 |
| Presentació al Centre de Lectura, Reus, 28-1-2020, amb la participació de rapsodes dels col·lectius literaris Lectura en Veu Alta del Centre de Lectura, Reusenques de Lletres i Safareig Poètic Foto: © Antonieta Codina |
El gest d'Yrit, de Conxita Jiménez
Pròleg: Joan Callau
Pagès Editors, Lleida, 2019
© Lena Paüls
Agraeixo a l'escriptora Conxita Jiménez que m'hagi confiat la presentació d'El gest d'Yrit, el seu vuitè llibre de poesia, guardonat amb el IX Premi Nit de Poesia al Carrer, del col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar. Amb molt de gust, comparteixo amb vosaltres el plaer d'aquesta lectura.
Agraeixo a l'escriptora Conxita Jiménez que m'hagi confiat la presentació d'El gest d'Yrit, el seu vuitè llibre de poesia, guardonat amb el IX Premi Nit de Poesia al Carrer, del col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar. Amb molt de gust, comparteixo amb vosaltres el plaer d'aquesta lectura.
¿Qui era Yrit? Yrit era una dona del segle XVI aC, nascuda a Sodoma, a qui la Bíblia, a l'Antic Testament, Gènesi, 19:26, no anomena pel nom, és «la dona de Lot» (nebot del patriarca Abraham). La Bíblia no diu el nom d'aquesta dona, però, en canvi, protagonitza un gest important: desobeeix Jahvè. Lot havia pactat la sortida de Sodoma per a ell i la seva família amb la condició que no miressin endarrere. Yrit es va girar a mirar la seva ciutat encesa en flames i, com a càstig, es va convertir en estàtua de sal.
A través del títol, la Conxita retorna a Yrit el nom i, simbòlicament, el retorna a totes les dones que al llarg del temps hem conegut com "la dona de...". Dones invisibles amagades darrere el nom d'un home.
L'acte d'Yrit és una acció de llibertat, no tem la repressió. El que importa és l'objectiu no les conseqüències. ¿Què hi havia deixat Yrit, a Sodoma?: El seu nom Et gires i mires enllà / on batega el teu nom, 11 els seus orígens, la terra on va néixer, la comunitat de la qual va aprendre la llengua, els seus primers records, moments bons i moments dolents de la trajectòria vital. Allà hi havia deixat la identitat. Amb el seu gest en prenia consciència i s'autoafirmava: el salt que et du a l'instant on et retrobes, 17.
Yrit, Lot i les dues filles de la parella s'havien salvat, però només Yrit sentia els xiscles de les persones estimades que no s'havien pogut salvar. Vegeu l'instant de l'extinció: Nostàlgia. L'últim plany / et mossega les espatlles / i la pell se t'estremeix / mentre camines sobre els cadàvers. / Però la veu encara els ressona, 9.
Doncs, bé, encarar-se amb el passat, remoure un jaç d'aigua tèrbola, 47, gratar endins, excaves la nafra, 7, on retrobes les teves cicatrius, 81, és a dir, encarar-se al passat i entendre'l, per continuar mirant cap al futur, és l'esdeveniment que la Conxita empra com a correlat objectiu per evocar les sensacions pròpies. La Conxita no enfoca la desobediència ni el càstig, perquè, de fet, Yrit, dins el seu sarcòfag de sal, convertida en memorial, ens parla encara avui. En aquest recull, l'al·lusió explícita a Yrit ens fa entendre el sentit de la reflexió. La valentia del gest d'Yrit plana per sobre de tots els poemes.
El llibre consta de cinquanta poemes breus, sense títol, sense numeració. L'ordre i la seqüència dels quals no és rellevant, ja que paraules i conceptes són dreceres que menen d'un poema a l'altre, formant un entramat de vincles. Poemes de versos lliures, àgils de llegir, musicals. Però no ens deixem confondre per l'aspecte i entrem en el joc dens i complex de l'ús metafòric que la Conxita fa del sentit de les paraules. Lluny de ser una dificultat, el sentit connotatiu de les paraules és un sentit obert a la interpretació de cada lector.
¿Qui és el jo poètic que explica fets en present, que descriu situacions i que opina, sense moralismes? No es manifesta. Aquest jo s'adreça a un tu que podria ser la Yrit que tothom porta a dins. Tothom qui ha fet una mirada retrospectiva a la seva vida es pot sentir identificat amb la reflexió que la Conxita va construint paraula a paraula. Però, en realitat, la persona que escriu s'adreça a una dimensió de si mateixa, en un monòleg interior. En trobem l'evidència en el mite que s'enamora de la seva imatge reflectida en un estany com un Narcís et crida, 87.
La llengua enllaça pensaments i sentiments. En aquest sentit, l'autora fa una acurada elaboració del missatge. Crea una atmosfera de desassossec, una sensació d'insatisfacció, un perfum àcid. I és que encarar-se amb el passat fa por: Et tems quan mires endins, 17. A la zona d'ombres, a la banda fosca de la vida hi ha pols als racons, hi ha obstacles i brutícia: Et mires a la claveguera / com un Narcís i et crida / l'eco de les rates / al bressol de les seues aigües brutes, 87. Fins i tot hi ha un sentiment de culpabilitat: Seus i observes la porta. / El pany delata un mur / que alçares ahir i encara et pesa, 25. Però, per avançar cal assumir tant la felicitat com el dolor, tant la llum com la foscor. Assumir que el passat no es pot canviar. El passat és una torbadora recança, on dorm el teu abisme, però és conegut. En canvi el futur és incert, no entreveus / ni tan sols si pots seguir, 39.
La resolució del dilema el trobem en dos versos sentenciosos, No ho oblidis: les rates / t'ensenyaren a nedar, 87. El passat, sigui quin sigui, és una eina d'aprenentatge. Entendre-ho li permet continuar mirant cap al futur i viure plenament, Demà veuràs florir els ametllers, 97; Esguardes una mar que mai s'acaba, 105.
L'autora descobreix que té recursos per comunicar-se i autoafirmar-se, endins de tu les paraules que no has dit, 41; un riu que portes dins, 65; amb la força del substrat /vast iceberg, 77. L'escriptura li permet establir comunió amb l'altre per mitjà del codi compartit, és a dir, per mitjà de la llengua i també de l'experiència i la memòria. La lletra. La teua última flaire / subtil, silenciosa, / mentre algú s’endinsa en els paisatges / oberts de la tinta / i li recorres les venes en un íntim /encontre tremolós / sorprès per la bretxa que us uneix. / Estrany, profund itinerari / on secretament pervius, 37.
Per a l'autora, doncs, la memòria (el passat, els orígens...) és allò que ens defineix i ens converteix en qui som, és el nostre patrimoni, una eina d'autoconeixement. És un abisme al qual s'aboca amb xarxa perquè en sap la sortida: l'enyor s'ofega escrivint.
A Yrit, negant-li de fer una mirada cap als orígens, li van negar la identitat. Amb aquest llibre invoquem el nostre particular gest d'Yrit, i ho fem per mitjà de la «lletra» expressiva, gustosa i sonora de la Conxita Jiménez.
Moltes gràcies.
Vegeu l'inici de la presentació. Vídeo: © Eduard López
Vegeu el recital final de la presentació. Vídeo: © Eduard López
Apunt en aquest blog:
Presentació d'El gest d'Yrit al Centre de Lectura
Crònica de la presentació al Centre de Lectura de Reus