EXPOSICIÓ 'FORA DE MARC', AL CAIXAFORUM

L'exposició conjunta Fora de Marc, de Rineke Dijkstra i Philippe Parreno, consta de dues videoinstal·lacions que ofereixen una aproximació diferent a les pintures negres de Goya i a La ronda de nit de Rembrandt. S'hi explora el rol del públic i aprofundeix en els aspectes comuns entre totes dues obres, per descobrir com l’art contemporani ens permet pensar en qüestions del nostre món actual.

La fotògrafa neerlandesa Rineke Dijkstra a Night Watching (2019) enregistra els comentaris de diverses persones mentre observen La ronda de nit de Rembrandt, sense que el públic l'arribem a veure en cap imatge. Els comentaris són molt interessants i variats. Hi ha qui vincula aquesta pintura amb la seva pròpia vida o l’examina en el context històric de l’art. Unes estudiants intenten dilucidar si l’artista va pintar l’única dona del quadre amb el rostre de la seva dona, Saskia. Uns empresaris japonesos parlen del potencial d’aquesta obra d’art per al turisme. 

L'artista francès Philippe Parreno, a la pel·lícula immersiva La quinta del sordo (2021), recrea la casa de camp als afores de Madrid on Goya va crear les seves pintures negres. L'autor anomena el treball «pel·lícula de ciència-ficció» perquè l'espai ja no existeix. S’hi poden sentir els sons provinents de l’exterior i com crepita la flama amb què l’artista il·lumina les pintures.

 

Les dues obres han estat incorporades recentment a la col·leció d'Art Contemporani de la Fundació «La Caixa». 

 

TORRETES, DE TORRELLES DE LLOBREGAT

No podeu equivocar-vos;
l'olor us hi porta de dret.
Les tan famoses TORRETES,
les fan a cal FORNERET!

Hem encetat una capsa de galetes 'Torretes' de Torrelles de Llobregat i ens hem entretingut a llegir l'auca que inclou la capsa (Vegeu-la al final d'aquest apunt). Ah, l'auca!, crec que és una estratègia de distracció per tal que ens mengem les galetes assaborint-les poc a poc, altrament, serien vistes i no vistes. Les 'Torretes' són galetes d'altíssima qualitat, cent per cent naturals, creades pels germans Farners Casas i  Miquel Casas, el forner de Forneret. La forma de la galeta és la reproducció d'una torre com les que porta l'escut del municipi. N'elaboren de diversos gustos i se'n poden trobar sempre, tret de les que porten xocolata, a l'estiu.
Un cop tingueu la vostra capsa, davant de la pastisseria —a la primera planta de ca la Cinta— hi podeu admirar la nodrida col·lecció de màquines de cinema Nic i màquines de retratar, propietat del pastisser Miquel Casas. Agraireu que us passi per davant la història de la fotografia i en reconeixereu les peces que han estat de la família i vostres en diverses èpoques i, entre una cosa i una altra, posposareu obrir la capsa de torretes i així us durarà una mica més el delit de tastar-les. Tot és cultura. 

Les galetes torretes del Forneret fan festa.
Les hem maridades amb cava Portell de la Cooperativa de Sarral.

Cliqueu la imatge de l'auca per saber-ne més.

'WARE. DIBUIXAR ÉS PENSAR', al CCCB

#ChrisWareCCCB

Chris Ware, nom artístic de Franklin Christenson Ware (Omaha, Nebraska, 1967), és un dels narradors visuals més influents del segle XXI per la seva capacitat de renovar les formes.  La seva obra ha sortit dels mitjans impresos per arribar als circuits habituals de l'art, com ara l'exposició Ware. Dibuixar és pensar, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Hi presenta una selecció àmplia de la seva obra original de novel·les gràfiques, animacions, objectes i peces escultòriques. Les creacions d'aquest historietista enfoquen temes existencials amb profunditat explorant la memòria personal i col·lectiva. Els analistes del gènere l'han qualificat com a "poeta de la solitud contemporània, cronista del present fracturat de la societat nord-americana, arquitecte de la musicalitat gràfica, orfebre del temps narratiu."  Hem pogut comprovar que els treballs de Chris Ware estimulen la mirada i la reflexió encara que no l'hàgim llegit mai abans. Sortim de l'exposició amb una llista de títols seus imprescindibles. 

Exposició oberta fins al 9 de novembre de 2025 

SÈRIE 'MISS AUSTEN'

Miss Austen. Direcció: Aisling Walsh
Estats Units, 2025

La sèrie Miss Austen intenta respondre l'enigma de la desaparició de bona part de la correspondència de l'escriptora Jane Austen (Steventon, Hampshire, 1775 – Winchester, Hampshire, 1817). Les  cartes de Jane (interpretada per Patsy Ferran) van ser cremades per la seva germana Cassandra, (Synnøve Karlsen, de jove;  Keeley Hawes, d'adulta) segons especula Gill Hornby en el llibre del mateix títol en què es basa la sèrie.  El 1830, Cassandra acut en ajut de la seva amiga Isabella que està a punt de perdre la llar arran de la mort del seu pare. Però l'estada de Cassandra a la residència d'Isabella té un objetiu ocult: recuperar les cartes privades que Jane va enviar a la mare d'Isabella. Les cartes li recorden moments viscuts de jove al costat de seva germana i, alhora, li descobreixen aspectes que desconeixia, malgrat que les dues estaven molt unides.
Producció de la BBC. Movistar +. 4 capítols de 45 min.  9/10

FUNDACIÓ JOAN MIRÓ, 50 ANYS

La Fundació Joan Miró de Barcelona commemora durant tot un any els 50 anys de la inauguració. Ho celebra amb una exposició que revisita mig segle d'activitat.  

La poesia tot just ha començat. 50 anys de la Miró s'ha inaugurat amb una jornada de portes obertes a l'edifici projectat per l'arquitecte Josep Lluís Sert. A més de a visita a la col·lecció permanent ampliada amb peces d'altres museus i de particulars, hem gaudit d'una festa que ha inclòs tallers per a infants, contacontes, projeccions, visites comentades i concerts als terrats i als jardins. 

Les pintures i les escultures de Joan Miró vistes de prop no ens deixen indiferents per moltes vegades que les hàgim vistes. Cada ratlla, cada punt, cada massa de color situada en un espai, cada figura imaginada és el fruit de la reflexió profunda de l'artista. Impacten i emocionen. 

Avui, visitants de totes les edats d'aquí i d'arreu del món hem omplert les sales i els actes programats per celebrar el cinquantenari. La poesia tot just ha començat.

 

Documental: El secret de Miró (Fundació Joan Miró)

JOIES AMB FUSTES DEL MÓN, DE FRANCESC CORPAS

Anell i penjoll, amb fustes del món.
Autor: Francesc Corpas Gaudó

 

 

Francesc Corpas Gaudó (Santa Coloma de Cervelló, 1954), artista. Fotògraf d'art, joier, mestre ebenista...  Artesà que juga amb materials naturals i els converteix en joies d'art. No sé si pinta, però no em sorprendria que un dia ens mostrés algun llenç sortit del seu taller de Torrelles de Llobregat. Com totes les altres peces d'art seves ens el donarà a conèixer amb senzillesa i amb les galtes vermelles com fan els grans creadors que no es creuen que ho siguin.

Tinc el privilegi de gaudir de diverses obres d'art seves. Unes ens fan companyia (vegeu l'escultura Art amb fragància de vi de la col·lecció 'Dames'), d'altres són per al record (reportatges gràfics) i, ara, m'arriben dues peces d'art per lluir: un penjoll i un anell fets de fustes del món. 

Soc entusiasta de la finesa que aconsegueix extreure amb la combinació de fustes. Vegeu-ne la composició de les peces que encapçalen aquest apunt:

Anell: Llimoner, caoba, eben i zenc 

Penjoll: Perer amb una petita maragda encastada.

El dibuix de l'arbre de la vida que presideix el penjoll simbolitza la connexió entre tots els éssers vius, la saviesa, el creixement personal i la immortalitat. Segurament que els àngels existeixen i han acompanyat la mà —i el cap i el cor— de l'autor en l'exercici de precisió treballant aquestes peces menudes amb la serreta que té dècimes de gruix.

«Quan creus que tot està pensat, surt un artista com aquest que fa una cosa tan bonica com donar nom a l'arbre d'on surten les seves obres. I així individualitzar aquesta cosa tan genèrica que diem fusta.» Carme Andrade

Desitjo que per molts anys puguem gaudir de les creacions de Francesc Corpas amb fustes del món i altres materials orgànics. O amb tot allò que li inspiri (poesia) en cada moment.   

Per saber-ne més:

Francesc Corpas Gaudó, tocat per l'art

Reportatge fotogràfic a #MESTIMO, un regal excepcional

Reportatge gràcic de la performance Bombes de llavors.

Fotografia #dia17  Un anorac per a la Martina

'HANNIBAL', AL TEATRE NACIONAL

Hannibal. Autoria i direcció: Michael De Cock i Junior Mthombeni. 

Sala Gran, TNC

La companyia del KVS de Brussel·les ofereix al Teatre Nacional de Catalunya Hannibal un espectacle multidisciplinari inspirat en l'òpera del segle XVII, Dido i Enees, de Henry Purcell. L'absurditat i la inutilitat de totes les guerres explicada per mitjà de música electrònica, música ètnica, cançons, coreografies, pintura en directe, projeccions... La trama connecta les guerres de tots els temps amb les tres guerres púniques que van tenir lloc entre el 264aC i el 164aC. També enllaça amb el militar cartaginès Hanníbal Barca (interpretat per Moha Amazian, actor vigatà, d'origen marroquí), que va respondre a l'expansió romana del seu temps amb una gesta, considerada pels militaristes històricament heroica. Va travessar els Pirineus i els Alps —amb homes, cavalls i elefants— fins arribar a les terres romanes per defensar Cartago de l'ofensiva de Roma, les dues potències mediterrànies d'aleshores. Espectacle d'una vintena d'intèrprets que parlen en flamenc, francès, anglès i amazic (amb sobretitulat en català.) Un treball impactant en tots els sentits. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

 

*

 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'EN L'AIRE COMMOGUT...', AL CCCB

Maqueta de 'Núvol i cadira', d'Antoni Tàpias
Oberta fins al 28 de setembre de 2025

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (agraïm aquest espai lluminós i ben refrigerat!) presenta una exposició refrescant En l'aire commogut..., una selecció personal del filòsof i historiador Georges Didi-Huberman. Parteix d'un vers del poema «Romance de la luna, luna», del Romancero gitano, de Federico García Lorca. El fil conductor fa referència al concepte del duende, és a dir,  a l’atmosfera emotiva que es genera entre l’observador i l’obra d’art observada: arrel, misteri i veritat.

La luna vino a la fragua
Con su polisón de nardos

El niño la mira, mira
El niño la está mirando

En el aire conmovido
Mueve la luna sus brazos

L'exposició explora de quina manera s’ha representat l’emoció en l’art. Una experiència poètica i crítica a través d’un recorregut de tres-centes obres de creadors clau de la cultura europea: Brecht,  Colita, Dalí, Giacometti, Goethe, Goya, Hugo, Lorca, Miró, Pasolini, Picasso, Rodin, Tàpias... Fotografies, pintures, escultures, pel·lícules, gravats, llibres, esbossos, poemes i músiques que mostren com les emocions es transmeten col·lectivament, des de la mirada imaginativa dels infants, passant per les emocions en el pensament, la cara, el gest, l’espai i el temps. La mostra es tanca amb una reflexió sobre la dimensió ètica i política de l’emoció.

En l’aire commogut… és una coproducció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. 

PEL·LÍCULA 'THE OLD OAK'

El vell roure [The old oak]. Guió: Paul Laverty.
Direcció: Ken Loach. Regne Unit, 2023 

Des que van tancar les mines als anys vuitanta, The Old Oak és l'únic pub que queda en un poble depauperat del nord-est d'Anglaterra. La població ha anat minvant i ara hi ha moltes cases barates disponibles i els serveis socials hi instal·len famílies sirianes que fugen del seu país en guerra.

La migració obligatòria d'aquests ciutadans sirians dona peu a Ken Loach a una lliçó d'humanitat  a càrrec del protagonista T.J. Ballantyne (interpretat per Dave Turner), propietari d'un bar que cau de vell. Acull com pot  els refugiats i reivindica sense fer gaire soroll la solidaritat com a única esperança de sentir-se bé. Però el sentit de classe obrera de la gent senzilla que queda al poble s'ha deteriorat i quan arriben aquests forasters necessitats de tot, els aboquen els pitjors sentiments. La història que s'explica és tan real i lúcida que remet directament a les històries viscudes o conegudes de cada espectador. El desenllaç és precedible, però ens emociona i ens connecta a la nostra capacitat d'acció. 9/10

PEL·LÍCULA 'THE LOST KING'

The Lost Kig [El rei perdut]. Director: Stephen Frears 

Regne Unit, 2022

El cineasta Stephen Frears (Leicester, Anglaterra, 1941) explica la història de la descoberta el 2012 de la tomba del rei Ricard III sota d'un aparcament municipal de la seva ciutat nadiua. El rei  va morir el 1485, als 32 anys a la batalla Bosworth Field, prop de Leicester.  Oblidat durant segles, el que havia arribat de la vida del darrer rei de la Casa de York era a través de la tragèdia Ricard III (escrita vers l'any 1593), de William Shakespeare, que presenta el rei com a dèspota assedegat de poder.  

La pel·lícula The Lost King se centra en Philippa Langley, ricardiana i historiadora aficionada que va impulsar el projecte de recerca i exhumació de les restes del rei, malgrat les objeccions i les burles d'historiadors i acadèmics.  Els historiadors suposaven que quan l'església va ser enfonsada com a part del tancament dels monestirs pels Tudors, les restes de Ricard III havien estat llençades al riu.

Però Philippa Langley no va cedir a les pressions de deixar-ho estar, va recollir informació i treballava en un guió sobre el monarca quan va visitar el 2004 el lloc on havia estat l'església. En una de les places de pàrquing hi havia retolada la lletra R i va tenir una premonició. Es va posar en contacte amb els arqueòlegs de la Universitat de Leicester  els va animar a investigar el lloc. Va aconseguir gran part del finançament del projecte a través del crowdfunding. El 2013 les proves d'ADN van confirmar que eren del monarca. Vídeo de l'enterrament del rei Ricard III, a la catedral de Leicester, el 2014.

 

EL CACTUS ORQUÍDIA

Cactus orquídia (Epiphyllum)
Il·lustració: © Cori Bach 

El cactus orquídia o plomes de santa Teresa és una planta molt rústica que agraeix un conreu semblant a les orquídies —a l'interior, amb llum intensa; a l'exterior, en semiombra— i vaporitzacions sobre les tiges carnoses en temps càlid. Per estimular-ne el desenvolupament, es poden alternar els períodes de sequedat i l'adob incorporat a l'aigua de reg. Les pales segmentades d'aquest cactus formen enormes flors —blanques, vermelles—que no duren gaires dies. Es pot transplantar després de la floració i plantar-ne esqueixos a l'estiu. Creix molt lentament, però ofereix tot l'any les pales sanes i lluents i les flors que fa a la primavera són un regal.

PEL·LÍCULA 'LA LLAVOR DE LA FIGUERA SAGRADA'

La llavor de la figuera sagrada, de Mohammad Rasoulof
Alemanya, França, Iran, 2024

Iran, tardor de 2022. En un clima de corrupció política, Teheran es veu sacsejada per les revoltes als carrers i les escoles al crit de «Dona, vida i llibertat» Un jutge d'instrucció perd la pistola que el govern li havia lliurat per a mantenir la seva seguretat. En culpa la seva dona i les seves dues filles adolescents. Les sotmet en una atmosfera angoixant i de tracte ferotge. Cinema realista de denúncia. Filmincat. 9/10

Pel·lícula nominada a l'Oscar a Millor Pel·lícula Internacional.  

Sobre la simbologia del títol La llavor de la figuera sagrada: 

El cicle de la vida de la figuera de les pagodes (Ficus religiosa) és un arbre molt important en la religió budista. És un símbol de prosperitat, felicitat i llarga vida. Les seves llavors cauen sobre altres arbres, dins les femtes dels ocells. Les arrels aèries brollen i creixen fins a terra. Després les branques abracen l'arbre hoste i l'estrangulen. Finalment, la figuera sagrada se sosté sola. 

 

 

SÈRIE 'NO ROBARÀS'

Sèrie No robaràs. Direcció: Dylan River
Austràlia, 2024

En una comunitat del desert central australià, Robyn, una jove delinqüent aborigen, s'escapa d'un centre de detenció de menors. Per necessitat forma tàndem amb Gidge, un jove maldestre, fill d'un predicador. Junts roben el taxi d'una meretriu i fugen de la seva comunicat cap un viatge sense fre. Un recorregut esbojarrat de persecucions amb situacions perilloses explicades amb realisme. A banda dels dos adolescents protagonistes hi ha uns secundaris de luxe i una munió de personatges que es van trobant pel camí. Tots resulten molt atractius per la humanitat ben definida, de característiques conseqüents amb el marc físic inhòspit on viuen estancats. 8 episodis de 25 min.  8/10

'MESURES EXTRAORDINÀRIES', AL TEATRE BORRÀS

Mesures extraordinàries  

Autoria i direcció: Carmen Marfà i Yago Alonso 

Teatre Borràs, Barcelona

El Teatre Borràs presenta Mesures extraordinàries, una comèdia costumista decantada cap a l'humor negre.  Parteix d'un fet real: el cost d'un enterrament i la cerimònia de comiat sobrepassa tota lògica. Ha mort sobtadament l'avi d'una família senzilla barcelonina. El fill (brodat per Francesc Ferrer) no troba finançament per l'enterrament i ho amaga a la matriarca (Mercè Arànega, poques intervencions, però brillants), que desitja un comiat digne acompanyada de familiars de fora que ja estan en camí. La neta (a la nostra sessió, interpretada per Mia Sala-Patau, efectiva i versemblant) proposa donar el cos de l'avi a la ciència. El joc dramàtic d'entrades i sortides de l'àvia que ignora la situació va desvestint el fill, progressivament i literal. Ho fa al mateix ritme que la trama es va tornant surrealista amb l'intent de trobar una solució per tal d'estalviar-se la caixa i l'enterrament al nínxol familiar. I, efectivament,  ho aconsegueixen amb "mesures extraordinàries". Els espectadors sabem per experiència què es el que es debat en aquesta història tendra que ens manté amb el somriure als llavis. Per no plorar. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

  

EL PARC DE LES GLÒRIES, UN NOU PULMÓ VERD

L'Ajuntament de Barcelona ha esmerçat deu anys de treballs per configurar el paisatge verd del Parc de les Glòries. Un pulmó verd situat damunt de la xarxa viària, a l'encreuament de la Gran Via, la Diagonal i l'avinguda Meridiana. Els vehicles circulen per túnels subterranis que esquiven les altres infraestructures que ja existien. 

La darrera zona enllestida d'aquest projecte paisatgístic destinat al lleure entre la natura domesticada ha estat un passeig que segueix la traça de la Diagonal, amb la font Miralls d'aigua (on és prohibit banyar-se, però que amb aquestes primers calors sobtades ha estat assaltada per la ciutadania.) Hi ha una gran àgora sensorial envoltada de bambús gegants, un umbracle de 700 m², una gran àrea de jocs infantils i dues construccions elevades amb forma de vuit, pistes de bàsquet, taules de ping-pong i una zona d'esbarjo per a  gossos. 

Jardí d'Immersió. A l'accés del metro,
jardí escalonat amb cactus i suculentes.

El Jardí d'Immersió es troba situat al desnivell que hi ha entre la sortida del metro i la superfície de la plaça de les Glòries, a tocar de l'enllaç del tramvia. Un espai escalonat en terrasses amb de cactus i plantes suculentes. Per revestir el mur de contenció, s'han utilitzat gàbies reomplertes de pedra granítica. Aquestes parets seques ajuden a enriquir la biodiversiat d'invertebrats i a proveir d'aliment rèptils i ocells insectívors. 

Un conjunt molt agraït per al passeig i per al lleure de totes les estacions de l'any, replet de plantes autòctones i arbratge mediterrani i d'adopció que ha tingut temps de consolidar-se. Hi accedim amb facilitat: metro Glòries, tramvia i bus 7, H12 i X1. Tenim a tocar el Museu del Disseny (popularment: La Grapadora) i la Biblioteca Josep Benet. En gaudirem.

'L'ART DE COSIR PAPER', AL CENTRE D'ARTESANIA

Exposció 'L’art de cosir paper', al CCAM 
Exposició oberta fins al 20 de juliol de 2025 

 

El Centre d’Artesania Catalunya del Consorci de Comerç, Artesania i Moda (Carrer Banys Nous, 11 - Barcelona) presenta una selecció de vestits excepcionals confeccionats exclusivament en paper. Cada peça —vestits i també complements (joies, plomes, fulles...)— posa  en relleu la riquesa d’aquesta tècnica i les possibilitats creatives.  El tipus de paper, els colors, les formes i les textures es combinen amb la imaginació, la creativitat i la destresa aplicades sobre aquest material fràgil. Els vestits els dissenyen i els cusen modistes i artistes que aconsegueixen treballar el paper per crear obres úniques que eleven el seu treball artesanal a la categoria d’art. 

 

Mollerussa (Pla d'Urgell) i Amposta  (Montsià) fa més de 60 anys que lideren la tradició de cosir vestits de paper, peces que es mostren un dia a l’any en honor a la seva patrona, Santa Llúcia. Ara els ajuntament dels dos municipis treballen una candidatura internacional perquè la UNECO reconegui l'art de cosir vestits de paper com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Una distinció ben merescuda.

SÈRIE 'BIG BOYS'

Big Boys. Direcció: Jack Rooke i Jim Archer
Regne Unit, 2022

Autobiografia amb to de comèdia creada per Jack Rooke. Es tracta d’una història d’amistat entre dos nois suposadament oposats. Guió sense divagar, sobre el pas de la vida al redòs familiar a la vida independent. Un dels protagonistes (Dylan Llewellyn), un noi de 19 anys homosexual que s’enfronta a la vida universitària —de disbauxa i drogues— després d'estar tancat un any a casa recuperant-se del dol per la mort del seu pare. Coincideix a l'habitació amb Danny (Jonathan Pointing) de 25 anys i tòpicament masculí. Neix una estreta amistat que valoren tant l'un com l'altre.  Situacions que pretenen ser humorístiques, però que posen de manifest que els acudits es basen, sobretot, en la llengua i la cultura que comparteixen emissor i receptor. Tres temporades, dotze episodis de 25 min. 7/10

SULFAT DE FERRO AL JARDÍ

Sulfat de ferro. © Paüls

Fa vint-i-dos anys que al rebost del Refugi de la Vinyeta hi ha mitja coixinera de sulfat de ferro (grumolls sòlids cristal·lí verdós) i un ratllador per convertir-lo en sal. Cada primavera el meu pare n'espargia al nostre jardí de llicorella, a un pam de la planta —cep, taronger, ametller, perera, avellaner— i  al vespre s'havia de regar amb abundància perquè fes l'efecte. 

No hi ha cap indicació d'ús i em dolc de no haver après quina funció hi feia al nostre terreny pedregós i pobre de nutrients. Me n'informo i veig que, a més d'augmentar la capacitat de retenció d'aigua, és jungicida, fertilitzant (reforça, endureix i saneja tota mena de plantes) i desinfectant. També es pot aplicar diluït amb l'aigua de reg en una proporció de tres grams per litre.

I, a més, és el causant d'un altre efecte que agraeixo: fa fugir gats i gossos. El sulfat de ferro és una joia.

'UN MENÚ TANCAT', A LA VILLARROEL

Un menú tancat. Autor: Jordi Casanovas

Direcció: Llàtzer Garcia. La Villarroel, Barcelona

Intèrprets: Joan Arqué, Roger Coma i Òscar Muñoz. Un tàndem esclatant que es posa a la pell de tres amics de tota la vida que es troben habitualment per sopar a la cuina del restaurant de dues estrelles Michelin d'un dels amics. Aquesta vegada l'amic cuiner els prepara un menú especial i va burxant els altres dos amb la pregunta de per què no els ha vist mai plorar. Amb el format de comèdia gastronòmica de regust agredolç, cada amic va desgranant els greuges que hi ha darrere de l'amistat que ha perdurat al llarg dels anys. No preveien que els plats del menú els portarien records de persones i d'instants de la biografia compartida. S'adonen que cap dels tres sap res de les profunditats dels altres.  Els homes també ploren, però tenen aversió a mostrar-se als altres. Ho diu el cuiner, que li agradaria saber plorar (i perquè una llàgrima també es pot deconstruir.) Bravo! 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

LA ROSA DE PITIMINÍ

Roses de pitiminí. Dibuix: © Cori Bach

A les floristeries, sobretot per sant Jordi, es troben moltes varietats de rosers pitiminí de flor de diversos colors. Són plantes preferiblement d'exterior, entre sol i semiobra on fan una floració abundant, tant en torreta com directament a terra (Vegeu, al final d'aquest apunt, la foto del roser en què s'inspira el dibuix.) També poden viure en un interior airejat, però en aquest cas les flors seran de colors pàl·lids. La terra de la torreta s'ha d'estar sempre humida, procurant que no quedi aigua sobrera al plat, cosa que podria podrir les llavors o formar-s'hi el fong oïdium. 

És una planta exigent pel que fa a l'adob. Es pot afegir a l'aigua de reg un fertilitzant líquid. L'afecten l'oïdi i el mildiu. Per protegir les fulles es poden prendre mesures preventives aplicant periòdicament un fungicida. Si el roser ha perdut el bon aspecte, després de la floració, cap al novembre,  fer-hi una poda radical. Al nostre jardí de licorella no duren més d'una temporada, segurament, a causa de la temperatura ambiental que a l'hivern baixa més de 15°C i a l'estiu supera els 21°C. 

El delicat dibuix que encapçala aquest apunt és de la mestra i artista plàstica Cori Bach, inspirat en aquest esponerós roser de pitiminí de la fotografia. Plantat directament a terra fa molts anys, és un arbust sa i molt productiu, amb poncelles que s'obren en una rosa de pètals embullats i duradors, de molt bona olor.

 

Ara per ara no sé amb seguretat el nom d'aquesta varietat de roser. Algunes de les varietats més populars que es comercialitzen són: Cafè ole (flors de color taronja, molt perfumades); Candle Light (flors de color rosa); Chilly Clementine (flors de diversos colors); Orange Meillandina (flors de color taronja); Perla de Montserrat (flors de color rosa.)

'LA CRIATURA DEL DR. FRANKENSTEIN', A LA SALA ATRIUM

La Criatura del Dr. Frankenstein

Autor i director: José Sanchis Sinisterra

Sala Atrium. Barcelona

La Criatura del Dr. Frankenstein és un monòleg inèdit del dramaturg José Sanchis Sinisterra (València, 1940), que també el dirigeix. L'actor barceloní Ferran Audí es posa a la pell de la Criatura i en fa una creació austera i digna. El protagonista s'adreça als membres d'una acadèmia  i justifica els motius pels quals creu que es mereix ser admès com a ésser humà, sense estigmes.  L'estil expositiu de la conferència reivindicativa fa pensar en el simi de Kafka que l'autor txec va immortalitzar a Informe per a una acadèmia.  Aquí, la Criatura té sentiments i es mostra ressentida amb el seu creador, el Dr. Frankenstein, perquè no l'ha dotat de parella. Passa revista als crims comesos i assegura que la soledat no li ha representat mai cap problema, tot i que el que diu fa entendre ben bé el contrari. 

Per als espectadors, Sanchis Sinisterra és l'autor de la inoblidable «¡Ay, Carmela!» i, segurament, La Criatura del Dr. Frankenstein no serà una de les seves obres més celebrades, però mereix ser al catàleg de la millor producció de l'autor que ara aplegarà en deu volums. Enhorabona. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'LA BRAMA DEL CÉRVOL', AL TEATRE LLIURE

La brama del cérvol (una experiència única en un marc incomparable)

Dramatúrgia: Joan Yago. Coproducció: Teatre Lliure i La Calòrica

Direcció: Israel Solà. Cia. La Calòrica. Sala Fabià Puigserver

A la tardor (des de mitjans de setembre a finals d'octubre), a la vall Fosca  del Pallars Jussà s'escolten els brams dels cérvols. És l'època de l'aparellament i els mascles competeixen amb els seus brams per conquerir les femelles. La companyia La Calòrica ha creat una història situada en aquest "marc incomparable" de les muntanyes de Boumort i en presenta un espectacle metateatral on conflueixen creeences i ideologies contemporànies. Convocats per l'associació cultural de la vall, es troben en un hostal un grup de professionals del teatre: ¿Un teatre polític pot aconseguir un món millor? Coincideixen amb una parella que no rutlla fina i dos especuladors immobiliaris.  I al bosc, amb dues joves barcelonines  entusiastes de les festes 'rave' il·legals. Amb tot aquest personal hi ha material per confegir un bon thriller. Els antecedents ja els sabem, només cal desenvolupar-lo. Un cadàver. O dos. I s'hi posen. S'hi posa la Calorica més genuïna. Bravo, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López i Júlia Truyol, a més dels convidats Oriol Casals i Mel Salvatierra. Amb tanta disbauxa el cérvol no ha trobat el moment de bramar, però si més no, algú l'ha vist. La resposta a la pregunta de si el teatre polític serveix per a res queda pendent.  8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a  «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

LETICIA FEDUCHI, A LA SALA PARÉS

Leticia Feduchi.  Oli sobre taula
Sala Parés, espai 1 (carrer Petritxol, Barcelona)

La galeria d'art Sala Parés presenta una magnífica exposició de la pintora madrilenya Leticia Feduchi que, des del seu estudi al barri de Gràcia de Barcelona, recrea les textures i el colors que constitueixen les coses: objectes quotidians, tiges vegetals, fruita en bols senzills, drapejats..., en suports de dimensions considerables. Un conjunt de representacions lluminoses de la realitat que naveguen silencioses, directament sobre la imprimació, sense espai ni temps. Sense context.  Ressalten els dibuixos mig esbossats, pintats només en part "per tal de potenciar la corporeïtzació del motiu", diu l'autora. Exquisida.

Oberta fins al 26 de juny de 2025

NOU PASSEIG AL MOLL DE BARCELONA

Nou passeig al front marítim de Barcelona.
Fotos: © ASA

Baixant per la Rambla, al final a la dreta, al front marítim s'acaba d'obrir a la ciutadania un nou gran passeig a primera línia de mar. Es tracta del moll situat a la façana marítima oposada al Maremàgnum. Un espai de més de tretze mil metres quadrats que voreja el moll, amb jardineres, zones d'ombra i bancs. Des d'aquí s'embarcaven els catalans cap a Amèrica i fins al 2023 hi havia la terminal de creuers i els ferris de Baleària (ara al moll Adossat.) 

Nou passeig al moll. Des del World Trade Center
Fotos: © ASA

L'hem estrenat (dissabte 17 de maig, cap a les dotze del migdia) en un recorregut gairebé en solitari, com es pot veure a les fotos. «Els barcelonins i els forasters no trigaran a fer-se'l seu i a omplir-lo de vida.» Més aviat ho hagués dit. Avui (diumenge, 18, a la mateixa hora) no hi cabia ni una agulla. Els passejants hem hagut d'esquivar els que es torraven al sol estesos sobre tovalloles. No n'hem fet fotos. Hi tornarem.

EXPOSICIÓ 'EN FUGIDA. REFUGIATS', AL MUSEU D'HISTÒRIA

En fugida. Refugiats. Museu d'Història de Catalunya

Durant la darrera dècada es calcula que el nombre de persones refugiades i desplaçades al món s’ha duplicat. Actualment, aquesta xifra se situa en més de 120 milions de persones: de Síria, Líbia o l’Afganistan, d’Etiòpia o el Sahel, de l’Iraq o Myanmar, de la República Democràtica del Congo, el Sudan del Sud, Burundi o la República Centreafricana, de Veneçuela, Colòmbia o el Salvador, d’Ucraïna o de Gaza. El fenomen del desplaçament i la migració forçada és, possiblement, el problema humanitari més greu del nostre temps. Aquesta exposició és un viatge a la història de les persones que han travessat fronteres amb el que duien posat, que han trobat protecció internacional i refugi, però també rebuig i insolidaritat. 

Exposició oberta fins al 20 de juliol de 2025

EXPOSICIÓ 'RAMÓN MASATS. EL FOTÒGRAF SILENCIÓS'

Sanfermines, 1957-60 © Ramón Masats / VEGAP, Barcelona 2025
Exposició de la Fundació Foto Colectania, Barcelona

L'espai de la Fundació Foto Colectania (passeig de Picasso, 14, Barcelona) presenta Ramón Masats. El fotògraf silenciós, una àmplia selecció de les millors imatges del fotoperiodista Ramon Masats (Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1931 - Madrid, 2024), el fotògraf més influent de la generació que va viure de ple la Dictadura de Franco. Masats va treballar professionament com a fotògraf a les principals capçaleres periodístiques del moment, on va defugir l'estereotip i va enfocar els reportatges amb empatia per la gent del carrer ("destil·laven humanisme", diu la seva filla Sònia).  L'exposició abasta treballs des dels inicis el 1953 fins al 1965, moment en què l'autor abandona la pràctica fotogràfica durant més d’una dècada per dedicar-se al cinema i la televisió.  Masat ha recollit en publicacions diverses sèries que s'han convertit en referents de culte, com per exemple la sèrie Les Rambles. En aquesa exposició hi trobem una selecció de fotografies icòniques dels llibres Neutral Corner i Los Sanfermines, combinades amb algunes d'inèdites. Per gentilesa de la seva filla, a l’exposició es poden veure tots els negatius que el fotògraf va anar revisant al llarg de la trajectòria i còpies originals de l’arxiu.

Exposició oberta fins al 25 de maig de 2025

CASA BATLLÓ, A LA NIT DELS MUSEUS

Hem estat uns del mil privilegiats que hem entrat a la Casa Batlló, de l'arquitecte reusenc Antoni Gaudí, precisament la primera vegada que l'espai forma part del programa de La Nit dels Museus que se celebra cada any, promoguda pel Consell d'Europa. 

A la Nit dels Museus hi participen museus o espais culturals de quaranta països que, a més de portes obertes per  gaudir del fons i de les exposicions temporals, organitzen activitats i actes relacionats amb les matèries i la temàtica que li són pròpies. A Barcelona la iniciativa és de fa anys una festa multitudinària que la ciutadania que hi volem participar hem de preparar amb temps si no volem anar d'un museu a l'altre esquivant cues i sense poder entrar en hores. Aquest any hem triat exclusivament Casa Batlló i ja portàvem els tiquets amb l'hora exacta d'entrar (22:30) 

 

Ens hem trobat amb una organització professional, l'aplicació ens ha convidat a l'orella de cadascú a passejar per la casa, ens ha conduït per la festa visual i sensorial de la llum i el so de l'edifici vibrant. Els videomapatges —el del celobert amb pluja és màgic— que afegeixen moviment i sons a l'edifici esplèndidament conservat, poèticament explicat i respectuosament transitat pels visitants. La visita ha acabat a les antigues carboneres de l'edifici on hem baixat envoltats de l'obra de Kengo Kuma. A dins, l'artista new media Refik Anadol presenta la seva obra  "Gaudí Dreams", una experiència immersiva de la coreografia de colors de l'edifici. Reverència.

 

L'ORQUÍDIA PAPALLONA

Orquídia papallona
Dibuix: © Cori Bach

El nom de l'orquídia papallona (Orquidea phalaenopsis) fa referència a l'aparença de les flors. És una planta d'interior que viu bé en indrets molt ben il·luminats i apartats de corrents d'aire. Per facilitar l'aireig de les arrels, és recomanable barrejar a la terra escorça de pi trossejada. És preferible regar la planta per immersió durant un minut, procurant que no quedi enaiguada. Abans de la floració afegir-hi fertilitzant líquid. No suporta bé els ambients més frescos de 15º.  Per la facilitat de conreu i la floració vistosa i de llarga durada és la varietat d'orquídia més popular.

'ANATOMIA D'UN SUÏCIDI', AL TEATRE NACIONAL

Anatomia d'un suïcidi, d'Alice Birch. Trad: Víctor Muñoz Calafell. 

Direcció: Glòria Balañà Altimira. TNC Sala Petita

Accions simultànies en tres espais físics que corresponen a tres espais temporals: 1973, 1998 i 2028. Les protagonistes són la Carol, l'Anna i la Bonnie, tres dones de tres generacions d'una família. Fins ben entrats els tres quarts d'hora (durada 2:20 h) no s'entén la relació que uneix els personatges. Segurament que els tres espais on les accions transcorren al mateix temps és el que recordarem d'aquest espectacle, tot i que és impossible seguir què s'hi debat, què amoïna a cada dona en cada temps. Deu intèrprets que fan vint-i-sis personatges, discrets, fins i tot insípids. Conjuntar frases (poques) de les tres protagonistes, com si d'una coral es tractés, deu ser complex, però el resultat no mereix l'esforç, si més no en aquesta posada en escena. Per si fos poc, en surto fns al capdamunt de la paraula puto (es veu que al 1973 ja es deia! I, es dirà el 2028!) i de la repetició —D'acord. com a tancament de conversa. Salva la feixugesa d'aquest tríptic una matisada i extensa banda sonora. (D'acord.) 7/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'PLAER CULPABLE', AL TEATRE GOYA

Plaer culpable. Autora i directora: Lara Díez Quintanilla

Intèrprets:: Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins

Teatre Goya, Barcelona

El Teatre Goya estrena Plaer culpable, la comèdia guanyadora del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta del 2022. Un text brillant tant de fons com d'estructura, dosificant efectes. Una comèdia que exigeix dos bons intèrprets que se la creguin (Francesc Ferrer i Mar Ulldemolins, la broden.) Els protagonistes són el Jordi i la Laia, una parella d'enamorats que esperen un fill, després de cinc anys de viure junts. Estan confinats a casa per pandèmia de coronavirus i esperen que d'un moment a un altre hauran de córrer cap a la clínica. Mentrestant,  amerats de felicitat, recorden viatges que han fet plegats  i intenten aplicar el que han après en cursets de preparació per ser pare i mare. La Laia creu que és un bon moment per confiar-se secrets. Som-hi. Ai, la sauna tailandesa. Ai, el comiat de solter. I arriben les justificacions (per sucar-hi pa) i el fill desitjat. En sortim amb el somriure als llavis i amb ganes de recomanar-la a tothom. 10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'UNA MENA D'ALASKA', A L'ESPAI LLIURE

Una mena d'Alaska. Autor: Harold Pinter. Trad: Cristina Genebat. 

Direcció: Ivan Benet. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc

El dramaturg Harold Pinter (Metropolitan Borough of Hackney, 1930 - Londres, 2008) es va basar en un fet real per recrear la història d'una adolescent que als anys vint del segle passat va viure —adormida— vint-i-nou anys, afectada per l'epidèmia d'encefalitis letàrgica.  Va ser el neuròleg anglès Oliver Sacks (Londres, 1933 - Nova York, 2015), qui en va deixar testimoni en el seu assaig Despertar, que també va protagonitzar la pel·lícula homònima, del 1990, amb Robert de Niro i Robin Williams.

A Una mena d'Alaska, el personatge de la Deborah (magnètica Mireia Aixalà) parteix de quan la mort formava part d'un ritual domèstic. Pinter inclou a la conversa la germana de Deborah, que li ha dedicat la vida cuidant-la. El doctor Homby que la salva n'és el cunyat. El personatge que balla  (Andrés Corchero, enigmàtic) podria representar la consciència de la malalta, però no ho he aclarit. Espectacle multidisciplinar que embolcalla un text molt curt. 7/10
 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'REFUGI', AL TEATRE LA BIBLIOTECA

Refugi. Autora: Jessica Goldberg. Trad: Carlota Subirós

Direcció: Mònica Molins Duran. Producció de La Perla 29

Teatre La Biblioteca, Barcelona

Intèrprets: Lua Amat, Joan Esteve, Daniel Mallorquín i Laura Roig. Mònica Molins hi debuta amb nota alta com a directora. L'obra parla de la necessitat de les persones de tenir un recer, un suport i el caliu que sigui el més semblant a una família. Tres dels quatre joves de Refugi són germans abandonats pels pares. Amy, la germana gran s'ha fet adulta de cop i cuida els altres dos que en depenen, el noi per malaltia mental i la noia per addicions. El quart membre és Sam, un xicot solitari, sense feina ni lloc on viure. Diu que està enamorat de l'Amy i podria ser un aprofitat, però resultar ser un personatge positiu que protegeix els altres tres pressumptes orfes i ho fa tan bé com les circumstàncies l'hi permeten. De fet, des de la sensibilitat d'avui la germana gran és l'esclava de tots els altres membres d'aquesta família. Ho fa pensar l'escena final del dia del casament: vestida de núvia fa l'esmorzar per a tots. I els altres tres esperen que els serveixi. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

 

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY