Declaració d'intencions del flamant director del Teatre Lliure, Julio Manrique, dirigint una versió lliure de 'La gavina', on el dramaturg Anton Txékhov reflexionava sobre l'art del teatre que enfoca aspectes de la vida quotidiana amb realisme. Els referents de l'actualitat —fets explícits, personatges, consum de marihuana, mòbil...—estan ben acoblats al sentit de la història original. Una nit destiu dues generacions s'enfronten, enmig d'un mal auguri, simbolitzat per la gavina morta a la qual ningú presta atenció, capficats com estan en les seves dèries. Els joves volen canviar les coses, però estan desconcertats i no saben com. Els grans malden per conservar el mode de vida que veuen enfonsar-se per la crisi econòmica. Tots egòlatres mostren la seva frustació que culmina amb el suïcidi de Kostantin, el jove que vol fer teatre i trencar motlles per agradar a la seva mare actriu i afermar-se, però la intenció queda a l'escapça.
He vist mitja dotzena de muntatges de La gavina i confesso que no l'he entesa mai del tot. Aquesta temporada teatral, coincidint amb el cent vintè aniversari de la mort de Txèkhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904) proliferen les versions aquí i en teatres europeus. Alguna cosa deu tenir aquest quadre de costums que transcorre en una datxa familiar prop d'un llac i fa esmerçar tant de talent per servir-lo al públic i que s'hi senti representat.
