Àngels Bassas, Carmen Machi i Mingo Ràfols,
intèrprets de Almuerzo en casa de los Wittgenstein, de Thomas Bernhard. Traducció de Miguel Sáenz. Direcció de Josep Maria Mestres. Vestuari: Nina Pawlovsky. Teatre Romea. Foto: © David Ruano, 2010
El Teatre Romea presenta l'obra Almuerzo en casa de los Wittgenstein, de Bernhard. És una obra potent d'aquest dramaturg austríac, "potser el text més perfecte de l'autor", diu Josep M. Mestres el director d'aquesta versió. Si és així, crec que alguna cosa falla en aquesta posada en escena.
Carmen Machi i Àngels Bassas, interpreten les germanes neuròtiques del filòsof. La germana gran organitza l'arribada del germà que surt per uns dies del manicomi. La germana petita, li ho retreu. Van descobrint el personatge absent, a poc a poc. L'estratègia textual d'aquest pròleg (de tres quarts d'hora!) és fer que l'espectador esperi amb candeletes la presència a escena del filòsof boig i lúcid. Però, el pròleg llarg de l'original resulta aquí tediós, pla, sense energia. Ens salva el vespre —salva l'obra, de fet— Mingo Ràfols, que broda el personatge amb intervencions d'humor sarcàstic on posa de relleu els fantasmes infantils que li recorden els retrats pintats del menjador. D'aquesta obra em quedo amb una escena d'alt voltatge, amb l'actor agafat a les estovalles a punt d'estirar-les i fer anar tot el parament de la taula per terra. És el preludi de l'esclat apoteòsic de sentiments amb uns braten krapfen (bunyols) d'excusa. Només per aquesta escena, es pot anar a dinar a cals Wittgenstein.
Carmen Machi i Àngels Bassas, interpreten les germanes neuròtiques del filòsof. La germana gran organitza l'arribada del germà que surt per uns dies del manicomi. La germana petita, li ho retreu. Van descobrint el personatge absent, a poc a poc. L'estratègia textual d'aquest pròleg (de tres quarts d'hora!) és fer que l'espectador esperi amb candeletes la presència a escena del filòsof boig i lúcid. Però, el pròleg llarg de l'original resulta aquí tediós, pla, sense energia. Ens salva el vespre —salva l'obra, de fet— Mingo Ràfols, que broda el personatge amb intervencions d'humor sarcàstic on posa de relleu els fantasmes infantils que li recorden els retrats pintats del menjador. D'aquesta obra em quedo amb una escena d'alt voltatge, amb l'actor agafat a les estovalles a punt d'estirar-les i fer anar tot el parament de la taula per terra. És el preludi de l'esclat apoteòsic de sentiments amb uns braten krapfen (bunyols) d'excusa. Només per aquesta escena, es pot anar a dinar a cals Wittgenstein.