30 de novembre 2012

EL BANC D'ALIMENTS DE REUS I LA CARN DE CONILL


Els ciutadans que donin un quilo de menjar al Banc d'Aliments de Reus rebrà  un quilo de carn de conill ofert per  l'Organització Interprofessional Cunícola, Intercun. Les dues entitats han unit forces per dur a terme aquesta iniciativa combinada: recollida solidària d'aliments i foment del consum de la carn de conill.

Després de muntar les carpes a la plaça de la Pastoreta, ara la ciutadania tenim les següents cites:

30 de novembre i 1 de desembre: a la plaça Evarist Fàbregas
7 i 8 de desembre: a la plaça de la Llibertat
14 i 15 de desembre: a la plaça del Nen de les Oques

29 de novembre 2012

ELS MISSATGERS NO ARRIBEN MAI

Els missatgers no arriben mai
Autor: Biel Mesquida
Dramatúrgia i direcció: Rosa Novell
La Seca Espai Brossa, Barcelona
Els missatgers no arriben mai:
Una obra de petit format per a gourmets teatrals. 10/10
    
(bastant més explícita que el comentari d'aquest apunt)

28 de novembre 2012

UNA TARDOR D'ANIVERSARIS

Suplement de novetats de tardor 2012

Una tardor d'aniversaris és un article d'Andreu Sotorra que radiografia la situació actual de la literatura infantil i juvenil. El podeu llegir al «Suplement especial de novetats literàries de Cornabou, tardor 2012». Hi trobareu també una selecció de novetats i la crítica teatral de l'obra Geronimo Stilton.

Podeu descarregar aquí el Suplement

27 de novembre 2012

ENDEVINALLA (AMB PISTA)

Pastís amb pal, de la Sara M. M. Foto © Paüls, 2012

Ens arriba un pastís del segon aniversari de la Martina R. M. Ens quedem sorpresos per la presentació espectacular que ens recorda un possible esteroide dels que ha visitat el Petit Príncep. L'única cosa que hem aconseguit amb les nostres indagacions és saber que l'ànima d'aquesta esfera blava és una massa de cóc ràpid esmicolat i lligat amb... (amb què?) El recobert fa olor de cacau, però pot ser de qualsevol altra cosa (bona). No en sabem res més, però, si més no, sabem per on agafar-lo. Primera mossegada i l'enigma continua. Deliciós.

26 de novembre 2012

LA RARA ANATOMIA DELS CENTAURES

La rara anatomia dels centaures
Autor: Miquel Àngel Riera
Dramatúrgia i direció: Pere Fullana
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
A les grades del Lliure de Gràcia aquest vespre se sent olor de sal i peix acabat pescar. S'hi representarà un collage de textos a partir de les narracions La rara anatomia dels centaures, d'Àngel Riera.  Tres actrius i dos actors sobre un terra de sorra, el mar de fons, sempre present en l'obra d'aquest escriptor manacorí. Una posada en escena poètica que causa una gran impressió plàstica. Tanco els ulls i em trobo en un racó de platja, a tocar del rocam on baten les ones, i escolto la música de les paraules d'aquests relats esplèndids.  9/10


25 de novembre 2012

24 de novembre 2012

LA NOSTRA CHAMPIONS PARTICULAR

La nostra Champions particular
Autora i directora: Cristina Clemente
Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona
Comptades vegades he plorat veient una obra de teatre. En els darrers minuts de La nostra Champions particular,  de Cristina Clemente, no ho he pogut evitar. I em sembla que no he estat l'única persona del públic que dissimulava els ulls ennaiguats, tot posant-se la bufanda. És una obra que va creixent davant dels espectadors al mateix ritme que la parella protagonista, emmarcada aquí, en el futur, amb dates i esdeveniments cívics concrets.  "El ball ha estat molt bé, però a mi em fan mal els peus. Me'n vull anar." La frase no és literal, però és si fa no fa el que diu l'heroïna vella (vitalista Alícia Puertas), cansada, sense el seu estimat còmplice (precís i sobri Santi Ricard) de vida i miracles. Una frase que segella el campionat vital. L'hem entesa. 10/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

23 de novembre 2012

EL PRIMER LLOP MARÍ

Foto: © Jaume Forcada Nogués, 2012
És el primer llop marí que acaba de néixer aquesta primavera austral a Bird Island (l'Antàrtida). L'ha fotografiat el científic català Jaume Forcada Nogués (Barcelona, 1965) i me l'envien els seus pares, amb qui ens uneix una coneixença d'anys pel nostre veïnatge a Duesaigües.
Jaume Forcada Nogués és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona, 1998, investigador del British Antartic Survey (Natural Environment Research Council),  amb seu a Cambridge. Les seves investigacions han determinat que la reducció del gruix i l'extensió del gel polar modifica els ecosistemes marins més ràpidament del que es preveia. Aquest fet repercuteix sobre l'aliment d'aus i mamífers marins i en fa disminuir les poblacions.
No sé res del llop marí antàrtic, però aquesta foto tan tendra m'hi ha fet interessar. El llop marí (Arctocephalus gazella) és un mamífer tan àgil nedant al mar com desplaçant-se per terra amb les aletes anteriors. Pot pesar cent quilos i passar dels dos metres de llargària el mascle i del metre i mig la femella. S'alimenta de peixos i crustacis. Té una capa de dos centímetres de greix, que actua d'impermeable i el preserva del fred. Sembla que cada mascle pot arribar a formar una colònia amb un harem de trenta femelles en època de reproducció. La majoria de cadells neixen amb el pelatge negre. La reproducció lenta d'aquest otàrid fa que sigui vulnerable als canvis climàtics. Els estudis poblacionals del doctor Forcada se centren, precisament, a saber com responen i s'adapten a aquests canvis.
És la novena vegada que el doctor Forcada fa estada a la base de Bird Island. A partir d'ara, durant l'estiu austral, els crits de les cries —unes 750— a la platja on fa la recerca científica no cessen ni un moment i fan difícil el descans. Tot i així, la passió per la natura i el compromís professional són més forts que aquesta banda sonora estrident.  S'estarà a la base fins a mitjan febrer, però em sembla que ja enyora tornar-hi.

Més informació:
El cambio climàtico y sus repercusiones para la megafauna antártica, de Jaume Forcada 

22 de novembre 2012

VOSTÈ JA HO ENTENDRÀ

Vostè ja ho entendrà
Autor: Claudio Magris. Traducció: Anna Casassas
Direcció: Xavier Albertí
Teatre Tantarantana, Barcelona
Carme Sansa va rebre per la interpretació de Vostè ja ho entendrà el Premi Nacional de Cultura. Ben merescut. Hi fa d'estàtua grega, il·luminat només el rostre, sense cap gest ni cap moviment de cos, modulant les paraules perquè ens arribi la seva història d'amor. Cinquanta-cinc minuts intensos, sense moure ni un múscul de més ni l'actriu ni nosaltres, els espectadors que hem anat al Tantarantana per escoltar el que Magris ha escrit per a la mítica Eurídice, la musa condemnada al silenci. Quan ens adonem ja ens trobem aplaudint-la, corpresos.  10/10   


Vegeu en aquest mateix blog l'apunt  La Trieste de Magris

21 de novembre 2012

COLOMS I COTORRETES

Coloms i cotorreta de pit gris comparteixen les veces.
Foto: © Paüls
Els coloms es converteixen en plaga a les ciutats.  Embruten edificis i monuments, colonitzen edificis vells i, sobretot, són transmissors de malalties a les persones. Encara que les ordenances municipals prohibeixin alimentar-los a la via pública, als portals i als balcons, hi ha ciutadans que se'n desentenen i cada dia els llencen pa remullat.
Avui he vist que les cotorres de pit gris (Myiopsitta monachus) que colonitzen les palmeres a la plaça Goya de Barcelona compartien menjar amb els coloms. És un mal senyal. Les cotorres i els coloms són competència, per tant, el fet que acceptin compartir el menjar, vol dir que no tenen por de quedar-se amb gana.
Nius de cotorreta de pit gris, pl. Goya, Barcelona
Foto: © Paüls





Recomano l'apunt COTORRETES DE PIT GRIS, al blog de l'ornitòleg Màrius Domingo. Hi  relaciona les cotorretes de pit gris amb l'insecte morrut que ataca les palmeres.


20 de novembre 2012

RAIMON I ANNALISA, AL VENT DEL MÓN

Raimon. Al vent del món
Comissari: Carlos Plasencia
Arts Santa Mònica, Barcelona
L'exposició «Raimon. Al vent del món» commemora el 50è aniversari de la primera actuació del poeta i cantant a Barcelona. Hi anem un matí de dissabte i el primer pis de l'espai Arts Santa Mònica és ple a vessar de públic que sap on ha anat a raure. Magnífica mostra de materials gràfics i audiovisuals amb entrevistes i recitals en escenaris nacionals i internacionals. Conté els originals d'obres d'art que van ser portades de discos: Joan Miró, Antoni Tàpies, Andreu Alfaro, Joan-Pere Viladecans. Fotografies signades per Oriol Maspons, Colita, Ros Ribas, Jordi Fornas. 
També s'hi troben publicacions i material íntim, com el quadern on el poeta va reescriure totes les cançons d'amor dedicades a Annalisa Corti, la seva musa. La seva estimada Annalisa, còmplice i motor de la història privada i pública de Raimon, artífex a l'ombra d'aquesta memorable exposició.

Exposició oberta fins al 26 de gener.
Entrada lliure.

19 de novembre 2012

CENTENARI DEL NAIXEMENT DE JOAN SALES

Joan Sales (Barcelona, 1912-1983
Aquest darrer estiu he rellegit Incerta glòria i l'he gaudida molt més que la primera vegada que la vaig llegir, cap a les primeries del setanta. Aleshores era massa jove i no vaig passar de la superfície. Ara que sé alguna cosa més de la vida, he descobert el subtext d'aquesta obra cabdal de la literatura del jo, escrita des de la perspectica dels vençuts de la Guerra civil. La recomano vivament a tots els lectors sensibles i que cadascú, segons la seva enciclopèdia particular en tregui el que pugui. Se n'està preparant una obra de teatre (Àlex Rigola) i una versió cinemàtogràfica (Agustí Villaronga, director de Pa negre.)

La roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida, què val més dels dos?  JOAN SALES, Incerta glòria, 8 de juliol, carta de Lluís, des d'Olivel de la Virgen.

Ni un sol crític de 'La plaça del Diamant' no ha tingut l'encert d'agermanar-la amb 'Incerta glòria'. En comptes de parlar de Musil i de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l'època.  MERCÈ RODOREDA. Carta a Joan Sales, 6-1-1963, des de Ginebra.

18 de novembre 2012

EL CEL DE LA JOJÓ

El cel de la Jojó
Creació: Esther Westermeyer. Direcció: Maria Casellas
Teatre Poliorama
Per a espectadors a partirde 4 anys


La petita Joanna enyora la iaia i es pregunta on deu haver anat. La seva mare li explica —i representen plegades— la història de la vaca Jojó per fer-li entendre que els éssers vius a mesura que van envellint van perdent facultats i finalment moren. Les dues actrius i els titelles que manipulen aconsegueixen arribar-nos al cor amb aquest espectacle musical tan ben acabat que desdramatitza el fet de fer-se gran. 9/10

17 de novembre 2012

LA FAMÍLIA IRREAL

La família IRreal
Autors: Jordi Ventura, Joan Lluís Bozzo,
Joan Rufas, Pau Escribano, Jaume Buixó i Toni Soler
Direcció: Joan Lluís Bozzo i Joan Rufas
Teatre Victòria, Barcelona
La família real de "Polònia" passa a l'escenari del Teatre Victòria amb l'espectacle musical La família IRreal. Tots mantenen els tics amb què s'han fet famosos, però s'hi afegeixen amb més paper les infantes (Mònica Pérez, Anna Bertran) i els consorts Marichalar (Xavier Serrano) i Urdangarín (David Olivares). Pivoten a l'entorn del rei (Toni Albà), però tots tenen una escena pròpia gloriosa. L'assumpte és el següent: la crisi fa que la família real hagi de marxar dels seus palaus, emigren a Molins de Rei i hi malviuen fins que se'ls acaba el PIRMI.  La reina (Mireia Portas) s'espavila venent les joies de la corona, el príncep (Queco Novell) troba feina de porter de discoteca, Letizia (Agnès Busquets) fa el curs d'idoneïtat vestida de catalana i proposa al príncep que ja que no poden ser reis d'Espanya ho siguin de Catalunya, que per alguna cosa és príncep de 'Txirona'. És un dels diversos comentaris en clau d'actualitat. Surten de la misèria gràcies a una proposta de Marichalar. I, ja està, van ser feliços i van menjar... Recomanada per passar dues hores rient. 9/10


16 de novembre 2012

TU DIGUES QUE L'ESTIMES

Tu digues que l'estimes
Autor i director: Ivan Campillo
Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona
Segona pròrroga de la comèdia Tu digues que l'estimes, d'Ivan Campillo, a la mateixa sala on es va estrenar. És una obra de petit format, potent i tendra,  les situacions i  els efectes d'intriga de la qual estan tan ben dosificats que obliguen el públic a estar alerta des de la primera frase fins a la darrera. Tenim dues parelles, una a punt de formalitzar la relació i l'altra, a punt de trencar-la. I, és clar, el tercer en discòrdia, que fa uns monòlegs deliciosos com a pròleg i com a epíleg. No m'estranyaria que un dia veiéssim Tu digues que l'estimes en versió cinematogràfica. L'obra s'ho mereix. 9/10
Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

15 de novembre 2012

RAS, RAS, AL QUADRILÀTER


Ras! 
Dramatúrgia i direcció: Juan Pablo Mendiola 
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers, Barcelona 
Recomanat per a espectadors a partir de 3 anys
Tecnologia al servei d'una proposta plàstica i sensual per als més petits. Ens asseiem a l'escenari a l'entorn d'un quadrilàter. El quadrilàter s'il·lumina, arriba un noi i hi balla. S'adona sorprès que té la capacitat de dibuixar traços amb els peus, les mans, amb tot el cos.  Arriba una noia i divideixen en dos el quadrilàter. La noia inventa els colors. Uneixen esforços i dibuixen un rellotge, una síndria, estels...,  junts creen un microcosmos.  Al final allò que els adults havíem intuït en els grafismes: signa "Miró." Una joia. 10/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

14 de novembre 2012

¿A QUI PROTEGEIXEN?

Foto: © Paüls, 2012

Barcelona (Plaça de Catalunya) en vaga general.
Portes del Corte Inglés escortades pels Mossos d'Esquadra

Aquella gent trista, resignada i passiva,
impenetrable a les raons de la política i
a les teories dels partits, sentia renéixer
 dintre seu l'esperit dels bandolers. 
CARLO LEVI, Crist s'ha aturat a Èboli
 
 

TRAU, DE GUILLEM ALBÀ

Trau
Idea i direcció: Guillem Albà
Guió: Companyia Guillem Albà
Almeria Teatre, Barcelona
Trau! Botó! Penso un desig: parlar de Trau, un espectacle de poesia visual per a tots els públics. El protagonista és un personatge solitari que arxiva les experiències just al moment que encara no han acabat. Les passa pel sedàs d'una màquina i les penja en bosses al sostre per recuperar-les quan li vingui de gust. Les accions passen a l'habitatge d'aquesta persona  el dia que rep un antic amic i fa córrer les cortines perquè no descobreixi el seu secret. Aquest nouvingut seria el "botó" que connectaria el "trau" amb la societat. Però acaba transformat, també, en una experiència inacabada. Acaba sol. El personatge misteriós, els objectes que l'envolten i els subratllats musicals creen una atmosfera màgica. 9/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

13 de novembre 2012

SERGI LÓPEZ I EL PARTIT DE TENNIS

30/40 Livingstone
Creació: Sergi López i Jorge Picó
Teatre Lliure Montjuïc, Sala Fabià Puigserver
Sergi López i Jorge Picó— l'home i la bèstia—, són els protagonistes que posen paraula esmolada i gest poètic a un partit de tennis surreal, una competició d'autoconeixement que es converteix en metàfora de la vida. 30/40 Livingstone és un espectacle d'humor, profund i socialment crític,  que milloraria si les accions es comprimissin en un quart menys. Com a fan de Sergi López des dels seus primers passos com a actor, crec que puc fer aquesta observació. 8/10

¿Per què hi ha paraules el significat de les quals
desconeixem o que ja no signifiquen el mateix que abans?
JORGE PICÓ, creador de 30/40 Livingstone



12 de novembre 2012

EL NOM, AMB JOEL JOAN

El nom
Autors: Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière
Versió: Jordi Galceran.   Direcció: Joel Joan
Teatre Goya Codorníu, Barcelona
Hi ha cua a les taquilles del Teatre Goya (que ja és cosa rara, en aquesta època de vaques magres!) per veure la comèdia El nom, dirigida i interpretada per Joel Joan. L'obra es va estrenar només fa dos anys a París i aquí ens arriba en la versió de Jordi Galceran (autor d'El Mètode Grönholm), que en presenta un treball extraordinàriament ben resolt tant pel que fa a llengua com per la tria de referents locals.
En un sopar de dues parelles —germà, germana i els consorts respectius— i un amic comú d'infància surt a la conversa un tema tan poc conflictiu com el nom que, diu el pare, han triat per a la criatura que estan esperant. Aquest fet es converteix en l'espurna perquè cadascú dels assistents es tregui la careta i aboqui sobre els altres tot el que té guardat al pap. Els espectadors que han vist l'obra en seran els millors promotors. 10/10

Sabem realment el que pensa la gent de nosaltres? 
No, i millor. No em puc imaginar un món 
sense petits secrets i mentides.
JOEL JOAN



11 de novembre 2012

PINS CAIGUTS AL BOSC

Pins abatuts per la ventada del 2009. Foto: © Paüls, 2012
Passejada a peu pel camí vell de Duesaigües a Riudecanyes vorejant el pantà. Aquest camí dreturer, comença el recorregut paral·lel al barranc de la fondalada i la carretera, i transcorre pel mig d'un bosc propi de muntanya mitjana mediterrània. Fins no fa gaires anys era un caminet de cabra que s'ha convertit en pista forestal molt transitada per ciclistes de muntanya. Abans el senderó era tan poc transitat que l'envaïa la vegetació i cada primavera es trobava a un pas de perdre's. Ara, amb l'eixamplament que hi van fer les màquines i l'erosió que hi produeixen les bicicletes, no resisteix cap episodi de pluja i els escòrrecs se'n fan protagonistes.
Arrels enlaire a la vora del camí. Foto: © Paüls, 2012
A la dificultat del passeig a peu, enguany s'hi han afegit les maleses dels pins caiguts el 2009 i que encara són al bosc, a punt de fer la delícia d'una guspira. Pins arrencats de soca-rel es decanten a les vores del camí. Fa dos anys s'hi va fer una tallada maldestra d'alguns troncs, però no s'han retirat del bosc i es van corcant a terra o decantats sobre els pins sans. Per la vora del camí les arrels descarnades desfan els marges... La passejada a peu pel camí vell de Duesaigües a Riudecanyes ha resultat una passejada de risc.

Mes, tu, ¿per què revéns al desgavell,
i no t'enfiles per la costa sana
a causa de tot el que és alegre i vell?
DANT ALIGHIERI. L'Infern, cant I

08 de novembre 2012

LA FESTA, A LA BECKETT

La festa
Autor: Spiro Scimone. Traducció: Carles Fernández 
Sala Beckett, Barcelona
A l'escenari de la Sala Beckett hi ha parat un menjador humil, d'aquells amb hule permanent a la taula, nevera i post de planxar incloses. Una parella "celebra" 30 anys de casats a l'obra La festa del dramaturg sicilià Spiro Scimone. Cada frase que s'adrecen els membres de la parella és un esclat xiuxiuejat de la incomunicació i fastigueig en què viuen. El fill col·labora a configurar el trist panorama de renúncies i de retrets familiars a tres bandes. Els pastís d'aniversari no agrada ningú, el xampany s'escola convertit en escuma en obrir l'ampolla. Cap dels dos membres de la parella espera res de l'altre. Neorealisme italià que reconeixem massa proper i resulta impossible de fer-nos somriure sense que sentim una punxada d'amargor.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

07 de novembre 2012

COLORS DE TARDOR

Foto: © Paüls

Vermellejant les fulles d'heura, 
grisejant l'escorça d'eucaliptus, 
esgrogueint les fulles de l'arbre dels fanalets. 
Adverbis terrestres d'aquesta tardor.

06 de novembre 2012

QUICO, 70 ANYS


Va fer els 70 a l'agost i, tres mesos després, rep a la Sala Luz de Gas un regal en forma d'interpretacions de les seves cançons per una sèrie d'artistes. Aquest poeta barceloní, blasfem  i lúcid ha actuat en escenaris de tot el món. Va ser la nostra veu cap al final de la dictadura franquista quan va atrevir-se a titular «Fill de Buda» un disc, i a posar Verda! a la tornada d'una cançó i el públic en corejàvem canviades les consonants. Enteníem a qui es referia quan posava música al proverbi Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. Ha posat música i veu a poemes de Pere Quart i és autor de cançons sensuals com Pijama de saliva. Guitarrista excepcional, bluesman, ha presentat programes de ràdio i televisió. Les lletres de les seves cançons i la seva música formen part de la banda sonora (i cívica) de la nostra vida: Francesc Pi de la Serra.


La unitat no té destí;
l'univers no és cap llimona;
tinc un passaport que diu:
has nascut a Barcelona
i per tant és espanyol:
Si els fills de puta...

Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa,
d'ell he après aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol:
Si els fills de puta...


05 de novembre 2012

ALLS DE BRUIXA

Alls de bruixa. Foto: © Paüls
L'all de bruixa o calabruixa (Muscari neglectum [= M.racemosum]) és una planta que envaeix els caminets del nostre jardí de llicorella. Els bulbs es queden sota terra d'una temporada per l'altra i, amb les pluges de tardor, comencen a sortir les petites tiges. Com que n'arrenco sovint, sé que fan olor d'all (d'aquí deu venir-ne el nom). En reservo les que queden arrecerades perquè a la primavera ens ofereixin el seu espectacle de flors violades agrupades en raïm.

Recomano l'apunt Muscari neglectum Guss. ex Ten. del blog  «Menuda natura» on es pot llegir una acurada descripció, la distribució geogràfica, curiositats botàniques i gaudir d'uns macros impressionants d'aquesta planta verinosa.

04 de novembre 2012

EL MUNTAPLATS, DELS ANIMALARIO

El montaplatos
Autor: Harold Pinter. Traducció: Alberto San Juan
Direcció: Andrés Lima. Companyia Animalario
Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Les cadires dels espectadors estan recobertes per bosses d'escombraries. Les parets i el terra on es desenvoluparan les accions també estan tapissades de plàstic negre. Hi ha un ambient sufocant a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Ben i Gus dormen en un espai indeterminat. Ells tampoc saben on són. Esperen ordres d'algú. Tant els espectadors com els personatges fem suposicions dels indicis. ¿Qui són aquests dos homes que tenen aquesta comunicació hermètica? Des d'un muntaplats es demanen menús cada cop més rars fins que una trucada precipita un final que no cal entendre. Teatre de l'absurd. ¿Qui s'anima a muntar una obra de Pedrolo? 8/10

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»


03 de novembre 2012

EL CEMENTIRI DE DUESAIGÜES

Cementiri de Duesaigües. Foto: © ASA, 2012
El cementiri de Duesaigües es troba al començament del camí que surt del poble i planeja cap a l'Argentera, d'una banda, i s'enfila cap al Castell d'Escornalbou, per l'altra. És un cementiri ben cuidat, íntim i senzill, sense elements escultòrics ni codis QR, la novetat elitista d'enguany en aquests espais patrimonials del país.

Foto: © Paüls, 2012
Les escales de l'entrada passen entre olivers, carregats de fruits madurs a punt de  collir en aquesta època de l'any. Una creu de pedra que n'emmarca una altra de metall més petita presideix la portada de pedra, amb arc arrodonit i portalada de ferro de l'entrada. Té plantats una dotzena de xiprers d'alçària considerable, refugi d'una bona quantitat de moixons que són la banda sonora natural del recinte.


Foto: © Paüls, 2012
Els nínxols es troben a banda i banda i frontals del carreró central. Per Tots Sants estan plens de torretes amb plantes naturals i poms de flors tallades. La sobrietat es manifesta en les fosses de terra: una creu, un espai assenyalat amb un fistó de totxanes i un altre fent un mosaic blanc per a un nadó...

El cementiri de Duesaigües no és singular ni forma part de la Ruta Europea de Cementiris, però també és un lloc de cultura amb tots els valors cívics que això comporta. El paisatge funerari de Duesaigües té l'energia de la terra i una força tranquil·la que diu molt a favor de la vila i dels seus vilatans.

02 de novembre 2012

BOYS DON'T CRY, AL TANTARANTANA

Boys Don't Cry
 Autora: Victoria Szpunberg
Direcció: Glòria Balañá i Altimira
Teatre Tantarantana, Barcelona
L'obra Boys Don't Cry funciona per contrastos. Presenta l'encontre de dos homes adults que han estat molt amics de joves. Un ha triomfat socialment, l'altre és un creador que encara malda per donar a conèixer el que escriu.  Aparentment, un té tot el que desitja, l'altre no té res. Recorden el suïcidi frustrat del perdedor. També en aquest aspecte va fracassar. Els espectadors som testimonis d'intents continuats de suïcidi amb airbag al celobert d'un edifici. També la mort és un joc, una ficció per al protagonista triomfador. L'única cosa que tenen en comú són els records de joventut que reviuen amb nostàlgia en aquesta trobada («The Cure», com a fons sonor.) El treball dels actors Francesc Garrido i Armand Villén aporta credibilitat a aquest duel dialèctic entre dues maneres de viure. 7/10


01 de novembre 2012

ARRELS DEL PARC DE COLLSEROLA

Maquetes de l'exposició
Mensaje del bosque: Voz de raíz
Kan Masuda
Al Pati Manning (Montalegre, 7) hi ha una instal·lació singular i bellíssima: arrels d'arbres de Collserola arrencats durant la ventada de 2009. L'escultor japonès Kan Masuda ha treballat el projecte Mensaje del bosque: Voz de raíz a partir d'aquesta catàstrofe natural (100.000 arbres arrencats de soca-rel, segons el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola) i, ara, fora de context, d'aquestes arrels de pi, d'alzina i de roure tractades i polides sorgeix un crit d'alarma mediambiental. I, alhora, són metàfora de la regeneració que pot sorgir de la destrucció. L'art com a eina de reconciliació dels humans amb la natura. Exposició oberta fins al 18 de desembre. Entrada lliure.

A la primavera de 2013 se n'instal·laran algunes escultures de gran format al Passeig de les Aigües, per un període de dos anys.

El bosc espera que l'home escolti
el dolor de les seves arrels
KAN MASUDA