HAIKUS, PER CELEBRAR QUE L'AVELLANA ÉS PLENA

Celebrant que per santa Magdalena l'avellana és plena, em plau compartir una selecció de haikus. Cliqueu cada coberta per accedir als enllaços. 

Magdalena, Malena, Magda, Lena,... feu-vos-els vostres. 

 

Tatua'm 

 

Tatua’m brisa,
arrels roents i pètals:
la treva entre ones.

 

Llibres-objecte, 2022 

Quatre peces orgàniques independents amb materials sensibles d'un univers subjectiu. 

 

Haikus de Solveig

 

La paret quarta

és un tul de pins negres

que cau a miques
 
Il·lustració de la coberta: Teresa Llorach 

Veu: Andreu Sotorra

Edició digital, 2025 

 

Llegiu, descarregueu i/o escolteu els poemes aquí: 

https://tuit.cat/uP2jO 

 

Haikus de vi novell 

 

La llum es filtra
entre els pàmpols tendres,
i hi llisca lenta.

 

Il·lustració de la coberta: Teresa Llorach.  

Veu: Andreu Sotorra

Edició digital, 2021 

 

Llegiu, descarregueu i/o escolteu els poemes aquí: 

https://tuit.cat/lbKI4

 

PEL·LÍCULA 'ELS FILLS DELS ALTRES'

Els fills dels altres [Les enfants des autres]
Direcció: Rebecca Zlotowski. França 2022

Una pel·lícula lluminosa que capta la naturalitat de les relacions de parella amb una criatura.  La protagonista és la Rachel (a càrrec de l'actriu i presentadora francobelga Virginie Efira, brillant), professora de secundària que es desviu pels seus alumnes, estudia guitarra, conrea amistats sòlides. Li agrada la vida que porta i vol ser mare, tot i que el rellotge biològic ja comença a indicar que n'està al límit. En enamorar-se de l'Ali, diposita el seu amor de mare en la Leila, la seva filla de 4 anys. Però estimar els fills d'altres persones i no protegir-se és un risc que aquesta història mostra que val la pena córrer. Filmin. 9/10 

 

PEL·LÍCULA 'AMB FANFÀRRIA'

Amb fanfàrria. Direcció: Emmanuel Courcol. França, 2024 
Intèrprets: Pierre Lottin i Benjamin Lavernhe

Amb fanfària [En fanfare] és una gran història explicada amb to amable, sense tòpics ni èpica.  Thibaut Desormeaux és un director d'orquestra reconegut internacionament que, arran d'una greu malaltia, i necessitat d'un trasplantament de medul·la òssia, s'assabenta que va ser adoptat pels seus pares. Començarà llavors una recerca que el portarà a descobrir Jimmy Lecocq, el seu germà petit biològic i la seva gran esperança pel trasplantament.

Jimmy viu modestament al nord de França: treballa de cuiner i toca el trombó a la banda municipal del poble. L'amor per la música sembla ser l'única semblança entre els germans. Thibaut en detectar les habilitats musicals de seu germà intentarà corregir les injustícies del destí. Jimmy comença a somiar una nova vida. 

La pel·lícula va concórrer a la sessió oficial del Festival de Cannes. Ha obtingut la millor valoració històrica del públic al Festival de Sant Sebastià. Filmin. 10/10

'MOEDER COURAGE', AL TEATRE LLIURE

Moeder Courage. [Mutter Courage und ihre Kinder]

Autor: Bertolt Brecht. Direcció: Lisaboa Houbrechts.  

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Festival Grec 2025 

El TNC estrenava la temporada 2001-2002 La mare Coratge i els seus fills, de Bertolt Brecht, dirigida per Mario Gas, protagonitzada per Vicky Peña, acompanyada pels vint-i-tants personatges de l'original. Inoblidable. Ara la versió que la directora neerlandesa Lisaboa Houbrechts presenta al Festival Grec  ha reduït el títol, —Moeder Courage—, i també ha reduït els personatges a vuit, els mínims perquè s'entengui que la guerra ho destrueix tot.

L'acció se situa en la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648) i Anna Fierling (la Mare Coratge, a càrrec de Laetitia Dosch) és una venedora ambulant que, per sobreviure, esquiva les diferències entre catòlics i protestants i n'obté beneficis, però perd els tres fills (adoptats, en aquesta versió).  El carro omnipresent a escena que va imaginar Brecht, es representa en aquest muntatge amb una gran esfera —símbol de la totalitat— que roda i roda sobre un bassal d'aigua empesa pels personatges.  

Malgrat el marc del segle XVII, l'obra es refereix a la invasió de Polònia per Hitler el 1939. Els càntics originals de Paul Dessau són de 1949. El gruix de l'espectacle transcorre en francès, combinat amb fragments en neerlandès i en hebreu.  Sobretitulats en català. 7/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PEL·LÍCULA 'MISERICÒRDIA'

Misericòrdia. Direcció: Alain Guiraudie

França, 2024

Els crítics de cinema han dit que aquesta pel·lícula és la millor de l'any 2024, un thriller rural que fa putetes a una història de Hitchcock, de Buñuel i de Pasolini. Jéremie (Félix Kysyl, amb la presència paga) viu a Toulouse i va al seu poble pel funeral del pastisser per al qual havia treballat. Decideix quedar-se uns dies a casa de la vídua (Catherine Frot), cosa que engeloseix el fill, de qui era company d'infància. Realisme de la quotidianitat amb emocions i erotisme continguts.  El fill desapareix misteriosament. Conjugant joc i familiaritat se succeixen canvis de to argumental dels quals els espectadors tenim informació que els altres personatges no tenen. I el títol de Misericòrdia? Per l'acció d'un sacerdot amoral que té alguna cosa a dir, fent-se el trobadís amb el noi, tot collint múrgoles (fora de temps) al bosc. De sorpresa en sorpresa, acabem ben descol·locats i amb ganes d'aplaudir. 10/10

'THE BROTHERHOOD', AL TEATRE LLIURE

The Brotherhood. Concepte, text i direcció: Carolina Bianchi. 

Festival Grec 2025. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc

Al Festival Grec de fa dos anys, la dramaturga brasilera Carolina Bianchi va presentar La Núvia i el Bona Nit Ventafocs», on exposava el seu cos adormit, suposadament, drogat a l'escenari. Era el primer lliurament de la seva trilogia «Trilogia Cadela Força». Al Festival Grec 2025, presenta el segon capítol The Brotherhood  amb una línia menys complexa de contingut inspirada en el món del teatre, emmarcat en la violació femenina. Una performance de 220 minuts, confessada com a catarsi personal, en dues parts. A la primera, un pròleg que no s'acaba mai i una entrevista sense suc a un director a qui l'entrevistadora proposa fer sexe. La segona, una lectura de textos sobre dones violades en format conferència, a càrrec de set homes. Els mateixos intèrprets que protagonitzaran una masturbació col·lectiva. Teatre documental disfressat d'exhibició carnal i gosadia consistent a deixar de banda el sentit del ritme i fer avorrir l'auditori. 6/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'GRAND CANYON', A LA VILLARROEL

Grand Canyon. Autor: Sergi Pompermayer.

Direcció: Pere Arquillué. La Villarroel, Barcelona

Els personatges que ha dibuixat Sergi Pompermayer a Grand Canyon són perdedors que viuen al marge, entre carretera i taverna, prop de terrenys que imaginem àrids, de la Catalunya interior.  No tenen gran cosa més sinó aquest entorn empobrit i de pas. Com a refugi, hi ha la beguda, la música i els somnis insatisfets si no hi ajuda un al·lucinogen. Entenem pel que expliquen que enyoren el que han estimat i el que han odiat i, al límit de tot, es donen suport mutu, encara. Se'n poden sortir. Intèrprets que ens fan caure la bava: Mireia Aixalà, Guillem Balart, Eduard Buch, Joan Carreras, Maria Morera, Mar Pawlowsky. Estel·lars, cadascun amb el seu moment de glòria i veritat escènica. Bravo! 8/10    

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

'GEGANT', AL TEATRE ROMEA

Gegant. Autor: Mark Rosenblatt. Traducció: Joan Sellent 

Direcció: Josep Maria Mestres 

Festival Grec. Teatre Romea, Barcelona

Intèrprets: Josep Maria Pou, Victòria Pagès, Pep Planas, Clàudia Benito, Aida Llop i Jep Barceló. El protagonista és l'escriptor Roald Dahl (a càrrec de Josep Maria Pou, versemblant) emmarcat en l'episodi d'unes declaracions seves sobre la passivitat del poble jueu davant de la masacre perpetrada per Israel al Líban, el 1983. Va ser titllat d'antisemita i el seu editor, Tom Maschler (Pep Planas) va intentar que se'n retractés. El conflicte entre Israel i els palestins de Gaza i els atacs a l'Iran són tan candents que sembla que el dramaturg Marc Rosenblatt, s'hagi inspirat en l'actualitat.

L'acció se situa a la mansió de l'escriptor, de 67 anys, (Pou l'interpreta com un personatge atrotinat) en una visita imaginada amb el seu editor anglès i la cap de vendes de l'editorial nord-americana, ambdós jueus. El pressionen perquè demani públicament excuses. En la confrontació, Dalh calla,  les pressions li refermen l'opinió. Evidentment, Dalh no tenia res d'antisemita. M'hauria agradat que l'obra inclogués arguments profunds per equilibrar la balança i no deixar Dalh retratat com una criatura obstinada.

Que enmig del discurs s'hi senti parlar de Quentin Blake, il·lustrador de la majoria dels llibres de Roald Dahl, que es facin referències a Charlie i la fàbrica de xocolata, Els Culdolla, El gran gegant amic, James i el préssec gegant o Les bruixes, tot obres conegudes pels lectors i, si no, per les que han tingut adaptació cinematogràfica, ajuda a empatitzar l'auditori amb el personatge. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*

 Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

CAIXAFORUM: 'RUBENS I ELS ARTISTES DEL BARROC FLAMENC'

Exposició oberta fins al 21 de setembre de 2025

Les peces que presenta Caixaforum procedeixen de la Col·lecció Reial espanyola, germen del Museo del Prado, de manera que van ser creades per enaltir les glòries d’Espanya en temps de Felip IV.

La creativitat de Peter Paul Rubens (Siegen, Westfàlia, 1577- Anvers, 1640), la seva influència i la renovació estètica que va promoure protagonitzen aquesta exposició, en la qual quadres seus dialoguen amb obres d’artistes com ara Anton Van Dyck, Jacob Jordaens, Jan Brueghel o David Teniers. Com s’evidencia a través de tota aquesta exposició, l’art flamenc va convertir-se en una eina eficaç de comunicació política. En una Espanya immersa en guerres contínues contra el món protestant, la seva difusió en molts casos va estar vinculada a la propaganda religiosa, al servei de la qual havia posat Rubens els seus pinzells. 

Peter Paul Rubens. Judici de Paris, 1639

Rubens destaca per l'espectacularitat en les composicions pictòriques. Va retratar els governants de tot Europa, va crear composicions al·legòriques a mida per als poderosos, en les quals va combinar una força plàstica excepcional amb el missatge propagandístic. El seu cosmopolitisme i la seva àmplia cultura, juntament amb la seva actitud transcendental i vibrant davant la vida i l’art, eren del tot inusuals en un artista dels Països Baixos en aquella època. Encoratjats per l'esperit del mestre, però també pel seu èxit, van seguir la seva empremta creativa molts artistes flamencs coetanis seus, cadascú amb la seva personalitat. 

Jacques Jordaens. Tres músics ambulants, 1645-50

EXPOSICIÓ 'TEMPS INCERTS. ALEMANYA ENTRE GUERRES, AL CAIXAFORUM

Sándor Bortnyik. El segle XX, 1927
© Museo Nacional Thysen-Bornemisza, Madrid

El període de l’Alemanya d’entreguerres i, específicament, el de la República de Weimar (1919-1933) representa un capítol fonamental de la història europea i mundial, en què es produeix un canvi d’època: es transita des del món d’abans de la Primera Guerra Mundial –«el món d’ahir», el de les certeses i l’estabilitat– cap al món de les incerteses que sorgiria després de la Segona Guerra Mundial.  L'exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres del Caixaforum ens apropa aquest període convuls i desbordant de creativitat i aporta elements de reflexió sobre les certeses i ajuda a bregar amb les incerteses que ens neguitegen en l'actualitat.

A la República de Weimar s’hi van qüestionar els models tradicionals, s’hi van explorar noves possibilitats i hi van sorgir punts de vista que van renovar tots els àmbits de la societat, des de la política i l’art fins a la ciència i la filosofia. 

Hi van conviure diferents estils pictòrics: l’expressionisme i el radicalisme dadà rebutjaven el realisme com a resposta a un món en ruïnes a causa de la guerra i la inflació; el constructivisme, d’influència russa, oferia alternatives amb propostes utòpiques i un llenguatge formal abstracte, i la nova objectivitat era un retorn al realisme i a la sobrietat que es corresponia amb el temps d’estabilitat econòmica.

El final de la República de Weimar va ser abrupte i tràgic, amb l’arribada del nazisme al poder es va estendre la censura, el terror, el totalitarisme que va portar Alemanya, Europa i el món a la Segona Guerra Mundial i a l’Holocaust.

 

Caixaforum, Barcelona

Exposició oberta fins al 20 de juliol de 2025

PEL·LÍCULA 'EL DESTÍ DE MAIA'

El destí de la Maia. Direcció: Tiina Lymi
Finlàndia, 2024 

Basada en les novel·les d'Anni Blomqvist, narra el drama èpic, romàntic i feminista d'un matrimoni en assentar-se en una illa remota  de l'arxipèlag d'Åland, a mitjan segle XIX.  La  Maia (Amanda Jansson) de 17 anys es casa contra la seva voluntat amb  Janne (Linus Troedsson). La parella es trasllada a viure a l'illa Stormskerry [Stormskär], una terra estèril, plena reptes on viuran de la pesca. Maia i el Janne aprofundeixen l'amor a mesura que s'enfronten a les adversitats. Com a dona d'un pescador, Maia ha de fer front a les absències del seu marit i tenir cura tota sola de la família. Es converteix en una dona valenta i independent. Una pel·lícula molt interessant per les formes de viure i de relacionar-se la societat illenca en una època en què els mitjans de comunicació de tot tipus no són els que coneixem. Filmincat. 8/10 

'THE HOURS', AL TEATRE NACIONAL

The Hours. Autor: Michael Cunningham. Traducció: Servaas Goddijn. 

Companyia Internationaal Theater Amsterdam. Direcció: Eline Arbo 

Festival Grec 2025. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

El 1999, l'escriptor i guionista nord-americà Michael Cunningham (Cincinnati, Ohio, EUA, 1952) a la novel·la The Hours va reunir en un dia dels anys vint, la vida de l'escriptora Virginia Woolf, quan comença a escriure Mrs. Dalloway,  la seva novel·la més coneguda. Va emfasitzar les inquietuds de l'autora en contrast amb les de dues dones d'epoques diferents: una editora novaiorquesa  dels anys noranta i una mestressa de casa de Los Angeles del 1949. 

El 2002, Stephen Daldry  va adaptar The Hours en versió cinematogràfica amb un trio estel·lar: Meryl Streep, Julianne Moore i Nicole Kidman.  

La novel·la es troba publicada en català des del 2003 a Edicions 62, traduïda per Montserrat Morera Busqueta. 

Ara el Festival Grec presenta l'adaptació teatral que ha dirigit Eline Arbo (Tromso, Noruega, 1986) amb la companyia de l'Internationaal Theater Amsterdam. Una versió dramatúrgica que entrellaça vides i circula en cercle a través de l'amor, la mort, l'esperança i la desesperació de les tres protagonistes. El món exterior entra al cercle —plataforma circular—a través de la simbologia de les flors: roses blanques de regal, flors plantades al matalàs, flors de colors distribuïdes en gerros per tota l'estança familiar preparada per la festa. 

Original neerlandès i sobretitulat català i anglès.   
9/10 

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

* 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

 

FOTOGRAFIES D'EDWARD WESTON, A LA FUNDACIÓ MAPFRE

Edward Weston. Nude,1936
© Center for Creative Photography
Arizona Board of Regents

L'exposició antològica Edward Weston. La matèria de les formes consta de dues-centes obres que exemplifiquen la consolidació de la fotografia com a mitjà artístic i el paper rellevant en el context del modernisme en les arts visuals. La producció fotogràfica d'Edward Weston (Illinois, 1886 – Califòrnia, 1958) es vincula al paisatge i a la nova estètica i el nou estil de vida americà que sorgeix als Estats Units d’entreguerres. Un contrapunt estètic i conceptual al modernisme fotogràfic a Europa que emergeix amb les primeres avantguardes del segle XX. 

Exposició organitzada amb el suport del Center for Creative Photography de la Universitat d’Arizona, Tucson. Oberta fins al 31 d'agost de 2025.

PILEA PEPEROMIOIDES, L'HEURA SUECA

Pilea peperomioides al jardí de llicorella. © Paüls

Fa molts anys que gaudim de la pilea peperomioides, una planta de fulla carnosa, gairebé rodona,  d’un verd fosc brillant, de reg poc exigent, de reproducció fàcil. Viu bé en torretes a l’ombra i en interiors lluminosos i preferentment frescos. La va introduir a les cases i als jardins de Duesaigües una família que en tenia uns exemplars gegants de fulles grans com plats de postres al seu pati ombrívol, procedents d’un esqueix que els va portar la seva filla de Suècia, on vivia. És una planta agraïda de regalar perquè fa goig fins i tot en mans de les amistats poc traçudes en jardineria.

Fins no fa gaire, amb els nostres exemplars hi parlàvem —més ben dit, hi adreçàvem monòlegs— amb aquella inquietud que comporta intentar la comunicació amb algú de qui no saps el nom. Actualment la pilea peperomioides es comercialitza i, a partir del nom científic que he trobat en un viver, n'he estirat el fil per saber-ne més. 

La pilea peperomioides és una planta originària de la Xina, on l'anomenen 'planta dels diners'. És molt apreciada com a planta decorativa a les llards nòrdiques, anomenada 'heura sueca'.  El seu atractiu estètic són les fulles, a l'interior rarament floreix. És apreciada per millorar la qualitat de l'aire, com a absorbent de toxines. Gossos i gats la poden llepar, si volen. És una joia verda que podem tenir a la vista de tothom.