 |
| Conte de Marta Capdevila |
A finals del setanta, durant tres cursos vaig fer classes a un nen i una nena sords, individualment, fora de l'horari escolar. Els pares havien fet l'opció oralista i els petits anaven tots dos en una escola privada (que avui és pública) de Reus. Els animava a parlar i a "escoltar", llegint els llavis dels altres. Es tractava d'adquirir competència oral. Aplicava els meus coneixements fonètics de la llengua catalana combinats amb didàctica de la llengua. Era una logopeda intuïtiva, feina que vaig deixar quan van començar a sortir-ne llicenciats preparats tècnicament.
Sempre hem de corregir quan algú parla de sords-muts. Les persones que no hi senten no són mudes. Pel fet de no sentir-hi no han pogut adquirir els models orals que els que hi sentim aprenem per imitació. M'hi ha fet pensar altre cop Marta Capdevila, l'autora del conte Sords profunds. Però hi sentim i parlem.
La Marta té sordesa profunda, i també en té un fill dels seus quatre. Diu que la seva incapacitat no l'ha aïllada del món. És oralista i no entén el llenguatge de signes, per tant no depèn de cap intèrpret per comunicar-se amb oients. Està en contra de la llei que imposa un intèrpret de signes a la classe i treu els logopedes específics orals.
Al Centre de Recursos Educatius Pere Barnils de Barcelona per a Deficients Auditius hi ha professionals logopedes, audioprotetistes i otorinos que fan una feina tan ben fet com complicada. Amb l'ajuda d'aquests professionals i la ciència que avança, avui tots els infants sords profunds amb els audiòfons digitals o l’implant coclear hi senten.
El llibre es pot demanar al Districte de l’Eixample ja que és de distribució institucional de l’Ajuntament de Barcelona.