'LA GAVINA', AL TEATRE LLIURE

La gavina. Autor: Anton Txékhov

Adaptació: Marc Artigau i Cristina Genebat

Direcció: Julio Manrique

Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure de Montjuïc

Declaració d'intencions del flamant director del Teatre Lliure, Julio Manrique, dirigint una versió lliure de 'La gavina', on el dramaturg Anton Txékhov reflexionava sobre l'art del teatre que enfoca aspectes de la vida quotidiana amb realisme. Els referents de l'actualitat —fets explícits, personatges, consum de marihuana, mòbil...—estan ben acoblats al sentit de la història original. Una nit destiu dues generacions s'enfronten, enmig d'un mal auguri, simbolitzat per la gavina morta a la qual ningú presta atenció, capficats com estan en les seves dèries. Els joves volen canviar les coses, però estan desconcertats i no saben com.  Els grans malden per conservar el mode de vida que veuen enfonsar-se per la crisi econòmica.  Tots egòlatres mostren la seva frustació que culmina amb el suïcidi de Kostantin, el jove que vol fer teatre i trencar motlles per agradar a la seva mare actriu i afermar-se, però la intenció queda a l'escapça.

He vist mitja dotzena de muntatges de La gavina i confesso que no l'he entesa mai del tot. Aquesta temporada teatral, coincidint amb el cent vintè aniversari de la mort de Txèkhov (Taganrog, Rússia, 1860 - Badenweiller, Alemanya, 1904)  proliferen les versions aquí i en teatres europeus. Alguna cosa deu tenir aquest quadre de costums que transcorre en una datxa familiar prop d'un llac i fa esmerçar tant de talent per servir-lo al públic i que s'hi senti representat.

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

*
  Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

PERFORMANCE 'BOLOGNA ST.173-UROBORO', A LA VIRREINA

El projecte Sowing Archives, de recerca arxivística i oral,  reconeix històries i experiències estètiques i ideològiques del colonialisme. Ha començat a Barcelona al pati de la Virreina Centre de la Imatge, de Barcelona, amb la performance que ha protagonitzat en solitari Muna Mussie, artista eritrea, establerta a Bolonya. Davant de la projecció del film Uroboro (2024), que documenta aquest ritus col·lectiu, la representació ha evocat la història de les dones d'Eritrea amb l'ajuda de les netzela, teles tradicionals del seu país, que s'ha col·locat a mode de capes. Amb aquest carregament i coincidint amb el final de la projecció, ha sortit feixugament i discreta d'escena. 

La simbologia del cercle d'uròbor és la natura cíclica, l'etern retorn, representada per una serp o un drac que s'autodevora per la cua.

En el marc de la 15.ª edició de Manifesta, la performance ha estat promoguda per la Direzione Generale Creatività Contemporanea del Ministeri de Cultura italià i l'Institut Italià de Cultura de Barcelona.