M'he fotografiat el peu amb la sandàlia que em va regalar un botiguer paquistanès. Compartim carrer a Barcelona i fa almenys deu anys que entro regularment a la seva tenda de queviures. L'home no em respon mai la salutació ni el comiat. No l'havia sentit mai obrir boca i més aviat és sorrut quan diu el que he de pagar i no em mira mai quan agafa els diners ni quan em torna el canvi. Però aquest altre dia, tot somrient va estirar un parell de sandàlies d'una pila que tenia al costat del taulell i me les va allargar. Vaig entendre que me les regalava perquè casava la filla. No li ho vaig fer repetir, però anava per aquí. Se'm va escapar si les havia fetes artesanalment la filla que es casava. En fi, me les regalava. Veient la meva sorpresa, es va aixecar, em va mirar els peus i va dir que sí, que sí, que eren la meva mida. I jo vaig sortir de la botiga desfent-me en agraïments, carregada amb un bidó d'aigua a cada mà i les sandàlies sota el braç. No portava carret ni bossa.
Gent que fa el bé posa'm entre els hereus.
Sura 26, 77-85