(En primer terme: Ferran Carvajal i Teresa Urroz. Al fons: Pepo Blasco
Foto: © David Ruano)
Diumenge, sessió de tarda a la Sala Beckett. Anem a veure El berenar d'Ulisses, d'Enric Nolla. Han dividit en tres la grada i l'han encarada en forma de ventall a la paret de l'esquerra, cosa que comporta quatre corredors per on entren i surten els intèrprets. La paret que fa de fons d'escenari és un penja-robes atapeït de roba usada, un referent visual de l'experiència viscuda o, potser, dels drapets al sol que es trauran els germans d'una família d'emigrants catalans a Veneçuela, ara ja al seu lloc d'origen, tret del germà gran. D'aquest armari exposat, els personatges en trauran el vestuari i unes sabates, que seran l'estri que rebaten per insinuar violència i que faran en algun moment de passarel·la del camí que recorre el protagonista —el fill petit— de la família.
La veu en off fent el seu propi duet en directe del protagonista (Ferran Carvajal, oficiant dúctil, ple de matisos) explica la vida i la mort de l'eruga processionària. Un relat que fa de marc i metàfora del que veurem. Després, des del micro, anuncia les parts, "1, 2, 3, repasso". En 5 seqüències poc lineals, el protagonista repassa records viscuts o inventats que es fan corporis a l'escena. A vegades, quan agafa el fil d'una situació, d'altres s'hi interfereixen i les ha de fer marxar.
No sabem què es debat en aquesta família desgavellada per les absències, però s'hi percep la tensió, la falta d'entesa i la necessitat de tendresa que són incapaços d'oferir i acceptar obertament.
L'estil de llenguatge sincopat i automàtic m'ha recordat el darrer capítol d'Ulisses de Joyce. I, sobretot, són remarcables les intervencions de síntesi, de tal manera que el pare només és una presència muda (Pep Jové), explicada pels altres "ja saps com és el pare"; la mare (Teresa Urroz) molt malalta, espera les trucades filials que, quan arriben, converteix en monòlegs; la cunyada desequilibrada (Montse Esteve) que ofereix al cunyat aigua i música; el germà neuròtic i fracassat (impecable Pepo Blasco) que encara és a Caracas, que compta els morts i no sap on posar les cendres del seu fill deficient. Entre tots conformen un conglomerat d'accions surrealistes.
Em sembla que el protagonista és l'únic membre de la família que se salva de l'erosió del caminant. Representaria el sentinella d'eruga processionària, l'únic membre que queda dempeus per colonitzar un altre espai.
Enmig de la representació m'he preguntat més d'un cop on ens duien Enric Nolla i la direcció de Magda Puyo. En sortir, encara no ho sabia i, de fet, parant orella, carrer Alegre de Dalt avall, he sentit que també altres espectadors intentaven interpretar el que havien vist. Com a espectadora he reconstruït alguns possibles codis de lectura que l'autor i la directora han superposat a la fesonomia abstracta de l'espectable. Em sembla que El berenar d'Ulisses és una obra per entendre a la passada, amb efectes retardats.