Pont d'Enseula

QUITT, AL LLIURE

2012-02-02T11:00:00.000+01:00


*Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció* Autor: Peter Handke. Traducció: Feliu Formosa Direcció: Lluís Pasqual Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona Foto: © Ros Ribas

Peter Handke va escriure, el 1973, Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció. Vista l'obra avui podem pensar que el dramaturg era un visionari, que va intuir la crisi econòmica actual. Però és que el 1973 ja hi va haver un daltabaix financer, amb la pujada del preu del petroli. Handke assenyala com a causants d'aquest enfonsament els grans especuladors que van propiciar la situació en benefici propi. L'espectacle es basa en el discurs de contingut conceptual, amb voluntat de tesi, sense gairebé acció. Uns intèrprets de primera línia han treballat el text a consciència, frase a frase, i eviten el mecanicisme, però, tot i així, les dues hores que dura la funció es fan costerudes. En sortim amb la idea que la història és cíclica i que l'ètica poques vegades hi triomfa.

Es converteixen en pols les pròpies situacions
teatrals i la pròpia idea del personatge —potser la del
propi actor—, incapaç de sobreviure ell mateix com a
representant dels espectadors i intèrpret
dels seus anhels al teatre.
LLUÍS PASQUAL. Director de Quitt

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

RES NO TORNARÀ A SER COM ABANS

2012-02-01T07:01:00.003+01:00

Res no tornarà a ser com abans
Dramatúrgia i direcció: Carol López
La Villarroel, Barcelona

Compartim platea a La Villarroel amb parelles que just ratllen la trentena. L'espectacle que hi presenta Carol López, Res no tornarà a ser com abans, es basa en un guió d'influència cinematogràfica que han anat elaborant la directora i els intèrprets. Els protagonistes són dues parelles d'uns 40 anys, que van iniciar la relació amb la idea que era per a tota la vida i ara els trobem immersos en una cruïlla plantejant-se un canvi de ruta. Es mouen en un interessant espai escènic obert format per elements de quatre llocs d'un habitatge: cambra, menjador, bany, sala d'estar. Al fons, en una pantalla, es mostren imatges on els personatges amb el nom real de fonts dels actors que els interpreten (Dolo, Olalla, Andrés i Andrew), es confessen en una mena d'entrevista. Parlen en passat. El present és ara mateix, a l'escenari. La trama va prenent consistència progressivament al mateix ritme del trencament agafat pel costat humorístic. Un epíleg amb pinzellades del futur viscut sense amargor, amb voluntat optimista.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

L'HIVERN ESMOLA LA IMAGINACIÓ

2012-01-31T17:50:00.008+01:00


Portada del Suplement especial de novetats literàries. Cornabou, hivern 2012

L'hivern esmola la imaginació és un article d'Andreu Sotorra que radiografia la situació actual de la literatura infantil i juvenil. El podeu llegir al «Suplement especial de novetats literàries de Cornabou, hivern 2012.»

Podeu descarregar-ne aquí el pdf

GENER FLORIT

2012-01-31T07:40:00.002+01:00

Coronil·la

Al jardí de llicorella, no hi tenim cap mimosa, però ja comencen a veure-s'hi altres colors a més de tots els colors del verd. Les flors més matineres han estat, enguany, les de color blau i blanc de les mates de romaní. Les cabeces de ciclàmens blancs de l'any passat i els crocus lila tenen també unes quantes poncelles. Les coronil·les mostren algunes flors grogues oloroses; els ametllers marcona apunten de rosa i també esclaten els borrons de color vermell del magraner japonès... La natura s'esforça a fer-nos contents i ens fa optimistes per suportar el fred que ens espera.

Crocus

Romaní

Tapís de flor de migdia

CLAUDE CAHUN

2012-01-31T00:01:00.017+01:00

Exposició Claude Cahun
Palau de la Virreina, sala Xavier Miserachs

Les fotos procedeixen del prestigiós Jeu de Paume de París i són una mostra retrospectiva de la fotògrafa Claude Cahun (pseudònim de Lucy Schwob, 1894-1954.) Reflecteixen una personalitat excepcional, profundament llibertària, situada al marge de les convencions dominants d'una època d'exploració de les avantguardes i de commoció moral. Durant tota la seva vida es va autoretratar i va desmuntar els tòpics associats a la identitat sexual.
La majoria de fotografies són originals de mida microscòpica, per gaudir-ne amb lupa. Surrealisme, també en l'exposició. S'ho haurien de fer mirar.

Vegeu-ne una mostra de la mostra
al museu Jeu de Paume, de París

XX PREMI EDEBÉ

2012-01-30T08:09:00.005+01:00


Grup d'escriptors guanyadors de les vint edicions del Premi Edebé de Literatura Infantil i Juvenil. Barcelona, 26.1.2012

Festa grossa a l'Editorial Edebé, en ocasió del lliurament del «XX premi Edebé de Literatura Infantil i Juvenil.» L'acte social ha tingut lloc al Nou Palau de Congressos de Barcelona, als jardins de l'Hotel Juan Carlos I. Aquesta convocatòria ha tingut rècord de participants amb 508 originals de totes les llengües de l'estat. Els guanyadors d'aquesta edició han estat l'escriptor saragossà Fernando Lalana (modalitat infantil, 25.000 €) per la novel·la Parque Muerte, i el barceloní afincat a Madrid, César Mallorquí (modalitat juvenil, 30.000 €), per La isla de Bowen, inspirat en els viatges de Jules Verne. Com sempre, les obres guardonades es publicaran simultàniament en català, castellà, euskera, gallec i pel sistema braille. Els lectors de les publicacions d'Edebé es compten per milions.

Els parlaments han estat de to commemoratiu per part de l'editorial i del representant dels salesians i, per la banda dels dos guardonats, hem escoltat uns agraïments molt divertits, però una mica llargs i gens informatius de l'obra amb què han guanyat el premi. L'actuació de la Companyia Planeta impro ha estat de les més reeixides de les que hem vist en la festa d'altres anys. Ha connectat amb el públic i amb l'acte ja que ha improvistat després de la lectura d'una pàgina de diversos llibres guardonats triada a l'atzar per una persona del públic. El còctel ha servit per retrobar col·legues amics, coneguts i saludats.

Kor de Parallamps

Autor: Andreu Sotorra

Premi Edebé 2003

11 edicions

M'EXALTA EL NOU

2012-01-29T00:03:00.004+01:00

En record i homenatge a l'escriptor Josep Vicenç Foix,

en el 25è aniversari de la seva mort.

Fragment del quadre Lady of the Orient, del pintor rus Tretchikoff.
Grafit a la porta del restaurant Rita Rouge,
Carrer del Carme, 33, Barcelona
Reproduït per THOMAS & RIKO

M'exalta el nou i m'enamora el vell

J. V. FOIX

L'ANY DEL DRAC

2012-01-28T22:30:00.001+01:00


Commemoració de l'inici de l'any xinès a Barcelona. Foto: © ASA, 2012

El matí ha començat amb aiguaneu, però a les dotze, hora prevista per a la cavalcada de dracs, només en queda el record de la humitat de l'ambient. Al Pla de l'Ós, a la Rambla, sobre les rajoles pintades del dibuix de Miró només hi ha dos guàrdies urbans i alguns ciutadans amb càmeres. Mitja hora més tard, per la part de dalt, surten de la Virreina dos dracs nostrats. De la banda de Colom pugen uns quants dracs acolorits i bellugadissos acompanyats d'un grup de noies xineses que segueixen el compàs d'uns platerets i d'un bombo que porten tres persones sobre rodes. Els dos grups han coincidit al Pla de l'Ós i han ballat plegats durant una estona. Faig notar (fixeu-vos en la foto inferior) que els dracs xinesos eren portats també per personal autòcton. Interculturalitat.

Trobada de dracs al Pla de l'Ós a la Rambla
© ASA, 2012

PODA DELS CEPS

2012-01-28T16:35:00.000+01:00

Ceps del jardí de llicorella

al Refugi de la Vinyeta, a Duesaigües

Fotos: Paüls, 2012

Posaria les mans al foc, abans de preguntar-te:
¿què hi fas, badant a la meva finestra?
Potser val més així, lluny de la boca,
lluny del pensament (què més voldria!)
jo que tant he esperat i migrat, tant,
dubtant de l'hora que hem quedat,
que pressento que un dia no gaire llunyà,
algú em dirà que ja has arribat allà on anaves,
i que mai més no farem plegats la verema.
LENA PAÜLS
Fragment de Lletra menuda

RACONS, MÉS ENLLÀ DEL VIATGE

2012-01-28T07:45:00.009+01:00

Racons, més enllà d'un viatge
Autores: Ariadna Matas i Elsa Lluch
Direcció: Miquel Àngel Ripeu
Teatre Poliorama, Barcelona
Per a espectadors a partir de 3 anys

Al Poliorama, veiem Racons, més enllà d'un viatge, un espectacle adreçat al públic més menut. Un plantejament senzill: mentre espera a l'aeroport un vol que s'endarrereix, la Rita ens explica tres llegendes dels seus viatges a l'Índia (El robí i la princesa), Tailàndia (La Hing Hong i la lluna) i la Costa d'Ivori (El rei que no volia escoltar.) Del seu equipatge voluminós, en treu màscares, disfresses i titelles de fil, titelles gegants i personatges de carn i os, i amb tot plegat remet l'auditori a la universalitat d'emocions i sentiments. Contes que posen en valor la interculturalitat i la convivència.
Qui n'ha tret més profit han estat els infants de 5 anys en endavant, però els més joves, tot i que potser no ho han entès del tot, han estat a les faldes dels adults que els acompanyaven ben atents al relat i al moviment colorista.

Llegiu-ne un comentari més complet a «Clip de Teatre»

NATURA CATALANA: RICA I PLENA

2012-01-27T16:17:00.000+01:00

Natura catalana: rica i plena

Institut d'Estudis Catalans

Casa de Convalescència

Carrer del Carme, 47, Barcelona

Fins al 29 de febrer

He anat a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans a veure l'exposició Natura catalana: rica i plena, que la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura presenta a la galeria baixa del claustre, sobre les ceràmiques vidrades. Consta de quaranta magnífiques fotografies de fauna, flora i paisatge catalans per al seguiment de les quals, el visitant compta amb un foli imprès amb la relació d'autors i la nomenclatura de cada imatge. Hi he trobat a faltar una introducció referida a l'entitat organitzadora i informació de les bones pràctiques que els seus membres promouen a l'hora de fotografiar la natura.

En resseguir l'exposició pels porxos a l'aire lliure, amb un fred que pelava, m'he refermat en el convenciment de l'avenç que representa internet com a mitjà de difusió de l'art de qualsevol tècnica. També el de la fotografia de temes de natura. A quarts d'una del migdia, només hi havia al claustre el personal de neteja, parlant de reducció de feina i sou, sota la foto Voltor comú (Gyps fulvus), del mataroní Helios Dalmau.

Per saber-ne més:
Societat Catalana de Fotògrafs de Natura

Apunt de la inauguració al blog Ca la Gallineta

CANTS IMPROVISATS

2012-01-26T00:01:00.004+01:00

Reus, 26, 27 i 28 de gener

Les corrandes osonenques, les nyacres empordaneses,

el cant d’estil valencià, la glosa mallorquina o menorquina,

el garrotín lleidatà, les jotes de l’Ebre…, són diferents melodies

que serveixen per a cantar, de manera improvisada, amb una lletra

en vers que ha de mantenir la mètrica i la rima que la tonada

exigeix. El cant esdevé així una forma d’expressió que transmet

sentiments i crítiques, que diverteix i provoca.

CARRUTXA

Llegiu l'apunt Qui canta, fot canya,
SALVADOR PALOMAR, al blog «La Teiera»

GELEA DE TARONJA

2012-01-25T15:37:00.000+01:00

Pots de gelea de taronja. Foto: © Paüls, 2011

Temps de taronges. N'he fet gelea. No ben bé com la recepta que explico a continuació, perquè el filtratge de suc ha resultat més aviat escàs i hi he hagut d'afegir una mica de polpa passada pel túrmix. Però, tot i així, ha estat deliciosa untada sobre una llesca de pa torrat. També ha de resultar molt, pel contrast de gust, sobre una galeta salada.
Si en volem fer quatre o cinc pots mitjans, necessitem un quilo de taronges i 700 grams de sucre. Segons em va explicar Jaume Vilella, de Reus, hem de fer la gelea així:
Rentem les taronges i les eixuguem. Les pelem de tal manera que no tallem gens de part blanca. Tallem les pells en tires fines i les reservem. Tallem les taronges a trossos i les posem a coure afegint-hi un got d'aigua. Després de vint minuts de cocció filtrem el suc, el pesem i hi afegim la mateixa quantitat de sucre. Posem la barreja a coure durant cinc minuts. Després, hi afegim les pells i ho coem dos minuts més. Aboquem la gelea als pots de vidre i els tapem un cop s'hagi refredat. No cal posar els pots al bany maria, però tinguem en compte que la gelea no es conserva tant com la melmelada.

I amb la salut daurada de la taronja oberta
amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. Coral romput

ELS BAIXOS FONS, DE GORKI

2012-01-25T07:00:00.027+01:00

Els baixos fons
Autor: Maxim Gorki
Traducció del rus: Helena Vidal i Jordi Bordas Coca
Música original: Dani Nel·lo i Jordi Prats
Direcció: Carme Portaceli
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita

Maxim Gorki va estrenar Els baixos fons a Moscou, el 1902. Cent deu anys després, els espectadors que veiem aquesta obra coneixem els indigents que la protagonitzen com si fossin els veïns a qui veiem cada dia arrossegant-se per les voreres amb un envàs de vi o de cervesa a la mà. Carme Portacelli, la directora del muntatge al TNC, ha aprofundit aquest coneixement donant veu a personatges contemporanis que viuen al carrer (com el jove de l'skate o l'immigrant negre) i els ha situat en una terminal abandonada del metro de Barcelona. Els personatges representen un mostrari d'individualitats mesquines o sublims, mirall de tots els mons possibles, perquè en qualsevol lloc s'hi troben els mateixos personatges, independentment del nivell econòmic. La jove Sveta substitueix en aquest muntatge el vell Lukà. Així, doncs, un personatge jove és el que aporta als altres l'autoestima i la reflexió positiva, l'esperança en un futur millor. Avui el pòsit ideològic de Gorki es fa més actual que mai en boca d'aquests éssers desarrelats, autodestructius.

Potser la lectura més important que Gorki planteja

a la seva obra és que hi ha d’haver una esperança

que doni sentit a la vida. Que l’important dels somnis

no és que es realitzin, sinó que el camí

per aconseguir-los et faci millor persona.

CARME PORTACELI

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

CIRQUE DU SOLEIL: CORTEO

2012-01-24T00:01:00.001+01:00

Corteo. Cirque du Soleil
Creació i direcció escènica: Daniele Finzi Pasca
Compositor: Jean-François Côté
Coreografia: Debra Brown
Grand Chapiteau, Plataforma Zoo Marí del Fòrum, Barcelona.

Un espectacle excepcional!

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

POLÍTICAMENT INCORRECTE

2012-01-23T07:44:00.018+01:00

Políticament incorrecte
Autor: Ray Cooney.
Adaptació: de Paco Mir, José Luis Martín i Jordi Galceran.
Direcció: Paco Mir.
Teatre Condal, Barcelona

Del dramaturg Ray Cooney (Londres, 1932), n'havíem vist fa quinze anys, al Teatre Condal, l'obra Políticament incorrecte; el 2009, La doble vida d'en John i, l'any passat, Bojos pel bisturí. Ara torna Políticament incorrecte al mateix teatre i amb la mateixa direcció de Paco Mir, membre del Tricicle. S'hi han redibuixat personatges —com la cambrera de Sant Boi—, s'hi han actualitzat les referències polítiques i els cops d'efecte còmics funcionen amb tota precisió. En l'escenari d'una habitació d'hotel situat prop del Congrés de Diputats a Madrid, hi trobem un ministre català del PP i la seva amant, una diputada del PSC. Però la trobada sexual de la parella d'adúlters tindrà molts testimonis inoportuns. Riure assegurat per dues hores (amb seqüeles per dies.)

Llegiu-ne una crítica més completa a Clip de Teatre»

CURSA PIRENA, REFERENT LITERARI

2012-01-22T23:20:00.000+01:00

Foto: «ARA»

Els protagonistes de la travessa PIRENA ADVANCE són els gossos de raça nòrdica. Enguany és la vint-i-dosena edició d'aquesta competició que porta el nom de la deessa Pirene, que apareix en el cant primer de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer. Diu Pep Parés, fundador i director de la cursa, que va descobrir el personatge mític quan va fer l'adaptació teatral del poema èpic. "Recordo que Pirena apareixia a l'escenari amb el fons sonor d'una cançó de la Companyia elèctrica Dharma, on la tenora lluïa amb un so molt especial. Tenia el tast de la sardana, dels Pirineus... Ara PIRENA representa per a molts l'aventura d'homes i gossos travessant les nostres muntanyes, els paisatges blancs, immaculats rere cada nevada. Homes, dones i gossos de molts països i continents congriats per a viure intensament la natura, l'amistat..."

Quan los llevants plorosos anaren la muntanya
amb llurs arruixadores de núvols apagant,
posà en son cap, que al nàixer l’albor del dia banya,
les cendres de Pirene que enyora son cor tant.

I esmerletant de timbes i grops aquelles terres,
escrestant les muntanyes, llevant als puigs lo front,
un mauseol alçà-li de serres sobre serres
que, mal arrastellades, fan gemegar lo món.
JACINT VERDAGUER. L'Atlàntida, cant primer

LES AVENTURES D'ALADÍ

2012-01-21T11:23:00.000+01:00

Les aventures d'Aladí
Versió: Cristina Esteve
Direcció: Cristina Esteve i Jaume Gómez
Guasch Teatre, Barcelona
Per a espectadors a partir de 3 anys

Aladí i la seva llàntia meravellosa sempre enganxen. En sessió matinal, anem a veure la versió de Teatritus titulada Les aventures d'Aladí. Ha estat una agradable entrada d'any als espectacles infantils (ara anomenats "familiars"). Hi hem vist una excel·lent producció, començant per un guió lineal acurat; continuant per la música original molt enganxadissa, pel vestuari suggerent i poètic, pel disseny escenogràfic amb elements dúctils i ben realitzats, per la il·luminació creant atmosferes de somni, pels efectes sonors... Amb Cristina Esteve, Jaume Gómez, Tito Calvo i Toni Figuera, quatre intèrprets còmplices que treuen profit de les coreografies, dels diàlegs i de les cançons ben interpretades. En sortim cantant la tornada de la cançó principal, com en els grans musicals.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

HEURA PER A L'ULL DE POLL

2012-01-20T09:11:00.000+01:00

Llegiu l'apunt LES HEURES
en aquest mateix blog.

Fins ara, tot just començava a treure el cap un ull de poll que ja buscava una pedra tosca (o una esponja de sofre) per raspar-lo. A partir d'avui, després de llegir a l'apunt HEDERA HELIX de «Menuda natura» l'apartat d'usos terapèutics de l'heura, provaré aquest mètode senzill:

En el 'Dioscórides renovado' diu que, per a llevar els ulls de poll,

posar una fulla a remullar en vinagre fort 24 hores i, a continuació,

posar un tros de fulla sobre el ull de poll sostenint-la amb una

gasa i, a les 24 hores, l’ull de poll saltarà amb facilitat.

MANEL CASANOVA de «Menuda natura»

T-ERROR, T6 DEL TNC

2012-01-19T07:44:00.000+01:00

t-ERROR

Autor i director: Jordi Oriol

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers

No és cap enigma. t-ERROR és el títol de la nova obra teatral del Projecte T6 (sisena edició 2011-2013) del Teatre Nacional de Catalunya. El dramaturg Jordi Oriol va tenir una mena d'atac de pànic quan li van encarregar d'escriure una obra per al T6 i ho va reflectir en t-ERROR, l'obra de l'encàrrec. L'escriptor es posa com a personatge angoixat —i sanglotant— perquè la inspiració no li respon. Els familiars se li mostren com a personatges, però l'autor està bloquejat perquè pensa en la falta de continuïtat d'oportunitats dels nous dramaturgs catalans i en la precarietat de treball dels intèrprets —tots amb nom real—que, quan no tenen feina, fan el que poden. Dos músics en directe posen una banda sonora efectista i també pressionen l'autor a lliurar l'original d'una vegada. El conjunt se salva.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

FICUS GINSENG, EL BONSAI

2012-01-18T21:27:00.000+01:00

Ficus ginseng bonsai, al Refugi de la Vinyeta. Foto: © Paüls, 2012

Els Reixos ens han portat un bonsai. El primer. És un llorer de les índies o ficus ginseng (Ficus microcarpa o Ficus retusa), que en estat natural podria arribar a fer de deu a trenta metres. Em fa respecte. No m'imagino seccionant-li les arrels i doblegant-li filferros a les branques per donar-li una forma o una altra.
El nostre exemplar té unes arrels aèries singulars dins de les quals hi habiten follets. No ens cal gaire imaginació per afigurar-nos que les petites fulles són l'oasi de milions d'éssers diminuts que es deleixen per les figues que farà a la primavera. Però l'arbret no fruitarà sense llum natural, terra fèrtil i ben drenada, un ruixim d'aigua a les fulles, temperatura a 15º... Es busca cangur.

Mirant-lo bé s'hi descobria una porteta amagada a baix, entre les arrels nuoses. (...) El tronc era buit i a l'interior hi havia una escaleta de cargol que duia a dalt, a les branques plenes de fulles.

BIANCA PITZORNO. La casa de l'arbre

MARGIN CALL

2012-01-16T07:08:00.001+01:00

Margin Call
Guió i i direcció: J. C. Chandor. USA, 2011, 109 min.
Intèrprets: Kevin Spacey, Paul Bettany, Jeremy Irons,
Zachary Quinto, Penn Badgley, Demi Moore,
Mary McDonnell, Stanley Tucci, Simon Baker.

Ens estrenem com a espectadors al nou Cinema Méliès després de l'incendi. Hi anem per recuperar Margin Call. El director submergeix l'espectador en els despatxos d'un banc d'inversions a Nova York, el 2008 (Lehman Brother, potser?) unes hores abans que els taurons financers prenguessin les grans decisions que canviarien el món, a partir que un debutant aconsegueix enfocar les dades de l'esfondrament econòmic sense retorn.
La consistència de la pel·lícula es basa no tant en la teoria de la caiguda a l'abisme irreversible, com en la solidesa dels grans intèrprets, que respiren versemblança, i en el tractament de tons foscos, apagats, que la converteixen en una peça de terror.

Mira aquesta gent. Van caminant tranquil·lament

sense saber el que els caurà a sobre.

Vegeu Inside Job (Charles Ferguson 2010),

un documental didàctic sobre els precedents de la crisi financera del 2008.
20 de gener, a les 21 h, Cine Club del Centre de Lectura.

Trailer aquí.

CASA GISPERT, UN PLAER PER ALS SENTITS

2012-01-15T20:50:00.000+01:00

Sembla que el temps s'hagi aturat a la botiga Casa Gispert, a tocar de Santa Maria del Mar (Sombrerers, 25). Hi ha passavolants que, atrets per les aromes, hi entren i compren avellanes o ametlles torrades, i hi ha els clients habituals que ja hi venien amb els besavis. Hi trobem fruits secs, fruita dessecada, olis, vinagres de primera qualitat, espècies d'arreu del món, herbes aromàtiques i medicinals, tes, cafès, xocolates, mels i melmelades, conserves, sal d'herbes, sucres de tots els tipus, torrons casolans i gelats artesans... Delicatessen. Van obtenir el Premi Coq d’Or 1999 que atorga l'associació francesa Les Gourmands Associés, per l'excepcional qualitat dels productes i com a reconeixement dels 10 millors artesans alimentaris d'Europa.

L'establiment manté en funcionament el forn de llenya d'estil romà, el mobiliari original: taulell d’una peça, prestatgeries de fusta, calaixos arrenglerats i senalles d’espart que mostren els productes torrats calents i fumejant.
El 1851 era un magatzem on es guardava productes importats d'Amèrica ("dipòsit de safrà", "cafès", llegim en els rètols de la façana). Més endavant els seus propietaris, Enric i Alfons Gispert, les inicials dels quals el seu pare (Josep Gispert, metge de Centelles) va incloure al nom de l'establiment, es van anar especialitzant en la torrefacció de cafè, gra i fruita seca fins arribar a conseguir, després de molts anys de feina, el grau de Mestres Torradors. Avui, entrar a la Casa Gispert és un plaer per als sentits.

Han sabut preservar escrupolosament l’atmosfera

heretada i mantenen el seu estil. Són aquests

comerços els que donen personalitat, que marquen

la diferència i que atorguen una categoria a Barcelona.

LLUÍS PERMANYER. «La Vanguardia», 21.09.1998

CALENDARI CARRUTXA

2012-01-14T07:59:00.046+01:00

Amb el títol Montsant: la mirada del fotògraf, Carrutxa i el Parc Natural de la Serra de Montsant han editat el calendari 2012, il·lustrat amb una selecció d'imatges de Ramon Quadrada i Ornosa (Reus, 1926), excursionista i fotògraf que va retratar el Montsant dels anys 60 i 70, etapa en què els antics oficis i els espais humans de la serra eren a punt de desaparèixer.

* * *

L’excursionista de fa mig segle troba, en el seu recorregut per la muntanya, els testimonis d’antigues formes de vida que són a punt de desaparèixer: masos d’alçada, envoltats de vinya i de camps de cereals; molins fariners que han conegut a darrera revifalla en la crisi de la postguerra; ermites on es pot fer vida i hort… I persones: pastors que, amb petits ramats, aprofiten les pastures d’estiueig; carboners; homes amb animals, carregats a bast, que creuen els camins de la serra… I, evidentment, excursionistes.

SALVADOR PALOMAR. 'La mirada de l'excursionista'
al Blog «La Teiera»

Podeu adquirir el calendari Montsant: la mirada del fotògraf a:
Llibreria Gaudí
C/ de la Galera, 12 - Reus

IMPRESSIONISTES, COL·LECCIÓ CLARK

2012-01-13T07:12:00.000+01:00

PIERRE-AUGUSTE RENOIR. Al concert, 1880

A CaixaForum es pot veure l'exposició Impressionistes. Mestres francesos de la col·lecció Clark, una mostra excepcional de pintura francesa del pas del segle XIX al XX, procedents de l'Sterling and Francine Clark Art Institute, de Villiamstown, Massachussets.
Sterling Clark va adquirir el 1916 el quadre Noia que fa ganxet, d'Auguste Renoir, atret per l'ús del color i la pinzellada vibrant interpretant la llum sobre el cos de la model. A partir d'aleshores Renoir seria la gran passió de Clark, del qual va reunir 39 pintures: nus, escenes quotidianes, retrats, autoretrats, paisatges i natures mortes, la majoria de la primera etapa del pintor.
Amb l'obra de Monet, cap al 1880, l'impressionisme viu el seu moment de glòria. La natura passa a primer pla, els quadres s'envaeixen de llum natural com si el pintor s'hi fongués en comunió. El recorregut de l'exposició es clou amb l'aportació dels postimpressionistes: Toulouse-Lautrec, Degas, Bonnard i Gauguin. L'abstracció en l'ús color, la subversó de les lleis de la prespectiva.
L'exposició té un èxit esclatant de visitants. I és que poder gaudir aquí (i de franc) dels quadres d'aquests mestres és una oportunitat única per refrescar i aprofundir els coneixements d'Història de l'Art.
Exposició oberta fins al 12 de febrer.

Visiteu en línia el museu

Sterling and Francine Clark Art Institute, de Villiamstown, Massachussets.

AI, PEREJAUME, SI VEIES...

2012-01-12T08:30:00.000+01:00

Exposició Perejaume a La Pedrera, Barcelona. © EFE

El títol de l'exposició que Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) fa a la Pedrera sorprèn perquè és quilomètric i perquè és una exclamació d'avís: Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova! És també una invitació estimulant perquè, si l'art ja és a tot arreu, ¿quin espai creatiu es reserva l'artista? I, un cop recorrem el primer apartat de l'exposició retrobem l'esquer de Perejaume enginyer de paisatges reconstruïts. La retrospectiva de les seves imatges i de les seves instal·lacions són la síntesi de la terra verge i l'atmosfera dels artistes predecessors que l'han trepitjada. Els brins d'espígol que porto sempre a la bossa m'han ajudat a interpretar-lo: "l'original és tornar a l'origen", que deia Gaudí, el geni universal de casa.
Exposició oberta fins al 12 de febrer.

La mateixa cultura creix, se sobreescriu

i s'acumula sense defallir, condemnada

a esdevenir una narració infinita que es cargola

i recargola sense deturar-se enlloc.

MARTÍ PERAN

ÒPERA EN TEXANS, ARA EL DIMECRES

2012-01-11T21:07:00.000+01:00

A partir d'ara el programa del canal 33, Òpera en texans que dirigeix i presenta Ramon Gener, s'emetrà el dimecres, cap a les 22:40 h.
Recomano, si no podeu veure el programa en directe, el vídeo dels "10 hits imprescindibles".

No us perdeu el vídeo "Insults de la A la Z", en el programa dedicat a Le Grand Macabre:

Vegeu aquí tots els vídeos del programa
(encara que aneu en pijama)

LA CIUTAT DE SAGNIER

2012-01-11T07:27:00.001+01:00

CaixaForum ret homenatge a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (Barcelona, 1858-1931), fill del fundador de «La Caixa». L'exposició La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental és una mostra instructiva i molt agradable de seguir. Ho faig notar perquè, generalment, les exposicions sobre l'obra d'arquitectes o d'urbanistes acostumen a ser avorridíssimes per als que som profans, i en sortim marejats de tants plànols, sense haver-hi après gran cosa. En canvi, aquesta exposició ha estat un descobriment. Van sortir de l'estudi de Sagnier més de 300 edificis, entre els quals el Palau de Justícia, el temple del Tibidabo, les principals seus de les oficines de La Caixa d'Estalvis arreu de Catalunya (inclosa la de Reus, a la plaça Marià Fortuny.) L'obra de Sagnier reflecteix l'època que Barcelona es transformava en una gran metròpoli, amb edificis monumentals, auspiciats per l'esperit emprenedor de la burgesia.

Temple Sagrat Cor, al Tibidabo

Figureu-vos una Ciutat —he dit «una Ciutat»
i no un campament de pedra—, una gran Ciutat,
plena, activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora. Imagineu son lloc més cèntric,
més vivent... ¿Veieu el quadro?

EUGENI D'ORS. Glossari 1906

LA SAXÍFRAGA SARMENTOSA

2012-01-10T11:56:00.000+01:00

Saxifraga sarmentosa o stolonifera. Jardí de llicorella. Foto: Paüls, 2011

He preguntat el nom popular de la Saxifraga sarmentosa o stolonifera a Manel Casanova, de Vallada (comarca de la Costera, al País Valencià.) No l'ha trobat, però em proporciona aquesta informació: "En italià és Sassifraga stolonifera; en francés, Saxifrage stolonifère; en anglés, Strawberry Saxifrage; en alemany, Strawberry Saxifrage o Hängender Steinbrech, i en castellà, pelo de la virgen i madre de cientos."
Deixem-ho en Saxífraga sarmentosa, doncs. Pel que he pogut comprovar, les gelades no li proven, però no mata els exemplars que tenim plantats a les rocalles. Tot i així, per precaució, cada hivern entrem els que tenim en testos. És una planta pilosa, té les fulles de la cara inferior de color vinós i, amb vires platejades sobre verd mat. A la primavera fa unes flors blanques en ramells que duren molt. A l'estiu, la llum directa engrogueeix les fulles; les que estan en un llocs ombrívols fan un coixí compacte i li creixen estolons arreu, fins i tot per la base del test. Aquests brots arrelen sense dificultat (molt millor si abans no se separen de la planta mare.)

De vegades passa en plantes que, com aquesta,
sols s'empren com ornamentals i no són d'ací
ni estan naturalitzades. Aleshores tenen noms
comuns molt localitzats que no passen la frontera
del poble o comarca i les publicacions no ho arrepleguen.
MANEL CASANOVA, de «Menuda natura»

DIALECTE D'OR

2012-01-09T20:20:00.001+01:00

Xavi, vos, también la merecés.

LIONEL MESSI

Parlament d'agraïment de la «Pilota d'or»

ELS BALLETS RUSSOS

2012-01-09T16:39:00.000+01:00

Els Ballets Russos de Diaghilev 1909-1929, quan l'art balla amb la música és una exposició de material original: peces de vestuari, partitures, diorames d'escenografies i programes de la companyia que va fundar l'empresari Serguéi Pavlovich Diaghilev (1972-1929), una personalitat única que va commocionar la cultura europea.
Entre 1914 i 1918 es va refugiar a l'Estat espanyol. Durant aquests anys de la Primera Guerra Mundial era impossible fer gires per les ciutats i pels teatres on havia triomfat. Alfons XIII va donar suport a la companyia que va actuar a Madrid i Barcelona.
A partir del 1920, Diaghilev començava les gires a Barcelona i artistes catalans o afincats aquí (Josep M. Sert, Joan Miró, Pere Pruna, Picasso...) van dissenyar vestuari, decorats i van il·lustrar programes de les produccions amb què va conquerir el públic de tota Europa. Diaghilev va revolucionar les arts del primer quart de segle XX.

CEL ROGENT DE GENER

2012-01-08T19:52:00.000+01:00

Espectacle de la natura,

els ametllers tornen a brostar,

malgrat tot.

QUARTETT, DE MÜLLER

2012-01-08T19:11:00.000+01:00

Quartett
Autor: Heiner Müller
Traducció: Feliu Formosa
Direcció: Jordi Prat i Coll
Sala Atrium, Barcelona

Quartett, d'Heiner Müller és un text brillant sobre el sexe i la seducció. El dramaturg enfronta dos llibertins en un combat verbal i físic: la marquesa de Merteil i el vescompte de Valmont, protagonistes de la novel·la Les amistats perilloses, de Choderlos de Laclos.
A la Sala Atrium, en una escenografia com si fos una capsa de miralls, tenim a tocar els intèrprets d'aquests dos personatges refinadament perversos del segle XVIII: Raimon Molins i Marta Domingo. Tots dos posen a la graella el seu talent i estan extraordinaris, però no m'han fet oblidar del tot Lluís Homar i Anna Lizaran en el seu Quartett, el 1993.
Ara, aquesta nova posada en escena projecta una mirada festiva i actualitzada sobre aquests dos personatges literaris irresistibles. El mèrit és també de les interpretacions.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

PERSÈFONE, GONYALONS

2012-01-08T11:53:00.000+01:00

Persèfone (variacions mortals)
Idea i creació de Comediants
Direcció: Joan Font (Comediants)
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

Persèfone és un musical sobre la mort, amb el segell de Comediants amb un actiu segur, Àngels Gonyalons, protagonitzant la deessa Persèfone, acompanyada per la música en directe de Ramon Calduch. Tot d'ingredients de primera qualitat i, en canvi, el resultat és un treball sense ritme, pesat. Potser és perquè hi anàvem amb el llistó de les expectatives alt, que és el que no s'ha de fer mai.
Gonyalons s'emporta la palma de l'espectacle, les seves intervencions musicals en solitari són brillants, amb una acurada modulació de la veu, amb la presència sensual que omple l'escenari, fins al punt que d'una escena a l'altra els espectadors ja l'esperem.
A Persèfone hi ha episodis poètics com la de la simbologia de la magrana (que a l'espectacle no s'entén i, ara, per no repetir, recomano l'explicació que en fa Andreu Sotorra a l'enllaç del peu d'aquest post) que contrasten amb altres de mal gust com per exemple el text, la coreografia i la projecció que parla dels cossos en procés de putrefacció. Un excés de material, que demana a crits el reciclatge.

Llegiu-ne una crítica més complet a «Clip de Teatre»

MARC, DIBUIXA'M UN XAI...

2012-01-07T11:25:00.001+01:00

—Sisplau, Marc, dibuixa'm un xai.
I Marc A. Pérez Oliván em va dibuixar aquesta dedicatòria al llibre La camella del meu desert, amb text d'Ignasi Riera, i il·lustracions seves. Va dibuixar un xai adult, és a dir, un marrà. Segurament perquè té interioritzat el text d'El Petit Príncep, llibre amb què va aprendre a llegir, a l'École Primaire Saint-Exupéry a Port Etienne, l'actual Noaudibou (Mauritània.) Però al dibuix hi ha més informacions a més del mascle de l'ovella: sota l'estora, hi ha el camí cap a un horitzó de dunes i de núvols de bon auguri. Moltes gràcies.

Mon ami sourit gentilment, avec indulgence :

«Tu vois bien… ce n’est pas un mouton,

c’est un bélier. Il a des cornes… »

ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY. Le Petit Prince, cap. 2

UNA VEGADA HI HAVIA... LA GEGANTA ELA

2012-01-06T09:00:00.001+01:00

Sessió de contacontes: La geganta Ela

Narradora: Lena Paüls

Fotògrafa: Montse Francisco

Directora d'actors: Anna Llebaria

Editora i muntadora del vídeo: Iolanda Salvadó

Il·lustradora: Núria Feijoó

Amb la participació dels infants:

Adrià C. M., Ainhoa de H. G., Estel de H. G.,

Genís C. M., Mariona R. F. i Alba B. L.

Conte basat en el llibre La geganta Ela

Barcelona: Edicions del Pirata, 2011.

LA GEGANTA ELA VISTA PER...

2012-01-05T00:01:00.000+01:00

Galeria d'imatges de la geganta Ela, fetes per infants després d'escoltar el conte La geganta Ela (Edicions del Pirata, 2011)

FUMADORS AL CARRER

2012-01-04T00:19:00.000+01:00

Plaça Jacint Reventós, Barcelona. Foto: © Paüls, 2011

Places i voreres colonitzades per les terrasses dels bars. Objectiu: aconseguir clientela fumadora. A la plaça Jacint Reventós, al barri de la Ribera de Barcelona, hi ha un bar de tapes que deixa mantes als clients que vulguin dinar o sopar a l'aire lliure. El migdia que vaig fer la foto era rúfol i el termòmetre marcava 7ºC , però tot i així hi havia alguna taula ocupada per fumadors. Als vespres no hi cap ningú més. Es veu que els fumadors no se'n poden estar, encara que s'arrisquin a pescar un refredat.

...assegut beatíficament, encén el caliquenyo.

Té fama d'ésser un home entès en aquesta classe

de tabacs i com a bon col·leccionista li agrada

d'imposar els seus principis. Pompeu Fabra tingué

un dia la debilitat d'acceptar-ne un, i el present es

repeteix cada vegada que es troben.

JOSEP PLA. Retrat de Joaquim Ruyra

L'HERBA CABRUNA

2012-01-03T07:36:00.003+01:00

Herba cabruna (Bituminaria bituminosa) © Montse Francisco, 2011

Avui n'he après el nom: herba cabruna, herba bruna, barba de cabra, herba fètida o trèvol pudent (Bituminaria bituminosa). És una planta silvestre molt abundant als trossos erms i a les vores dels camins del terme de Duesaigües. No m'he fixat mai en l'olor de betum que fa, precisament d'aquí procedeix el nom llatí [bituminaria], amb l'epítet redundant [bituminosa].
Aquesta planta silvestre preserva el sòl de l'erosió i de la pèrdua de matèria orgànica, fixa el nitrogen de l’atmosfera i millora la fertilitat de la terra. És fotosensibilitzant, per la qual cosa si la pell es taca del suc de la planta i s'exposa al sol pot sortir-ne cremada. Conté compostos d'interès farmacològic.
He trobat la informació passejant pel web «Menuda natura», de Manel Casanova, que és com un jardí documental, amb informació acurada i fiable, amb les plantes fotografiades en diferents etapes.

Llegiu l'article sobre la Bituminaria bituminosa
a la pàgina «Menuda Natura» (vegeu-ne enllaç permanent al marge)

LA VAMPIRA DEL RAVAL

2012-01-03T07:10:00.002+01:00

La vampira del Raval
Autor: Josep Arias Velasco
Música: Albert Guinovart
Direcció escènica: Jaume Villanueva
Teatre del Raval, Barcelona

A la representació de l'estrena del musical La vampira del Raval hi assisteixen familiars de Teresita Guitart Congost, l'última nena segrestada per Enriqueta Martí, l'anomenada Vampira del Raval. L'any 2012 es va posar fi a les activitats delictives d'aquesta veïna del carrer de Ponent, 29 (actual carrer Joaquín Costa) que va segrestar, traficar i assassinar criatures.
La biografia de la captaire i prostituta Enriqueta Martí, l'atmosfera dels baixos fons i l'ambient de les tavernes i cafès-concert de principi de segle s'han transformat en musical i s'ha estrenat al Teatre del Raval, ben a prop de l'escenari dels fets luctuosos. Amb música d'Albert Guinovart, un dels grans compositors contemporanis (Mar i Cel, Flor de nit, Nissaga de poder, El cor de la ciutat...), amb un repartiment de primera fila: Pep Cruz, Roser Batalla/ Mercè Martínez (la nit de l'estrena), Mingo Ràfols, Roger Pera, Jordi Coromina i la titellaire Valentina Raposo.
La vampira del Raval és un gran musical que respira autenticitat en aquest teatre. Auguro que se'n sentirà parlar molt.

Llegiu-ne una crítica més complet a Clip de Teatre»

CACTUS DE TRES CANTELLS

2012-01-02T12:01:00.000+01:00

Cactus de tres cantells (Aloe variegata),
al jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2011

Aquest imponent exemplar de cactus ens l'ha regalat l'Adrià C. M. i n'he volgut investigar el nom. Popularment se'l coneix com àloe tigre i àloe pit de perdiu, nom que fa referència a les marques blanques de les fulles carnoses. Segons el TERMCAT, aquesta planta és un cactus de tres cantells, nom que descriu les fulles triangulars. Pel nom científic (Aloe variegata) podrem trobar molta informació i fotografies espectaculars. És considerada una àloe miniatura perquè la planta adulta no sobrepassa els trenta centímetres d'alçària. Com la majoria dels cactus prefereix la calor i un ambient sec. Un cop la planta té tres anys, a la sortida d'hivern, fa una flor menuda de color rosa a ramells. Per tal que continuï així de bonica, caldrà tenir en compte que no tolera les gelades i s'adapta bé a l'interior ben il·luminat.

Vegeu: Noms de plantes VALLÈS i XIRAU, Joan (dir.)

Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)

VESC PER ENGANXAR LA SORT

2012-01-01T11:40:00.004+01:00

Pom de vesc (Viscum album)
Foto: © Paüls, 2011

L'Anna L. i la seva filla Alba ens han desitjat bona sort portant-nos unes branques de vesc (Viscum album). Les propietats màgiques d'aquesta planta sembla que vénen dels antics druides. Precisament, al còmic il·lustrat Astèrix, el Gal, René Goscinny recull aquesta tradició i fa que el druida prepari les pocions màgiques amb vesc.
N'he vist pel camí que puja al castell d'Escornalbou, des de Duesaigües, parasitant arbustos amb poc fullatge, formant una mena de tofa rodona penjada a les branques. Les baies blanquinoses translúcides (tòxiques) són molt apreciades pels ocells; contenen una substància enganxosa amb la qual s'elaborava una pega que es posava en paranys per caçar-los. Ara és una pràctica il·legal.

Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, no ens
sabíem avenir d'ésser posseïdors de tanta de riquesa i de tanta de vida.
—Renoi, hi ha un mascle de set llunes, mireu! —ens va dir en Xaneta
JOAQUIM RUYRA. La parada

Escolteu aquí la cançó
Que tinguem sort, de Lluís Llach:

EL PRIMER ANUNCI DE L'ANY

2011-12-31T00:00:00.018+01:00

El primer anunci a TV3 després de les campanades serà el de Cacaolat. S'adreça a un sector de públic jove, si fa no fa de l'edat dels intèrprets: l'actor Roger Coma i l'actriu Lena Solà. Els evoca la infància feliç (quan bevien Cacaolat, és clar). L'eslògan per aquest anunci de Cap d'any és "Un desig fet realitat" i posa el producte com a testimoni d'aquesta promesa de desig acomplert. Brindem-hi!

Llegiu la història de la marca Cacaolat

i les estratègies comunicatives a través del temps.

L'ALTRA ESCALA DEL SOMNI

2011-12-30T19:53:00.003+01:00


© Marc A. Pérez Oliván 40 x 30, acrílics i tintes sobre paper arches de 300 g.

L'escala imaginada és terrenal i no arriba al cel somiat de Jacob.
Arrenca de la terra eixuta i sorrenca del desert i va cap a la terra
conreada d'olivers de secà d'aquesta Mediterrània que just
apunta entre les feixes i el cel llampant. De res a no gaire.
Hi ha núvols de final d'estiu que acaronen cada oliver, però
no desprendran ni una gota. Són núvols pedra, i l'oliva haurà
de sortir-se'n per mitjans propis i s'anirà omplint a poc a poc
de l'or líquid d'aquesta terra somiada. Terra de saor,
on arrelem escales de pujada i baixada amb núvols
a punt de rebentar a tots els horitzó.

LENA PAÜLS

TXÈKHOV IN LOVE

2011-12-30T07:08:00.000+01:00

Txèkhov in Love

A partir de textos d' Anton P. Txèkhov

Traducció de Lluís Miquel Bennàssar

Direcció: Manel Dueso

Sala Muntaner, Barcelona

L'espectacle Txèkhov in Love ha resultat un bombó. Són tres peces curtes de Txèkhov, hàbilment entrellaçades, que parlen d'històries d'amor viscudes en diferents moments vitals. En clau de comèdia ens mostren com és de voluble la condició humana i són el germen del teatre amb què l'autor ha passat a formar part de la literatura universal. Al conferenciant d'Els danys del tabac, li interessa més el teatre que la ciència. D'amagat de la seva dona —amb qui està casat fa una trentena d'anys i ni recorda quants fills hi ha tingut—, representa les altres dues peces curtes: El prometatge i L'ós. Un joc de teatre, doncs, dins del teatre, amb els canvis de personatge fets davant del públic. Interpretacions brillants de Màrcia Cisteró, d'Armand Villén i, com sempre, de Manel Dueso, admirat actor, dramaturg i director.

La vida com una sargantana escuada s'enfila
pels penya-segats en un acte de supervivència.
Així l'ésser humà se'ns mostra vulnerable, ambiciós,
terrible i tendre a la vegada.
MANEL DUESO

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

CIRC D'HIVERN, 16 ANYS

2011-12-29T07:56:00.000+01:00

Maravillas. 16è Circ d'Hivern
Direcció Olivier Antoine.
Mercat de les Flors, Barcelona

L'Ateneu Popular9Barris enguany fa obres i no ha pogut acollir al seu escenari el Circ d'Hivern. Han portat l'edició número 16 al Mercat de les Flors. Setze anys fent circ de qualitat. Què ens hem perdut! Quants anys de teatre artesà per embolcallar els números arriscats, amb el discurs propi del circ popular que s'adreça a entretenir un públic exigent. La proposta de la companyia, que es presenta com a Família Bolondo, es basa en un guió paròdic d'una suposada companyia que se li ha cremat la carpa i ara, en un teatre tancat, els artistes de la família (àvia inclosa) executen els números de circ improvisats. En sobresurten les acrobàcies aèries, però el que ens queda com a inoblidables són els extraordinaris números còmics que resolen amb complicitat escènica ara un, ara l'atre.
El director Olivier Antoine, artista i professor de l'École Supérieur des Arts du Cirque du Bruxelles i de l'Institut National des Arts du Music Hall, ha aconseguit un equilibri entre gags i números clàssics per a tots els públics. Un espectacle transgressor, irònic, únic. Una meravella.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

REGALS I TEORIA DE L'EVOLUCIÓ (2)

2011-12-28T00:15:00.002+01:00

L'AVANTPASSAT COMÚ

Marialluïsa del jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2009

SELECCIÓ NATURAL

Estri per mesurar i filtrar infusions. Foto: © Paüls, 2011

Moltes gràcies, Montse.

REGALS I TEORIA DE L'EVOLUCIÓ (1)

2011-12-27T00:28:00.016+01:00

EDAT DE PEDRA

Foto: © Paüls, 2009

EDAT DEL TRENCADOR

Foto: © Paüls, 2011

Gràcies Montse, Jaume i Mariona.

SOLIDARITAT AMB HOSPITAL AMIC

2011-12-26T20:00:00.000+01:00

L'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona felicita les festes amb aquest vídeo, que han titulat Res ens atura, ballem pels nens. Animen tothom a compartir-lo perquè per cada visita, un parell d'empreses contribuiran amb 5 cèntims d'euro. Els diners que es recullin contribuiran a finançar el programa Hospital Amic (Pallapupas, músics, professors,...) del centre, per tal que l'estada dels infants a l'hospital sigui un bon record. Un altre cop la societat civil en moviment.

CANIGÓ

2011-12-26T12:11:00.005+01:00

Canigó

Autor: Jacint Verdaguer. Revisió del text: Llorenç Soldevila.

Direcció: Antonio Calvo.

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita

Abans de la representació de Canigó, per l'altaveu de la Sala Petita del Teatre Nacional informen que el públic podrà conversar amb l'autor, un cop acabada la sessió. No ens sorprendria...
Fa 125 anys que Verdaguer va escriure el poema èpic Canigó, un monument a la llengua i a la terra. Pocs actors i rapsodes, a més de Lluís Soler, el poden dir amb tota la versatilitat que demana i que arribi amb nitidesa al públic d'avui.
Lluís Soler diu un miler de versos dels 4.334 de què consta aquest poema romàntic, situat al segle XI. L'actor i el músic Eduard Iniesta se situen com dos espectador més a peu pla del fossar de la platea, envoltats de públic.
L’obra ressegueix els versos de Verdaguer que narren el naixement de la nació catalana a través de la història del jove Gentil, fill del comte Tallaferro, enamorat de la pastora Griselda. Poc després de ser armat cavaller pel seu oncle Guifré, és seduït per Flordeneu, la reina de les fades del Pirineu i abandona les seves obligacions militars.
Mossèn Cinto no s'ha presentat al col·loqui, però la màgia de les seves paraules dites per Soler han emocionat l'auditori. Com si l'autor hi fos tota l'estona.

Lo Canigó és una magnòlia immensa

que en un rebrot del Pirineu se bada;

per abelles té fades que la volten,

per papallons los cisnes i les àligues.

JACINT VERDAGUER. Canigó

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

NADALA

2011-12-25T00:26:00.003+01:00

Com una fulla,

molts matins de llum nova:

temps de penyora.

LENA PAÜLS

COLÒNIA FLOWER TAG, DE KENZO

2011-12-24T19:00:00.002+01:00

Ruibarbre, grosella negra, peònia, almesc... perfums que suggereixen tags, graffitis, art gràfic al carrer per expressar somnis. Ningú mana que ens creguem aquest missatge poètic. La publicitat no ens obliga a comprar l'aigua de colònia Flower Tag de Kerzo ni cap altre producte. En canvi, els polítics que manen venen productes inversemblants amb missatges increïbles i els hem de pagar vulgues o no.

Els poders públics han de tenir

com a objectiu la millora de la qualitat

de vida de totes les persones.

Estatut d'Autonomia de Catalunya, art 40.1

QUOSIMODO, EN DANSA

2011-12-23T00:08:00.009+01:00

Quasimodo el campaner
Basat en l'episodi de Nôtre Dame de Paris, de Victor Hugo.
Textos de Vicente Campanella
Direcció i coreografia: Isabel Millán
La Villarroel, Barcelona
Per a espectadors a partir 3 anys

La Villarroel també s'apunta al teatre familiar. Comença la temporada amb un espectacle de dansa: Quasimodo el campaner. La tragèdia de Quasimodo, el campaner de Nôtre Dame de finals del segle XV, un home geperut, representant del mite de la bèstia pura, i la bella gitana Esmeralda, entre els quals naixerà la complicitat en un entorn hostil. Tot es gira en contra dels protagonistes: l'ardiaca Frollo, l'obscur preceptor de Quasimodo, gelós per aconseguir l'exhuberant Esmeralda, o, sense pretendre-ho, l'enamorat capità dels arquers, Febus. La trama de Víctor Hugo, popularitzada per dibuixos animats, s'explica aquí —sense tant d'ensucrament— amb el llenguatge dels cossos, davant del fons d'un rosetó de la catedral parisenca. Un treball brillant que commou els espectadors de totes les edats.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

LA PLANTA DELS DINERS

2011-12-22T10:07:00.001+01:00

Planta dels diners (Plectranthus australis)
al jardí de llicorella. Foto: © Paüls, 2011

Vinc d'enterrar un euro al test de la planta dels diners (Plectranthus australis), amb la intenció que algun premi gros de la rifa de Nadal no passi de llarg.
De fet, l'exemplar que tenim plantat compleix el requisit per atreure el diner: no l'hem comprat. Ha crescut d'un esqueix que ens va regalar Montse G. de Duesaigües.
Però, no és per això que apreciem la planta dels diners, sinó per les fulles verdes i lluents, més que no pas per les flors, que no són gaire vistoses. Nosaltres no l'adobem mai, però creix amb vigorositat al jardí de llicorella, a mitja ombra. Ara les fulles comencen a canviar d'aspecte tot i que encara no hagi fet gaire fred. Espuntarem les tiges principals i la posarem a cobert perquè és molt sensible a les temperatures baixes. A la primavera tornarà a fer goig i, suposadament, cridarà el diner.

PS. No ha funcionat.

LA GEGANTA ELA, EL VIATGE

2011-12-21T11:40:00.001+01:00

"És el temps que has perdut amb la rosa,

allò que la fa important."

ANTOINE DE SAINT-EXUPÉRY. El Petit Príncep. Cap. 21

La geganta Ela és un conte que ha anat fent camí molt ben acompanyat des que el vaig escriure. Primer se'l va afillar Maria Grau, l'editora d'Edicions del Pirata, i en va fer la interpretació gràfica la il·lustradora Núria Feijoó.

Un cop el llibre al carrer, n'he rebut comentaris d'alguns lectors adults (Vegeu-ne l'enllaç al peu d'aquest post).
He explicat el conte a uns menuts els quals l'han il·lustrat i també n'han interpretat els personatges acompanyats d'un titella de la geganta de més de tres metres d'alçària (vegeu-ne foto); la fotògrafa Montse Francisco amb una paciència admirable l'ha enregistrat en vídeo (l'estrenarem per cap d'any), amb el suport de la directora de teatre Anna Llebaria, que ha dirigit uns actors i unes actrius que no ens sabíem els papers; i n'ha fet l'edició i un muntatge acurat la dissenyadora gràfica Iolanda Salvadó. Privilegis de l'amistat.

Per saber-ne més:

Llegiu-ne totes les CRÍTIQUES I RESSENYES

I els posts:

LA GEGANTA ELA
L'ELA (poema al blog «Punt i a cap»)

LA GEGANTA ELA DE LA NÚRIA FEIJOÓ
LA GEGANTA ELA, REGAL DE NADAL
UNA FACTURA MÉS? (al blog «Ca la Gallineta»)
ACABO DE LLEGIR UN LLIBRE PRECIÓS (al blog de Rodolfo del Hoyo)

MAG LARI: SPLENDA

2011-12-19T17:25:00.000+01:00

Splenda

Creació de Mag Lari i Miquel Setó

Direcció: Mag Lari i Àngel Llàcer

Teatre Tívoli, Barcelona

El mag Lari ha fet el salt a les màquines de grans dimensions. Ja es veia venir en els anteriors espectacles. L'espectacle de màgia Splenda que acaba de presentar al Tívoli és una superproducció artesana que es mou a ritme de les cançons de Michael Jackson. El mag Lari fa trapelleries jugant amb els espectadors, petites accions humorístiques que són una maniobra de distracció mentre s'acaben de coure darrere la cortina els efectes d'il·lusionisme d'aquells que ens deixen sense alè, ballant-nos pel cap una pregunta: ¿com ho ha fet?

Ens agrada la calidesa natural d'aquest mag, ens agrada la relació que estableix amb els acompanyants (excel·lents ballarins, bons assistents) a escena, ens agrada l'estètica del vestuari i l'escenografia, la il·luminació de conte de les mil i una nits. Per sort, el mag Lari no ens ha escollit per "tallar-nos per la meitat", però, tot i així cada vegada que baixava a platea, teníem el cor en un puny. Splenda, esplendorós espectacle. Esplèndid mag Lari: ¿com ho fas?

Així és que si voleu marxar d'hora

a casa, depèn de vosaltres,

no em rigueu les gràcies...

MAG LARI

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ELS CAVALLETS MÀGICS

2011-12-18T00:17:00.064+01:00

Els cavallets màgics
Il·lustracions: Susanna Ronchi. Text: Tango Books
Enginyeria de paper: Manth
Estrella Polar-Grup 62. Lluna de Paper. Barcelona, 2010
Per a lectors a partir de 3 anys

Tinc desplegat en cercle sobre la taula el diorama Els cavallets màgics, una fantàstica escenografia menuda on la Blancaneu, Pinotxo, la Ventafocs, els set nanets, la Caputxeta vermella i altres personatges dels contes clàssics poden fer una pausa en el camí i enfilar-se sobre els animals de l'atracció: el lleó, el cavall, l'elefant, l'ós, el camell. La capsa no conté cap trama escrita i els menuts o els adults que els acompanyin hauran d'explicar la història d'aquests personatges o inventar-los-en una altra. Després de rodar i rodar hi haurà gelats i cotons de sucre per a tots.

¡AY, CARMELA!

2011-12-17T08:37:00.010+01:00

¡Ay, Carmela!
Autor: José Sanchis Sinisterra. Direcció: Víctor Álvaro.
Almeria Teatre, Barcelona

El dramaturg José Sanchis Sinisterra va situar l'acció de l'obra ¡Ay, Carmela!, en un vell teatre de Belchite el 1938. En realitat el 1937 el poble ja havia estat fet runes per la pressió tant del bàndol republicà com del bàndol feixista.
¡Ay, Carmela! és un text magnífic que hem vist en versió cinematogràfica, dirigida per Carlos Saura (1990), l'hem vista al teatre diverses vegades. I sempre m'impressionen aquests dos artistes (Paulino i Carmela) per la seva relació de parella i per la seva situació de perdedors. En aquesta nova versió dirigida per Víctor Álvaro a l'Almeria Teatre, Frank Capdet fa un Paulino que posa èmfasi en la por per sobreviure que l'agenolla davant el nou règim. Savina Figueras, broda una Carmela descarada, digna, inconscient del perill que corre. Víctor Álvaro enfoca el seny i la rauxa que representa cadascun dels personatges. La rauxa que mata Carmela, el seny que destrueix com a persona Paulino. No hi ha terme mitjà. Els vencedors franquistes eliminen físicament o psicològica els vençuts. Una actualització de la memòria col·lectiva.

Llegiu-ne una crítica més completa a Clip de Teatre»

LA VERITABLE HISTÒRIA DE PINOTXO

2011-12-16T07:27:00.000+01:00

La veritable història de Pinotxo

Il Circo Italiano, Germans Rossi. Direcció: Sami Devis Rossi

Plaça Toros Monumental, Barcelona

Per a espectadors a partir 3 anys

Il Circo Italiano dels Germans Rossi celebra el 50è aniversari. Presenten a la Plaça de Toros de Barcelona La veritable història de Pinotxo, que té com a fil conductor la història del ninot de fusta i Gepetto, el seu creador.
Un espectacle impecable en les actuacions de pista, amb números clàssics amb un toc de singularitat que té com a protagonista la nissaga dels Rossi, en especial, els adolescents i la canalla (la més petita de cinc anys) i els professionals de les diferents disciplines: acròbata sobre cingles, equilibrista, trapezista, acròbata aèria, malabarista, funàmbul, antipodista, contorsionista, equilibri en bicicleta... Les coreografies i els números són vistosos i molt ben executats, caldria, no obstant, acoblar una mica més les seqüències de la història de Pinotxo al conjunt de l'espectacle.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

EL CRIM DE LORD ARTHUR SAVILE

2011-12-15T07:10:00.008+01:00

El crim de Lord Arthur Savile
Autor: Oscar Wilde - Versió: EGOS teatre
Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañà i Toni Sans
Direcció: Joan M. Segura i Bernadas
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Gran

Vam conèixer la companyia Egos Teatre en Ruddigore o la nissaga maleïda, un musical inoblidable al Versus Teatre. Després n'hem vist altres obres, totes amb el segell artesà d'aquesta companyia nascuda el 2005. El gènere que toquen ara al Teatre Nacional és Oscar Wilde. Han fet una versió en musical d'El crim de Lord Arhur Savile, amb pinzellades de referents d'altres obres de l'autor. Una opereta, amb músics en directe que interactuen amb els intèrprets actors.
El quiromàntic Gran Septimus llegeix el futur a Lord Arthur Savile, que és a punt de casar-se. Li prediu que matarà algú de la família. Lord Arthur, per no posar en perill la vida de la seva estimada, s'afanya a complir amb el fat abans de casar-se i intenta assassinar algú de la família.
Un cop passat el plantejament un pèl allargassat, quan l'obra enganxa el ritme desitjat, el públic ens lliurem a la màgia de les escenes i aplaudim l'excel·lència de la proposta tant pel guió, com per les interpretacions, l'escenografia, el vestuari i, en fi, pels acabats de qualitat.

L'única cosa que s'aconsegueix dient la veritat
és que t'enxampin.

EL GRAN SEPTIMUS

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ESPANYA ENS ROBA

2011-12-14T10:07:00.002+01:00

Senyors i senyores diputats:
Espanya ens roba.

Ja ho poden dir.

(Només faltaria...)

Ve de ponent com sempre aquest mal vent,
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls ben oberts.
MIQUEL MARTÍ I POL

225 ANYS DE LA FIRA DE SANTA LLÚCIA

2011-12-13T09:12:00.019+01:00

La Fira de Santa Llúcia de Barcelona celebra el 225è aniversari. Enguany els firaires també han escampat l'olor del bosc davant de la catedral. És, però, una olor enxubada i trista, l'olor de la mort: de la resina dels avets escapçats, dels pans de la molsa escatada a la terra, de les branques d'eucaliptus tallades, del galzeran i del grèvol florit del sotabosc. Després de Reis, les brigades de Parcs i Jardins recolliran una petita part d'aquests vegetals ja secs i, un cop trinxats, retornaran a la terra com a adob. No tinc clar que valgui la pena fer créixer arbres i plantes per destinar-los a una decoració efímera.
Les establies artesanals són un altre element important a la Fira de Santa Llúcia barcelonina i també les barraques de figuretes que se situen a les escales de la catedral. N'hi ha de totes qualitats: obres d'art de fang, de mig metre, amb pintura de qualitat, fins a les miniatures de plàstic. Em sembla que tant de les unes com de les altres els paradistes en fan una venda residual si ens fixem en la cara de fastiguejats per la riuada de gent que toca les peces i no les compra. Segurament, cada vegada més, els ciutadans ja no esperem a comprar a la Fira el pastor, la bugadera o el pont que ens falta al pessebre. Els comprem als establiments regentats per xinesos o als supermercats. Ara em sembla que els ciutadans només anem a la fira a olorar el bosc (i a comprar el caganer del personatge mediàtic més cèlebre.)

Llegiu en aquest mateix blog els posts:

FIRES DE SANTA LLÚCIA

CAGANERS DE COL·LECCIÓ

TEATRE A LES FOSQUES

2011-12-12T08:02:00.002+01:00

El apagón

Autor: Peter Shaffer

Adaptació: Joseph O'Curneen i Luis Colomina

Direcció: Illana (Joseph O'Curneen)
Teatre Condal, de Barcelona

Quan els llums de l'escenari del Teatre Condal estan apagats, els actors hi veuen, però el públic només els sentim. I, quan els llums estan encesos, som els espectadors que veiem els personatges que es mouen a les palpentes. Obra que s'hi representa: El apagón.
Tot arrenca d'un escultor jove (interpretat per Gabino Diego) que espera la visita d'un col·leccionista adinerat que el pot catapultar a la fama. El noi vol aparentar el que no és i, aprofitant que el seu veí antiquari és de viatge, li "manlleva" mobles i peces d'art esquisides. I... se'n va la llum! I arriba qui no esperava. Un vodevil amb tot de situacions i gags sorprenents, resolts amb eficàcia. Esclat de rialles.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

TORRÓ D'AGRAMUNT

2011-12-11T13:07:00.001+01:00

Elaboració del torró d'Agramunt tradicional

La recepta del torró d'Agramunt es troba documentada el 1741: ametlles, avellanes, mel, sucre, pa d'angel.

De fet, l’activitat torronaire a la vila ja era molt important un segle abans d'aquesta data.
Una de les empreses torronaires d'Agramunt és Torrons Vicens, que manté la tradició artesana des del 1775. Darrerament la firma ha expandit la venda per internet i en botigues exclusives a Barcelona, a Sitges, a Lleida, a la Jonquera... una quinzena, totes dissenyades perquè la clientela triï al seu aire tot tipus de torrons dels prestatges, sense necessitat de fer cua als taulells. Una concepció nova de vendre aquest producte selecte i popular alhora.

Vinga agafar sucre blanc
i avellana, i mel, i amb manya,
que en té per tot lo que fa,
no hi ha a Agramunt qui la guanyi
per fer torrons de Nadal
FREDERIC SOLER. La Dida (1872)

EL CALENDARI BANDARRA

2011-12-09T14:00:00.000+01:00

Un grup de castellers de la colla del Poble-sec s'han posat les piles per finançar l'entitat en aquest temps de crisi. Els de les camises blau cel s'han fotografiat despullats per un calendari. I el venen, és clar. ¿És un recurs com un altre? És original, si més no. L'anomenen Calendari bandarra i se n'han imprès 2.000 exemplars.
¿Per què té tant de ressò? Doncs, perquè l'autor de les fotografies és Conrad Son, director de cinema, poblesequenc d'adopció, especialista en porno. I també de Raul Lora i Andreu Revilla. A més l'ha dissenyat i n'ha fet la promoció un equip professional.

S'han recreat en pintures sobre els cossos dels castellers les tres xemeneies del barri (vegeu-ne foto) i altres elements tradicionals com la llegenda de Sant Jordi. Remarco que, encara que s'hagi venut com a calendari eròtic, no hi ha cap acció eròtica a banda del fet mateix que un grup de persones corrents i sanes estiguin juntes despullades fent una activitat que, habitualmet, fan amb una indumentària específica. I, tot i així, el calendari resulta d'una força que no té el calendari que Pirelli amb les ossudes top models actuals, que he consultat per fer aquest post.
Les fotografies del calendari dels castellers del Poble-sec tenen un tractament delicat, poètic fins i tot. Segurament que sense la voluntat poètica la majoria no hauria acceptat el repte ni tan sols per divertir-se l'estona que va durar la sessió. Passat el temps de la subvencionitis, la societat civil es mobilitza. El Calendari bandarra és una iniciativa que es mereix que surti bé.

Punts de venda i altres informacions

a la web del Calendari bandarra

IAIOS, AL GOYA

2011-12-08T07:39:00.022+01:00

Iaios
Autor: Joan Carles Simó. Versió: Pau Pons.
Direcció: Pau Pons i Joan Miquel Reig.
Teatre Goya, Barcelona
Per a espectadors a partir de 3 anys

Els espectacles familiars proliferen als teatres barcelonins. Ara és l'escenari del Teatre Goya que n'acull un per primer cop: Iaios. Els espectadors entren de seguida en el joc simbòlic dels dos infants que busquen una pilota a les golfes polsoses. De fet, se'n fan còmplices. Els dos protagonistes han pujat d'amagat de l'àvia en aquest espai on la família guarda uns baguls plens de records. Amb els estris i la roba que hi troben el més grandet explica al menut la història d'amor dels avis. L'espectacle Iaios és un exercici imaginatiu per transmetre la memòria històrica tant familiar com col·lectiva.
El Teatre Goya ha començat amb molt bon peu aquesta nova programació per a infants, de moment, Iaios en cartellera fins al 8 de gener.

—Tete, que el iaio també va ser xiquet?

—I tant! Abans tots els iaios eren xiquets,

però es van fer grans massa de pressa.

JOAN CARLES SIMÓ. Iaios

Llegiu-ne una crítica més completa a «clip de Teatre»

RETROSPECTIVA FABIÀ PUIGSERVER

2011-12-07T08:24:00.000+01:00

L'Institut del Teatre presenta l’exposició Fabià Puigserver, teatre d’art en llibertat, una retrospectiva dedicada a l’escenògraf, figurinista, actor i director escènic, coincidint amb el 20è aniversari de la seva mort i el 35è aniversari de la fundació del Teatre Lliure.
La mostra recull fotografies privades i dels principals espectacles en què va participar, a més d'esbossos d'escenografies, diorames, i vestuari original. S'hi pot veure un audiovisual amb referències als inicis del Lliure de Gràcia. El material exposat forma part de l’arxiu personal de Fabià Puigserver (1938-1991) que la Fundació Teatre Lliure va cedir en dipòsit al Museu d'Arts Escèniques el 2003.

Es marciran les flors, però a despit
de l’hivern, romandrà el seu esperit
W. SHAKESPEARE. Sonet V

PASTÍS EN CONSERVA

2011-12-06T18:51:00.006+01:00

Pastís de xocolata en conserva. Foto: © Paüls, 2011

Un pastís en conserva!, aquesta sí que és nova. Ha estat un obsequi que hem rebut del Pere R. i la Sara M., pares de la Martina que a finals de novembre va fer un any. El pot de vidre conté (contenia) un pastís de xocolata Alain Ducasse, una recepta que han tret de La cuina vermella. Energia concentrada.

És el remei que ara es prescriu

per a tota natura decandida.

LA FONTAINE. Faules, Llibre vuitè, V

PETIT PLAER: SERRAT I NOA

2011-12-06T12:13:00.007+01:00

Un petit plaer per compartir: tornar a escoltar

Es caprichoso el azar, (Serrat simfónico, 2003), ara
amb les veus de Noa i Joan Manuel Serrat, l'autor.

WORLD PRESS FOTO, "VEURE PER CREURE"

2011-12-05T07:34:00.000+01:00

Bibi Aisha, afganesa de 18 anys,

fotografiada per © Jodi Bieber

1r Premi Word Press Photo 2011

Per setè any consecutiu es poden veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona les imatges premiades amb els guardons atorgats per la fundació neerlandesa World Press Photo. Són les millors imatges periodístiques de l'any, per a les quals han competit 5.691 professionals, de 125 països diferents.
La fotografia guanyadora d'enguany és la de la sud-africana Jodi Bieber (Institute for Artist Management, Goodman Gallery per a «Time») que retrata l'afganesa Bibi Aisha, de 18 anys. Bibi Aisha va ser mutilada (li van tallar les orelles i el nas) com a càstig per escapar-se de la casa del marit on era agredida per ell i la família política. La fotògrafa ha recollit el gest de dignitat d'aquesta noia desfigurada. Una exposició imprescindible. Oberta fins al 18 de desembre.

Sense les nostres fotografies, no hi ha proves.

Les fotografies són la nostra memòria col·lectiva del món.

DAVID BURNET, president del jurat 2011

LA TEMPESTAT, EN RUS

2011-12-04T00:48:00.000+01:00


*La tempestat* Autor: William Shakespeare. Traducció al rus: Mikhaïl Donskoi Direcció: Declan Donellan. Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona

He anat armada amb ulleres per llegir els sobretitulats catalans de La tempestat shakespeariana en rus, al Teatre Lliure. No ha calgut fer-les servir. Allò important que es debatia —rient, rient— era damunt l'escenari pelat, amb el gest i les accions dels intèrprets russos. De tant en tant, de cua d'ull, una mirada al text per recordar que allà, en aquella illa deserta hi havia Pròsper, el duc de Milà i Miranda, la seva filla; Ariel, l'esperit de l'aire; el germà usurpador i la màfia que l'envolta; el beverri Trínculo, i l'indígena colonitzat Caliban, que ja hi era quan van arribar els poderosos que li van prendre les terres i el van fer esclau. La trama d'aquesta obra de Shakespeare estrenada el 1611, ara, al Teatre Lliure amb tota plenitud i vigència. Esgarrifances.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ESTOL DE GRUES (GRUS GRUS)

2011-12-03T07:45:00.002+01:00

Estol de grues. Duesaigües, 11-XI-2011. Foto: © Lena Paüls

Un estol de grues comunes (Grus grus) van passat en migració per sobre el poble de Duesaigües, al Baix Camp. Les grues volaven altes, en direcció sud, cap al Castell d'Escornalbou i feien molt de renou (era l'11 de novembre, passades les dues el migdia, amb el cel amenaçant de pluja.)

Ho sé ara, que eren grues, després que me n'hagi informat l'ornitòleg Màrius Domingo. El que no em podia imaginar és que fossin uns ocells tan grossos (1,2 m de llargària). Sembla que passen per Catalunya, però no hi paren, tot i que alguns exemplars hi hivernen. Procedeixen de les àrees de cria al nord d'Europa i s'ajunten a la Península ibèrica per hivernar. Sobretot a Extremadura. És molt coneguda la gran concentració de milers d'exemplars que es produeix a Gallocanta.
Les grues tenen potes llargues, coll llarg i estret, bec curt. Tenen el plomatge gris cendrós, amb una falsa cua formada per les plomes de les ales. S'alimenten de llavors, bulbs, invertebrats i petits vertebrats. Descansen prop de pantans i en zones entollades. No tenen depredadors específics. És una au gregària durant l'emigració i sovint es veuen grups familiars aïllats que mantenen un contacte visual i sonor amb altres famílies.

Llegiu el post GRUA, de Màrius Domingo de Pedro
al blog «Ocells al Camp i la Conca de Barberà»

LA GEGANTA ELA, REGAL DE NADAL

2011-12-02T09:05:00.000+01:00

La geganta Ela, llibres i punts de llibre

Enguany he rebut a l'avançada el meu regal de Nadal: La geganta Ela. És el primer llibre que publico sense que hagi estat guardonat per un premi. És un risc, doncs, que ha volgut córrer l'editora Maria Grau, d'Edicions del Pirata. La Maria té una llarga trajectòria en edició de literatura infantil i ha tractat amb molta cura aquest conte. També ha estat la Maria qui ha escollit la il·l·lustradora: Núria Feijoó, —un altre encert.
Tinc moltes ganes que es llegeixi aquest conte i que es difongui entre els infants el missatge d'aquest món ideal, on persones molt diferents conviuen en pau. Per posar el llistó alt de les aspiracions, que no quedi curta.
Si no hi ha res que ho impedeixi, per a mi, aquest Nadal serà el de La geganta Ela. Espero que també sigui un regal per a molts lectors.

Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la:

La Geganta Ela. Fitxa d'Edicions del Pirata, 2011

Més informació:

http://pontdenseula.blogspot.com/2011/11/la-geganta-ela.html
http://puntiacap.blogspot.com/2011/11/la-geganta-ela.html
http://mariusdomingo.blogspot.com/2011/11/una-factura-mes.html

XAMPINYONS AL JARDÍ DE LLICORELLA

2011-11-30T07:55:00.021+01:00

Xampinyons. Gènere Agaricus. © Paüls, 2011

Un cop més la xarxa m'ha permès connectar amb la voluntat didàctica d'un especialista. Aquest cop he rebut informació amatent d'un micòleg: Narcís Macau. (Vegeu-ne en aquest enllaç el seu blog Empordà - Natura i Patrimoni).
Els bolets que surten a grupets al jardí de llicorella són de dos tipus: uns de tòxics (llegiu-ne el post Bolets d'oliu en aquest blog) i uns altres que, segons diu, "podrien" ser comestibles. Els xampinyons dels quals li he demanat informació fan una olor anissada, quan s'arrenquen. Enguany han sortit arrecerats al peu d'una gerra de fang entre les heures. Si fessin olor de tinta o de fenol a la base del peu serien verinosos, avisa.
En veure les fotos, diu que "el primer (foto superior) amb les làmines negres és un xampinyó, un bolet que pertany al gènere Agaricus. La negror de les làmines és produïda per la maduració de les espores. Si et fixes amb els següents (que també ho són) encara tenen les làmines rosades; això és perquè encara són immadurs."
A la conversa ha sortit el tema del programa "Caçadors de bolets", de TV3. Anar al bosc a omplir el cistell té en aquest programa un tractament de joc, d'aventura infantil. Des del primer dia me l'he mirat amb prevenció i sovint pensant en la irresponsabilitat i lleugeresa amb que parlaven de les espècies que trobaven. Sembla que els productors no s'adonin que tenen entre mans un assumpte de risc. No han promogut cap mena de divulgació seriosa amb els 6 o 7 anys que porten en pantalla. I, vet aquí que Narcís Macau, un entès en la matèria, n'opina si fa no fa.

Aquests dies es força penós l'espectacle d'intoxicacions i reaccions desproporcionades on és evident la ignorància sobre la funció dels

fongs a la Natura, (vital) i on es prefereix eliminar el "problema"

en lloc de pendre conciència que els bolets, igual que els arbres

i plantes (molts tòxics) formen part del nostre entorn i potser

el que cal és un millor coneixement del medi.

NARCÍS MACAU
Membre de l'Associació Catalana de Micologia

ALADDÍ

2011-11-29T11:58:00.037+01:00


*Aladdí* Versió: Marc Miramunt i Aitor Rodero. Direcció: Marc Miramunt. Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona. Per a espectadors a partir 5 anys.

La sala del Sant Andreu Teatre és plena de gom a gom. Pares i mares amb infants de sis o set anys, que són els que aprofitaran més aquesta posada en escena d'Aladdí. Els d'aquesta edat en avall, minoritaris, dimiteixen després del primer quart d'hora.

És un musical, però la interpretació de les cançons no són el plat fort de la companyia. En canvi, ballen bé i interpreten els personatges amb gràcia. La versió enfoca la relació romàntica entre Aladí i la filla del sultà. S'emporta la palma el geni que fa jocs de màgia i es manifesta cansat d'avorrir-se durant tants anys dins la llàntia meravellosa.
Remarco la lectura contemporània del conte en aquesta versió: enfoca les diferents classes socials que l'amor venç, fa reflexionar sobre els matrimonis concertats, mostra el valor de l'esforç i de la honestedat, posa èmfasi en el valor de la llibertat, també per al geni de la llàntia.
El públic menut n'ha sortit entusiasmat. El petó dels enamorats ha estat ovacionat dempeus.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

L'ESPERA

2011-11-28T07:57:00.039+01:00

L'espera
Autor: Remo Binosi. Traducció: Carles Fernàndez Giua
Adaptació i direcció: Juan Carlos Martel Bayod
Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona
Foto: © Ros Ribas

Estrenada al Teatre Bartrina de Reus, L'espera arriba ara a la cartellera barcelonina. L’obra relata com neix la complicitat entre dues dones joves de diferent classe social, a la Venècia del segle XVIII. La comtesseta Cornèlia està embarassada i la treuen de la circulació durant l'espera perquè el matrimoni concertat amb un noble no se'n vagi en orri. Odia aquesta maternitat no desitjada. Tenen cura d'ella en una cambra tancada la seva dida i una serventa que també està embarassada. Però, la missió d'aquesta dona de camp, franca i sàvia, és la pròpia d'un botxí. Les interpretacions vibrants de Marta Marco i Clara Segura broden l'evolució de la relació de les dues protagonistes que va des del rebuig a la tendresa, sempre sota la mirada condescendent i amargada del personatge de la dida, a càrrec d'Isabel Rocatti.
El conjunt d'aquest treball té l'atmosfera i el perfum dels millors moments del LLiure de Gràcia.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

L'ILLA DEL TRESOR, EN MUSICAL

2011-11-27T10:32:00.001+01:00

L'illa del tresor

Guió i adaptació: Albert Pueyo i Oriol Úbeda

Música, lletres i direcció musical: Ferran González.

Direcció escènica: Oriol Úbeda.

Jove Teatre Regina, Barcelona

Per a espectadors a partir de 4 anys.

Anem amb expectació a veure de quina manera la companyia Magatzem d'Ars ha resolt l'adaptació escènica i musical del clàssic universal, L'Illa del Tresor de R. L. Stevenson. Sembla que en tenir tot el material entre mans, els adaptadors han decidit enfocar la relació entre el jove Jim Hawkins i el pirata Long John Silver. No se'n surten gaire airosos. De fet, els espectadors menuts el que entenen és que hi ha un mapa d'un tresor que és cobejat per uns i pels altres. Ara bé, tampoc no aclareixen del tot qui és qui. Ho dic perquè un espectador veí, d'uns sis anys, ha preguntat al seu pare qui era el dolent.
No crec, d'altra banda, que aquesta adaptació teatral hagi creat el cuquet per posar-se a llegir la fantàstica novel·la d'aventures original. I, si els infants que han vist aquesta obra al Regina, s'hi posen, els vindrà ben de nou que John Silver porti un ull tapat, una cama de fusta i un lloro anomenat capità Flint. La veritat és que els que l'hem llegit ens costa reconèixer els personatges que surten a escena.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ESPONJA VEGETAL

2011-11-26T10:04:00.001+01:00

Tinc llavors de carabassera d'esponja (Luffa aegyptiaca.) Les ha aconseguit la duesaigüenca Montse Francisco i les plantarem cap allà al febrer, ella als horts familiars i al Terreny d'acampada Puigmarí i jo al jardí de llicorella. Si creixen i fruiten, difondrem aquesta petita joia de la natura.

Propietats de l'esponja vegetal:
La carbassa d'esponja s'usa en teràpies naturals com a exfoliant i per a un bany tonificant. Les propietats, tant per l'absorció de líquids com per l'aparença, són similars a l'esponja marina, però amb una textura una mica més astringent. Fregar la pell amb aquesta esponja vegetal afavoreix la circulació sanguínia i, a més, n'elimina les cèl·lules mortes de la superfície.

Assecat del fruit i preparació:

Esponja vegetal a punt de fer servir

El fruit madur de la carabassera d'esponja té unes fibres interiors que es tornen dures. Es deixa assecar, es treu la pel i s'escalda amb lleixiu la part fibrosa. El resultat és una esponja vegetal de color blanc cru de llarga durada, que s'estova amb l'aigua i el sabó.

Conreu:
Els meus avis conreaven carbasseres d'esponja o de fregalls. A casa sempre n'he vist fruits en forma de cogombre i la meva mare no fa gaires anys encara en feia servir per rentar els plats. Segons m'informa la meva mare —i l'article de la wiquipèdia— la carabassera d'esponja és una planta enfiladissa que necessita bon sol i no gaire aigua. ¿Li podem oferir gran cosa més?

El FUNERAL ZÍNGAR

2011-11-25T13:19:00.002+01:00

Oua umplute. El funeral
Creació de la companyia Teatro Che y Moche
Direcció: Joaquín Murillo
Sala Muntaner, Barcelona

Un funeral zíngar a la memòria de l'avi dels quatre intèrprets. Així es presenta Oua umplute. El funeral, una festa de música i falta d'entesa entre els músics. Quan ens informen que fa quinze anys que l'avi és mort, ja hauríem de témer alguna cosa, però ens deixem ensarronar a gust.
L'ambientació i la manera com interactuen els intèrprets amb el públic m'ha recordat l'envelat La Baraque Cantine Musicale (2006) espectacle-sopar, a la plaça Margarida Xirgu, davant del Lliure. De tota manera, Oua umplute. El funeral és una creació singular, originalíssima d'aquests quatre cosins de l'est. D'acord, potser no són cosins ni són zíngars, però, ¿qui nega que siguin de l'est?

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

LA CIUTAT, A LA BECKETT

2011-11-24T08:05:00.028+01:00

La ciutat
Autor: Martin Crimp. Traducció: Víctor Muñoz

Direcció: Víctor Muñoz Calafell
Sala Beckett, Barcelona

La ciutat respira fora de la casa i del jardí d'aquesta parella (interpretats per dos dels grans de l'escena contemporània: Sílvia Bel i Joan Carreras) que tenen dos fills petits. Tot sembla estar en ordre. Però recorre els dos personatges una fredor de misteri: quan parlen no s'escolten. L'home parla d'una altra dona, la dona explica que ha conegut un escriptor, sembla que no hi donen cap trascendència, però intuïm que el desgavell s'està congriant. Els visita una veïna (enigmàtica presència de Míriam Iscla) que es queixa del soroll que fan la canalla, però ho dius amb frases incoherents. Ens descol·loca.
Després d'un fosc llarg, tot ha canviat. El malestar és patent. L'home s'ha quedat a l'atur i la dona, neguitosa per la presència ociosa de l'home, intenta escriure una novel·la. La filla (Diana Gómez, versemblant en el paper de preadolescent) recita amb aire morbós frases inconnexes i després s'asseu al piano i repeteix un cop i un altre unes notes. ¿Els personatges han estat fruit de l'intent de l'escriptora novella de donar-los cosa i ànima? La ciutat és una obra delicada i profunda que s'adreça a la instel·ligència dels espectadors. Una obra que ens eleva uns quants pams de terra.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

BOLETS D'OLIU

2011-11-23T07:21:00.004+01:00

Noms populars d'aquest fong: bolet d'oliu, gírgola d'olivera, matadona (Omphalotus olearius)

Aquests bolets tan verinosos com espectaculars que surten cada tardor al nostre jardí de llicorella es poden confondre amb els rossinyols. Són Omphalotus olearius, fongs paràsits que viuen sobre les soques mortes, coneguts per diversos noms populars: bolets d'oliu, gírgoles d'olivera, bolets d'olivera o bolets matadona. Tenen el barret mat i llis de color tirant a teula marronosa que grogueja en anar madurant, la polpa seca de color ataronjat, el peu de color safrà, igual com les làmines que sembla que són lleugerament bioluminiscents a les fosques. Ha passat una altra tardor sense poder comprovar-ne aquesta característica.

Llegiu en aquest mateix blog el post ROVELLONS, NOMÉS

LA GEGANTA ELA DE LA NÚRIA FEIJOÓ

2011-11-22T23:41:00.000+01:00

El primer que em pregunten la canalla quan tenen a les mans el llibre de La geganta Ela és si els dibuixos els he fet jo. Em sap greu haver-los de dir la veritat. "Els ha fet una il·lustradora que es va llegir el conte ben llegit i després va fer els dibuixos. La il·lustradora es diu Núria Feijoó." Perdo punts, quan els ho dic. I és que m'adono que els agrada la imatge de la geganta. Els agrada la geganta enrabiada de la portada, amenaçant de llençar un pi al cap d'algú; els agrada imaginar-se tremolant si la vegessin menjar-se un llamp; els agrada imaginar-se enfilats sobre les espatlles de l'Ela fent-li trenes...

No sabem com seria l'Ela si l'editora Maria Grau d'Edicions del Pirata hagués escollit un altre professional per fer-ne la il·lustració. Ara tenim la interpretació d'una geganta llunàtica, creïble, contemporània. Un ésser a qui la Núria capta en instants quotidiants des del punt de vista contrapicat per reforçar-ne la grandària i la solitud. Una protagonista que fins que no descobreix els seus secrets és de tracte impossible i, després, es va transformant en un ésser dolç que es deixa estimar mentre aprèn a obrir-se als altres. Unes làmines ben seqüenciades que fan l'ullet als lectors sensibles de totes les edats.
Sí, em sap greu haver de dir la veritat: la imatge gràfica de la geganta Ela és de la Núria Feijoó i no me la puc imaginar de cap altra manera.

Sopes de farigola

i dents plantades.

Trenes i amor d'estrena.

LENA PAÜLS. L'Ela

GREASE, A LA CÚPULA

2011-11-22T00:55:00.090+01:00

Grease, pel·lícula de 1978. Duet John Travolta, Olivia Newton-John

Grease, el musical

Original de Jim Jacobs i Warren Case

Direcció i coreografia: Coco Comín. Direcció musical: Manu Guix

Cúpula «Las Arenas», Barcelona

Pugem a la nova cúpula de «Las Arenas» on veurem l'espectacle Grease, el musical. Abans d'entrar-hi, però, l'espectacle es pot veure des de la terrassa, de cara a Montjuïc: el Museu d'Art de Catalunya i les quatre columnes de Puig i Cadafalch il·luminats.
La cúpula ha estat adequada amb grades i seients per a aquest musical mític. Rep el públic un locutor radiofònic que presenta des d'un proscènic els discos de l'època primera del Rock & Roll. I comença l'espectacle amb l'energia dels intèrprets joves (però no tant com demana l'obra). És la mateixa producció que ja vam veure fa cinc anys al Teatre Victòria. Tots canten bé, la coreografia emmirallada amb la pel·lícula del 1978, tant els ballarins com els actors i cantants la ballen amb molta força. Les interpretacions discorren amb espectacular fluïdesa, però per poc que em distregui, tot i veient aquests artistes en directe, la imaginació em porta a la imatge del Travolta remolí, electritzant. Únic. Però... el contingut no pot ser més cursi. I, pel que fa a l'estètica, ¿no es podria trobar alguna cantant a qui se li pugui estufar, crespar, o com es digui, el cabell natural?
D'ara fins al gener—cal mirar la cartellera—, es programaran algunes representacions en català, amb la incorporació de Diana Roig en el paper de Sandy, perruca inclosa, ai.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ENXANETA

2011-11-21T08:00:00.003+01:00

Tràiler de la pel·lícula documental Enxaneta,

Direcció: Paulí Subirà

Per mostrar al món el que som capaços de fer amb "força, equilibri, valor i seny" (Josep Anselm Clavé, Els xiquets de Valls), s'acaba d'estrenar Enxaneta, pel·lícula documental rodada en 3D, dirigida per Paulí Subirà. Té com a protagonista el món casteller, centrat en les enxanetes Sara Viñas i Mariona Olivella. La cantant i actriu Elena Gadel interpreta la cançó principal, escrita i composta per Borja Penalba:

Abraçada al cos de l'arbre miro al cel.
El soroll es fa silenci a dintre meu.
Per les mans flueix la saba que em nodreix
d'una antiga història que ha vençut el temps.
Una colla, un sentiment, camina amb mi.
Un sol cor des de la crossa fins al cim.
Bategant, m'empeny amb força com el vent
I enlairant-me fins els núvols, toco el cel.
Raise your hand,
Seize the world
Look around
Can you feel the bliss...?
Raise your hand,
Touch the sky
Raise your hand,
We'll be here with you.
Som la festa, som un poble en moviment,
Aixequem castells dels somnis de la gent.
De la pinya, ferma i forta, neix el tronc,
i enfilada a dalt de l'arbre, no tinc por...

Llibre recomanat
(per a lectors a partir de nou anys):

La primera foto

Autor: Andreu Sotorra

Il.lustracions: Maria Espluga

Editorial La Galera

Col.lecció Grumets, sèrie verda, 80

Vegeu-ne una guia de lectura

M'hauria agradat que el pare, sobretot aquell migdia, hagués estat també allà a la plaça, perquè era la diada castellera d'Orlanda. I era el dia que jo faria com a enxaneta el primer quatre de vuit, un castell que serviria per arrodonir la temporada de la colla.
Però el pare era en un altre lloc. Havia anat a una ciutat anomenada Sarajevo, a l'altre cantó d'Europa, per fer un reportatge fotogràfic de la guerra que hi havia a Bòsnia.

ANDREU SOTORRA. La primera foto

LA POLÍTICA ÉS...

2011-11-20T08:00:00.005+01:00

La política és un acte d'equilibri

entre aquells que hi volen entrar

i aquells que no en volen sortir.
JACQUES-BÉNIGNE BOSSUET

eclesiàstic i escriptor francès (1627-1704)

Citació facilitada per «Rodamots»

LA SAGA 'CREPUSCLE' EN CATALÀ

2011-11-19T00:36:00.018+01:00


Portades de les edicions en català, d'Alfaguara /Grup Promotor (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)	.

La saga Crepuscle (Twilight, en l'original), de l'escriptora Stephenie Meyer, és una sèrie romàntica de tipus fantàstic que se centra en el triangle amorós entre Bella Swan, una humana, Edwuard Cullen, un vampir amb instints humans, i Jacob Black, un home llop. Setanta milions d'exemplars venuts a tot el món de la sèrie que, de moment, consta de quatre títols: Crepuscle, Lluna nova, Eclipsi i A trenc d'alba. Les adolescents (més que els nois) admiren els protagonistes de cossos perfectes, que viuen en perill de mort el desig d'estimar-se. Es nota que el vocabulari amorós ha evolucionat molt des d'aquell "paraules d'amor senzilles i tendres". Hi ha darrere d'aquesta saga molts finals de pel·lícules ensucrades i molta novel·la rosa. Els personatges són variants dels contes infantils que s'han fet grans en un altre temps i un altre espai: la caputxeta vermella, la bella dorment, els vampirs, els bons i els dolents de Harry Potter... Entronquen amb el somni infantil del tot és possible, fins i tot l'amor sobrenatural. Em sembla que l'èxit d'aquesta temàtica entre les adolescents s'ha de trobar en aquest fet. Que després l'enamorat etern sigui un vampir, no sembla que els faci minvar l'ideal de felicitat absoluta, en aquesta edat que tot està per fer.
La saga de quatre títols ha donat lloc a una novel·la gràfica, a pel·lícules que compten els espectadors a milers, a una sèrie televisiva en preparació i, en cartera, el redactat de Sol de mitjanit, cinquena part de la saga, des del punt de vista del vampir. Un fenomen social, mediàtic i econòmic amb corda per estona.


Portada de la novel·la gràfica, volum 1

La primera vegada que et vaig veure,

em vaig esforçar a no saltar-te a sobre

en aquella classe plena de gent.

Em vaig fer un tall al dit amb el paper.

Me’l vaig acostar per veure si m’havia fet mal.

Del tall diminut en va sortir una gota de sang.

Llavors, tot va passar molt de pressa. “No!”,

va rugir l’Edward. (...) Marejada i desorientada,

vaig apartar la vista de la sang de color vermell viu que em rajava del braç i vaig veure els ulls

febrils de sis vampirs sobtadament assedegats...

STEPHENIE MEYER. Crepuscle

T'ESTIMO, PER ALS MÉS MENUTS

2011-11-17T10:55:00.000+01:00

T'estimo

Autor: Katxiporreta.

Adaptació catalana: David Lillo i Aran Zulaika

Direcció escènica: Virginia Melgar

Teatre Poliorama, Barcelona

Per a espectadors a partir de 2 anys

T'estimo és dels comptats muntatges que s'adrecen a espectadors de dos anys en endavant i, a més, té la virtut que els adults acompanyants s'hi senten a gust. Els pallassos Pitx, Potx són els mestres de cerimònies de la festa de benvinguda que preparen per a la Maria Cuetes, la néta del gitano Anacleto. Les matusseries dels dos pallassos faran riure el públic cantant i ballant. Hi ha també un maquillatge ecològic, tan poc treballat, que no compta.
Per mi el moment emocionant, el dia de l'estrena, va ser quan Potx torrant castanyes va iniciar una cançó a capella, entre dents, sense gaire entusiasme. Aleshores, es va produir un moment màgic, que va sorprendre la intèrpret: els infants de tota la sala es van posar a cantar la cançó de la castanyera a cor. Tots eren una sola veu. Un gest espontani que explicava moltes coses de l'escola catalana pel futur de la qual no podem deixar de lluitar.

ELS 39 ESGLAONS

2011-11-16T07:53:00.000+01:00

Els 39 esglaons
Autors: John Bucham i Alfred Hitchcock.
Versió i direcció: Abel Folk.
Sala Pepe Rubianes, Club Capitol, Barcelona

A l'entrada del Club Capitol s'hi amunteguen moltes cares conegudes del programa «Polònia» a l'estrena d'Els 39 esglaons. Hi han anat a veure, com nosaltres, una versió teatral de la pel·lícula de Hitchcook, del 1935. L'adaptació i la direcció són d'Abel Folck, que també interpreta un galant d'aquells de ratlla als pantalons i cabell engominat dels anys 30. Els altres tres intèrprets són coneguts pels seus personatges a la sèrie humorística de TV3: Mireia Portas, Jordi Rios i David Olivares. Entre tots quatre fan 130 personatges que es mouen en 70 localitzacions. Per tant, el ventall de recursos imaginatius que es mostren sobre l'escenari són múltiples i mil·limètrics, en un joc extraordinàriament ben resolt de teatre dins el teatre. Una aposta singular, recomanada per a tots els públics.

En anglès i en francès, del fet d'actuar

se'n diu "jugar" (to play i jouer).

Els 39 esglaons és sens dubte l'exemple

més intel·ligent i divertit que he vist mai

de "joc teatral". Juguem?
ABEL FOLCK. Director de Els 39 graons

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ELS SEGADORS, PRECEDENTS ERÒTICS

2011-11-15T11:40:00.032+01:00

Els Segadors

De cançó eròtica a himne nacional

Autor: Jaume Ayats

Barcelona: L'Avenç, 2011

Jaume Ayats intenta demostrar que el romanço que evoca la revolta dels segadors (1640), origen de l'actual himne català, es basa en una tonada de to eròtic que cantava la pagesia i de la qual hi ha rastres fins entrat el segle XIX.

Llegiu l'article L'erotisme dels segadors

al blog «La teiera», de Salvador Palomar

PREMI A LA CONTINUÏTAT PER A LA COLLA ROSA DE REUS

2011-11-14T19:43:00.004+01:00

Amb motiu del 50è aniversari, la Colla Sardanista Rosa de Reus acaba de rebre a Organyà (Ciutat Pubilla de la Sardana, 2011) el «Premi a la continuïtat», que concedeix la institució Obra del Ballet Popular, dins els Premis Sardana, uns guardons que reconeixen persones, entitats i institucions que treballen per a la difusió i la defensa de la dansa nacional de Catalunya.
He repassat la relació de distincions que concedeix l'Obra del Ballet Popular i tots i cadascun els mereix la Colla Sardanista Rosa de Reus i els membres que des del 1961 ençà l'han feta gran. I és que en la continuïtat de la feina ben feta i en la implicació cívica en tots els fronts sabem que hi trobarem aquesta colla, amb reconeixement o sense. Enhorabona, tot i així.

VERSIONANT LA FLAUTA MÀGICA

2011-11-14T09:56:00.000+01:00

La flauta màgica

Direcció musical i escènica: Albert Doz

Guasch Teatre, Barcelona

Espectacle recomanat a partir de 4 anys

Versió sintètica de l'òpera La flauta màgica adreçada als infants. Alterna les interpretacions vocals en directe amb d'altres d'enregistrades, davant d'un decorat de quatre portes mòbils que mostra dos espais: el bosc i el palau on hi ha retinguda la princesa Pamina. S'hi mouen personatges de carn i ossos i titelles manipulats pels mateixos intèrprets. Molts ingredients, però el conjunt s'ha arrodonit amb poc rigor. I és una llàstima, perquè el públic espera dels espectacles familiars, també, un bon nivell d'exigència en tots els sentits.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

MEIN KAPITAL

2011-11-13T08:01:00.000+01:00

Mein Kapital. Un fantasma recorre Europa

Autors: Helena Tornero, Albert Tola, Francesc Cerro-Ferran, Marta Buchaca, Luis Miguel González, Immaculada Alvear, Raúl Hernández Daniel Martos.

Dramatúrgia: Luis Miguel González

Teatre Tantarantana, Barcelona

Al Teatre Tantarantana veiem Mein Kapital. Un fantasma recorre Europa, un muntatge col·lectiu, en llengua castellana, amb vuit peces breus de vuit dramaturgs contemporanis: d'Helena Tornero (Reestructuración), Albert Tola (El sudor de tus manos cuando tiemblan), Francesc Cerro-Ferran (En los bosques de Baikonur), Marta Buchaca (Están arriba), Luis Miguel González Cruz (Coaching en Marte), Inmaculada Alvear (La máquina del tiempo), Raúl Hernández Garrido (El canto de las sirenas), i Daniel Martos (Un capitalito). El resultat és una tragicomèdia complexa que parla de les relacions humanes en temps de crisi de tot allò establert. La resolució de les vuit parts és desigual, però el conjunt se salva per les interpretacions matisades en una gran varietat de registres de les tres actrius (Teresa Urroz, Laia Martí, Ana García) i els dos actors (Daniel Martos, Alfonso Pablo.) Només per això, no podem dir que hauríem volgut ser en un altre lloc.

Llegiu-ne una crítica més complet a «Clip de Teatre»

SAUDADE DE LISBOA

2011-11-12T13:40:00.000+01:00

Pessoa o que o turista deve ver
Espectacle basat en textos de Fernando Pessoa.
Direcció: Joan Fullana
La Seca Espai Brossa, Barcelona

Primer espectacle que veiem a la nova sala La Seca Espai Brossa, després de la inauguració. El muntatge Pessoa o que o turista deve ver es basa en paraules de l'autor que retraten la seva Lisboa nadiua. Els espectadors ens movem durant una hora a peu dret donant voltes a un mòdul de fusta a l'entorn del qual tenen lloc les accions i un tramvia groc en miniatura circula per la paret. Un venedor ambulant de begudes refrescants ens convida a prendre una llimonada. Una cuinera es treu el davantal i canta fados. Tot podria fer pensar en una atmosfera, un caliu amanyagat perquè entenguéssim Pessoa i respiréssim la melanconiosa Lisboa. I no. Sortim de La Seca sota un xàfec, sense saber res més del que sabíem quan hi hem entrat. I sense saber explicar què és el que ha fallat, que encara és pitjor.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

¿QUI TÉ POR DE VIRGINIA WOOLF?

2011-11-11T08:15:00.000+01:00

¿Qui té por de Virginia Woolf?

Autor: Edward Albee. Traducció: Josep Maria Pou

Direcció: Daniel Veronese

Teatre Romea, Barcelona

La parella protagonista de ¿Qui té por de Virginia Woolf? es destrossa psicològicament, s'esbatussa de paraula i amb violència física. Un exercici bestial a cops de tralla que Emma Vilarasau i Pere Arquillué broden a l'escenari del Romea. Els personatges són dos monstres sense escrúpols que utilitzen la parella que conviden de visita (continguda subtilitat de Mireia Aixalà, Ivan Benet) per fer-los víctimes de les actituds primàries i comprometre'ls allà on més els cou. Amb final commovedor, molt ben resolt. Tenen l'èxit assegurat per estona.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

ENDERROCS FOTOGRAFIATS PER JOAN ANTON ALBERICH

2011-11-10T07:59:00.004+01:00

Exposició a BCN Art Gallery (Bailén, 134 Barcelona)

Oberta fins al 24 de novembre.

Imatges que parlen de solitud, records, i restes de vides anteriors,

mentre ens evidencien el caos i la destrucció per oferir

a continuació l’oportunitat de restablir un nou ordre.

Sorgeix així doncs, una proposta en forma de reflexió,

davant una altra manera de copsar les diferents

realitats des de una vessant artística.

CORI TORROJA. Quan l'emoció es torna instant capturat

RAOUL, L'ALÈ DE CHARLOT

2011-11-09T08:00:00.000+01:00

Raoul

Creació de James Thiérrée.

Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona

James Thiérrée (Lausana, 1974) té una retirada física amb Charlot, el seu avi matern. A l'espectacle Raoul, que hem vist al TNC , mostra predilecció pels detalls que reconeixem com a homenatge i ens recorden de qui és nét. Tot l'espectacle en té l'aire poètic. Thiérriée proposa un desdoblament, un joc de màgia escènica, que ens fa preguntar constantment si qui hi ha a escena és ell o el seu doble. Amb un fil argumental mínim: un personatge exhaust arriba a una illa (podria ser el Pròsper de La Tempestat shakespeariana), allà troba un personatge —còpia del nàufrag— llegint tranquil·lament en una butaca vella dins d'una cabana de barres de ferro. Lluiten per la pròpia identitat i per la territorialitat d'aquest espai caòtic i fantasiós. Un i l'altre (¿o només James?) van definint un espectacle total: teatre gestual, música en directe, dansa, acrobàcia, humor, efectes especials... i sobretot poesia. Esclat d'aplaudiments per al geni que ens ha transportat gairebé dues hores al seu món màgic.

Llegiu-ne una crítica més completa a «Clip de Teatre»

LA MALETA MEXICANA

2011-11-08T13:13:00.000+01:00

El Museu d'Art de Catalunya (MNAC) exposa el material fotogràfic de l'anomenada Maleta Mexicana. S'hi poden veure 4.500 negatius que tres mestres del fotoperiodisme de guerra, Robert Capa, Chim (David Seymur) i Gerda Taro van fer de la Guerra Civil espanyola.
La cua per accedir a les sales per veure aquesta exposició impressionen. Quan, per fi, hi entrem, el món ens cau als peus. El públic a munts, abocat sobre les vitrines i intentant veure alguna de les imatges minúscules. Tant minúscules que el que s'hi exposa, majoritàriament, són els negatius positivats. S'hi mostren també revistes originals d'arreu del món on van ser publicades fotografies durant els anys de la guerra. En conjunt, l'exposició no fa honor als testimonis gràfics ni al museu que els acull.

Vegeu-ne una mostra de fotografies —que podeu ampliar a voluntat—,

a la Galeria Maleta Mexicana del MNAC.

«El Periódico» demana col·laboració per identificar infants

fotografiats a Barcelona el 1936, procedents de diferents ciutats de

l'Estat espanyol. Vegeu-ne les fotografies a

Els nens de la "Maleta Mexicana"

LA GEGANTA ELA

2011-11-07T09:37:00.004+01:00

La geganta Ela

Autora: Lena Paüls

Il·lustracions: Núria Feijoó.

Recomanada per a lectors a partir de 8 anys

¿Que voleu que digui l'autora sobre el conte de

La geganta Ela?

Desitgeu-li sort.

SINOPSI:
La geganta Ela és altíssima i té el cos molt prim en relació a la llargària dels peus, exactament com la lletra que li dóna nom. A més, és molt i molt rica. ¿D'on prové la seva fortuna? És un secret. Només se sap que a vegades està enrabiada sense motiu aparent. Però, un bon dia, un pare, una mare i les seves filles bessones arriben a aquest país on conviuen amistosament persones de mida nana, de mida mitjana i de mida geganta i, després d'un enfrontament inicial, neix l'amistat entre la família i la geganta. Quan les dues bessones planten al bosc les dents que han caigut a l'Ela, sembla que, per fi, la geganta es decidirà a compartir els seus secrets.

—Què farà quan es desperti?

—Ens mossegarà?

—Cridarà tant que ens deixarà sords?

—I si la lliguéssim abans que...?

LENA PAÜLS, La geganta Ela

* * *

Per saber-ne més:

Llegiu-ne totes les CRÍTIQUES I RESSENYES

I els posts:

LA GEGANTA ELA
L'ELA (poema al blog «Punt i a cap»)
LA GEGANTA ELA DE LA NÚRIA FEIJOÓ
LA GEGANTA ELA, REGAL DE NADAL
UNA FACTURA MÉS? (al blog «Ca la Gallineta»)
ACABO DE LLEGIR UN LLIBRE PRECIÓS (al blog de Rodolfo del Hoyo)

TINTÍN EN 3D I EN CATALÀ

2011-11-06T07:55:00.002+01:00

Tràiler de la pel·lícula Les aventures de Tintín. El secret de l'Unicorn

Autor: Hergé / Director: Steven Spielberg i Peter Jackson

És la primera pel·lícula animada i en 3D que roda Steven Spielberg. Les aventures de Tintín: el secret de l’Unicorn combina escenes i línies argumentals de tres còmics d’Hergé. Spielberg ha ressuscitat l’esperit aventurer d’Indiana Jones i s'ha aliat amb la tecnologia tridimensional per projectar l'expressivitat d'aquest heroi d’edat indefinida. La volem veure en 3D i en català.

—Voleu massa.

—És clar que sí! És el nostre dret rabiós
i, encara més, el nostre deure.

LLUÍS LLACH. Somnieu.

PÉREZ OLIVÁN, PLAERS ESTÈTICS, ARA A MANLLEU

2011-11-05T00:14:00.000+01:00

L'artista Marc A. Pérez Oliván m'envia aquest inquietant parterre de torretes de roses roges amb tiges de filferro empuat. És una magnífica contribució plàstica als posts d'aquest mateix blog que fan inventari dels parterres de Duesaigües. Ell també ha llegit els sonets de Shakespeare, com el que encapçala aquest blog com a divisa: "La font d'argent té fang, punxes la rosa."

Avui l'obra de Pérez Oliván torna a ser notícia perquè inaugura a Can Patalarga (c/ de la Font, 10, de Manlleu) l'exposició Plaers estètics i núvols de cotó fluix. Oberta de dj a dg, de 6 a 8 del vespre, fins al 26 de novembre.

Llegiu al blog Punt i a cap les proses poètiques que m'han inspirat dos dels seus quadres:

L'ALFABET SECRET
L'ALTRA ESCALA DEL SOMNI