SÈRIE 'MISS AUSTEN'

Miss Austen. Direcció: Aisling Walsh
Estats Units, 2025

La sèrie Miss Austen intenta respondre l'enigma de la desaparició de bona part de la correspondència de l'escriptora Jane Austen (Steventon, Hampshire, 1775 – Winchester, Hampshire, 1817). Les  cartes de Jane (interpretada per Patsy Ferran) van ser cremades per la seva germana Cassandra, (Synnøve Karlsen, de jove;  Keeley Hawes, d'adulta) segons especula Gill Hornby en el llibre del mateix títol en què es basa la sèrie.  El 1830, Cassandra acut en ajut de la seva amiga Isabella que està a punt de perdre la llar arran de la mort del seu pare. Però l'estada de Cassandra a la residència d'Isabella té un objetiu ocult: recuperar les cartes privades que Jane va enviar a la mare d'Isabella. Les cartes li recorden moments viscuts de jove al costat de seva germana i, alhora, li descobreixen aspectes que desconeixia, malgrat que les dues estaven molt unides.
Producció de la BBC. Movistar +. 4 capítols de 45 min.  9/10

FUNDACIÓ JOAN MIRÓ, 50 ANYS

La Fundació Joan Miró de Barcelona commemora durant tot un any els 50 anys de la inauguració. Ho celebra amb una exposició que revisita mig segle d'activitat.  

La poesia tot just ha començat. 50 anys de la Miró s'ha inaugurat amb una jornada de portes obertes a l'edifici projectat per l'arquitecte Josep Lluís Sert. A més de a visita a la col·lecció permanent ampliada amb peces d'altres museus i de particulars, hem gaudit d'una festa que ha inclòs tallers per a infants, contacontes, projeccions, visites comentades i concerts als terrats i als jardins. 

Les pintures i les escultures de Joan Miró vistes de prop no ens deixen indiferents per moltes vegades que les hàgim vistes. Cada ratlla, cada punt, cada massa de color situada en un espai, cada figura imaginada és el fruit de la reflexió profunda de l'artista. Impacten i emocionen. 

Avui, visitants de totes les edats d'aquí i d'arreu del món hem omplert les sales i els actes programats per celebrar el cinquantenari. La poesia tot just ha començat.

 

Documental: El secret de Miró (Fundació Joan Miró)

JOIES AMB FUSTES DEL MÓN, DE FRANCESC CORPAS

Anell i penjoll, amb fustes del món.
Autor: Francesc Corpas Gaudó

 

 

Francesc Corpas Gaudó (Santa Coloma de Cervelló, 1954), artista. Fotògraf d'art, joier, mestre ebenista...  Artesà que juga amb materials naturals i els converteix en joies d'art. No sé si pinta, però no em sorprendria que un dia ens mostrés algun llenç sortit del seu taller de Torrelles de Llobregat. Com totes les altres peces d'art seves ens el donarà a conèixer amb senzillesa i amb les galtes vermelles com fan els grans creadors que no es creuen que ho siguin.

Tinc el privilegi de gaudir de diverses obres d'art seves. Unes ens fan companyia (vegeu l'escultura Art amb fragància de vi de la col·lecció 'Dames'), d'altres són per al record (reportatges gràfics) i, ara, m'arriben dues peces d'art per lluir: un penjoll i un anell fets de fustes del món. 

Soc entusiasta de la finesa que aconsegueix extreure amb la combinació de fustes. Vegeu-ne la composició de les peces que encapçalen aquest apunt:

Anell: Llimoner, caoba, eben i zenc 

Penjoll: Perer amb una petita maragda encastada.

El dibuix de l'arbre de la vida que presideix el penjoll simbolitza la connexió entre tots els éssers vius, la saviesa, el creixement personal i la immortalitat. Segurament que els àngels existeixen i han acompanyat la mà —i el cap i el cor— de l'autor en l'exercici de precisió treballant aquestes peces menudes amb la serreta que té dècimes de gruix.

«Quan creus que tot està pensat, surt un artista com aquest que fa una cosa tan bonica com donar nom a l'arbre d'on surten les seves obres. I així individualitzar aquesta cosa tan genèrica que diem fusta.» Carme Andrade

Desitjo que per molts anys puguem gaudir de les creacions de Francesc Corpas amb fustes del món i altres materials orgànics. O amb tot allò que li inspiri (poesia) en cada moment.   

Per saber-ne més:

Francesc Corpas Gaudó, tocat per l'art

Reportatge fotogràfic a #MESTIMO, un regal excepcional

Reportatge gràcic de la performance Bombes de llavors.

Fotografia #dia17  Un anorac per a la Martina

'HANNIBAL', AL TEATRE NACIONAL

Hannibal. Autoria i direcció: Michael De Cock i Junior Mthombeni. 

Sala Gran, TNC

La companyia del KVS de Brussel·les ofereix al Teatre Nacional de Catalunya Hannibal un espectacle multidisciplinari inspirat en l'òpera del segle XVII, Dido i Enees, de Henry Purcell. L'absurditat i la inutilitat de totes les guerres explicada per mitjà de música electrònica, música ètnica, cançons, coreografies, pintura en directe, projeccions... La trama connecta les guerres de tots els temps amb les tres guerres púniques que van tenir lloc entre el 264aC i el 164aC. També enllaça amb el militar cartaginès Hanníbal Barca (interpretat per Moha Amazian, actor vigatà, d'origen marroquí), que va respondre a l'expansió romana del seu temps amb una gesta, considerada pels militaristes històricament heroica. Va travessar els Pirineus i els Alps —amb homes, cavalls i elefants— fins arribar a les terres romanes per defensar Cartago de l'ofensiva de Roma, les dues potències mediterrànies d'aleshores. Espectacle d'una vintena d'intèrprets que parlen en flamenc, francès, anglès i amazic (amb sobretitulat en català.) Un treball impactant en tots els sentits. 9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre» 

 

*

 

Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY

EXPOSICIÓ 'EN L'AIRE COMMOGUT...', AL CCCB

Maqueta de 'Núvol i cadira', d'Antoni Tàpias
Oberta fins al 28 de setembre de 2025

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (agraïm aquest espai lluminós i ben refrigerat!) presenta una exposició refrescant En l'aire commogut..., una selecció personal del filòsof i historiador Georges Didi-Huberman. Parteix d'un vers del poema «Romance de la luna, luna», del Romancero gitano, de Federico García Lorca. El fil conductor fa referència al concepte del duende, és a dir,  a l’atmosfera emotiva que es genera entre l’observador i l’obra d’art observada: arrel, misteri i veritat.

La luna vino a la fragua
Con su polisón de nardos

El niño la mira, mira
El niño la está mirando

En el aire conmovido
Mueve la luna sus brazos

L'exposició explora de quina manera s’ha representat l’emoció en l’art. Una experiència poètica i crítica a través d’un recorregut de tres-centes obres de creadors clau de la cultura europea: Brecht,  Colita, Dalí, Giacometti, Goethe, Goya, Hugo, Lorca, Miró, Pasolini, Picasso, Rodin, Tàpias... Fotografies, pintures, escultures, pel·lícules, gravats, llibres, esbossos, poemes i músiques que mostren com les emocions es transmeten col·lectivament, des de la mirada imaginativa dels infants, passant per les emocions en el pensament, la cara, el gest, l’espai i el temps. La mostra es tanca amb una reflexió sobre la dimensió ètica i política de l’emoció.

En l’aire commogut… és una coproducció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. 

PEL·LÍCULA 'THE OLD OAK'

El vell roure [The old oak]. Guió: Paul Laverty.
Direcció: Ken Loach. Regne Unit, 2023 

Des que van tancar les mines als anys vuitanta, The Old Oak és l'únic pub que queda en un poble depauperat del nord-est d'Anglaterra. La població ha anat minvant i ara hi ha moltes cases barates disponibles i els serveis socials hi instal·len famílies sirianes que fugen del seu país en guerra.

La migració obligatòria d'aquests ciutadans sirians dona peu a Ken Loach a una lliçó d'humanitat  a càrrec del protagonista T.J. Ballantyne (interpretat per Dave Turner), propietari d'un bar que cau de vell. Acull com pot  els refugiats i reivindica sense fer gaire soroll la solidaritat com a única esperança de sentir-se bé. Però el sentit de classe obrera de la gent senzilla que queda al poble s'ha deteriorat i quan arriben aquests forasters necessitats de tot, els aboquen els pitjors sentiments. La història que s'explica és tan real i lúcida que remet directament a les històries viscudes o conegudes de cada espectador. El desenllaç és precedible, però ens emociona i ens connecta a la nostra capacitat d'acció. 9/10

PEL·LÍCULA 'THE LOST KING'

The Lost Kig [El rei perdut]. Director: Stephen Frears 

Regne Unit, 2022

El cineasta Stephen Frears (Leicester, Anglaterra, 1941) explica la història de la descoberta el 2012 de la tomba del rei Ricard III sota d'un aparcament municipal de la seva ciutat nadiua. El rei  va morir el 1485, als 32 anys a la batalla Bosworth Field, prop de Leicester.  Oblidat durant segles, el que havia arribat de la vida del darrer rei de la Casa de York era a través de la tragèdia Ricard III (escrita vers l'any 1593), de William Shakespeare, que presenta el rei com a dèspota assedegat de poder.  

La pel·lícula The Lost King se centra en Philippa Langley, ricardiana i historiadora aficionada que va impulsar el projecte de recerca i exhumació de les restes del rei, malgrat les objeccions i les burles d'historiadors i acadèmics.  Els historiadors suposaven que quan l'església va ser enfonsada com a part del tancament dels monestirs pels Tudors, les restes de Ricard III havien estat llençades al riu.

Però Philippa Langley no va cedir a les pressions de deixar-ho estar, va recollir informació i treballava en un guió sobre el monarca quan va visitar el 2004 el lloc on havia estat l'església. En una de les places de pàrquing hi havia retolada la lletra R i va tenir una premonició. Es va posar en contacte amb els arqueòlegs de la Universitat de Leicester  els va animar a investigar el lloc. Va aconseguir gran part del finançament del projecte a través del crowdfunding. El 2013 les proves d'ADN van confirmar que eren del monarca. Vídeo de l'enterrament del rei Ricard III, a la catedral de Leicester, el 2014.

 

EL CACTUS ORQUÍDIA

Cactus orquídia (Epiphyllum)
Il·lustració: © Cori Bach 

El cactus orquídia o plomes de santa Teresa és una planta molt rústica que agraeix un conreu semblant a les orquídies —a l'interior, amb llum intensa; a l'exterior, en semiombra— i vaporitzacions sobre les tiges carnoses en temps càlid. Per estimular-ne el desenvolupament, es poden alternar els períodes de sequedat i l'adob incorporat a l'aigua de reg. Les pales segmentades d'aquest cactus formen enormes flors —blanques, vermelles—que no duren gaires dies. Es pot transplantar després de la floració i plantar-ne esqueixos a l'estiu. Creix molt lentament, però ofereix tot l'any les pales sanes i lluents i les flors que fa a la primavera són un regal.