UN VEL DE TERANYINA

Teranyina orbicular. Foto: © Ferran Turmo

 Quan cau el sol, les orenetes volen baixes pel jardí de llicorella i porten de cap els mosquits. En fer-se fosc, si no fa aire, passen el torn a les aranyes que paren les teles. (Vegeu aquest enllaç on es reprodueix l'elaboració d'una tela d'aranya. Recomano anar directament a "Jouez l'animation sans étape")

A primera hora del matí, passant pels caminets del jardí, les teles se'ns enganxen per braços i cames nus i ens recorden que estem profanant el seu espai. Trenquem les teles que han costat tant de fer.  De teles com les de la foto (gentilesa del mestre i fotògraf Ferran Turmo) n'he vist sovint, mentre mussito "No passis!, —diu un vel de teranyina", però no hi ha hagut manera de fotografiar-les amb un mínim de qualitat.

"No passis!, —diu un vel de teranyina", són paraules de Josep Carner. El poeta apel·la a prendre decisions en el poema metafòric del camí i la vida, "Cançoneta incerta" del llibre El cor quiet (1925). A la primera estrofa dubta de si el camí ens porta cap allò col·lectiu (la vila) o cap a la individualitat (el pi de la carena):

Aquest camí tan fi, tan fi,

qui sap on mena!

És a la vila o és al pi

de la carena?

Un lliri blau, color de cel,
diu: —Vine, vine!—

però: —No passis!— 
diu un vel de teranyina.

JOSEP CARNER. Cançoneta incerta, fragment