats. 

El que atreu la mirada i les emocions d'aquesta història no és tant la resolució del crim, sinó el retrat d'ambients. Un retrat esfereïdor del poder institucional de la policia que denigra encara més els desvalgusts i protegeix els poderosos. Bon maneig del ritme narratiu que s'emparenta amb el ritme natural de la realitat sociopolítica de l'Índia. Filmin. 8/10

 

'HÉCUBE, PAS HÉCUBE', AL TEATRE GREC

Hécube, pas Hécube, de Tiago Rodrigues. Trad: Thomas Resendes 

Companyia Comédie-Française. Direcció: Tiago Rodrigues 

Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona 

La companyia de la Comédie Française, dirigida per Tiago Rodrigues (Lisboa, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, ha tancat amb «Hécube, pas Hécube»  les estrenes teatrals del Festival Grec 2025.  L'espectacle fusiona la tragèdia d'Heurípides, que la companyia començava a assajar,  amb una tragèdia contemporània: el fill autista de l'actriu protagonista és maltractat al centre d'acollida on viu. El preadolescent de dotze anys només manipula una cinquantena de paraules i la seva negació [carícia/carícia no, música/música no] i, a partir d'un gest de por, la mare indaga i descobreix que el maltracten. Denuncia el govern de l'Estat i és en el judici on s'infiltren frases senceres de la tragèdia d'Eurípides. Inoblidable monòleg de l'actriu Elsa Lepoivre (Hécube, reina de Troia), inoblidables tirallongues dites a tota velocitat sense perdre ni una síl·laba a càrrec del veterà  Denis Podalydès (Agamèmnon, rei de Micenes). El cor al seu punt just. Gran presència escènica de l'escultura gegant d'una gossa que s'empara en la llegenda que diu que la reina va ser finalment convertida en gossa pels déus.  L'espectacle hauria resultat més reeixit, encara, si la pluja no hagués amenaçat amb gotes a l'inici i a mitja funció. No ha passat de gotellada, però hem hagut de desplegar impermeables i paraigües i ens hem quedat xipollejant a les grades. Per sort feia calor i els intèrprets han continuat actuant  —remullats— sense immutar-se. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'RELATS DE DICTADURA', AL PALAU ROBERT

Borbardeig del Palau de la Moneda (detall). Xile, 11 setembre 1973
Exposició 'Relats de Dictadura'. Palau Robert. Sala 4 | Cotxeres

Poc temps després del cop militar a Xile, els cercles de dones vinculats a persones detingudes, desaparegudes o represaliades van començar a narrar la violència que es vivia a través d’arpilleres, tapissos fabricats amb teles, llanes i brodats que es van convertir en un testimoni essencial de la vida en la dictadura de Pinochet. Aquestes obres d'art tèxtil formen part de la col·lecció d'art del Museu de la Memòria i els Drets Humans de Xile.

Testimoniatges de les Arpilleres xilenes durant la dictadura de Pinochet

Amb motiu de l’exhibició d'aquesta col·lecció d'art de memòria històrica, s'han programat unes jornades que inclouen taules rodones sobre el paper de les dones en la memòria democràtica i en els moviments de resistència i recuperació de la democràcia, però també sobre les conseqüències de la presó política i la tortura i el rol dels espais de memòria per aconseguir la veritat, la justícia i la reparació. 

Exposició oberta fins al 31 d'agost de 2025

PEL·LÍCULA 'EL SISÈ FILL'

El sisè fill. Direcció: Léopold Legrand. França 2022

La pel·lícula [Le Sixième Enfant] és una adaptació lliure de la novel·la Pleurer des rivières, d'Alain Jaspard. Tracta del dilema moral a què s'enfronten dues parelles en l'adopció d'una criatura abans de néixer, a canvi de diners. El Franck i la Meriem són gitanos que viuen amb els seus cinc fills en una caravana mantinguts amb del migrat negoci de la ferrovelleria. Tenen deutes a tot arreu i esperen el sisè fill. La parella que no pot tenir descendència són el Julien i l'Anna, advocats. Franck i Julien coincideixen com a client i advocat en un judici per robatori de cable, la qual cosa suposa l'inici d'un acord. Han valorat totes les formes legals d'adopció i també saben què hauran d'afrontar si no actuen amb legalitat. Han pres l'acord quatre persones de bona fe i sembla tan senzill... Una història explicada de forma realista, sensible i sense tòpics. En els papers principals: Benjamin Lavernhe, Sara Giraudeau, Damien Bonnard I Judith Chemla. Filmin. 9/10

SÈRIE 'EL CAS DE RUTH ELLIS'

A Cruel Love: The Ruth Ellis Story
Direcció: Lee Haven Jones. Regne Unit, 2024

Sèrie basada en la història real de Ruth Ellis, l'última dona que va ser víctima de la forca al Regne Unit, després de ser acusada de l'assassinat del seu amant. L'acció se situa al 1955, en el marc dels sofisticats clubs nocturns londinencs. Ruth es va fer coneguda als 28 anys per ser-ne la gerent més jove. Enamorada fins a amagar a tothom que el seu xicot —el pilot de curses David Blakely— la maltractava. Interpretacions inoblidables de l'actriu Lucy Boynton (Ruth Ellis) i del veterà Toby Jones (l'advocat) es combinen en una fotografia fosca del present d'aquesta heroïna feminista a la presó mentre espera el veredicte final, amb imatges d'impacte que il·lustren els seus records dels moments clau de la relació amb el xicot i el seu entorn. Una història trista i apassionant de la qual se sap el final, però que la sèrie n'aconsegueix transmetre la tensió fins al darrer minut del darrer capítol. 
4 episodis de 45 min. Filmin. 9/10  

PEL·LÍCULA 'CÒNCLAVE'

Cònclave
Direcció: Edward Berger. Regne Unit, 2024

La pel·lícula Conclave és l'adaptació de la novel·la de Robert Harrris, un thriller polític —amb tocs còmics— al Vaticà. Mor el Papa i el cardenal Lawrence (Ralph Fiennes, contingut, magnífic) és designat com a responsable per liderar un dels rituals més secrets i antics del món: l'elecció del nou Papa. Es reuneixen els cardenals a la Capella Sixtina, a porta tancada. Entre bastidors es posen en marxa els jocs de poder, les enveges, les rivalitats. Laurence descobreix un secret que pot ser un daltabaix per a l'església.
Un guió àgil, amb girs constant en consonància amb l'esperit detectivesc del protagonista. Estil solemne tirant a fred,  amb una meravellosa escenificació de les estances vaticanes que marca en excés per l'opulència, alhora que, emfasitzant els detalls, treu partit de l'enclaustrament dels cardenals.
Un retrat esplèndid del poder —les monges invisibilitzades, a la cuina—, la corrupció i l'engany. Una història absorvent que no desvela —però l'esbossa—quin és el lloc de l'església a la societat actual.

Oscar al millor guió adaptat  i Millor guió als Globus d'Or, entre molts altres premis i nominacions. Movistar +.  9/10

'MEDEA'S KINDEREN', AL TEATRE LLIURE

Medea’s Kinderen. Concepte i direcció: Milo Rau 

Dramatúrgia: Kaatje De Geest. Festival Grec 2025 

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

El teatre és convenció. Si veiem un assassinat a escena, ja entenen que no ha mort ningú, per molt versemblant que sigui. El director, cineasta i escriptor suís Milo Rau (Berna, 1977) s'ha especialitzat en violència i terror escènics. A Medea's Kinderen des de títol hi ressona Eurípides i també s'encarrega 'espontàniament' de recordar la tragèdia grega un actor de no gaire més de vuit anys, un dels sis joves interprets de l'obra.

A partir d'una història tràgica real del 2007: una dona assassina els seus cinc fills, a la ciutat belga flamenca d'Ostende. A escena, conduïts per un actor adult, assistim a un col·loqui prefunció on coneixem els intèrprets que donen mostres d'alta cultura, com si fos la cosa més natural del món. Es preparen per fer teatre, alhora que protegeixen l'auditori i li recorden que són al teatre. Tot seguit, en una escenografia de caseta de conte, la mare d'Ostende elimina un a un, els cinc fills. En vint minuts. L'actor adult és l'encarregat d'enregistrar i retransmetre cada acció amb la càmera en directe. L'auditori l'aguanta corglaçat i en silenci l'infanticidi. Un epíleg postfunció amb els intèrprets netejant-se la sang falsa, deixa clar que el teatre s'ha acabat i que es torna a la realitat, amb algunes altres intervencions dels joves fins i tot una interpretació 'espontània'  d'una jovenísisima actriu que canta «Dans les yeux de ma mère», del cantant Arno, d'Ostende, escenari dels fets.

Allò que fa singular Medea's Kinderen és la idea de fons, que comporta la interpretació de la violència en el cos dels infants, explicada pels infants (als adults). I de l'expressió de la forma: el to respectuós dels intèrprets joves, pel registre escènic, pels recursos de càmara en directe i les projeccions de les mateixes seqüències. Teatre. Màgia poètica. 9/10

    Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

HAIKUS, PER CELEBRAR QUE L'AVELLANA ÉS PLENA

Celebrant que per santa Magdalena l'avellana és plena, em plau compartir una selecció de haikus. Cliqueu cada coberta per accedir als enllaços. 

Magdalena, Malena, Magda, Lena,... feu-vos-els vostres. 

 

Tatua'm 

 

Tatua’m brisa,
arrels roents i pètals:
la treva entre ones.

 

Llibres-objecte, 2022 

Quatre peces orgàniques independents amb materials sensibles d'un univers subjectiu. 

 

Haikus de Solveig

 

La paret quarta

és un tul de pins negres

que cau a miques
 
Il·lustració de la coberta: Teresa Llorach 

Veu: Andreu Sotorra

Edició digital, 2025 

 

Llegiu, descarregueu i/o escolteu els poemes aquí: 

https://tuit.cat/uP2jO 

 

Haikus de vi novell 

 

La llum es filtra
entre els pàmpols tendres,
i hi llisca lenta.

 

Il·lustració de la coberta: Teresa Llorach.  

Veu: Andreu Sotorra

Edició digital, 2021 

 

Llegiu, descarregueu i/o escolteu els poemes aquí: 

https://tuit.cat/lbKI4

 

PEL·LÍCULA 'ELS FILLS DELS ALTRES'

Els fills dels altres [Les enfants des autres]
Direcció: Rebecca Zlotowski. França 2022

Una pel·lícula lluminosa que capta la naturalitat de les relacions de parella amb una criatura.  La protagonista és la Rachel (a càrrec de l'actriu i presentadora francobelga Virginie Efira, brillant), professora de secundària que es desviu pels seus alumnes, estudia guitarra, conrea amistats sòlides. Li agrada la vida que porta i vol ser mare, tot i que el rellotge biològic ja comença a indicar que n'està al límit. En enamorar-se de l'Ali, diposita el seu amor de mare en la Leila, la seva filla de 4 anys. Però estimar els fills d'altres persones i no protegir-se és un risc que aquesta història mostra que val la pena córrer. Filmin. 9/10 

 

PEL·LÍCULA 'AMB FANFÀRRIA'

Amb fanfàrria. Direcció: Emmanuel Courcol. França, 2024 
Intèrprets: Pierre Lottin i Benjamin Lavernhe

Amb fanfària [En fanfare] és una gran història explicada amb to amable, sense tòpics ni èpica.  Thibaut Desormeaux és un director d'orquestra reconegut internacionament que, arran d'una greu malaltia, i necessitat d'un trasplantament de medul·la òssia, s'assabenta que va ser adoptat pels seus pares. Començarà llavors una recerca que el portarà a descobrir Jimmy Lecocq, el seu germà petit biològic i la seva gran esperança pel trasplantament.

Jimmy viu modestament al nord de França: treballa de cuiner i toca el trombó a la banda municipal del poble. L'amor per la música sembla ser l'única semblança entre els germans. Thibaut en detectar les habilitats musicals de seu germà intentarà corregir les injustícies del destí. Jimmy comença a somiar una nova vida. 

La pel·lícula va concórrer a la sessió oficial del Festival de Cannes. Ha obtingut la millor valoració històrica del públic al Festival de Sant Sebastià. Filmin. 10/10

'MOEDER COURAGE', AL TEATRE LLIURE

Moeder Courage. [Mutter Courage und ihre Kinder]

Autor: Bertolt Brecht. Direcció: Lisaboa Houbrechts.  

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Festival Grec 2025 

El TNC estrenava la temporada 2001-2002 La mare Coratge i els seus fills, de Bertolt Brecht, dirigida per Mario Gas, protagonitzada per Vicky Peña, acompanyada pels vint-i-tants personatges de l'original. Inoblidable. Ara la versió que la directora neerlandesa Lisaboa Houbrechts presenta al Festival Grec  ha reduït el títol, —Moeder Courage—, i també ha reduït els personatges a vuit, els mínims perquè s'entengui que la guerra ho destrueix tot.

L'acció se situa en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648) i Anna Fierling (la Mare Coratge, a càrrec de Laetitia Dosch) és una venedora ambulant que, per sobreviure, esquiva les diferències entre catòlics i protestants i n'obté beneficis, però perd els tres fills (adoptats, en aquesta versió).  El carro omnipresent a escena que va imaginar Brecht, es representa en aquest muntatge amb una gran esfera —símbol de la totalitat— que roda i roda sobre un bassal d'aigua empesa pels personatges.  

Malgrat el marc del segle XVII, l'obra es refereix a la invasió de Polònia per Hitler el 1939. Els càntics originals de Paul Dessau són de 1949. El gruix de l'espectacle transcorre en francès, combinat amb fragments en neerlandès i en hebreu.  Sobretitulats en català. 7/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'MISERICÒRDIA'

Misericòrdia. Direcció: Alain Guiraudie

França, 2024

Els crítics de cinema han dit que aquesta pel·lícula és la millor de l'any 2024, un thriller rural que fa putetes a una història de Hitchcock, de Buñuel i de Pasolini. Jéremie (Félix Kysyl, amb la presència paga) viu a Toulouse i va al seu poble pel funeral del pastisser per al qual havia treballat. Decideix quedar-se uns dies a casa de la vídua (Catherine Frot), cosa que engeloseix el fill, de qui era company d'infància. Realisme de la quotidianitat amb emocions i erotisme continguts.  El fill desapareix misteriosament. Conjugant joc i familiaritat se succeixen canvis de to argumental dels quals els espectadors tenim informació que els altres personatges no tenen. I el títol de Misericòrdia? Per l'acció d'un sacerdot amoral que té alguna cosa a dir, fent-se el trobadís amb el noi, tot collint múrgoles (fora de temps) al bosc. De sorpresa en sorpresa, acabem ben descol·locats i amb ganes d'aplaudir. 10/10

'THE BROTHERHOOD', AL TEATRE LLIURE

The Brotherhood. Concepte, text i direcció: Carolina Bianchi. 

Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

Al Festival Grec de fa dos anys, la dramaturga brasilera Carolina Bianchi va presentar La Núvia i el Bona Nit Ventafocs», on exposava el seu cos adormit, suposadament, drogat a l'escenari. Era el primer lliurament de la seva trilogia «Trilogia Cadela Força». Al Festival Grec 2025, presenta el segon capítol The Brotherhood  amb una línia menys complexa de contingut inspirada en el món del teatre, emmarcat en la violació femenina. Una performance de 220 minuts, confessada com a catarsi personal, en dues parts. A la primera, un pròleg que no s'acaba mai i una entrevista sense suc a un director a qui l'entrevistadora proposa fer sexe. La segona, una lectura de textos sobre dones violades en format conferència, a càrrec de set homes. Els mateixos intèrprets que protagonitzaran una masturbació col·lectiva. Teatre documental disfressat d'exhibició carnal i gosadia consistent a deixar de banda el sentit del ritme i fer avorrir l'auditori. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'GRAND CANYON', A LA VILLARROEL

Grand Canyon. Autor: Sergi Pompermayer.

Direcció: Pere Arquillué. La Villarroel, Barcelona

Els personatges que ha dibuixat Sergi Pompermayer a Grand Canyon són perdedors que viuen al marge, entre carretera i taverna, prop de terrenys que imaginem àrids, de la Catalunya interior.  No tenen gran cosa més sinó aquest entorn empobrit i de pas. Com a refugi, hi ha la beguda, la música i els somnis insatisfets si no hi ajuda un al·lucinogen. Entenem pel que expliquen que enyoren el que han estimat i el que han odiat i, al límit de tot, es donen suport mutu, encara. Se'n poden sortir. Intèrprets que ens fan caure la bava: Mireia Aixalà, Guillem Balart, Eduard Buch, Joan Carreras, Maria Morera, Mar Pawlowsky. Estel·lars, cadascun amb el seu moment de glòria i veritat escènica. Bravo! 8/10    

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'GEGANT', AL TEATRE ROMEA

Gegant. Autor: Mark Rosenblatt. Traducció: Joan Sellent 

Direcció: Josep Maria Mestres 

Festival Grec. Teatre Romea, Barcelona

Intèrprets: Josep Maria Pou, Victòria Pagès, Pep Planas, Clàudia Benito, Aida Llop i Jep Barceló. El protagonista és l'escriptor Roald Dahl (a càrrec de Josep Maria Pou, versemblant) emmarcat en l'episodi d'unes declaracions seves sobre la passivitat del poble jueu davant de la masacre perpetrada per Israel al Líban, el 1983. Va ser titllat d'antisemita i el seu editor, Tom Maschler (Pep Planas) va intentar que se'n retractés. El conflicte entre Israel i els palestins de Gaza i els atacs a l'Iran són tan candents que sembla que el dramaturg Marc Rosenblatt, s'hagi inspirat en l'actualitat.

L'acció se situa a la mansió de l'escriptor, de 67 anys, (Pou l'interpreta com un personatge atrotinat) en una visita imaginada amb el seu editor anglès i la cap de vendes de l'editorial nord-americana, ambdós jueus. El pressionen perquè demani públicament excuses. En la confrontació, Dalh calla,  les pressions li refermen l'opinió. Evidentment, Dalh no tenia res d'antisemita. M'hauria agradat que l'obra inclogués arguments profunds per equilibrar la balança i no deixar Dalh retratat com una criatura obstinada.

Que enmig del discurs s'hi senti parlar de Quentin Blake, il·lustrador de la majoria dels llibres de Roald Dahl, que es facin referències a Charlie i la fàbrica de xocolata, Els Culdolla, El gran gegant amic, James i el préssec gegant o Les bruixes, tot obres conegudes pels lectors i, si no, per les que han tingut adaptació cinematogràfica, ajuda a empatitzar l'auditori amb el personatge. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

CAIXAFORUM: 'RUBENS I ELS ARTISTES DEL BARROC FLAMENC'

Exposició oberta fins al 21 de setembre de 2025

Les peces que presenta Caixaforum procedeixen de la Col·lecció Reial espanyola, germen del Museo del Prado, de manera que van ser creades per enaltir les glòries d’Espanya en temps de Felip IV.

La creativitat de Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia, 1577- Anvers, 1640), la seva influència i la renovació estètica que va promoure protagonitzen aquesta exposició, en la qual quadres seus dialoguen amb obres d’artistes com ara Anton Van Dyck, Jacob Jordaens, Jan Brueghel o David Teniers. Com s’evidencia a través de tota aquesta exposició, l’art flamenc va convertir-se en una eina eficaç de comunicació política. En una Espanya immersa en guerres contínues contra el món protestant, la seva difusió en molts casos va estar vinculada a la propaganda religiosa, al servei de la qual havia posat Rubens els seus pinzells. 

Peter Paul Rubens. Judici de Paris, 1639

Rubens destaca per l'espectacularitat en les composicions pictòriques. Va retratar els governants de tot Europa, va crear composicions al·legòriques a mida per als poderosos, en les quals va combinar una força plàstica excepcional amb el missatge propagandístic. El seu cosmopolitisme i la seva àmplia cultura, juntament amb la seva actitud transcendental i vibrant davant la vida i l’art, eren del tot inusuals en un artista dels Països Baixos en aquella època. Encoratjats per l'esperit del mestre, però també pel seu èxit, van seguir la seva empremta creativa molts artistes flamencs coetanis seus, cadascú amb la seva personalitat. 

Jacques Jordaens. Tres músics ambulants, 1645-50

EXPOSICIÓ 'TEMPS INCERTS. ALEMANYA ENTRE GUERRES, AL CAIXAFORUM

Sándor Bortnyik. El segle XX, 1927
© Museo Nacional Thysen-Bornemisza, Madrid

El període de l’Alemanya d’entreguerres i, específicament, el de la República de Weimar (1919-1933) representa un capítol fonamental de la història europea i mundial, en què es produeix un canvi d’època: es transita des del món d’abans de la Primera Guerra Mundial –«el món d’ahir», el de les certeses i l’estabilitat– cap al món de les incerteses que sorgiria després de la Segona Guerra Mundial.  L'exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres del Caixaforum ens apropa aquest període convuls i desbordant de creativitat i aporta elements de reflexió sobre les certeses i ajuda a bregar amb les incerteses que ens neguitegen en l'actualitat.

A la República de Weimar s’hi van qüestionar els models tradicionals, s’hi van explorar noves possibilitats i hi van sorgir punts de vista que van renovar tots els àmbits de la societat, des de la política i l’art fins a la ciència i la filosofia. 

Hi van conviure diferents estils pictòrics: l’expressionisme i el radicalisme dadà rebutjaven el realisme com a resposta a un món en ruïnes a causa de la guerra i la inflació; el constructivisme, d’influència russa, oferia alternatives amb propostes utòpiques i un llenguatge formal abstracte, i la nova objectivitat era un retorn al realisme i a la sobrietat que es corresponia amb el temps d’estabilitat econòmica.

El final de la República de Weimar va ser abrupte i tràgic, amb l’arribada del nazisme al poder es va estendre la censura, el terror, el totalitarisme que va portar Alemanya, Europa i el món a la Segona Guerra Mundial i a l’Holocaust.

 

Caixaforum, Barcelona

Exposició oberta fins al 20 de juliol de 2025

PEL·LÍCULA 'EL DESTÍ DE MAIA'

El destí de la Maia. Direcció: Tiina Lymi
Finlàndia, 2024 

Basada en les novel·les d'Anni Blomqvist, narra el drama èpic, romàntic i feminista d'un matrimoni en assentar-se en una illa remota  de l'arxipèlag d'Åland, a mitjan segle XIX.  La  Maia (Amanda Jansson) de 17 anys es casa contra la seva voluntat amb  Janne (Linus Troedsson). La parella es trasllada a viure a l'illa Stormskerry [Stormskär], una terra estèril, plena reptes on viuran de la pesca. Maia i el Janne aprofundeixen l'amor a mesura que s'enfronten a les adversitats. Com a dona d'un pescador, Maia ha de fer front a les absències del seu marit i tenir cura tota sola de la família. Es converteix en una dona valenta i independent. Una pel·lícula molt interessant per les formes de viure i de relacionar-se la societat illenca en una època en què els mitjans de comunicació de tot tipus no són els que coneixem. Filmincat. 8/10 

'THE HOURS', AL TEATRE NACIONAL

The Hours. Autor: Michael Cunningham. Traducció: Servaas Goddijn. 

Companyia Internationaal Theater Amsterdam. Direcció: Eline Arbo 

Festival Grec 2025. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

El 1999, l'escriptor i guionista nord-americà Michael Cunningham (Cincinnati, Ohio, EUA, 1952) a la novel·la The Hours va reunir en un dia dels anys vint, la vida de l'escriptora Virginia Woolf, quan comença a escriure Mrs. Dalloway,  la seva novel·la més coneguda. Va emfasitzar les inquietuds de l'autora en contrast amb les de dues dones d'epoques diferents: una editora novaiorquesa  dels anys noranta i una mestressa de casa de Los Angeles del 1949. 

El 2002, Stephen Daldry  va adaptar The Hours en versió cinematogràfica amb un trio estel·lar: Meryl Streep, Julianne Moore i Nicole Kidman.  

La novel·la es troba publicada en català des del 2003 a Edicions 62, traduïda per Montserrat Morera Busqueta. 

Ara el Festival Grec presenta l'adaptació teatral que ha dirigit Eline Arbo (Tromso, Noruega, 1986) amb la companyia de l'Internationaal Theater Amsterdam. Una versió dramatúrgica que entrellaça vides i circula en cercle a través de l'amor, la mort, l'esperança i la desesperació de les tres protagonistes. El món exterior entra al cercle —plataforma circular—a través de la simbologia de les flors: roses blanques de regal, flors plantades al matalàs, flors de colors distribuïdes en gerros per tota l'estança familiar preparada per la festa. 

Original neerlandès i sobretitulat català i anglès.   
9/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

 

FOTOGRAFIES D'EDWARD WESTON, A LA FUNDACIÓ MAPFRE

Edward Weston. Nude,1936
© Center for Creative Photography
Arizona Board of Regents

L'exposició antològica Edward Weston. La matèria de les formes consta de dues-centes obres que exemplifiquen la consolidació de la fotografia com a mitjà artístic i el paper rellevant en el context del modernisme en les arts visuals. La producció fotogràfica d'Edward Weston (Illinois, 1886 – Califòrnia, 1958) es vincula al paisatge i a la nova estètica i el nou estil de vida americà que sorgeix als Estats Units d’entreguerres. Un contrapunt estètic i conceptual al modernisme fotogràfic a Europa que emergeix amb les primeres avantguardes del segle XX. 

Exposició organitzada amb el suport del Center for Creative Photography de la Universitat d’Arizona, Tucson. Oberta fins al 31 d'agost de 2025.

PILEA PEPEROMIOIDES, L'HEURA SUECA

Pilea peperomioides al jardí de llicorella. © Paüls

Fa molts anys que gaudim de la pilea peperomioides, una planta de fulla carnosa, gairebé rodona,  d’un verd fosc brillant, de reg poc exigent, de reproducció fàcil. Viu bé en torretes a l’ombra i en interiors lluminosos i preferentment frescos. La va introduir a les cases i als jardins de Duesaigües una família que en tenia uns exemplars gegants de fulles grans com plats de postres al seu pati ombrívol, procedents d’un esqueix que els va portar la seva filla de Suècia, on vivia. És una planta agraïda de regalar perquè fa goig fins i tot en mans de les amistats poc traçudes en jardineria.

Fins no fa gaire, amb els nostres exemplars hi parlàvem —més ben dit, hi adreçàvem monòlegs— amb aquella inquietud que comporta intentar la comunicació amb algú de qui no saps el nom. Actualment la pilea peperomioides es comercialitza i, a partir del nom científic que he trobat en un viver, n'he estirat el fil per saber-ne més. 

La pilea peperomioides és una planta originària de la Xina, on l'anomenen 'planta dels diners'. És molt apreciada com a planta decorativa a les llards nòrdiques, anomenada 'heura sueca'.  El seu atractiu estètic són les fulles, a l'interior rarament floreix. És apreciada per millorar la qualitat de l'aire, com a absorbent de toxines. Gossos i gats la poden llepar, si volen. És una joia verda que podem tenir a la vista de tothom.

 

'LE PETIT CIRQUE', AL TEATRE GREC

Le Petit Cirque. Basat en l'àlbum «Saisons», de Pomme. 

Direcció: Marie Bourgeois, Yoann Bourgeois i Claire Pommet.  

Festival Grec 2025. Teatre Grec, Barcelona.

El Festival Grec 2025 ha inaugurat l'edició al teatre Grec de Montjuïc amb l'estrena mundial de Le petit cirque, coproduït amb 'Les Nuits de Fourvière' de Lió. Un espectacle per a tots els públics que explora els cicles anuals a través de les cançons de lletres poètiques —sobretitulades a terra, il·legibles— de la cantant francesa Pomme acompanyada per un quartet de corda. Sobre una plataforma circular giratòria, la companyia de dansa i circ dels germans Bourgeois conjuga coreografia, acrobàcies, música amb ombres xineses, efectes audiovisuals... Un potent espectacle sensorial (la granota que fa pessigolles al públic de la fila 5, no compta.) 8/10

 Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'FAUSTUS IN AFRICA!', AL TEATRE LLIURE MONTJUÏC

Faustus in Africa!. Basat en Faust, de Goethe. 

Text addicional: Lesego Rampolokeng. 
Director: William Kentridge. Handspring Puppet Company.

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

Festival Grec 2025

Faustus in Africa! és una tragicomèdia del poeta sud-africà Lesego Ranpolokeng (Orlando, Sweto, Sud-àfrica, 1965) que ha donat la volta al món.  En una actualització del Faust de Goethe, el diable —Mefistòtil—ofereix tot el que vulgui al savi Faust a canvi de la seva ànima. Que la forma s'expressi sota l'aparent ingenuïtat dels titelles de mida humana  no amaga una crua denúncia de l'egoisme i la hipocresia de la humanitat de tots els temps. Els manipuladors dels "puppi armati" són actors que parlen de la barbàrie colonial a l'Àfrica i de les conseqüències, en una expressivitat admirable.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

'TU EM VAS PROMETRE UNA HISTÒRIA D'AMOR', A LA SALA BECKETT

Tu em vas prometre una història d’amor. Autora: Helena Tornero  

Direcció: Israel Solà. Sala Baix, Sala Beckett, Barcelona

¿Es pot escriure avui una història d'amor? El personatge que fa de dramaturga —a càrrec d'Ester Cort— ho intenta, ajudada pels intèrprets de l'obra que està escrivint —encarnats per Fermí Delfa, Sandra Pujol Torguet, Roger Torns, brillants—.   En el making of de la peça s'hi infiltren moltes mans, sobretot posa cullerada al guió la memòria de la mare de la dramaturga —Teresa Vallicrosa, veterania en estat de gràcia— . De situació en situació,  la dramaturga i els coguionistes i intèrprets ens mostren que l'amor romàntic inspirador en altres temps,  ara el sentim com una font de complicacions i en fugim com gats escaldats, encara que les accions se situïn ara a la mítica Roma —oh, la Fontana de Trevi!—, ara a París, ara a Polònia. Es veu que l'amor a primera vista no té futur, segons diuen en aquesta obra metateatral amb tocs còmics. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY 

'CLAVELLS', AL TEATRE GOYA

Clavells. Autora: Emma Riverola. Direcció: Abel Folk

Intèrprets: Abel Folk i Sílvia Marsó. Teatre Goya, Barcelona

L'any 2024 (25 d'abril) es va commemorar el 50 aniversari de la Revolució dels Clavells a Portugal. A l'obra Clavells d'Emma Riverola (Barcelona, 1965), la Violeta, el Xavier i el Ramon eren estudiants quan  hi van participar. El Ramon i la Violeta han estat parella durant quaranta anys i ara ell ha mort. Xavier arriba per acompanyar la Violeta en el dol, al refugi de muntanya muntanya on viu. És un retrobament després de quaranta anys de perdre el contacte. Es fan retrets i confessions. Des de la frustació del present,  rememoren el seu idealisme i les esperances que covaven de joves. 

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade.  

L'actor Abel Folk, que també dirigeix el muntatge, i l'actriu Sílvia Marsó interpreten els dos protagonistes que, en uns escassos vuitanta minuts, fan de la seva experiència vital un recorregut per la política i l'evolució democràtica dels últims cinquanta anys, no només pel que fa a la revolució portuguesa sinó a les altres democràcies veïnes. 8/10  

 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'GALÍ. EL MESTRE INVISIBLE', AL MNAC

Francesc. D’A Galí, pintures Sala de la Cúpula
Palau Nacional. Museu Nacional d'Art de Catalunya

L'exposició Francesc d'A. Galí. El mestre invisible que presenta el Museu Nacional d'Art de Catalunya reivindica la petjada del qui no va voler deixar rastre. Pocs visitants saben el nom de l'autor de les impactants figures de la cúpula del Palau Nacional. Són obra de Francesc d’Assís Galí i Fabra (Barcelona, 1880-1965)  i representen 35 figures al·legòriques de les Belles Arts, la Ciència, la Religió i la Terra. 

Galí pintant la cúpula del Palau Nacional

Galí va ser una de les figures més rellevants de l’art català de la primera meitat del segle XX. Va renovar la pedagogia artística catalana durant el noucentisme, esdevenint el mestre de tota una generació d’artistes des de la seva Escola d’Art —on es van formar Joan Miró o Llorens Artigas— i l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya.

En paral·lel a la seva dedicació pedagògica, va desenvolupar una fecunda trajectòria artística com a pintor, dibuixant, muralista, cartellista i il·lustrador. La seva obra travessa tota la modernitat catalana: el modernisme, el simbolisme, el noucentisme i l’avantguarda. Malgrat els seus mèrits, Galí va optar per jugar un rol invisible: no es va considerar artista, va treballar a l’ombra dels seus deixebles i es va despreocupar del seu llegat. 

La Guerra civil va estroncar la trajectòria de Galí. Com a Director General de Belles Arts de la República, va ser un dels responsables de traslladar les obres del Museo del Prado fins a la frontera, el 1938, i també ell es va veure forçat a emprendre l’exili, que va passar durant deu anys a Londres.

Aquesta mostra d'obres de Francesc d'A. Galí es podrà veure fins a mitjan setembre, però les pintures de la cúpula hi són sempre i valen per elles soles una nova visita al MNAC. 

PEL·LÍCULA 'VEUS DE LLIBERTAT'

Veus de llibertat [Waves]. Direcció: Jirí Mádl. 

Txèquia i Eslovàquia, 2024

Thriller històric ambientat durant la Primavera de Praga i la posterior invasió de Txecoslovàquia pel Pacte de Varsòvia.  Els fotogrames integren imatges d'arxiu que entrellacen discursos polítics i drames personals. El relat se centra en un grup de periodistes de Ràdio Praga que ho arrisquen tot per proporcionar notícies independents enmig de la censura estatal i l'assetjament de la policia secreta. El 1968, es van atrevir a desafiar l'autoritari règim comunista i a cridar a la revolució davant la invasió soviètica. Un exemple de resistència. Tomáš haurà de protegir el seu germà revolucionari mentre desentranya una conspiració que marcarà un episodi crucial de la Guerra Freda a Europa. Filmin. 8/10

 

PEL·LÍCULA 'BOLÉRO'

Boléro. Direcció: Anne Fontaine. França 2024

París, en un clima artístic profundament fecund de final del segle XIX. El pianista virtuós i compositor basco-francès Maurice Ravel (1875-1937) no donava crèdit a les paraules d'Ida Rubinstein (1885-1960), una atrevida i sensual coreògrafa russa, quan el 1927 li va demanar que escrigués la música del seu proper ballet. Impressionat, Ravel no sabia on trobar la inspiració. El col·lapse va anar cedint quan va començar a pouar en els records i es va inspirar en els sorolls naturals i en els de la ciutat, sobretot en el fresseig repetitiu de la maquinària industrial. Va ser així, com en el seu zenit creatiu, va aconseguir Boléro, estrenada el 1928 i convertida de seguida en una de les peces més cèlebres del món. Ravel va morir als 60 anys d'edat, en una intervenció quirúrgica de cervell, després d'estar afectat durant quatre anys d'una malaltia neurològica que el va condemnar al silenci. 

La pel·lícula que dirigeix Anne Fontaine, amb l'actor Raphaël Personnaz com a protagonista, és un biopic elegant, el gruix del qual se circumscriu en l'època de creació de l'obra amb què el compositor ha passat a la història de la música (El Boléro, de Ravel sona cada quart d'hora en alguna part del món), tot i que compta amb un catàleg de vuitanta-sis obres originals i vint-i-cinc d'adaptades. Filmin 9/10 

 

EL FOTOPERIODISTA JOAN ANDREU PUIG FARRAN, AL KBR

© Joan Andreu Puig Farran
Atleta al club FAEGE, Barcelona, 1930-1936
Arxiu família Puig Farran

 

Exposició Joan Andreu Puig Farran. La dècada convulsa  (1929-1939)

 

El Centre de Fotografia KBR de la Fundació MAPFRE presenta per primera vegada l’obra de Joan Andreu Puig Farran (Lleida, 1904 - Barcelona, 1982), pioner del fotoperiodisme a Catalunya. Entre 1929 i 1939, va capturar amb sensibilitat els canvis socials i polítics de la Segona República i la Guerra Civil des de l’àmbit republicà. Exiliat després del conflicte, la seva obra ha quedat inèdita fins ara. 

Cronista entre l'Exposició Internacionl de Barcelona el 1929 fins al final de la Guerra civil espanyola, va subministrar milers d'instantànies que ajuden a entendre aquella vida ciutadana tensa i plural. Són un testimoni gràfic de les tensions i contradiccions d'una societat de masses moderna que vol estar informada: un míting polític, l'escena d'un crim, els teatres del Paral·lel, una cursa automobilística, un partit de futbol o la vida de la Catalunya rural.

© Joan Andreu Puig Farran. Francesc Macià, amb la seva família.
Barcelona, febrer 1931. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

© Joan Andreu Puig Farran. Arribada del vaixell sovietic Ziryanin, 

port de Barcelona, 1936. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

Joan Andreu Puig Farran va ser un fotoperiodista molt actiu durant la Guerra civil als fronts republicans d'Aragó i a la conquesta de Mallorca, l'estiu del 36. El 4 d'agost de 1936 publicava en L’Instant una sèrie de fotografies: “Conquista de Huesca. Las baterías del capitán Medrano disparando sobre Siétamo”. Uns dies després va cobrir el desembarcament republicà a Mallorca. Les imatges es van publiqcar a  Última Hora (22-VIII) i a La Vanguardia (23-VIII). Va ingressar a l'Agrupació Professional de Periodistes (UGT) i va treballar a La Humanitat com a reporter gràfic. 

© Joan Andreu Puig Farran. Arxiu Família Puig Farran / Fundació Mapfre

En acabar la guerra es va exiliar a França i va ser internat a diversos camps de concentració francesos i espanyols. El 1945 en tornar a Barcelona, va ser depurat i expulsat del fotoperiodisme pel franquisme.  Va enfocar la seva professió cap a la fotografia industrial i publicitària.

El 1952, associat amb el fotògraf Antoni Campañá, va crear el segell de Postales Color CYP, una empresa que creava i distribuïa milers d'imatges turístiques de Catalunya i d'arreu de l'Estat. Unes postals populars que tothom va fer servir entre els anys seixanta i setanta del segle passat, per enviar escrits al revers.  La producció de postals de color derivaria en l'edició de llibres turístics.