 |
| Només la fi del món, de Jean-Luc Lagarce. Trad: Ramon Vila Director: Oriol Broggi. Teatre Biblioteca de Cataluya, Barcelona |
Només la fi del món és una obra d'intèrprets més que de tesi o d'expressió d'emocions. En la versió que n'ha fet Oriol Broggi en destaca per damunt de qualsevol altre contingut el repartimet sòlid, tal com exigeixen els monòlegs densos i llargíssims. Comentant-ho amb altres espectadors, és d'aquells espectacles als quals connectes de seguida o et perds entre un bosc de paraules. Jo hi vaig entrar al primer monòleg de cara al públic dit per David Vert, (en el paper de Louis, alter ego de l'autor). El protagonista de trenta-quatre anys ha estat molts anys sense tenir en compte per a res la família. Ni tan sols saben on viu, ni com trobar-lo. Ara que té una malaltia en fase terminal, va de visita a ca la mare. Hi troba la germana i el germà amb la seva esposa. L'han esperat tots els anys d'absència. No entenen per què torna ara. Louis no parla gaire, ni tan sols els diu el motiu de la visita. Pels monòlegs que mare (Muntsa Alcañiz), germà (Sergi Torrecilla), germana (Clàudia Benito) i cunyada (Màrcia Cisteró) li adrecen es fa patent que no el coneixen ni ell els coneix. No els lliga res.
El 2016 l'obra va ser adaptada al cinema pel director Xavier Dolan, amb Gaspard Ulliel, Marion Cotillard, Vincent Cassel, Lea Seydoux i Nathalie Baye, que van rebre el premi del Jurat de Canes. (disponible a Filmin en V.O.S.C) 9/10