Ja fa mesos que les primeres notícies del dia es refereixen a la inseguretat ciutadana. Lladres que roben a les botigues, que assassinen a ganivetades en ser descoberts, que entren en un prostíbul (il·legal) fent-se passar per clients i després fugen pels terrats disparant contra mossos d'esquadra. Alcaldes que demanen ajuda desesperats perquè no poden fer front als serveis que caldria, incapaços de resoldre situacions conflictives per falta de mitjans. La inseguretat ciutadana no se circumscriu només a Salt i Barcelona. Ningú gosa dir obertament que la tensió al carrer que es viu a Salt alguna cosa hi té a veure el fet que al municipi hi hagi un 45% de persones immigrades i que el 90% d'aquesta població estigui a l'atur. Ningú gosa dir que els preadolescents magribins que fa set o vuit anys van arribar a Barcelona amagats sota de camions, ara han fet divuit anys i la Generalitat se'n desentén i els deixa en situació d'indefensió, a un pas de l'exclusió social. No gosem dir qui té la culpa que rondin pel carrer joves a colles, mirant de sobreviure. És a dir, fent estirades, ocupant pisos buits, complicant-se en delictes cada vegada més greus. No gosem dir-ho perquè alguna cosa ens fa intuir que hem d'enfocar la ira cap als de dalt. Cap a la Conselleria d'Interior que mira cap a l'altre costat, cap al Ministerio de torn que ho ha permès. Hem d'enfocar la nostra ràbia cap als de dalt de tot, no cap a la ciutadania pobra, extenuada, que l'únic que ha vingut a buscar aquí és un futur millor. O simplement un futur.
La poesia d'Espriu torna a ser, tremendament, útil.
Dintre l’ordre de la llum
vèiem resplendir la casa
que miràrem de guardar
quan desgovernaven lladres.
SALVADOR ESPRIU
vèiem resplendir la casa
que miràrem de guardar
quan desgovernaven lladres.
SALVADOR ESPRIU