EXPOSICIÓ 'CARLES SANTOS. I ARA, QUÈ?', A LA FUNDACIÓ JOAN BROSSA

Carles Santos. I ara, què? Comissària de l'exposició: Ona Balló.
Oberta fins al 21 de juliol

La pregunta que el poeta i dramaturg Joan Brossa va fer a Carles Santos (Vinaròs, Baix Maestrat, 1940-2017): «Ja saps tocar el piano, i ara què?» va ser l'espurna que va portar Santos a trencar els límits de la música. A la Fundació Joan Brossa - Centre de les Arts es pot veure l'exposició Carles Santos. I ara, què? que és el primer intent de posar ordre en un arxiu que està escampat i no està catalogat, de manera que el recorregut està ple de troballes inèdites, des de partitures originals farcides d'anotacions i dibuixos, fins a esbossos escènics o gravacions desconegudes.

Santos va ser un dels artistes més originals, transgressors i polifacètics del nostre temps.  Combinava rigor i mètode amb una gran la llibertat creativa. Un animal escènic, inclassificable, que va explorar totes les disciplines, des de la performance amb pianos (cremats, destrossats) fins a la música per a quinze pel·lícules de Pere Portabella i muntatges fets amb la figurinista Mariaelena Roqué, amb qui va compartir companyia escènica durant 25 anys, que el van catapultar a l'escena internacional, passant per la banda sonora de la clausura dels Jocs Olímpics del 1992, amb la qual va portar la fanfàrria tradicional a una altra dimensió.

Hem buscat entre costures què hi ha darrere del músic 

provocador. Rere aquelles imatges anecdòtiques 

del piano al mar, el piano cremat, el piano a les 

Rambles, que des de fora es veien com rampells, 

hi ha un compositor de primer ordre, rigorós, 

treballador, incansable.

Ona Balló, comissària de l'exposició

 

Mariaelena Roqué i Carles Santos, 1994.
Arxiu Lliure del Teatre Lliure