Què és literatura, avui? Qui pot respondre a aquesta pregunta? Vivim molt més ràpidament que abans. El contingut fa miques la forma. La trenca i la modifica. Tot vessa per damunt les vores: la música, la pintura i, en el document, la paraula n’escapa dels límits. No hi ha fronteres entre fets i ficció, tots dos se solapen. Els testimonis no són imparcials. Quan conta una història, la persona crea, lluita amb el temps, com l’escultor amb el marbre. És un actor i un creador.
SVETLANA ALEKSIÉVITX. Discurs d’acceptació del Premi Nobel (Traducció: Marta Rebón)
El llentiscle (Pistacia lentiscus), anomenat també mata, és un arbust de dimensions considerables que creix salvatge als boscos d'Escornalbou. Tret de l'estiu, en qualsevol passejada, tornàvem a casa amb unes branques d'aquesta planta que aguanta força temps en ambients tancats. Després que s'hagi fet espoliació de boscos sencers d'aquest arbust per comercialitzar-lo, hi ha la prohibició de collir-ne.
Me n'agrada la disposició del brancatge, la fulla petita, perenne, de color verd fosc. I millor, encara si té fruits, unes baies menudes que van del verd fins al negre, quan són madures. Fa una olor fresca, astringent. Me'n va fer adonar la Maria Montserrat Ros, que n'acostumava a tenir un feix en un gran gerro a la perruqueria del carrer de la Font a Duesaigües.
No sé si la Maria Montserrat sabia que la principal utilitat del llentiscle prové de l'extracció de la seva resina aromàtica —el màstic—, la qual és fa servir com a vernís, ciment dental i com a goma de mastegar per refrescar l'alè. M'informo que és una planta molt resistent, ideal per jardins de secà com el nostre. Aquesta primavera intentaré arrelar-ne uns quants brots.
Vegeu-ne el vídeo de «Menuda Natura»
(Gràcies, Manuel Casanova)
Sempre hi ha un llibre obert
a totes les mirades: la natura. JEAN-JACQUES ROUSSEAU
La família Bélier, comèdia dramàtica francesa de 2014,
dirigida per Éric Lartigau (París, 1964). El tema universal dels fills adolescents que volen del niu s'inscriu en aquesta pel·lícula en un context singular, tractat amb naturalitat. A cals Bélier tots són sords, tret de la Paula (interpretada per Louane Emera), la filla de 16 anys. La noia fa d’intèrpret als seus pares (fantàsticament versemblants, François Damiens i Karine Viard) i al germà (Ilian Bergala) de les qüestions del dia a dia, fa els tractes amb el veterinari, el metge, amb la clientela de la parada que tenen al mercal local. Paula és feliç així, i a tots els va prou bé, fins i tot es presenten a les eleccions municipals, amb el pare al capdavant. El fet que el professor de música de l’institut (entusiasta Eric Elmosnino) descobreixi les qualitat de la noia per al cant trasbalsa la vida de la noia que es prepara d’amagat un concurs de Radio France. Amb molta recança s’anirà allunyant dels pares, l’espera una escola a París i el pas cap a la vida adulta. Una pel·lícula amb troballes que aporten valor al conjunt, com per exemple l’admiració del professor pel músic i cantant Michel Sardou, que ens regala delicioses versions de les cançons Je vais t'aimer, Je vole, La Java de Broadway i La Maladie d'amour. 9/10
Escultura de Lucía Fernández. Institut La Mar de la Frau, de Cambrils
Estaria bé que intentéssim
respondre aquesta pregunta, sense esborronar-nos: ¿Quin recorregut ha fet cada llibre —fins i
tot abans de ser llibre— per arribar a ser reutilitzat no pel contingut
sinó pel continent?
Fa temps que em persegueix la idea. Suposem que hem decidit, per fi, fer lloc a la nostra biblitoteca, cosa que vol dir que sacrificarem una sèrie de llibres. En primer lloc pensem en lectors del nostre entorn i no reeixim a trobar-ne cap que li puguin interessar els llibres que hem desestimat (que hem deixat d'estimar!). Podríem carretejar-los i deixar-los en bookcrossing, però la nostra experiència en aquest sentit no és bona. Per tant, els preveiem un futur de pasta de paper. ¿Podríem donar-los un altre ús?
Aquesta
inquietud em va fer escriure el relat 'Còmplice necessari' (Dins
'Bibliorelats', Arola Editors, 2015), on foradar llibres es converteix
en negoci, amb intermediaris, clients, etc. I uns apunts en aquest mateix blog que anaven en la mateixa direcció recicladora:
SARA llibre d'art de l'artista reusenca Fina Veciana
CEIP Cavite de Malva-rosa, de València
L'onada s'ha eixamplat i s'han fet públiques moltes iniciatives per
donar un ús al llibre com a material d'obres d'art efímer:
catifes urbanes, mosaics de paret... I també com a material
transformable en escultures i obres d'art singulars.
Vegeu-ne els
treballs d'alumnes de tercer i quart de primària del CEIP Cavite de Malva-rosa de València i els de l'Institut La Mar de Frau de Cambrils,
per posar un altre exemple significatiu, on els alumnes de quart d'ESO
de l'itinerari artístic, apliquen el sentit estètic i les emocions de
cadascú en llibres en desús (en aquest cas, procedents de la Biblioteca
Pública Municipal de Cambrils).
'Rostres', d'Andrea Carnoso. Institut La Mar de la Frau, de Cambrils
L’ornitòleg i naturalista Màrius Domingo de Pedro fa quaranta anys que observa els ocells. Ens n'hem de felicitat perquè els observa i ens els fa estimar a través de ponències, publicacions i de múltiples apunts al seu blog «Ca la Gallineta». Els seus treballs tenen l'alè del pedagog que sap transmetre l'emoció del coneixement.
Ara, publicat a la secció "Un naturalista del Camp" [delCamp.cat], ens acaba de regalar Ocells urbanites, un article generosament documentat tant pel que fa al text com a les fotografies sobre les espècies que abans eren ubicades en exclusiva en hàbitats no urbans i que, progressivament, es van acostant als parcs i jardins de les ciutats i d'altres adopten els edificis com si fossin cingles. Anota com a exemples de desplaçats: el tallarol capnegre, la cuereta blanca, la cuereta torrentera, el tudó, la merla, la mallerenga carbonera, el falciot pàl·lid, el xoriguer comú... ¿turistes ocasionals?, ¿colonitzadors d'espais?, ¿emigrants a la recerca d'una vida millor? La natura ens representa.
Miquel Carreté, amic internauta de recerques poètiques, em passa
l'enllaç d'una iniciativa d'art japonesa: l'art de la fulla caiguda.
M'entusiasmen les composicions que hi veig i, tot i que la majoria de
fulles ara al gener ja són fosques i pastoses, encara en recullo algunes
de l'arbust de bambú del
cel i del boneter del Japó, uns quants fruits de l'arbre dels fanalets,
branques de prunera i aglans. N'he fet unes quantes composicions que el
vent s'ha encarregat de fer-les efímeres. La càmera n'ha salvat
aquestes dues que il·lustren l'apunt.
De la tardor m'agrada tot. Ara afegiré el plaer de l'art de la fulla caiguda a la llista. Me l'apunto a l'agenda nova.
La dona que renta no falta en cap pessebre. És hivern, també, a Betlem. La figureta se sol situar de cara al curs d'un riu i es representa agenollada picant una peça de roba amb la pala. És un personatge humil que renta per a tota la família i potser per a d'altres. Sempre és una dona.
Duesaigüenca d'adopció, la Dolores Alberto Llombart (Horta de Sant Joan, 1931) no és un personatge del pessebre. És una dona ben real. Molts matins d'hivern, la Dolores i les altres dones de la seva generació havien de trencar la capa de gel del rentadors públics de Duesaigües i l'aigua gelada els cremava les mans. Molts dies no hi entrava aigua i se n'anava sota la plana de cal Téllez (una mica abans de l'estació) a desembussar una petita presa i feia córrer l'aigua. Als rentadors, no s'hi enduia ni batedora ni pala, només el cossi amb la roba bruta i el tall de sabó fet a casa. (Vegeu-ne aquí la recepta). S'arromangava i es posava a rentar amb energia i, a mesura que tenia les peces netes, les anava estenent a les canyes del barranc i als filferros del tancat de la bassa del Quelo, davant mateix dels rentadors, per tal que perdessin aigua i se les pogués endur sense tant de pes. La Dolores va ser la darrera dona que va fer servir els rentadors públics de Duesaigües, cap a finals dels anys setanta, quan ja tenia aigua corrent a casa.
Infants de Duesaigües rentant roba a mà als rentadors públics del seu poble. Taller a càrrec de la monitora de l'esplai Montse Francisco, 2010
Foto: Paüls
ELS RENTADORS PÚBLICS DE DUESAIGÜES (1942)
MÉS QUE UNA HERÈNCIA PATRIMONIAL
El 1925, el patrici reusenc Eduard Toda va fer donació de l'aigua de la Font de Vilamanya al poble de Duesaigües, però no va ser fins a principis dels setanta quan va arribar la canalització d'aigua corrent a les cases. Mentrestant, l'aigua per a l'ús de boca i per a la neteja s'havia de transportar als domicilis des de les fonts públiques amb ferrades i cànteres. Més endavant, omplien els dipòsits de les cases, amb mànegues de goma connectades a les canelles. Les dones de Duesaigües rentaven la roba als bassots que es feien al barranc o a les basses dels trossos. Hi traslladaven els cossis de zenc amb la roba per rentar, la batedora, la pala i el sabó fet a casa. El 1942 es van construir els rentadors públics. Enguany, doncs, es compleixen 75 anys.
Setanta-cinc anys que l'ajuntament de Duesaigües (presidit per
l'alcalde Joan Mestre) va construir els rentadors al camí del barranc
Reial o de l'Argentera. Aquesta infraestructura pública va ser un avenç
important, perquè les dones passaven de rentar agenollades a l'aire lliure a tenir un
safareig cobert. El safareig recull l'aigua provinent del Barranc de
l'Argentera. Consta de dos compartiments que conformen dues basses, la
petita, que toca a la canella, era la de l'aigua neta d'esbandir i
comunica amb la gran, que era la de rentar, per mitjà d'un rebaix de la
paret que sobresurt un pam del nivell de l'aigua.
Cap
a la dècada dels vuitanta, l'ajuntament (presidit per l'alcalde
Sebastià Bondia) va restaurar aquest espai patrimonial. Es va fer en
dues fases, en primer lloc Josep M. Tarragó va recuperar el safareig,
netejant-lo i fent un repàs general als desperfectes; finalment, Cosme
Rius pare va reconstruir les biguetes i les teulades.
Els rentadors s'han convertit en espais innecessaris, però, amb la seva persistència —com el de Duesaigües rehabilitat— reivindiquen la dona i rendeixen homenatge a l'esforç de tants braços femenins que hi han rentat per a tota la família i, fins i tot, per encàrrec. Perquè són més que un espai patrimonial, s'han de continuar conservant en bon estat.
Cossi de zenc, batedora, pala, sabó fet a casa. Museu de l'Avi, Duesaigües. Foto: Montse Francisco
LOCUCIONS I REFRANYS
Molta roba i poc sabó (i tan neta que la volen!)
Ai, Senyor! Tanta roba i tan poc sabó!
La taca hi és, i no la treu el sabó.
A cada bugada es perd un llençol.
La roba bruta s’ha de rentar a casa.
Una mà renta l'altra, i totes dues la cara.
Haver-hi roba estesa.
Fer safareig.
Fer bugada.
Nedar i guardar la roba.
Rentar-se les mans com Pilat.
AGRAÏMENTS
A Dolores Alberto, Fany Alberich Alberto, Arnau Ferré Alberich,
Montse Francisco Rabascall, Fran Gracia, Montserrat Guasch,
Anna Llebaria Enrich, Joan Nolla de cal Trillana, Nati Mestre,
Jordi Rabascall de ca la Perpètua, Iolanda Salvadó,
Joan Tarragó de cal Faio.
