 |
| Temps salvatge, de Josep M. Miró. Direcció: Xavier Albertí Sala Gran. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona |
El dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977) en l'obra Temps salvatge Ivana se centra en Ivana, una adolescent d'avui mateix que té 17 anys a qui se li ha mort la mare i va a viure amb la seva àvia. El pis es troba en un edifici d'una urbanització aïllada del nucli urbà, on viuen de fa anys un veïnat divers que coneixia la mare de la noia. El bosc idíl·lic del passat s'ha tornat perillós perquè hi deambulen persones immigrades, suposats agressors sexuals a partir d'uns grafits que apareixen a la finca i del fet que —diuen— ha desaparegut una noia de poble. Però el zoom torna a enfocar la Ivana que es banya de nit a la piscina, es troba amb un noi, passeja de nit pel bosc desafiant. Una noia que tothom mira d'amagat i és objecte del desig per alguns i d'intriga per uns altres ¿Per què es rebel·la contra tot i tothom amb ferotgia? Ivana i els espectadors esbrinaran al mateix temps els fets del passat que són la gènesi de la tragèdia actual. Només una objecció important: des dels seients centrals de la fila vuit es perdien algunes paraules. No sé com els devia arribar la veu a files superiors de la Sala Gran. 8/10
La por és un aire tòxic que s'escola per les finestres,
per les escales, per les portes mal tancades, pel reflex
del vidre de les cases veïnes, per les trucades no
respostes, pels mòbils que no deixen de sonar,
per les pintades a les parets... (Josep M. Miró)
del vidre de les cases veïnes, per les trucades no
respostes, pels mòbils que no deixen de sonar,
per les pintades a les parets... (Josep M. Miró)