28 de febrer 2017

LA REBEL·LIA POSSIBLE, A LA SALA MUNTANER

La rebel·lia possible, Autors: J. G. Yagüe i L. García Araus
Traducció: Gemma Roura. Sala Muntaner, Barcelona
La rebel·lia possible és una obra de denúncia que parla del descontent generalitzat del poble ras. Explica les deficiències de la societat del benestar, els jocs de mans a què està sotmesa la població i, vistos sobre un escenari, els casos que desenvolpa semblen tan extrems —tot i que no hi ha cap espectador que no n'hagi estat víctima— que ratlla la comicitat. Riem per no trencar la cara a algú pel fet que en l'era de la comunicació, les multinacionals, les institucions públiques, les institucions religioses, els bancs, les immobiliàries  hagin tallat tota mena d'opció a la queixa raonada, a donar-se de baixa de serveis, a ser compensat pel que s'ha pagat sense rebre res a canvi. 
El nucli de l'acció es basa en un fet real. Un ciutadà va reclamar a una companyia telefònica la devolució de 28 cèntims que no li corresponien pagar. No el van atendre i  va iniciar un calvari de denúncies, judicis, recursos i va costejar les despeses corresponents,  però va salvar la seva dignitat (van tornar-li els vint-i-vuit cèntims a ell i a molts milions de consumidors). Teatre social que ens retrata. 8/10


JANE EYRE, AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

Jane Eyre. Adaptació d'Anna Maria Ricart, 
a partir de la novel·la de Charlotte Brontë. 
Música original: Clara Peya
Direcció: Carme Portaceli. 
Teatre Lliure Gràcia, Barcelona


Vaig llegir Jane Eyre, de Charlotte Brontë, en la traducció que M. Dolors Ventós va fer per a Edicions Proa el 1996. Em va quedar un bon regust, per l'alè autobiogràfic de l'autora, per l'atmosfera victoriana i pel contast entre el patiment i la superació constant de la protagonista, amb un final feliç, potser massa.
L'enamorat Edward Rochester diu de la Jane que és una fada. I, és que de fet, aquesta novel·la romàntica és un conte de fades per a adults. Una noia òrfena, recollida per una tia que l'odia, tancada en un orfenat, institutriu i escàpola quan descobreix... etc. es converteix en una dona rica, que es casa amb l'home que estima.
Després de diverses adaptacions al cinema, ara s'hi encara la directora teatral Carme Portacelli i la resol en un espectacle d'excel·lent factura i, alhora, amb la suficient força i delicadesa perquè arribin als espectadors l'angoixa i els sentiments que s'hi debaten. Els intèrprets  brillen en el mesuradísim to dels soliloquis i en la coreografia. En primer lloc, l'actriu  Ariadna Gil (Jane Eyre) fent tàndem amb un esplèndid Abel Folk (Edward Rochester), junts modelen els matisos de la fragilitat de cada personatge. Els altres cinc intèrprets es posen a la pell d'una vintena de personatges. Un mèrit, perquè pràcticament no es canvien de vestit. Subratllats musicals en directe, creats i interpretats per Clara Peya. Dues hores de teatre electritzant que clava els espectadors a les butaques.  9/10




27 de febrer 2017

LA SENYORA FLORENTINA I EL SEU AMOR HOMER, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

La senyora Florentina i el seu amor Homer. Autora: Mercè Rodoreda
Direcció: Sergi Belbel. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya

Obra coral de grans intèrprets. La senyora Florentina serà per sempre més l'actriu Mercè Sampietro, amb permís de l'estimada Rosa Novell que va desempolsar el 1994 aquesta obra de teatre de Rodoreda (i va portar 30.000 espectadors al teatre!) I les veïnes, inoblidables Margarida Minguillón, Teresa Urroz, Carme Callol. ¿I la minyona Zerafina? Esplèndida, Elisabet Casanovas. I Toni Sevilla, en un afinadíssim senyor Homer. No em deixo de remarcar Enric Cambray, dúctil en tres o quatre papers, irreconeixible, i la Gemma Martínez, efiçaç en dos altres. I la galeria i el jardí hiperbòlics, de Max Glaenzel. Bravo, Sergi Belbel, per dirigir aquest muntatge sense complexos. Al Teatre Nacional de Catalunya, ¿on si no? 9/10



26 de febrer 2017

EL SOMNI DE GULLIVER, AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

El somni de Gulliver, basat en el text de Jonathan Swift. 
Idea, direcció i llibret: Roland Olbeter. Composició musical: 
Elena Kats-Chernin. Traducció del llibret: Rosina Nogales.
Disseny i software de control: Urbez Capablo. Enginyeria 
teatre: Simeó Ubach. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya
Només el títol —El somni de Gulliver— ens remet a un espectacle per a infants. Amb bon criteri, a la nostra sessió són ben pocs els pares que hi han portat la canalla. Allò que fa l'espectacle singular són les marionetes i altres elements automatitzats com a únics "intèrprets" en escena. Seixanta motors, dos-cents cinquanta pistons pneumàtics per moure quaranta marionetes i robots de totes mides, al servei d'una història de descoberta del món,  cantada durant seixanta minuts per veus de primera línia,  amb projeccions audiovisuals ajustades als autòmats. La idea i la direcció és de Roland Olbeter (Hannover, 1955), escenògraf i enginyer naval alemany establert a Barcelona,  que ha treballat amb La Fura dels Baus, entre molts d'altres artistes d'avantguarda. Es palpa la fredor que tanta ferralla  motoritzada produeix en l'ànim dels espectadors que no aconseguim que —a banda de valorar el treball ingent que ha calgut per fer funcionar els mecanismes— ens impressioni gaire el conjunt.  7/10



25 de febrer 2017

'REALPOLITIK', A LA SECA ESPAI BROSSA

Realpolitik Autors: Elies Barberà i Carles Fernández Giua
 Direcció: Carles Fernández Giua. La Seca Espai Brossa
¿És impossible la revolució sense violència? L'espectacle Realpolitik dona elements per argumentar la resposta.  Una sèrie de persones —vianants diversos i compradors ocasionals— són testimonis d'una bufetada a la parada del peix, en època de campanya electoral.  Qui la rep és un polític que, tocat i enfonsat, dimiteix el mateix dia de prendre possessió del càrrec. A partir d'aquest efecte, els testimonis de la bufetada creen un grup per bufetejar quan calgui els que manen. Però, la bufetada pacífica va derivant en altres formes dins del mateix grup, fins que s'adonen que per enfrontar-se al sistema són a un pas de convertir-se en un grup terrorista. Discurs social ben articulat en un espectacle agraït que invita a reflexionar. 8/10



24 de febrer 2017

'OQUES CRETINES', A LA SECA

Oques cretines, de Karl Valentin. Trad: Feliu Formosa 
Direcció: Lluïsa Mallol.  La Seca Espai Brossa
Ferran Castells, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols, dirigits per Lluisa Mallol, recuperen l'univers literari de  Karl Valentin, pseudònim artístic de Valentin Ludwig Fey (Munic, 1882 - 1948) en un espectacle de petit format deliciós. Una dotzena de peces breus on predomina l'enginy en els jocs de paraules i ens fan somriure per la quotidianitat absurda que posen al descobert. L'admirable versió de Feliu Formosa, fa pensar que l'obra s'ha escrit originàriament en català. 9/10

23 de febrer 2017

'LA MARE', A LA VILLARROEL

La mare. Autor: Florian Zeller. Traducció: Ernest Riera
Direcció: Andrés Lima. La Villarroel, Barcelona
La mare que ha creat el dramaturg Florian Zeller (París, 1979) és una dona malalta.  Es podria haver enfosat en una depressió a causa de la síndrome del 'niu buit' o bé per qualsevol altre detonant. En el seu deliri, considera tancat el seu cicle vital, però tot i així no s'està de fer xantatge emocional al marit i sobretot al fill amb qui manté un vincle malaltisament protector. ¿Amb quins recursos dramàtics es desenvolupa La mare? En primer lloc, per mitjà de la interpretació de la protagonista (Emma Vilarasau, el matís il·lustratiu) i el text repetit en cercle obsessiu d'escenes, en l'ambient reclòs entre dos finestrals tancats, en l'absència de claror per fer evident el pou d'angoixa on està submergida la protagonista o bé il·luminant les poques estones que —suposadament— s'adreça al fill (Òscar Castellví, versemblant), al marit (Pep Pla, eficaç sempre), a la parella del fill (Ester Cort, brillant).
La temporada passada vam veure al Teatre Romea «El pare», interpretada per Héctor Alterio, on Zeller explorava els entramats degeneratius de la malaltia d'alzheimer. Com en La mare que hem vist ara a La Villarroel,  el protagonista navegava en un mar de desconcert. El missatge ens arriba nítid en els dos casos, hi contribueixen el talent interpretatiu dels dos intèrprets i una bona direcció. Bravo! 9/10

22 de febrer 2017

'EL LLIBRE DE LA SELVA', AL TEATRE REGINA

El llibre de la selva. Sobre el relat de Rudyard Kipling. Versió:
Macià G. Olivella. Direcció de Gerard Nicasi. Jove Teatre Regina
Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Un musical per explicar la història de Mowgli, el petit humà que es va criar entre llops i va ser educat per una pantera i un os. Ben interpretat i ben coreografiat, música original que atrapa, vestuari magnífic, un treball ben acabat com tots els de la Companyia La Trepa. Sembla que s'ha pensat per a espectadors a partir de 5 anys, però he estat testimoni de l'interès que ha suscitat l'os Baloo en l'espectador del meu costat, de poc més de dos anys.  La versió de Macià G. Olivella aprofundeix en el respecte pel dret que tenen les persones a decidir de quina comunitat volen formar part. Potser els petits no ho han entès del tot, però alguna cosa queda quan es parla de llei natural. 8/10



21 de febrer 2017

'DYBBUK', A LA SALA BECKETT

Dybbuk. Autor: Jan Vilanova Claudín
Direcció: Pau Roca. Sala Beckett
Dybbuk és el nom d'un dimoni de la tradició jueva capaç de posseir altres éssers. L'obra parla de la identitat a partir de la biografia tortuosa de l'escriptor Romain Gary (Roman Kacew,  Vílnius, Lituània, 1914 - París, 1980). Amb el pseudònim Émile Ajar va aconseguir guanyar per segona vegada el premi Goncourt. Una síntesi biogràfica dramatúrgicament  exquisida. Bravo, Companyia Sixto Paz. Bravo, Pau Roca, per la direcció. 9/10

20 de febrer 2017

PEGGY PICKIT VEU LA CARA DE DÉU, AL MALDÀ

La Peggy Pickit veu la cara de Déu. Autor: Roland Schimmelpfennig. 
 Traducció: Anna Soler. Direcció: Moisès Maicas. El Maldà, Barcelona
La Peggy Pickit veu la cara de Déu es va estrenadar a Berlín el 2010. Podria centrar l'acció en un pis confortable de qualsevol ciutat europea. De Barcelona, per exemple. Els quatre personatges havien estudiants junts medicina i s'hi dediquen. Una de les parelles treballa aquí i ha tingut una filla, que eviten presentar als visitants. La parella visitant torna, cametes ajudeu-me, d'una etapa de voluntariat de metges sense fronteres a l'Àfrica. No tenen fills, però han abandonat allà una nena malalta de la qual es responsabilitzaven i rebien ajuda humanitària de la parella d'aquí. Tot façana. Les dues criatures absents són la metàfora del conflicte contemporani. ¿Qui decideix el seu futur? Les petites Anni i Kathie es represententen a escena per mitjà de dues nines, una d'artesanal africana, i una altra d'industrial occidental. Víctimes de totes les bufetades.  8/10

17 de febrer 2017

FABIÁN AZUL, FOTÒGRAF DE CAPÇALERA


M'entusiasmen els treballs fotogràfics de Fabián Azul (Fabián Acidres Pons, Reus, 1977) i segueixo el seu procés de consolidació artística i professional amb molt d'interès. Vegeu en les següents imatges una petita mostra del talent de l'autor.


A l'última edició de «Visa pour l'image», de Perpinyà —el festival de fotoperiodisme més important d’Europa—, l'Agència Magnum va seleccionar el visionat del  portfolio del Fabián. Els seus reportatges van merèixer els elogis de Fiona Rogers, mànager de Magnum. En especial les fotografies realitzades durant els aldarulls provocats per un nombrós grup de senegalesos a Salou, després de la mort d'un company en una operació policial, l'11 d'agost de 2015. Va copsar que, mentre succeeixen els fets, uns turistes passejaven sense immutar-se.


«Intento entendre què vol dir la situació en la qual em trobo i involucrar-m'hi tant com puc», diu el Fabián. Vegem-ne un exemple en la fotografia de la roda de premsa de l'alcalde de Reus, després de la proclamació de Reus Capital de la Cultura 2017. Mentre els altres fotògrafs fotografien l'alcalde, ell  fotografia l'expectació que produeix el fet i en resulta un treball d'una narrativitat extraordinària. Ho explicava ell mateix en un altre context: «una història que no necessita cap mena d’explicació ni peu de foto. Amb això vull dir que, com a fotògraf, només sóc responsable de les imatges fins a cert punt. Només en sóc un missatger».


Fabián Azul és un fotògraf tot terreny. Un tot terreny original. En totes i cadascuna de les seves singulars fotografies, siguin del tema que siguin, imprimeix la seva personalíssima empremta. Hi projecta una mirada poètica,  ens emociona amb una perspectiva que no havíem imaginat, amb angulacions agosarades, tant si es tracta d'un reportatge que li hagi encarregat l'Ajuntament de Reus o la Cambra de Comerç, com si treballa per ReusDigital.cat o col·labora amb altres artistes, generalment escriptors i músics, per als quals ha fotografiat espectacles, ha fet cobertes per a discos i videoclips.

Planteja els retrats com un treball en equip. Ha fotografiat models per a anuncis publicitaris i per a webs de moda. I molts, molts, personatges de carrer han trucat a les seves portes per tenir un lloc d'honor a la galeria de retrats realitzats pel Fabián.  La càmera estima les persones que retrata, el fotògraf hi empatitza plenament. Diu que de vegades una persona diu més en el silenci i que sempre hi ha una part d'ell en cada retrat.  El seu estudi «El Terciopelo Azul»  (C/ del Recs, 8 bis.  977 32 77 10) s’ha especialitzat a tractar la sensibilitat dels retratats, amb sessions sense estereotips ni gestualitat forçada. El marc ambiental pot ser el domicili de la persona retratada o un lloc que triï conjuntament amb el fotògraf. Només cal, diu, que es deixin fotografiar el sentiment que expressa la mirada.

Darrerament, el Fabián ens ha captivat amb els seus treballs fotogràfics realitzats en celebracions familiars, convertides en esdeveniments socials. Sembla que després d'uns anys que un membre de la família amb una càmera de més o menys qualitat enregistrava el fet per al record, ara es demana la concurrència d'un professional. Hi ha fotografies de casaments i comunions signades pel Fabián que són una experiència artística inoblidable. Amb el seu estil revaloritza la professió de tal manera que ningú s'atreveix a considerar menor —ni econòmicament ni artística— aquesta tipologia de reportatge.

Desitgem continuïtat a aquest fotògraf nostre de capçalera, perquè ens continuï sorprenent en tot el que vulgui emprendre.

Estudi fotogràfic:
 
«El Terciopelo Azul». C/ del Recs, 8 bis. Reus. Tel. 977 32 77 10


Per saber-ne més:







16 de febrer 2017

MICROBIBLIOTEQUES DE CARRER

LITTLE FREE LIBRARIES.
Imatge cortesia de Wikipedia Commons
Chris de Dodge és la impulsora del projecte «Little Free Libraries», una xarxa de petites estructures,  en forma de casa, plenes de llibres que els vianants poden agafar i llegir de franc. Hi han col·laborat els estudiants  d'Arquitectura de l'Escola Superior de Duncanville i empreses de venda de fusta, a més de molts ciutadans de Duncanville (estat de Texas).  Entre tots han dissenyat, construït i distribuït petites biblioteques per tota la ciutat. Davant d'edificis de veïns, d'escoles i de supermercats... Els ciutadans poden agafar els llibres per llegir-los i tornar-los o bé substituir-los per d'altres. 


La iniciativa s'ha estès i ja hi ha instal·lades 50.000 biblioteques de carrer inspirades en el projecte «Little Free Libraries». Un bookcrossing amb condicions i a l'engròs. ¿Qui s'hi apunta?

Informació facilitada per Miquel Carreté Alujas.

15 de febrer 2017

ELS AMETLLERS FLORITS, DE BARTOMEU LLEBARIA

Ametllers florits. Aquarel·la de ©Llebaria Grau
La pintura Ametllers florits és obra de l'aquarel·lista Bartomeu Llebaria Grau (Barcelona, 1929). Aquesta pintura va ser un amor a primera vista. No sé per què l'artista no l'ha emmarcada com els altres quadres que té exposats al seu estudi. Des que la vaig veure, fa anys, l'he somiada. De fet, confonc si somio el paisatge real o la pintura, però sé que l'un o l'altra són un somni recurrent i plaent. Quan sóc a prop d'aquest paisatge, puc observar-lo des de la finestra de casa, quan me n'allunyo somio els turons suaus, arrodonits pel mestral furiós a còpia de centúries. En primer terme els ametllers florits, en segon terme els vessants plantats d'olivers entre ceps que reviuen escadussers i algun avellaner, encara, i els boscos i l'ermita de Santa Bàrbara al capdamunt del Castell d'Escornalbou. Un somni que ara, per la generositat de Llebaria Grau, puc reviure lluny del paisatge, sempre que vulgui,  interpretat per la delicadesa i lluminositat dels pinzells de l'artista, viatger incansable en la seva etapa professional, que té galeria permanent amb obra exposada al seu estudi de Duesaigües.
La pintura original no va acompanyada, aquesta vegada, de cap poema de l'autor, és paisatge sentit, és emoció dels arbres que primer saluden la primavera i floten com bombolles de boira aquí i allà de la carena. Pel color rosa de la flor sabem que són ametlers marcona. Testimonis del que hem perdut, del que conservem, del que som.

Voltat de serres, muntanyes i conreus
 terra seca, regada de suors
 d'esforçats nadius d'aquestes terres.
Bartomeu Llebaria Grau


Per saber-ne més:

Ametllers florits. Detall. ©Llebaria Grau

14 de febrer 2017

FALTEN CINC MINUTS PER UN QUART D'ONZE

Sempre són les deu i deu en les imatges publicitàries dels rellotges analògics.  ¿Per què? L'esfera remet a un rostre i les 10:10 és la representació més apropada a un somriure. Una altra convenció d'aquest fals món eufòric. 
Com que segurament que no ens podem permetre regalar-nos aquest rellotge (ni ganes!), somriguem!, somrieu! (Podem aprofitar per exercitar-nos en la primera i segona persona del plural  de l'imperatiu d'aquest verb d'arrel velar). Tot ajuda a viure.

13 de febrer 2017

¿HI HA RES MÉS AVORRIT QUE SER UNA PRINCESA ROSA?, AL POLIORAMA

¿Hi ha res més avorrit que ser una princesa rosa?Autora: Raquel Díaz
Adaptació i direcció:  Paco Mir. Teatre Poliorama, Barcelona
Recomanat per a espectadors més grans de 3 anys.

Espectacle basat en el conte de Raquel Díaz Reguera (Sevilla, 1974), publicat a Thule Edicions. L'adaptació de Paco Mir (Tricicle), que també la dirigeix, compta amb dues actrius camaleòniques: Laura Pau i Anna Arena, que durant una hora es posen a la pell de tots els personatges del conte, en un exercici viu de metateatre. La princesa Carlota ha nascut en una cort on les princeses i les reines de totes les generacions han estat rosa. La petita reivindica anar vestida de colors i poder saltar, jugar i viatjar com les altres nenes (bé, suposem que no hi ha excepcions). La fada padrina tampoc la pot ajudar a aconseguir-ho. Vota el consell reial (els espectadors del Poliorama) i el resultat a favor de la princeseta és aclaparador. Un nen de cinc o sis anys, veí de davant del meu seient, tot emmurriat,  ha dit que era un conte per a nenes i la seva mare li ha preguntat si a ell li agradaria una princesa que no sigui com qualsevol altra nena.  L'aspirant republicà a príncep blau no ha respost. 8/10
  

11 de febrer 2017

DE CARENES AL CEL, SALA BECKETT

De carenes al cel. Autoria: Albert Boronat i Judith Pujol.
Audiovisuals: Alba Sotorra. Direcció: Judith Pujol.
Sala Beckett, Barcelona
Cicle Mar de Miralls. Fluxos de migració a la Mediterrània.

Intèrprets: Ilona Muñoz, Riad Ahmed, Alba Sotorra, Marcel Bagés i Àlex Guitart.


El Mediterrani continua essent tomba de molts ciutadans que s'escapen d'una vida d'horror. Aquest fet i la tradició és el que queda de la interrelació entre tots els pobles de la costa. Fer patent aquesta connexió és el motiu que mou la Companyia Obskené amb De carenes al cel,  performance de dansa, teatre, música, audiovisuals i participació del públic, que hem vist a la Sala Beckett. "Anar de carenes al cel" vol dir navegar amb la quilla enlaire. Explica el desastre humanitari una sirena que malparla d'Ulisses i refà l'emoció de la trobada amb una dona en una platja deserta, amb qui coincideix uns dies al mateix lloc. La naturalitat amb què es relacionen representa el punt de confluència entre allò real i allò fantasiós.  Una proposta sensorial, transmesa amb el llenguatge de la poesia, subratllada per intervencions musicals i ambientada amb les imatges impactants de la documentalista Alba Sotorra —nominada als premis Goya del 2016 i guardonada amb el Premi Gaudí 2016 per un dels seus documentals— enregistrades a Síria, acompanyant un grup armat de dones kurdes. Un conjunt que  respira veritat. Corprenedor. 8/10

10 de febrer 2017

PICASSO ROMÀNIC, AL MNAC

Pablo Picasso. Buste d'homme (estudi per a Les demoiselles
d'Avignon)
, 1907. Paris, Musée national Picasso.
© RMN-Grand Palais, René Gabriel Ojéda.
© Sucesión Pablo Picasso. VEGAP, Madrid 2016
Des de jove, Pablo Picasso estava molt interessat en l'art medieval. Es pot comprovar en les 40 obres de l'exposició Picasso romànic que es pot veure a les sales del romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, organitzada conjuntament amb el Musée National Picasso de París. El recorregut se sustenta en tres eixos: En primer lloc una sèrie d'obres realitzades el 1906 i 1907 que tenen relació amb la Mare de Déu de Gòsol, talla que aleshores era a l'església de Gòsol i que ara forma part de la col·lecció del museu. La crucifixió, tema recurrent en l’art romànic i que a Picasso el va plasmar  en diferents moments de la seva vida, especialment entre 1930 i 1937. I en la calavera, un motiu també present a la col·lecció del museu. Picasso absorbeix i transforma les obres originals i fa evidents la relació i l'afinitat amb cadascuna i hi estableix diàleg a través de la tradició artística i el temps. L'exposició és una gran oportunitat per tornar a les sales del romànic (no oblideu de mirar  la decoració dels arcs de Sixena!), ara amb l'interès per l'obra de Picasso, renovat en cada nova proposta.
Exposició oberta fins al 26 de febrer

Per saber-ne més:



09 de febrer 2017

PROJECTE GIRA-SOL, AL BAR GATS

Amb Rosa Masanés. Bar Gats, Xuclà, 7 Barcelona
La meva amiga Rosa Masanés acaba de sortir de l'institut de secundària on treballa de professora i ens trobem, com acostumen a fer, davant de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona on ens vam conèixer. Ens posem al dia de lectures, espectacles i coses vistes, fetes i pendents de fer mentre caminem, generalment, en direcció a la plaça Catalunya. Després prenem un te en algun lloc de la Rambla o dels carrerons que hi conflueixen. Mai no hem repetit bar ni granja en els vint-i-tants anys que fem la mateixa ruta. Invariablement, quan paguem demanem una targeta, cosa que poc serveix per recordar el lloc o tornar-hi perquè l'establiment desapareix o bé canvia la propietat,  el nom i l'estil de la decoració.   
Aquesta setmana passada hem anat al Bar Gats, un espai acollidor que convida a la conversa distesa. S'ha obert no fa gaire al carrer Xuclà, als baixos de la casa de la façana mitgera dels Sis Gats dibuixats per Arnal Ballester. A la placeta, tot i el fred vivíssim i el vent que ho fa anar tot en dansa, hi ha taules plenes de clientela fumadora i un músic toca la guitarra i canta a gran veu, però a dins tot és calma en aquesta hora de llum dèbil que entra per la claraboia del celobert. 
I de la conversa distesa en surt un projecte psicoestètic: «Gira-sol», l'anomena la Rosa. Un bany d'autoestima que durà a terme avui, dia del seu aniversari. Serà un èxit d'aquells que s'escriuen a la biografia. Per molts anys.


 

08 de febrer 2017

'MUÑECA DE PORCELANA', AL TEATRE POLIORAMA

Muñeca de porcelana. Autor: David Mamet. Versió: Bernabé Rico
 Direcció: Juan Carlos Rubio. Teatre Poliorama, Barcelona
El multimilionari arrogant de Muñeca de porcelana es fa odiós tot just obre la boca. Mamet el crea per odiar-lo. No el redimeix ni l'amor apassionat per una noia —la 'muñeca de porcelana' absent—a qui ha comprat un avió que li porta complicacions d'impostos a les duanes. O potser el fa odiós per això, també. L'actor José Sacristán broda el personatge. Una hora i mitja de monòleg parlant —suposadament— per telèfon amb diversos alts comandaments que li poden resoldre els assumptes. El seu secretari (interpretació de Javier Godino, precís i eficaç en tot moment) és una figura de cera, fins que dóna la campanada. Desenvolupament vibrant i resolució aclaparadora. 9/10





07 de febrer 2017

'EL MIRACLE D'ANNE SULLIVAN' AL TEATRE DEL RAVAL

El miracle d'Anne Sullivan de William Gibson. Adaptació: Tamar Aguilar
Direcció: Empar López.  Teatre del Raval, Barcelona
La història de Helen Keller (Tuscumbia, Alabama, 1880 - Easton, Conneticut, 1968)  ha estat portada al teatre, a la televisió i al cinema. La petita Keller va patir una greu malaltia que li va provocar la pèrdua de la visió i de l'audició i, superprotegida per la família, es va convertir en una criatura inadaptada socialment. Després d'anys de lluita per aprendre, es va convertir en la primera persona cega i sorda que va graduar-se a la universitat, va escriure la seva biografia i va fer carrera com a política. L'obra dramàtica se centra en la relació tempestuosa dels primers temps amb Anne Sulivan (versemblant interpretació de Míriam Escurriola), la professora que va introduir Helen Keller (debut potent de Mar Ferrer) en el món del llenguatge i la comunicació.  Una obra realista que no defuig els episodis de disciplina i de violència en el procés de domesticació de la nena protagonista. Tot i així, la recompensa d'aquest miracle del segle XIX fa entendrir els espectadors que sabem que avui els recursos tècnics i humans per aconseguir el mateix resultat són, per sort, uns altres. 8/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 
No sóc l'única, però sóc algú. No puc fer-ho tot, però
encara pur fer quelcom; i justament perquè no puc
fer-ho tot, no renunciaré al que sí que puc fer.
HELEN KELLER

06 de febrer 2017

LES FAÇANES DE "CAN PISTOLES"

Exposició Façanes de "Can Pistoles". Filmoteca de Catalunya
Ara "Can Pistoles" de la Rambla de Canaletes de Barcelona es diu Club Capitol i és un teatre. Els espectacles s'anuncien amb plafons a l'entrada com en qualsevol altre teatre de la ciutat, però la façana d'aquest local guarda molts anys de glòria publicitària. Ho veiem a l'exposició Les façanes de "Can Pistoles, a Filmoteca de Catalunya, una mostra de fotografies de les façanes més espectaculars del popular cinema Capitol inaugurat el 1926. Es complementa amb fotografies i cartells de l'època (1926-1989) i un documental on el fill d'Antoni Solé explica la creativitat del propietari que va revolucionar la comunicació publicitària de les pel·lícules que programava, tant a l'exterior del cinema com al vestíbul; Lluís Permanyer explica la llibertat que l'empresa va donar a Antoni Clavé, que va pintar els llenços entre els anys 1932 i 1935.
El cinema Capitol va ser un dels primers cinemes d'estrena de Barcelona i es  va especialitzar en pel·lícules de terror, d'aventures i, sobretot, pel·lícules de l'oest. Va ser a partir de la façana decorada per Clavé per a l'estrena de Contra el imperio del crimen (1933) on va simular impactes de bala, que es va començar a parlar de "Can Pistoles".
Les singulars decoracions de la façana que anunciaven les estrenes de la setmana eren esperades i molt comentades per la gent que passejava per la Rambla. Llàstima que la censura franquista vigilés  els cartells de l'emblemàtic local.  El 1952 el cinema va ser denunciat per projectar una sessió de Judes d'Iquino en català. L'exposició és molt més que una documentada recuperació de la memòria gràfica.

Oberta fins al 26 de febrer.





04 de febrer 2017

'STILL LIFE', AL TEATRE LLIURE

Still Life. Creació de Ricci/Forte. Direcció: Stefano Ricci
Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona
Després de Macadamia Nut Brittle, avui hem tornat a ser espectadors privilegiats de la Companyia Ricci/Forte, ara, d'Still Life. Dic privilegiats perquè tant un espectacle com l'altre només han estat dos dies en cartellera a Barcelona. Aquesta natura morta tracta de l'assetjament per homofòbia, explicant el cas real d'un noi de quinze anys que en va patir i es va suïcidar a Roma. Al fons de l'escenari una filera d'espelmes enceses com a record de tots els adolescents que n'han estat víctimes i que surten en una projecció amb noms i cognoms. I comença l'espectacle en format de conferència, després evoluciona amb dansa i performance per relatar amb gestualitat i paraules 'una massacre a cinc veus per una víctima'. Still Life és un treball reeixit tant per que fa a l'expressivitat com pel contingut, amb algunes accions que passen per ser valentes i, al meu entendre, la realitat de la notícia televisada les serveix amb la crueldat que aquí ens podríem estalviar de reproduir. Els espectadors som invitats a convertir-vos  en protagonistes, sisplau per força. En sortim petonejats i amb la roba completament empastifada de plomes, un record que ens emportem a casa i qui sap com ens el traurem de sobre. Vetllada inoblidable. 8/10

'JÚLIA', A LA SALA ATRIUM

Júlia. Basada en La senyoreta Júlia, d'August Strindberg
Direcció: Raimon Molins. Sala Atrium. Barcelona
Raimon Molins i la companyia de la Sala Atrium ens ofereixen el segon lliurament del cicle «Trilogia de la Imperfecció»: Nora (Casa de nines, d'Ibsen),   Júlia (La senyoreta Júlia, d'Strindberg) i Nina (La gavina, de Txèkov).
Júlia (interpretació bellament matisada de Patrícia Mendoza), la senyoreta, manté amb el criat (Jordi Llordella, dúctil i versemblant interpretació) una relació de poder de la qual acaba sent víctima. La minyona Kristina (Mireia Trias, eficaç discreció), mig parella del criat, tercer personatge a La senyoreta Júlia, té aquí un paper de testimoni, sense intervenir directament en el drama que es va congriant a poc a poc. Interessant posada en escena, amb recreació d'imatges preenregistrades a les quals se suporposen imatges en temps real i les del trio d'actors a la sala. Un cicle apassionant per aprofundir en tres obres clau de la dramatúrgia universal. 8/10


03 de febrer 2017

FEBRER, DE TEMPS DE PENYORA

MACADAMIA NUT BRITTLE, AL TEATRE LLIURE

Macadamia nut brittle. Creació: Ricci/Forte. 
Direcció: Stefano Ricci. Teatre Lliure Montjuïc
L'espectacle Macadamia nut brittle pren el títol d'un producte de l'empresa Häagen-Dazs. De fet, el títol és l'única cosa que té d'ensucrat l'espectacle-performance. Des de fa una dècada els de la companyia Ricci/Forte són considerats els creadors teatrals més subversius i innovadors de l'escena italiana. Podríem dir que hem vist teatre físic, jocs violents, però s'hi diu un text amb referències temporals i de la ciutat on es representa, deslligat d'allò que es mostra a l'escenari, que és el millor del muntatge. Ni els múltiples jocs sexuals ni el despellament d'un conill ni la ruixada amb suposada sang han aconseguit transmetre'ns la poesia 'aspra' que ens prometia el fullet de mà. 6/10

SANT BLAI, A TRES...

Blaiets. Foto: Cotó de sucre

Sant Blai era un metge i bisbe turc del segle III, venerat per diverses confessions cristianes. Es diu que va salvar la vida d'una criatura que s'havia escanyat amb una espina de peix, per això és considera l'advocat del mal de coll: "Sant Blai gloriós, lleva'm la tos."
Avui he parlat, per separat, amb la meva mare i amb la Montse G. de Duesaigües. Ni l'una ni l'altra són "de missa", i totes dues em donen els mateixos referents de la tradicció benefactora de Sant Blai. En trec la conclusió que hi ha la creença popular que qualsevol cosa de menjar que es beneeixi avui cura. La Montse G. diu que es pot portar a beneir fruita, nous, figues seques, un tall de cóc ràpid, unes magdalenes, uns pastissets. La meva mare ha afegit unes panses a la llista. I, és clar, blaiets. Les dues coincideixen en la forma: "són galetes allargades que porten el santet dibuixat i curen el mal de gola."
L'Antònia Tost, una veïna de la casa on vaig néixer, ens portava pomes beneïdes per sant Blai. La padrina Munda les posava a l'armari de la roba i les anava vigilant, sense tocar-les gaire per no macar-les. Es tractava que s'anessin arrugant, mentre perfumaven els llençols.
Prenc nota d'un detall exquisit que tant la Montse G. com la meva mare han descrit amb fruïció: cal anar a beneir les menges posades en una plàtera o amb un cistellet amb ansa, tapades amb un mocador brodat i/o amb puntes. "Ben planxadet!" Un refinament a l'abast de tothom.

Vegeu aquí la recepta dels blaiets
segons la Cori i la Mercè al blog «Cotó de sucre»


02 de febrer 2017

TERESA LLORACH, AQUAREL·LES EN ADAGIO

Teresa Llorach autora de l'aquarel·la
Les sabatilles vermelles
Teresa Llorach  (Reus, 1965) acaba d'il·lustrar amb una aquarel·la deliciosa el relat Les sabatilles vermelles del qual sóc autora. Un privilegi per mi, sobretot, perquè li vaig demanar la col·laboració sense que ens coneguéssim. M'avalava la publicació digital Remeno paraules, 25 proses il·lustrades, que li vaig enviar com a targeta de presentació.
Va llegir el relat i s'hi va endinsar, diu, com si veiés una pel·lícula. En va extreure la idea, en va fer una abstracció depuradíssima i la va revertir sobre el paper de tal manera que va fer palpable l'emoció. Un diàleg estimulant entre paraules i imatge, que recull lúcidament la dimensió poètica del desenllaç: introspecció i represa. M'entusiasma. Vegeu-ne la simbiosi clicant la imatge:

http://puntiacap.blogspot.com.es/2017/01/les-sabatilles-vermelles.html
Les sabatilles vermelles. Aquarel·la: Teresa Llorach. Text: Lena Paüls
Avui, exercicis a la barra, 
inici d'adagio.
La Teresa confessa que li apassiona l’exercici  de transformar un relat en una imatge, fent-ne una interpretació personal. Diu que actualment s'expressa millor amb l'aquarel·la i que cada vegada li agraden més les tècniques on el suport és el paper. Prefereix l'art figuratiu: persones, detalls, converses... També el paisatge urbà, amb preferència pels escenaris que li són familiars. Una dedicació continuada que du a terme en les sortides amb el grup «Urbans sketchers a Reus». En aquest sentit ha realitzat en els darrers dos anys, molts dibuixos i aquarel·les de la seva ciutat, i té en projecte publicar-los.
Dedica a l'art el temps que li permet el treball professional a la banca. Graduada en Arts aplicades, especialitat de pintura, a Escola d’Art i Disseny  de la Diputació de Tarragona, i el projecte a l’Escola d’Art de la Llotja de Barcelona. És assídua als monogràfics de dibuix de model al natural, pintura i Història de l'Art a l'Escola d’Art.
Ha col·laborat amb pintures per a cartells de difusió d'actes culturals i ha participat en exposicions col·lectives, però no li agrada gaire exposar. Ha guanyat el concurs organitzat per Vermuts Miró i la pintura guardonada es pot veure a la Sala Miró del Museu del Vermut, i ha estat finalista un any Premi de Pintura Ceferino Olivé.
Aquarel·la de © Teresa Llorach
Li agrada interrelacionar la seva obra amb diferents disciplines: literatura i altres formes d'art. Participa a les jams del Safareig Poètic de Reus que impulsa l'activista cultural Eduard López, un amic comú, sense saber-ho cap de les dues.

Des d'ara comparteixo Les sabatilles vermelles amb la Teresa Llorach, un relat que anirà per sempre de bracet del seu regal esplèndid. Moltes gràcies, Teresa.



01 de febrer 2017

EL PARADÍS PINTAT, DE PEPA PLANA

Paradís pintat. Idea original i guió: de F. Cainero i Pepa Plana
Direcció: Ferruccio Cainero. Sala Muntaner, Barcelona
Tenim una aspirant a àngel de la guarda que surt d'un quadre d'àngels simfònics. Té l'aspecte i el nas de la pallassa Pepa Plana, enamorada plàtonicament de l'àrcàngel Miquel, que troba fotografiat a la revista «Coses del cel». Poca cosa més sabem de la candidata. S'acontenta a fer d'àngel del mar, on troba materials sensibles que ja no poden salvar-se. Moixa i desolada, torna al quadre. I, de retruc, tan poca lluita pels ideals ens desil·lusiona a nosaltres, espectadors. Si tots els àngels que, previsiblement, han de baixar a guardar-nos són com aquest, més valdrà que renunciem a tenir-ne. 7/10