L'HIVERN ESMOLA LA IMAGINACIÓ

Portada del Suplement especial de novetats literàries.
Cornabou, hivern 2012

L'hivern esmola la imaginació és un article d'Andreu Sotorra que radiografia la situació actual de la literatura infantil i juvenil. El podeu llegir al «Suplement especial de novetats literàries de Cornabou, hivern 2012.»

Podeu descarregar-ne aquí el pdf

GENER FLORIT

 

Romaní

Coronil·la

Al jardí de llicorella, no hi tenim cap mimosa, però ja comencen a veure-s'hi altres colors a més de tots els colors del verd. Les flors més matineres han estat, enguany, les de color blau i blanc de les mates de romaní. Les cabeces de ciclàmens blancs de l'any passat i els crocus lila tenen també unes quantes poncelles. Les coronil·les mostren algunes flors grogues oloroses;  els ametllers marcona apunten de rosa i també esclaten els borrons de color vermell del magraner japonès... La natura s'esforça a fer-nos contents i ens fa optimistes per suportar el fred que ens espera.

CLAUDE CAHUN

Exposició Claude Cahun
Palau de la Virreina, sala Xavier Miserachs

Les fotos procedeixen del prestigiós Jeu de Paume de París i són una mostra retrospectiva de la fotògrafa Claude Cahun (pseudònim de Lucy Schwob, 1894-1954.) Reflecteixen una personalitat excepcional, profundament llibertària, situada al marge de les convencions dominants d'una època d'exploració de les avantguardes i de commoció moral. Durant tota la seva vida es va autoretratar i va desmuntar els tòpics associats a la identitat sexual.
La majoria de fotografies són originals de mida microscòpica, per gaudir-ne amb lupa. Surrealisme, també en l'exposició. S'ho haurien de fer mirar.

Vegeu-ne una mostra de la mostra
al museu Jeu de Paume, de París

XX PREMI EDEBÉ

Grup d'escriptors guanyadors de les vint edicions

del Premi Edebé de Literatura Infantil i Juvenil. Barcelona, 26.1.2012

Festa grossa a l'Editorial Edebé, en ocasió del lliurament del «XX premi Edebé de Literatura Infantil i Juvenil.» L'acte social ha tingut lloc al Nou Palau de Congressos de Barcelona, als jardins de l'Hotel Juan Carlos I. Aquesta convocatòria ha tingut rècord de participants amb  508 originals de totes les llengües de l'estat. Els guanyadors d'aquesta edició han estat l'escriptor saragossà Fernando Lalana (modalitat infantil,  25.000 €) per la novel·la Parque Muerte, i  el barceloní afincat a Madrid, César Mallorquí (modalitat juvenil, 30.000 €), per La isla de Bowen, inspirat en els viatges de Jules Verne. Com sempre, les obres guardonades es publicaran simultàniament en català, castellà, euskera,  gallec i pel sistema braille. Els lectors de les publicacions d'Edebé es compten per milions.

Els parlaments han estat de to commemoratiu per part de l'editorial i del representant dels salesians i, per la banda dels dos guardonats, hem escoltat uns agraïments molt  divertits, però una mica llargs i gens informatius de l'obra amb què han guanyat el premi. L'actuació de la Companyia Planeta impro ha estat de les més reeixides de les que hem vist en la festa d'altres anys. Ha connectat amb el públic i amb l'acte ja que ha improvistat després de la lectura d'una pàgina de diversos llibres guardonats triada a l'atzar per una persona del públic.  El còctel ha servit per retrobar col·legues amics, coneguts i saludats.

Kor de Parallamps

Autor: Andreu Sotorra

Premi Edebé 2003

11 edicions

M'EXALTA EL NOU

En record i homenatge a l'escriptor Josep Vicenç Foix, 

en el 25è aniversari de la seva mort.

Fragment del quadre Lady of the Orient, del pintor rus Tretchikoff.
Grafit a la porta del restaurant Rita Rouge,
Carrer del Carme, 33, Barcelona
Reproduït per THOMAS & RIKO

M'exalta el nou i m'enamora el vell

J. V. FOIX

L'ANY DEL DRAC

Commemoració de l'inici de l'any xinès a Barcelona.
Foto: © ASA, 2012 

El matí ha començat amb aiguaneu, però a les dotze, hora prevista per a la cavalcada de dracs, només en queda el record de la humitat de l'ambient. Al Pla de l'Ós, a la Rambla, sobre les rajoles pintades del dibuix de Miró només hi ha dos guàrdies urbans i alguns ciutadans amb càmeres. Mitja hora més tard, per la part de dalt, surten de la Virreina dos dracs nostrats. De la banda de Colom pugen uns quants dracs acolorits i bellugadissos acompanyats d'un grup de noies xineses que segueixen el compàs d'uns platerets i d'un bombo que porten tres persones sobre rodes. Els dos grups han coincidit al Pla de l'Ós i han ballat plegats durant una estona. Faig notar (fixeu-vos en la foto inferior) que els dracs xinesos eren portats també per personal autòcton. Interculturalitat.

Trobada de dracs al Pla de l'Ós a la Rambla
© ASA, 2012

RACONS, MÉS ENLLÀ DEL VIATGE

Racons, més enllà d'un viatge
Autores: Ariadna Matas i Elsa Lluch
Direcció: Miquel Àngel Ripeu
Teatre Poliorama, Barcelona
Per a espectadors a partir de 3 anys

Al Poliorama, veiem Racons, més enllà d'un viatge, un espectacle adreçat al públic més menut. Un plantejament senzill: mentre espera a l'aeroport un vol que s'endarrereix, la Rita ens explica tres llegendes dels seus viatges a l'Índia (El robí i la princesa), Tailàndia (La Hing Hong i la lluna) i la Costa d'Ivori (El rei que no volia escoltar.) Del seu equipatge voluminós, en treu màscares, disfresses i titelles de fil,  titelles gegants i personatges de carn i os, i amb tot plegat remet l'auditori a la universalitat d'emocions i sentiments. Contes que posen en valor la interculturalitat i la convivència.
Qui n'ha tret més profit han estat els infants de 5 anys en endavant, però els més joves, tot i que potser no ho han entès del tot, han estat a les faldes dels adults que els acompanyaven ben atents al relat i al moviment colorista.

Llegiu-ne un comentari més complet a «Clip de Teatre»

NATURA CATALANA: RICA I PLENA

Natura catalana: rica i plena

Institut d'Estudis Catalans

Casa de Convalescència 

Carrer del Carme, 47, Barcelona

Fins al 29 de febrer 

 

He anat a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans  a veure l'exposició Natura catalana: rica i plena, que la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura presenta a la galeria baixa del claustre, sobre les ceràmiques vidrades. Consta de quaranta magnífiques fotografies de fauna, flora i paisatge catalans per al seguiment de les quals, el visitant compta amb un foli imprès amb la relació d'autors i  la nomenclatura de cada imatge.  Hi he trobat a faltar una introducció referida a l'entitat organitzadora i informació de les bones pràctiques que els seus membres promouen a l'hora de fotografiar la natura.

En resseguir l'exposició pels porxos a l'aire lliure, amb un fred que pelava, m'he refermat en el convenciment de l'avenç que representa internet com a mitjà de difusió de l'art de qualsevol tècnica. També el de la fotografia de temes de natura. A quarts d'una del migdia, només hi havia al claustre el personal de neteja, parlant de reducció de feina i sou, sota la foto Voltor comú (Gyps fulvus), del mataroní Helios Dalmau.

Per saber-ne més:
Societat Catalana de Fotògrafs de Natura

Apunt de la inauguració al blog Ca la Gallineta

CANTS IMPROVISATS

Reus, 26, 27 i 28 de gener

Les corrandes osonenques, les nyacres empordaneses, 

el cant d’estil valencià, la glosa mallorquina o menorquina, 

el garrotín lleidatà, les jotes de l’Ebre…, són diferents melodies 

que serveixen per a cantar, de manera improvisada, amb una lletra 

en vers que ha de mantenir la mètrica i la rima que la tonada 

exigeix. El cant esdevé així una forma d’expressió que transmet 

sentiments i crítiques, que diverteix i provoca. 

CARRUTXA

Llegiu l'apunt Qui canta, fot canya,
SALVADOR PALOMAR, al blog «La Teiera»

GELEA DE TARONJA

Pots de gelea de taronja. Foto: © Paüls

Temps de taronges. N'he fet gelea. No ben bé com la recepta que explico a continuació, perquè el filtratge de suc ha resultat més aviat escàs i hi he hagut d'afegir una mica de polpa passada pel túrmix. Però, tot i així, ha estat deliciosa untada sobre una llesca de pa torrat. També ha de resultar molt, pel contrast de gust, sobre una galeta salada.
Si en volem fer quatre o cinc pots mitjans, necessitem un quilo de taronges i 700 grams de sucre. Segons em va explicar Jaume Vilella, de Reus, hem de fer la gelea així:
Rentem les taronges i les eixuguem. Les pelem de tal manera que no tallem gens de part blanca. Tallem les pells en tires fines i les reservem. Tallem les taronges a trossos i les posem a coure afegint-hi un got d'aigua. Després de vint minuts de cocció filtrem el suc, el pesem i hi afegim la mateixa quantitat de sucre. Posem la barreja a coure durant cinc minuts. Després, hi afegim les pells i ho coem dos minuts més. Aboquem la gelea als pots de vidre i els tapem un cop s'hagi refredat. No cal posar els pots al bany maria, però tinguem en compte que la gelea no es conserva tant com la melmelada. 

I amb la salut daurada de la taronja oberta
amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. Coral romput

ELS BAIXOS FONS, DE GORKI

Els baixos fons
Autor: Maxim Gorki
Traducció del rus: Helena Vidal i Jordi Bordas Coca
Música original: Dani Nel·lo i Jordi Prats
Direcció: Carme Portaceli
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita

Maxim Gorki va estrenar Els baixos fons a Moscou, el 1902. Cent deu anys després, els espectadors que veiem aquesta obra coneixem els indigents que la protagonitzen com si fossin els veïns a qui veiem cada dia arrossegant-se per les voreres amb un envàs de vi o de cervesa a la mà. Carme Portacelli, la directora del muntatge al TNC, ha aprofundit aquest coneixement donant veu a personatges contemporanis que viuen al carrer (com el jove de l'skate o l'immigrant negre) i els ha situat en una terminal abandonada del metro de Barcelona. Els personatges representen un mostrari d'individualitats mesquines o sublims, mirall de tots els mons possibles, perquè en qualsevol lloc s'hi troben els mateixos personatges, independentment del nivell econòmic. La jove Sveta substitueix en aquest muntatge el vell Lukà. Així, doncs, un personatge jove és el que aporta als altres l'autoestima i la reflexió positiva, l'esperança en un futur millor. Avui el pòsit ideològic de Gorki es fa més actual que mai en boca d'aquests éssers desarrelats, autodestructius. 

Potser la lectura més important que Gorki planteja

a la seva obra és que hi ha  d’haver una esperança 

que doni sentit a la vida. Que l’important dels somnis  

no és que es realitzin, sinó que el camí

per aconseguir-los et faci millor persona.    

CARME PORTACELI

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

CIRQUE DU SOLEIL: CORTEO

 Corteo. Cirque du Soleil
Creació i direcció escènica: Daniele Finzi Pasca
Compositor: Jean-François Côté
Coreografia: Debra Brown
Grand Chapiteau, Plataforma Zoo Marí del Fòrum, Barcelona.

Un espectacle excepcional!

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

POLÍTICAMENT INCORRECTE

Políticament incorrecte
Autor: Ray Cooney.
Adaptació: de Paco Mir, José Luis Martín i Jordi Galceran.
Direcció: Paco Mir.
Teatre Condal, Barcelona

Del dramaturg Ray Cooney (Londres, 1932), n'havíem vist fa quinze anys, al Teatre Condal, l'obra Políticament incorrecte; el 2009, La doble vida d'en John i, l'any passat, Bojos pel bisturí. Ara torna Políticament incorrecte al mateix teatre i amb la mateixa direcció de Paco Mir, membre del Tricicle. S'hi han redibuixat personatges —com la cambrera de Sant Boi—, s'hi han actualitzat les referències polítiques i els cops d'efecte còmics funcionen amb tota precisió. En l'escenari d'una habitació d'hotel situat prop del Congrés de Diputats a Madrid, hi trobem un ministre català del PP i la seva amant, una diputada del PSC. Però la trobada sexual de la parella d'adúlters tindrà molts testimonis inoportuns. Riure assegurat per dues hores (amb seqüeles per dies.)

Llegiu-ne una crítica més completa a Clip de Teatre»

CURSA PIRENA, REFERENT LITERARI

Foto: «ARA»

Els protagonistes de la travessa PIRENA ADVANCE són els gossos de raça nòrdica. Enguany és la vint-i-dosena edició d'aquesta competició que porta el nom de la deessa Pirene, que apareix en el cant primer de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer. Diu Pep Parés, fundador i director de la cursa, que va descobrir el personatge mític quan va fer l'adaptació teatral del poema èpic. "Recordo que Pirena apareixia a l'escenari amb el fons sonor d'una cançó de la Companyia elèctrica Dharma, on la tenora lluïa amb un so molt especial. Tenia el tast de la sardana, dels Pirineus... Ara PIRENA representa per a molts l'aventura d'homes i gossos travessant les nostres muntanyes, els paisatges blancs, immaculats rere cada nevada. Homes, dones i gossos de molts països i continents congriats per a viure intensament la natura, l'amistat..."

Quan los llevants plorosos anaren la muntanya
amb llurs arruixadores de núvols apagant,
posà en son cap, que al nàixer l’albor del dia banya,
les cendres de Pirene que enyora son cor tant.
   
I esmerletant de timbes i grops aquelles terres,
escrestant les muntanyes, llevant als puigs lo front,
un mauseol alçà-li de serres sobre serres
que, mal arrastellades, fan gemegar lo món.
JACINT VERDAGUER. L'Atlàntida, cant primer

LES AVENTURES D'ALADÍ

Les aventures d'Aladí
Versió: Cristina Esteve
Direcció: Cristina Esteve i Jaume Gómez
Guasch Teatre, Barcelona
Per a espectadors a partir de 3 anys

Aladí i la seva llàntia meravellosa sempre enganxen. En sessió matinal, anem a veure la versió de Teatritus titulada Les aventures d'Aladí. Ha estat una agradable entrada d'any als espectacles infantils (ara anomenats "familiars"). Hi hem vist una excel·lent producció, començant per un guió lineal acurat; continuant per la música original molt enganxadissa, pel vestuari  suggerent i poètic, pel disseny escenogràfic amb elements dúctils i ben realitzats, per la il·luminació creant atmosferes de somni, pels efectes sonors... Amb  Cristina Esteve, Jaume Gómez, Tito Calvo i Toni Figuera, quatre intèrprets còmplices que treuen profit de les coreografies, dels diàlegs i de les cançons ben interpretades. En sortim cantant la tornada de la cançó principal, com en els grans musicals.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre» 

HEURA PER A L'ULL DE POLL

Llegiu l'apunt LES HEURES
en aquest mateix blog.

Fins ara, tot just començava a treure el cap un ull de poll que ja buscava una pedra tosca (o una esponja de sofre) per raspar-lo. A partir d'avui, després de llegir a l'apunt HEDERA HELIX de «Menuda natura» l'apartat d'usos terapèutics de l'heura, provaré aquest mètode senzill:

En el 'Dioscórides renovado' diu que, per a llevar els ulls de poll, 

posar una fulla a remullar en vinagre fort 24 hores i, a continuació, 

posar un tros de fulla sobre el ull de poll sostenint-la amb una 

gasa i, a les 24 hores, l’ull de poll saltarà amb facilitat.

MANEL CASANOVA de «Menuda natura»

T-ERROR, T6 DEL TNC

t-ERROR

Autor i director: Jordi Oriol

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers

No és cap enigma. t-ERROR és el títol de la nova obra teatral del Projecte T6 (sisena edició 2011-2013) del Teatre Nacional de Catalunya. El dramaturg Jordi Oriol va tenir una mena d'atac de pànic quan li van encarregar d'escriure una obra per al T6 i ho va reflectir en t-ERROR, l'obra  de l'encàrrec.  L'escriptor es posa com a personatge angoixat —i sanglotant— perquè la inspiració no li respon. Els familiars se li mostren com a personatges, però l'autor està bloquejat perquè pensa en la falta de continuïtat d'oportunitats dels nous dramaturgs catalans i en la precarietat de treball dels intèrprets —tots amb nom real—que, quan no tenen feina, fan el que poden. Dos músics en directe posen una banda sonora efectista  i també pressionen l'autor a lliurar l'original d'una vegada.  El conjunt se salva.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

FICUS GINSENG, EL BONSAI

Ficus ginseng bonsai, al Refugi de la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2012

Els Reixos ens han portat un bonsai. El primer. És un llorer de les índies o ficus ginseng (Ficus microcarpa o Ficus retusa), que en estat natural podria arribar a fer de deu a trenta metres.  Em fa respecte. No m'imagino seccionant-li les arrels i doblegant-li filferros a les branques per donar-li una forma o una altra.
El nostre exemplar té unes arrels aèries singulars dins de les quals hi habiten follets. No ens cal gaire imaginació per afigurar-nos que les petites fulles són l'oasi de milions d'éssers diminuts que es deleixen per les figues que farà a la primavera. Però l'arbret no fruitarà sense llum natural, terra fèrtil i ben drenada, un ruixim d'aigua a les fulles, temperatura a 15º... Es busca cangur.

Mirant-lo bé s'hi descobria una porteta amagada a baix, entre les arrels nuoses. (...) El tronc era buit i a l'interior hi havia una escaleta de cargol que duia a dalt, a les branques plenes de fulles. 

BIANCA PITZORNO.  La casa de l'arbre

MARGIN CALL

Margin Call
Guió i i direcció: J. C. Chandor.  USA, 2011, 109 min.
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany, Jeremy Irons,
Zachary Quinto, Penn Badgley, Demi Moore,
Mary McDonnell, Stanley Tucci, Simon Baker.

Ens estrenem com a espectadors al nou Cinema Méliès després de l'incendi. Hi anem per recuperar Margin Call. El director submergeix l'espectador en els despatxos d'un banc d'inversions a Nova York, el 2008 (Lehman Brother, potser?) unes hores abans que els taurons financers prenguessin les grans decisions que canviarien el món, a partir que un debutant aconsegueix enfocar les dades de l'esfondrament econòmic sense retorn.
La consistència de la pel·lícula es basa no tant en la teoria de la caiguda a l'abisme irreversible, com en la solidesa dels grans intèrprets, que respiren versemblança, i en el tractament de tons foscos, apagats, que la converteixen en una peça de terror.

Mira aquesta gent. Van caminant tranquil·lament

sense saber el que els caurà a sobre.

Vegeu Inside Job (Charles Ferguson 2010), 

un documental didàctic sobre els precedents de la crisi financera del 2008.
20 de gener, a les 21 h, Cine Club del Centre de Lectura.

CASA GISPERT, UN PLAER PER ALS SENTITS

Sembla que el temps s'hagi aturat a la botiga Casa Gispert, a tocar de Santa Maria del Mar (Sombrerers, 25). Hi ha passavolants que, atrets per les aromes, hi entren i compren avellanes o ametlles torrades, i hi ha els clients habituals que ja hi venien amb els besavis. Hi trobem fruits secs, fruita dessecada, olis, vinagres de primera qualitat, espècies d'arreu del món, herbes aromàtiques i medicinals, tes, cafès, xocolates, mels i melmelades, conserves, sal d'herbes, sucres de tots els tipus, torrons casolans i gelats artesans... Delicatessen. Van obtenir el Premi Coq d’Or 1999 que atorga l'associació francesa Les Gourmands Associés, per l'excepcional qualitat dels productes i com a reconeixement dels 10 millors artesans alimentaris d'Europa.

L'establiment manté en funcionament el forn de llenya d'estil romà, el mobiliari original: taulell d’una peça, prestatgeries de fusta, calaixos arrenglerats i senalles d’espart que mostren els productes torrats calents i fumejant.
El 1851 era un magatzem on es guardava productes importats d'Amèrica ("dipòsit de safrà", "cafès", llegim en els rètols de la façana). Més endavant els seus propietaris, Enric i Alfons Gispert, les inicials dels quals el seu pare (Josep Gispert, metge de Centelles) va incloure al nom de l'establiment, es van anar especialitzant en la torrefacció de cafè, gra i fruita seca fins arribar a conseguir, després de molts anys de feina, el grau de Mestres Torradors. Avui, entrar a la Casa Gispert és un plaer per als sentits.

Han sabut preservar escrupolosament l’atmosfera 

heretada i mantenen el seu estil. Són aquests 

comerços els que donen personalitat, que marquen 

la diferència i que atorguen una categoria a Barcelona.

LLUÍS PERMANYER. «La Vanguardia», 21.09.1998

CALENDARI CARRUTXA

Amb el títol Montsant: la mirada del fotògraf, Carrutxa i el Parc Natural de la Serra de Montsant han editat el calendari 2012, il·lustrat amb una selecció d'imatges de Ramon Quadrada i Ornosa (Reus, 1926), excursionista i fotògraf que va retratar el Montsant dels anys 60 i 70, etapa en què els antics oficis i els espais humans de la serra eren a punt de desaparèixer.

* * *

L’excursionista de fa mig segle troba, en el seu recorregut per la muntanya, els testimonis d’antigues formes de vida que són a punt de desaparèixer: masos d’alçada, envoltats de vinya i de camps de cereals; molins fariners que han conegut a darrera revifalla en la crisi de la postguerra; ermites on es pot fer vida i hort… I persones: pastors que, amb petits ramats, aprofiten les pastures d’estiueig; carboners; homes amb animals, carregats a bast, que creuen els camins de la serra… I, evidentment, excursionistes.

SALVADOR PALOMAR. 'La mirada de l'excursionista'
al Blog «La Teiera» 

Podeu adquirir el calendari Montsant: la mirada del fotògraf a:
Llibreria Gaudí
C/ de la Galera, 12 - Reus

IMPRESSIONISTES, COL·LECCIÓ CLARK

PIERRE-AUGUSTE RENOIR. Al concert, 1880

A CaixaForum es pot veure l'exposició Impressionistes. Mestres francesos de la col·lecció Clark, una mostra excepcional de pintura francesa del pas del segle XIX al XX, procedents de l'Sterling and Francine Clark Art Institute, de Villiamstown, Massachussets.
Sterling Clark va adquirir el 1916 el quadre Noia que fa ganxet, d'Auguste Renoir, atret per l'ús del color i la pinzellada vibrant interpretant la llum sobre el cos de la model. A partir d'aleshores Renoir seria la gran passió de Clark, del qual va reunir 39 pintures: nus, escenes quotidianes, retrats, autoretrats, paisatges i natures mortes, la majoria de la primera etapa del pintor.
Amb l'obra de Monet, cap al 1880, l'impressionisme viu el seu moment de glòria. La natura passa a primer pla, els quadres s'envaeixen de llum natural com si el pintor s'hi fongués en comunió. El recorregut de l'exposició es clou amb l'aportació dels postimpressionistes: Toulouse-Lautrec, Degas, Bonnard i Gauguin. L'abstracció en l'ús color, la subversó de les lleis de la prespectiva.
L'exposició té un èxit esclatant de visitants. I és que poder gaudir aquí (i de franc) dels quadres d'aquests mestres és una oportunitat única per refrescar i aprofundir els coneixements d'Història de l'Art.
Exposició oberta fins al 12 de febrer.

Visiteu en línia el museu

Sterling and Francine Clark Art Institute, de Villiamstown, Massachussets.

AI, PEREJAUME, SI VEIES...

Exposició Perejaume a La Pedrera, Barcelona. © EFE

El títol de l'exposició que Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) fa a la Pedrera sorprèn perquè és quilomètric i perquè és una exclamació d'avís: Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!  És també una invitació  estimulant perquè, si l'art ja és a tot arreu, ¿quin espai creatiu es reserva l'artista? I, un cop recorrem el primer apartat de l'exposició retrobem l'esquer de Perejaume  enginyer de paisatges reconstruïts. La retrospectiva de les seves imatges i de les seves instal·lacions són la síntesi de la terra verge i l'atmosfera dels artistes predecessors que l'han trepitjada. Els brins d'espígol que porto sempre a la bossa m'han ajudat a interpretar-lo: "l'original és tornar a l'origen", que deia Gaudí, el geni universal de casa.
Exposició oberta fins al 12 de febrer.

La mateixa cultura creix, se sobreescriu 

i s'acumula sense defallir, condemnada 

a esdevenir una narració infinita que es cargola 

i recargola sense deturar-se enlloc.

MARTÍ PERAN

ÒPERA EN TEXANS, ARA EL DIMECRES

A partir d'ara el programa del canal 33, Òpera en texans que dirigeix i presenta Ramon Gener, s'emetrà el dimecres, cap a les 22:40 h.
Recomano, si no podeu veure el programa en directe,  el vídeo dels "10 hits imprescindibles".

No us perdeu el vídeo "Insults de la A la Z",  en el programa dedicat a Le Grand Macabre:

Vegeu aquí tots els vídeos del programa
(encara que aneu en pijama)

LA CIUTAT DE SAGNIER

CaixaForum ret homenatge a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 1858-1931), fill del fundador de «La Caixa». L'exposició La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental és una mostra instructiva i molt agradable de seguir. Ho faig notar perquè, generalment, les exposicions sobre  l'obra d'arquitectes o d'urbanistes acostumen a ser avorridíssimes per als que som profans, i en sortim marejats de tants plànols, sense haver-hi après gran cosa.   En canvi, aquesta exposició ha estat un descobriment. Van sortir de l'estudi de Sagnier més de 300 edificis, entre els quals el Palau de Justícia, el temple del Tibidabo, les principals seus de les oficines de La Caixa d'Estalvis arreu de Catalunya (inclosa la de Reus, a la plaça Marià Fortuny.) L'obra de Sagnier reflecteix l'època que Barcelona es transformava en una gran metròpoli, amb edificis monumentals, auspiciats per l'esperit emprenedor de la burgesia.

Temple Sagrat Cor, al Tibidabo

Figureu-vos una Ciutat —he dit «una Ciutat» 
i no un campament de pedra—, una gran Ciutat,
plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric,
més vivent... ¿Veieu el quadro?

EUGENI D'ORS. Glossari 1906

LA SAXÍFRAGA SARMENTOSA

Saxifraga sarmentosa o stolonifera. Jardí de llicorella. Foto:  Paüls, 2011

He preguntat el nom popular de la Saxifraga sarmentosa o stolonifera a Manel Casanova, de Vallada (comarca de la Costera, al País Valencià.)  No l'ha trobat, però em proporciona aquesta informació:  "En italià és Sassifraga stolonifera; en francés, Saxifrage stolonifère; en anglés, Strawberry Saxifrage; en alemany, Strawberry Saxifrage o Hängender Steinbrech, i en castellà, pelo de la virgen i madre de cientos."
Deixem-ho en Saxífraga sarmentosa, doncs. Pel que he pogut comprovar, les gelades no li proven, però no mata els exemplars que tenim plantats a les rocalles. Tot i així, per precaució, cada hivern entrem els que tenim en testos. És una planta pilosa, té les fulles de la cara inferior de color vinós i,  amb vires platejades sobre verd mat. A la primavera fa unes flors blanques en ramells que duren molt. A l'estiu, la llum directa engrogueeix les fulles;  les que estan en un llocs ombrívols fan un coixí compacte i li creixen estolons arreu, fins i tot per la base del test. Aquests brots arrelen sense dificultat (molt millor si abans no se separen de la planta mare.)

De vegades passa en plantes que, com aquesta,
sols s'empren com ornamentals i no són d'ací
ni estan naturalitzades. Aleshores tenen noms
comuns molt localitzats que no passen la frontera
del poble o comarca i les publicacions no ho arrepleguen.
MANEL CASANOVA, de «Menuda natura»

DIALECTE D'OR

Xavi, vos, también la merecés.

LIONEL MESSI

Parlament d'agraïment de la «Pilota d'or»

ELS BALLETS RUSSOS

Els Ballets Russos de Diaghilev 1909-1929, quan l'art balla amb la música  és una exposició de material original: peces de vestuari, partitures, diorames d'escenografies i programes de la companyia que va fundar l'empresari Serguéi Pavlovich Diaghilev (1972-1929),  una personalitat única que va commocionar la cultura europea. 
Entre 1914 i 1918 es va refugiar a l'Estat espanyol. Durant aquests anys de la Primera Guerra Mundial era impossible fer gires per les ciutats i pels teatres on havia triomfat.  Alfons XIII va donar suport a la companyia que va actuar a Madrid i Barcelona.
A partir del 1920, Diaghilev començava les gires a Barcelona i artistes catalans o afincats aquí (Josep M. Sert, Joan Miró, Pere Pruna, Picasso...) van dissenyar vestuari, decorats i van il·lustrar programes de les produccions amb què va conquerir el públic de tota Europa.  Diaghilev va revolucionar les arts del primer quart de segle XX.

CEL ROGENT DE GENER

Espectacle de la natura, 

els ametllers tornen a brostar,

malgrat tot.

QUARTETT, DE MÜLLER

 
Quartett
Autor: Heiner Müller
Traducció: Feliu Formosa
Direcció: Jordi Prat i Coll
Sala Atrium, Barcelona


Quartett, d'Heiner Müller és un text brillant sobre el sexe i la seducció. El dramaturg enfronta dos llibertins en un combat verbal i físic: la marquesa de Merteil i el vescompte de Valmont, protagonistes de la novel·la Les amistats perilloses, de Choderlos de Laclos.
A la Sala Atrium, en una escenografia com si fos una capsa de miralls, tenim a tocar els intèrprets d'aquests dos personatges refinadament perversos del segle XVIII: Raimon Molins i Marta Domingo. Tots dos posen a la graella el seu talent i estan extraordinaris, però no m'han fet oblidar del tot Lluís Homar i Anna Lizaran en el seu Quartett, el 1993.
Ara, aquesta nova posada en escena projecta una mirada festiva i actualitzada sobre aquests dos personatges literaris irresistibles. El mèrit és també de les interpretacions.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

PERSÈFONE, GONYALONS

Persèfone (variacions mortals)
Idea i creació de Comediants
Direcció: Joan Font (Comediants)
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Persèfone és un musical sobre la mort, amb el segell de Comediants amb un actiu segur, Àngels Gonyalons, protagonitzant la deessa Persèfone, acompanyada per la música en directe de Ramon Calduch. Tot d'ingredients de primera qualitat i, en canvi, el resultat és un treball sense ritme, pesat. Potser és perquè hi anàvem amb el llistó de les expectatives alt, que és el que no s'ha de fer mai.
Gonyalons s'emporta la palma de l'espectacle, les seves intervencions musicals en solitari són brillants, amb una acurada modulació de la veu, amb la presència sensual que omple l'escenari, fins al punt que d'una escena a l'altra els espectadors ja l'esperem.
A Persèfone hi ha episodis poètics com la de la simbologia de la magrana (que a l'espectacle no s'entén i, ara, per no repetir, recomano l'explicació que en fa Andreu Sotorra a l'enllaç del peu d'aquest post) que contrasten amb altres de mal gust com per exemple el text, la coreografia i la projecció que parla dels cossos en procés de putrefacció. Un excés de material, que demana a crits el reciclatge.

Llegiu-ne una crítica més complet a «Clip de Teatre»

MARC, DIBUIXA'M UN XAI...

© Marc A. Pérez Oliván

—Sisplau, Marc, dibuixa'm un xai.
I Marc A. Pérez Oliván em va dibuixar aquesta dedicatòria al llibre La camella del meu desert, amb text d'Ignasi Riera, i il·lustracions seves. Va dibuixar un xai adult, és a dir, un marrà. Segurament perquè té interioritzat el text d'El Petit Príncep,  llibre amb què va aprendre a llegir, a l'École Primaire Saint-Exupéry a Port Etienne, l'actual Noaudibou (Mauritània.) Però al dibuix hi ha més informacions a més del mascle de l'ovella: sota l'estora, hi ha el camí cap a un horitzó de dunes i de núvols de bon auguri. Moltes gràcies.

Mon ami sourit gentilment, avec indulgence : 

«Tu vois bien… ce n’est pas un mouton, 

c’est un bélier. Il a des cornes… » 

ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY. Le Petit Prince, cap. 2

UNA VEGADA HI HAVIA... LA GEGANTA ELA

Sessió de contacontes: La geganta Ela

Narradora: Lena Paüls

Fotògrafa: Montse Francisco

Directora d'actors: Anna Llebaria 

Editora i muntadora del vídeo: Iolanda Salvadó

Il·lustradora: Núria Feijoó

Amb la participació dels infants:

Adrià C. M., Ainhoa de H. G., Estel de H. G.,

Genís C. M., Mariona R. F. i Alba B. L.

Conte basat en el llibre La geganta Ela

Barcelona: Edicions del Pirata, 2011

Edició digital (2024)

LA GEGANTA ELA VISTA PER...

Galeria d'imatges de la geganta Ela, fetes per infants després d'escoltar el conte La geganta Ela (Edicions del Pirata, 2011)

© Estel de H. G., 2011

© Ainhoa de H. G., 2011

© Mariona R. F:, 2011

© Alba B. L., 2011

FUMADORS AL CARRER

Plaça Jacint Reventós, Barcelona. Foto: © Paüls, 2011

Places i voreres colonitzades per les terrasses dels bars. Objectiu: aconseguir clientela fumadora. A la plaça Jacint Reventós, al barri de la Ribera de Barcelona, hi ha un bar de tapes que deixa mantes als clients que vulguin dinar o sopar a l'aire lliure. El migdia que vaig fer la foto era rúfol i el termòmetre marcava 7ºC , però tot i així hi havia alguna taula ocupada per fumadors. Als vespres no hi cap ningú més.  Es veu que els fumadors no se'n poden estar, encara que s'arrisquin a pescar un refredat.

...assegut beatíficament, encén el caliquenyo.

Té fama d'ésser un home entès en aquesta classe

de tabacs i com a bon col·leccionista li agrada 

d'imposar els seus principis. Pompeu Fabra tingué 

un dia la debilitat d'acceptar-ne un, i el present es 

repeteix cada vegada que es troben.

JOSEP PLA. Retrat de Joaquim Ruyra

L'HERBA CABRUNA

Herba cabruna (Bituminaria bituminosa)
© Montse Francisco, 2011

Avui n'he après el nom: herba cabruna, herba bruna, barba de cabra, herba fètida o trèvol pudent (Bituminaria bituminosa). És una planta silvestre molt abundant als trossos erms i a les vores dels camins del terme de Duesaigües. No m'he fixat mai en l'olor de betum que fa, precisament d'aquí procedeix el nom llatí [bituminaria], amb l'epítet redundant [bituminosa].
Aquesta planta silvestre preserva el sòl  de l'erosió i de la pèrdua de matèria orgànica, fixa el nitrogen de l’atmosfera i millora la fertilitat de la terra. És fotosensibilitzant, per la qual cosa si la pell es taca del suc de la planta i s'exposa al sol pot sortir-ne cremada. Conté compostos d'interès farmacològic.
He trobat la informació passejant pel web «Menuda natura», de Manel Casanova, que és com un jardí documental, amb informació acurada i fiable, amb les plantes fotografiades en diferents etapes.

Llegiu l'article sobre la Bituminaria bituminosa

LA VAMPIRA DEL RAVAL

La vampira del Raval
Autor: Josep Arias Velasco
Música: Albert Guinovart
Direcció escènica: Jaume Villanueva
Teatre del Raval, Barcelona

         

A la representació de l'estrena del musical La vampira del Raval hi assisteixen familiars de Teresita Guitart Congost, l'última nena segrestada per Enriqueta Martí, l'anomenada Vampira del Raval. L'any 2012 es va posar fi a les activitats delictives d'aquesta veïna del carrer de Ponent, 29 (actual carrer Joaquín Costa) que va segrestar, traficar i assassinar criatures.
La biografia de la captaire i prostituta Enriqueta Martí, l'atmosfera  dels baixos fons i l'ambient de les tavernes i cafès-concert de principi de segle s'han transformat en musical i s'ha estrenat al Teatre del Raval, ben a prop de l'escenari dels fets luctuosos. Amb música d'Albert Guinovart, un dels grans compositors contemporanis (Mar i Cel, Flor de nit, Nissaga de poder, El cor de la ciutat...), amb un repartiment de primera fila: Pep Cruz,  Roser Batalla/ Mercè Martínez (la nit de l'estrena), Mingo Ràfols, Roger Pera, Jordi Coromina i la titellaire Valentina Raposo.
La vampira del Raval és un gran musical que respira autenticitat en aquest teatre.  Auguro que se'n sentirà parlar molt.

Llegiu-ne una crítica més complet a Clip de Teatre»

CACTUS DE TRES CANTELLS

Cactus de tres cantells (Aloe variegata),
al jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2011

Aquest imponent exemplar de cactus ens l'ha regalat l'Adrià C. M. i  n'he volgut investigar el nom. Popularment se'l coneix com àloe tigre i àloe pit de perdiu, nom que fa referència a les marques blanques de les fulles carnoses. Segons el TERMCAT, aquesta planta és un cactus de tres cantells, nom que descriu les fulles triangulars. Pel nom científic (Aloe variegata) podrem trobar molta informació i fotografies espectaculars. És considerada una àloe miniatura perquè la planta adulta no sobrepassa els trenta centímetres d'alçària. Com la majoria dels cactus prefereix la calor i un ambient sec. Un cop la planta té tres anys, a la sortida d'hivern, fa una flor menuda de color rosa a ramells. Per tal que continuï així de bonica, caldrà tenir en compte que no tolera les gelades i s'adapta bé a l'interior ben il·luminat.

Vegeu: Noms de plantes VALLÈS i XIRAU, Joan (dir.)

Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)

VESC PER ENGANXAR LA SORT

Pom de vesc (Viscum album)
Foto: © Paüls

L'Anna L. i la seva filla Alba ens han desitjat bona sort portant-nos unes branques de vesc (Viscum album). Les propietats màgiques d'aquesta planta sembla que vénen dels antics druides. Precisament, al còmic il·lustrat Astèrix, el Gal,  René Goscinny recull aquesta tradició i fa que el druida prepari les pocions màgiques amb vesc.

N'he vist pel camí que puja al castell d'Escornalbou, des de Duesaigües, parasitant arbustos amb poc fullatge, formant una mena de tofa rodona penjada a les branques. Les baies blanquinoses translúcides (tòxiques) són molt apreciades pels ocells; contenen una substància enganxosa amb la qual s'elaborava una pega que es posava en paranys per caçar-los. Ara és una pràctica il·legal.

Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, 
no enssabíem avenir d'ésser posseïdors 
de tanta de riquesa i de tanta de vida.
—Renoi, hi ha un mascle de set llunes, mireu! 
—ens va dir en Xaneta
JOAQUIM RUYRA. La parada