30 de setembre 2016

EL BON PARE, AL TEATRE BORRÀS


El dramaturg David Plana (Manlleu, 1969) ha escrit una comèdia d'humor fi on reflexiona sobre la relació generacional entre pares i fills. Uns intèrprets que bronden els diàlegs en picat,  entre el pare (Lluís Soler, la precisió que amb el posat paga) que suposa que és un pare modern i tolerant i la filla única (Georgina Latre, la versemblança), la parella de la filla (Jaume Madaula, la comicitat natural) i la seva exdona (Teresa Vallicrosa, genuïna en cada nou treball). El pare protagonista és un home a qui li ponen totes, alcalde d'una ciutat petita, segur d'ell mateix, que descobreix que ha caigut en un sac sense fons tot el que ha anat predicant a la seva filla. Un recorregut per secrets i mentides que desarma el protagonista sense aturador i és a punt —només a punt—, de convertir la còmedia de costums en gènere negre, cosa que podria millorar la contundència el desenllaç.  9/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»
 



29 de setembre 2016

INFRAMÓN, AL TEATRE LLIURE DE GRÀCIA

L'inframón. Autora: Jennifer Haley. Trad: Neus Bonilla
Direcció: J. C. Martel Bayod. Teatre Lliure de Gràcia
Jennifer Haley ha escrit L'inframón, un thriller de ciència-ficció on només cal inventar-se una personalitat i gaudir dels capricis. En un regne virtual anomenat «Amagatall», el creador  (interpretació aplomada d'Andreu Benito) és interrogat al món real per una investigadora (Mar Ulldemolins, efectiva), a causa del negoci que ha dissenyat a mida d'usuaris adults que volen realitzar fantasies perverses amb infants. Dos usuaris amb diferent protagonisme són l'aclaparat professor Doyle (Victor Pi, la versemblança) i un personatge sortit d'Alícia al País de les Meravelles (interpretació continguda de Joan Carreras). En aquest regne fantasiós hi senyoreja la petita Iris (alternen funcions les nenes Gala Marqués i Carla Schilt per a la interpretació extraordinària de les quals recomano vivament aquest espectacle), una criatura que és en aquell espai per ensenyar no pas per aprendre, com li pertocaria per edat. La ficció no supera la realitat. 7/10



28 de setembre 2016

SARDANA DAURADA, UNA SARDANA FLAMENCA AMB AIRES DE SAMBA

La Colla Sardanista Rosa de Reus celebra enguany el 50è Aplec Baix Camp. Exposicions, concerts i molts actes al voltant de l'Aplec i quatre sardanes estrenades: 50 Setembres, de Joan Lluís Moraleda i Penachs; Sardana Daurada, Aleix Bové i Munté; L’Aplec Baix Camp 50, d’Eduard Sendra i Nogués i 50 roses, de Jeroni Velasco i Corzo.

Vegeu la Cobla Reus Jove (18 de setembre de 2016) 
interpretant la Sardana Daurada, d'Aleix Bové i Munté,
amb arranjaments per a cobla d'Alfred Abad Gascón:
La portada de la particel·la  de Sardana Daurada m'ha invitat a escoltar-la i a parlar-ne. Descriu la peça com una «sardana flamenca amb aires de samba». Vegem com Aleix Bové i Munté (Reus, 1981) arriba a aquesta formulació musical. 
Aleix Bové i Munté, autor de la Sardana Daurada
D'entrada, l'autor dedica la sardana als seus pares, el Joan i la Ció, activistes de la sardana, melòmans i inspiradors de múltiples activitats culturals. L'Aleix compagina els oficis de bomber i músic. Des dels 18 anys,  es dedica a la guitarra flamenca. Músic, compositor, productor, sempre dedicat a la música d'autor,  creador en diferents estils com llatí, samba, cançó flamenca, bolero... I, ara, afegeix la sardana al seu currículum de compositor. 

Ha cursat estudis com a guitarrista flamenc al conservatori del Liceu de Barcelona al costat de Manuel Granados i ha desenvolupat el seu aprenentatge al costat de mestres com Juan Ramon Caro, el Califa, el Ñoño, Costi el Chato, entre d'altres.

Tot ha anat a la una perquè la primera sardana de l'Aleix fos una fusió: una sardana flamenca amb aires de samba,  tal com ho explica: «aquí no hi plou perquè sí, tot segueix un camí de retorn, el de sempre. Una minuciosa obra de sentit incert que ens omple d'imaginació i curiositat. Una vida que només es deté davant la intransigència de la port, la desídia i la desconfiança».  Vet aquí «l'èxit d'un clan que ha transmès valors i coneixements, misèries i infortunis a través del temps»  Benvinguda Sardana Daurada.

«Si us trobeu en un lloc prop del Mediterrani, on la llum es banya en un mar d'arena...», segurament hi trobareu l'Aleix participant en diversos projectes musicals, col·laborant en enregistraments discogràfics o com a director musical d'un espectacle de titelles. O, potser,  actuant en un concert com a guitarrista en el seu projecte més personal, Agartha flamenco mediterràneo, grup creat amb la cantant Sara Sambola, la seva dona. 

Vegeu Sona amb la nit. Música original: Santi Vendrell. 
Lletra, adaptació i arranjaments: Aleix Bové i Sara Sambola. 
Intèrprets: Sara Sambola (veu), Juanjo de Santiago (cors i palmes), 
Aleix Bové (guitarra flamenca), Manuel Carmona (guitarra flamenca), 
Curro Linares (percussió), Gerard Marsal (taules i flauta) 
i Eloi Jordà (violoncel). Enregistrament: Teatre Bartrina de Reus.

Per compartir i donar, per estimar SENZILLAMENT
la terra que ens forma, plena de llum i color, silencis
i melodies. Daurada immensitat, ones que
vénen i van, així som TOTS, A CASA NOSTRA.
ALEIX BOVÉ, autor de Sardana Daurada
Opuscle 50 Aplec Baix Camp Reus, 2016:7


27 de setembre 2016

AGRUPACIÓN SEÑOR SERRANO, DEU ANYS

Brickman Brando Bubble Boom, A House in Asia i Katastrophe
Vegeleu les fitxes tècniques de cada espectacle a Clip de Teatre

La companyia de performers Agrupación Señor Serrano celebra 10 anys de la seva fundació i commemora també els 40 anys del Teatre Lliure estrenant-hi un cicle de tres espectacles que han portat per tot el món. Els temes de fons són potents: el dret a l'habitatge, la recerca i captura més gran de la història contemporània (Bin Laden), guerres, caos, joc i destrucció massiva (Pompeia, Txernòbil, Auschwitz). Els temes són importants, però allò que dóna singularitat als espectacles és el com. Un dispositiu escènic on es deplega tot un ventall de recursos virtuals i teatre d'objectes, manipulats en directe: càmeres que enfoquen maquetes, pantalles amb notícies contemporànies,  capgrossos, personatges, joguines  i avions en miniatura. Tres propostes úniques, bellament poetitzades. 9/10



26 de setembre 2016

EL PARE HÉCTOR ALTERIO, AL ROMEA

 El padre (Le père). Autor: Florian Zeller. 
Adaptació i direcció: José Carlos Plaza. Teatre Romea, Barcelona
El veterà actor Héctor Alterio (Buenos Aires, 1929) es posa a la pell d'un vell afectat d'Alzheimer, a l'obra El padre, de Florian Zeller (París, 1979). Als inicis de la malaltia ens fan somriure les primeres confusions espaciotemporals que anuncien el desgavell que vindrà tard o d'hora. A poc a poc el somriure dels espectadors se'ns petrifica als llavis. Sabem de què parla Zeller perquè tots tenim a tocar persones a qui han diagnosticat aquesta malaltia que desmobla el cervell. A l'escenari, aquest desmoblament s'il·lustra físicament fent desaparèixer a poc a poc tot el que hi ha a l'espai, fins que queda el personatge amb les parets blanques, sense reconèixer ningú,  sense records on agafar-se i es veu obligat a preguntar a la cuidadora  «¿Qui sóc jo?» Héctor Alterio, de 87 anys, té les facultats conservades i fa en aquesta obra una altra interpretació esplèndida, d'una hora i mitja, gairebé en solitari. Aplaudiments amb tota la platea del Romea dempeus. 10/10


22 de setembre 2016

'EL VEL DE MAIA' DE MARIÀ MANENT

https://issuu.com/lenapauls/docs/elveldemaia1

Publicació en suport digital de l'estudi «Universalitat i perticularisme projectat en un dietari íntim: El vel de maia, de Marià Manent», premi d'assaig Francesc Vila i Casas, 1994.

«No hi ha res —ni el trasbals de la guerra— que distregui l'intel·lectual de la seva reflexió. Aquesta és la constatació omnipresent a El vel de maia. Dietari de la Guerra civil (1936-39) del poeta Marià Manent (Barcelona, 1898 - 1988), escrit a cavall de "la més exquisida pau geòrgica i les crispacions i angúnies d'una revolució i d'una guerra", com diu l'autor en el pròleg. A partir d'aquesta evidència, aquest estudi pretén mostrar com l'autor projecta en el gènere de dietari la simbiosi entre allò immutable que té l'acte creatiu (la literatura) i allò que forma part de la fugacitat, representat per la guerra (la conjuntura política)».
A la tarda, conversa amb Palau-Fabre:
parlem dels horrors dels bombardeigs,
d'Eliot i de Spender. Quina pau d'or,
damunt l'herba dels Sis Avets! ¿Som,
realment, en un país de guerra?
Marià Manent. El vel de maia, 12.IX.1938

20 de setembre 2016

NI EL CANT DELS OCELLS DEL MEU MÓN

Blauet. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
Amb el vent primerenc de tardor, han marxat les orenetes i hi ha un silenci estrany a l'aire. Potser no deu ser una gran notícia, però sí que ho és el fet que algú ho vulgui fer notar. Enguany han tornat a marxar les orenetes. Tot està en ordre, doncs.
Fa set anys que vaig escriure l'apunt Ni el nom dels ocells del teu món i, des d'aleshores, no he ampliat gaire subtancialment el coneixement ornitològic. Tinc informació i sé on buscarla (Gràcies, Màrius Domingo de Pedro, ornitòleg de capçalera), però no recordo els cants dels ocells del meu entorn. Conec pocs moixons, però encara menys sé distingir-los pels cants.

Garsa. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
A la terrassa de l'àtic de Barcelona no se n'hi passegen gaires d'ocells. Només algun de marronet que fa tit, tit, picant alguna delícia invisible de les torretes; una garsa silenciosa balancejant-se a la barana i massa gavines que arriben amb un cloqueig estrident i el batement d'unes ales que passen del metre quan les estén. Per sort, les gavines es fan anunciar i ens podem resguardar de la seva violència.

Tòrtora comuna. Foto: ©Màrius Domingo de Pedro
Al nostre jardí de llicorella, al Baix Camp, hi fan nius les merles i alguns moixons petits (pit-roig, pinsà, tallarol, mallerenga, pardal, gafarró...), hi ha un vol no gaire nombrós de tórtores pels voltants del Pont d'Enseula i cada temporada passen estols que migren o emigren (com les grues, vegeu-ne apunt). Se n'hi passegen d'altres fàcilment identificables, com un parell de puputs que van venir de visita a començaments d'estiu, i, ocasionalment, d'altres que amb prou feines sé distingir (un tord o una griva?). La collita de relacionar l'ocell amb el seu nom comú va lentíssima, però avança; en canvi, se'm resisteix l'assignatura del cant.

Tord i griva. Fotos: ©Màrius Domingo de Pedro

Un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS. M'aclame a tu

19 de setembre 2016

AVUI NO SOPEM, AL TEATRE CONDAL

Avui no sopem. Autors: Jordi Sánchez i Pep Anton Gómez  
Direcció: Pep Anton Gómez. Teatre Condal, Barcelona 
Una comèdia agredolça d'un realisme que fa esborronar. Uns avis que fan d'avis a horari complet d'avis, decideixen que ja és hora que dediquin els anys que els queden a gaudir del que els agrada, que és anar a viure tranquils al poble i dedicar-se a conrear l'hortet.  La decisió xoca amb els interessos dels fills. Dosificació d'efectes i creixendo en crispació per tornar finalment tot a lloc. O, potser ja no hi serà mai més tot a lloc, de fet. Avui no sopem enllaça allò local i allò universal, en la millor tradició de la comèdia de costums.
Preneu nota dels intèrprets —Maife Gil i Jordi Banacolocha (avis, parella gran), David Bagés, Jordi Susanna Garachana (fill i segona parella), i Mercè Martínez (filla)— que fan possible que aquest text llueixi i ens facin sentir com a veïns que compartim paret d'aquesta família que avui tampoc no soparà a l'escenari del Teatre Condal.  10/10

Llegiu-ne la crítica d'Andreu Sotorra a «Clip de Teatre»

15 de setembre 2016

LA FOTÒGRAFA MAITE TORRES, UNA ALTRA REALITAT

Foto de la sèrie «El silenci» amb joia de Coral Vicent. ©Maite Torres 

Autoretrat
©Maite Torres
He tingut el privilegi de ser protagonista d'una sessió fotogràfica a càrrec de Maite Torres (Reus, 1973), fotògrafa de mirada profunda i tendra, a qui coneixia només d'una entrevista, concedida a partir d'una amistat comuna. I, malgrat tot, ha aconseguit una connexió emotiva i distesa que m'ha fet oblidar que em seguia darrere d'una càmera, tal com deuen fer, suposo, els grans fotògrafs. 

Maite Torres té, encara, poca obra per mostrar, però és d'una calidesa i d'una qualitat admirables. S'esforça a aconseguir trobar l'essència de les coses i ha escollit la fotografia per fer-ne abstracció i crear una realitat paral·lela. Cercadora de paraules que li parlin de la veritat, no permet que se li vegin les costures del seu personalísim poliedre, que reserva en una gelosa intimitat. Es deixa estimar i estima l'autenticitat en les persones amb qui tracta. Honesta i forta davant els revessos, ha hagut de prendre decisions radicals per seguir endavant, però a vegades també s'ha deixat portar pels esdeveniments, perquè «una cosa i l'altra formen part del compromís amb la vida».
Fotos de la sèrie «Cabaret». ©Maite Torres
L'altra passió seva és el cinema. Es commou amb el record de qui l'acompanyava la darrera vegada que va veure Rebecca, d'Alfred Hitchock, protagonitzada per Joane Fontaine i Laurence Olivier. No és d'estranyar, doncs, que del seu estil destaqui una atmosfera cinematogràfica i el tema que relaciona els seus treballs és, com en el cinema, l'evasió de la realitat. O, tal com diu, «la creació d'una altra realitat», que defineix la seva manera de treballar.

Fotos de la sèrie «El síndrome de Norma Desmon». ©Maite Torres
Aquesta reusenca de pare extremeny i de mare basca, diu que busca «la part oculta de les persones» que retrata. En el seu currículum d'estudis fotogràfics, compta el curs de càmara analògica seguit a Gris Art de Barcelona; el curs de fotografia publicitaria a CEV, Escola Superior de Comunicació, Imatge i So, de Barcelona, i el cicle superior de Fotografia a l'Escola d'Art de Tarragona. Confessa que sempre està aprenent noves formes d'expressar-se, tot i que ja imprimeix el segell personal tant en fotos per a publicitat o de tipus comercial —vegeu la sèrie de joies, El silenci—, com en el projecte final de carrera a l'Escola d'Art de Tarragona, basat en El Crepúsculo de los Dioses de Billy Wilder,1950  —vegeu la sèrie El síndrome de Norma Desmon

Fotos de la sèrie «El silenci», amb joies de Coral Vicent. ©Maite Torres
Reconeix el mestratge de tres professors excepcionals que li han aportat una nova visió de l'art fotogràfic: «Anton Gurí em va obrir el camí de la fantasia i a veure en allò ordinari coses extraordinàries; Rufino Mesa em va obrir el camí per expresar l'emoció i fer un viatge a l'interior de mi mateixa per tal d'expressar tot allò que realment vull captar amb una imatge. I, finalment, Francesc Perramón, una persona amb una sensibilitat artística i una cultura fotogràfica excepcionals, em va donar l'oportunitat de conèixer els grans mestres de la fotografia, que ara tinc com a referents indispensables».  

La inquietud d'aprendre portarà Maite Torres a estudiar Historia de l'Art, sense deixar de treballar en els seus projectes fotogràfics, en el procés creatiu d'un dels quals participo amb molt de gust.
 Auguro per aquesta fotògrafa de conviccions esmolades èxits i creixença en tot el que emprengui.


Colgada del tot, Gessamina,
en terra calenta i humida:
        sementera
A qualsevol destí, sortida:
            primavera
El barquer Caront no fa figa:
        accelera.


LENA PAÜLS. Un fotograma


14 de setembre 2016

RECICLANT LLIBRES EN OBRES D'ART

Sara, llibre d'art de ©Fina Veciana
Fina Veciana
presenta Sara
L'artista reusenca Fina Veciana és pionera en la transformació de llibres en objectes artístics. Vegeu Sara, una esplèndida obra d'art que consta de múltiples pintures i detalls que li han inspirat paraules del llibre que va triar com a suport.
Desconec d'on Veciana va escollir el llibre per actuar-hi a sobre, però darrerament els contenidores van plens de llibres en desús. Molts ciutadans s'han dedicat a fer neteja a la biblioteca seguint els suggeriments de la japonesa Marie Kondo. Han fet la cerimònia del comiat de llibres que els han fet feliços i, tot seguit, els han abandonat al destí de la pasta de paper.
Aquesta visió de llibres grapejats i d'altres gairebé nous escampats per terra vessant dels contenidors encara em fa angúnia, però em sembla que en defensa pròpia a casa també ens hi haurem d'anar fent a la idea. Diu Kondo que ningú és conscient del que té i que hem de conservar allò que ens produeixi alegria i llençar la resta. Només de mirar els lloms ja sé que no hi haurà cerimònies de comiat que valguin. Però potser sí que aviat haurem de fer un viatge cap als mínims i alliberar espais per a les noves lectures.


Pensant a donar una utilitat als llibres en desús, vaig escriure el relat Còmplice necessari (dins Bibliorelats, Arola Editors). El protagonista era un professional que es dedicava a fer forats als llibres, en buidava una part dels folis per desar-hi claus.  També podrien servir com a testos per a cactus (vegeu l'apunt Reutilització de llibres).
No tothom pot donar als llibres en desús un destí tan honorable com ha fet Fina Veciana, però ja hi ha iniciatives pedagògiques per reciclar llibres en obres d'art. Els alumnes de l'Institut La Mar de Frau de Cambrils ja s'hi van posar el curs passat. Vegeu-ne els resultats en aquest vídeo:

13 de setembre 2016

REUS: FESTA DE LES FLORS SOLIDÀRIA

Cartell amb la programació

La cita:
1a Festa de les Flors
Carrer Pere Cavallé i Riera de l'Escorial
Reus, 18 de setembre

Dos carrers i una plaça del sud de Reus s'ompliran de flors per una iniciativa solidària: recaptar fons per a la investigació de l'hemiparèsia infantil.

Tres entitats de Reus —l’Associació de Veïns de les Parcel·les Casas, Amics del Barri Fortuny i el col·lectiu Ajuda’ns a ajudar— treballen fa mesos per dur-la a terme i han aconseguit mobilitzar deu floristeries, l'Institut d'Horticultura i Jardineria i el Servei de Jardineria Municipal, que seran els encarregats de guarnir  amb flors i plantes el carrer de Pere Cavallé, la Riera de l'Escorial i la plaça Manuel Ortega (on hi haurà venda de plantes del taller impulsat pel Centre Cívic Migjorn).
La Festa de les Flors és una invitació a gaudir del passeig, entre instal·lacions florals creatives i participar d'un seguit d’activitats paral·leles durant tot el dia (vegeu el programa al cartell), amb la implicació d’artistes, entitats de la ciutat, col·lectius culturals i empreses. En recomano, per la proximitat, la lectura de poemes (a les 17 h), a càrrec del col·lectiu literari Reusenques de lletres, que compartirà escenari amb el cantautor reusenc Fito Luri.

A primera línia de tot plegat, hi trobem la Isabel Moreno i la Pepita Roig, ambdues representats del moviment veïnal reusenc. Sembla que enguany la Festa de les Flors actuarà de prova pilot, perquè les activistes ja estan tramant amb els seus equips de voluntaris que el proper any la segona Festa de les Flors a Reus tingui lloc durant el maig.

En aquesta edició, hi col·laboro amb un poema del poemari 'Teló de fons'

Un mestral embogit ens acompanya
al Somni d’una nit d’estiu.
Mentre la reina de les fades
s'adorm a l'hamaca de flors
del terrat de davant de casa,   
Puck treu baf entre bufanda i barret
per carrers deserts i portes batents.

L’endemà, l'alba de secà somnia
que un bon cop de vent converteixi en núvol
la roba estesa. I que infanti
draps, puntes i llençols: tot pluja.
Rostes d'oli nou en cada paraula,
i en els gestos de cada dia
un pam de saó, si més no.

© Lena Paüls



12 de setembre 2016

LLETRES A LES AULES: CURS 2016-2017

http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/pauels-i-obre-lena

Els meus llibres estan inclosos al programa de foment de la lectura «Lletres a les aules» que promou la Institució de les Lletres Catalanes en el món educatiu.
L'única condició per tal que com a autora vingui al vostre centre és que els alumnes hagin llegit algun dels llibres (tant si són en suport tradicional de paper com si són en suport digital de franc).

 

LECTURES DISPONIBLES 
(clicant els enllaços trobareu informació 
de cada publicació i els textos en suport digital):

Primària: Cicle Inicial, lectors de 6 a 8 anys
La draga sense escates, conte, en àlbum il·lustrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.


Primària: Cicle Mitjà, lectors de 8 a 10 anys
La geganta Ela, conte. Edicions del Pirata.
— I tu, què mires?, contes i poemes. Edició digital lliure.


Primària: Cicle Superior, lectors de 10 a 12 anys
Un riu que creix de nit, novel·la.  Edició digital lliure.


Secundària: 1r i 2n d’ESO, lectors de 12 a14 anys
Dret d'admissió, novel·la. Edició digital lliure.


Secundària: 3r d’ESO i Batxillerat, lectors de 15 a 18 anys
Temps de penyora, poemari. Edició digital lliure.
El mirall que vola, recull de narracions. Edició digital lliure.
Remeno paraules, proses poètiques il·lustrades. Edició digital lliure.


Trobareu l'aplicatiu a la ILC:


11 de setembre 2016

S.O.S., EL TEATRE LLIURE AMB ELS REFUGIATS

La cita: 
DE DEMASC A IDOMENI
Teatre Lliure de Montjuïc
dilluns, 12 setembre, sessions: 20:00 h i 21:30 h
L'oenagé Proactiva Open Arms organitza un espectacle solidari 
amb professionals del teatre català. Objectiu: manteniment 
del vaixell de salvament marítim Astral durant 15 dies.

L'espectacle «De Damasc a Idomeni» tindrà lloc a la Sala Fabià Puigserver, del Teatre Lliure de Montjuïc, en dues úniques sessions.  Es tracta d'un espectacle solidari amb l’oenagé Proactiva Open Arms en el qual participaran 20 autors, 20 directors i 20 intèrprets professionals de les arts escèniques catalanes. L'objectiu de l'espectacle és el de mantenir el vaixell de salvament marítim Astral en actiu durant un mínim de quinze dies. El cost és de 22.400 euros, quantitat que es calcula que es pot aconseguir si s'omplen les dues sessions —160 localitats cadascuna— amb una mitjana de 70 euros per espectador. S'ha establert un mínim de 50 euros per persona. 
El pati de butaques de la sala Fabià Puigserver es convertirà en una gran sala amb 20 taules independents disposades per acollir 8 espectadors cadascuna. A cada taula, simultàniament, un intèrpret explicarà un monòleg vinculat amb l'experiència de la guerra i l'exili. Els monòlegs són d'un màxim de 5 minuts, i els intèrprets aniran canviant de taula. Es calcula que durant els tres quarts d'hora que durarà la funció els espectadors de cada taula en podran escoltar entre cinc i sis.

Per saber-ne més:

09 de setembre 2016

«EL DISPENSARI» MÉS FOTOGRAFIAT DEL MÓN

Dispensari antituberculós, obra de Josep Lluís Sert.
Actualment és el CAP Doctor Lluís Sayé.
Conservació deficient.
Vegeu l'espectacle de la decadència al centre de la Barcelona de postal, a tocar de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona i de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull.
El Dispensari Antituberculós (1938) que acull en l'actualitat el CAP Dr. Lluís Sayé (Carrer de Torres i Amat, 8 de Barcelona) és un edifici emblemàtic del racionalisme arquitectònic europeu que es troba en un estat de conservació lamentable. Durant el curs acadèmic, grups d'alumnes d'arquitectura d'aquí i de fora dibuixen i fotografien aquestes edificacions.
 
Reciclatge (!?) de materials al voltant
del CAP Doctor Lluís Sayé.
La Generalitat republicana va encarregar la construcció hospitalària al GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). El projecte i l'execusió de les obres (entre 1935 i 1938) va anar a càrrec dels arquitectes Josep Torres Clavé,  Josep Lluís Sert i Joan Baptista Subirana, membres d'aquest moviment rupturista. Van realitzar un conjunt arquitectònic en forma de L, a la qual s'accedeix per un espai central enjardinat que dóna llum als finestrals, avui completament abandonat:  «Des d'aquest espai llliure central és on es percep la unitat, l’ordre i la nitidesa compositiva de l’edifici», diu el projecte.

Humitats a les façanes
Tancaments obsolets

Ara les façanes mostren la humitat de l'interior, les finestres no tanquen,  el jardí fa fàstic. La darrera rehabilitació de l'exterior és inexplicable, una falta de respecte per l'entorn, pels usuaris del centre assistencial del CAP Dr. Sayé i  per la mateixa edificació emblemàtica. Vegeu-ne les imatges: seients de travesses de tren,  espais que podrien ser parterres florits, s'han emplenat d'obra trencada...

Espai central enjardinat (!?)
Travesses de tren com a seients
Per saber-ne més: 

08 de setembre 2016

CAMÍ DE FESTA, 40 ANYS DE TEATRE LLIURE

LA CITA: 
Teatre Lliure de Montjuïc i plaça Margarida Xirgu
Dissabte, 10 de setembre, de 16:00 h a 20:00 h
Camí de nit, 1854, de Lluís Pasqual. Teatre Lliure, 1976
Camí de nit, 1854, del reusenc Lluís Pasqual, es representava aquest desembre fa 40 anys al Teatre Lliure de Gràcia. S'obria amb aquesta obra quatre dècades d'espectacles, de records i de vivències compartides. El tret de sortida de la celebració tindrà lloc a la plaça Margarida Xirgu, aquest dissabte, amb Camí de Festa —així l'ha anomenat Joan Font, de Comediants, que l'ha ideada i n'assumeix la coordinació—. Hi és convocat tothom, en especial els espectadors i artistes del futur, tot i que no serà una festa exclusivament infantil.  
«Camí de Festa és desplegament interactiu, mig taller, mig instal·lació i mig espectacle. Tallers, laberints, jocs d’escacs de mida natural, sales de maquillatge, jocs d’expressió escènica, espais de creació escenogràfica, una banda per fer música en directe, Dj’s per obrir ball...
Serà un Camí de festa, una fira a l’entorn del fet escènic, un nou ritual d’inici per a la temporada que comença, amb el qual volem portar petits i grans pels viaranys de la creació teatral en el seu vessant més lúdic. La tarda culminarà, com totes les festes d’aniversari, amb un pastís molt especial...»

Entrada lliure (aneu-hi disposats a fer cua!)

07 de setembre 2016

BARCELONA: CARRILS BICI DE DOBLE SENTIT

Nou senyal a la calçada per indicar un carril bici de doble sentit.
 Semàfor del Carrer Urgell, Barcelona. Foto: © Paüls
¿Són compatibles a la ciutat els ciclistes i els vianants? Amb l’ordenança aprovada el febrer de 2015, les bicicletes estan prohibides a totes les voreres de Barcelona, a excepció de les de més de 5 metres, amb 3 metres d’espai lliure. La normativa determina que si no hi ha carril bici els ciclistes poden anar per la calçada i ho han de fer pel carril més proper a la vorera. Conflicte servit. Les bicicletes van tant en un cas com en l’altre per les voreres, circulant entre la gent, en la majoria de casos per força, ja que els espais més properes a la vorera l'ocupen les motos aparcades. Un cop els ciclistes són a la vorera, passen pel pas zebra dels vianants en els semàfors —al mateix temps que els vianants—, que ens veiem obligats a esquivar el que vénen de l'altra banda de vorera amb perillosos driblatges, al mig de la calçada.

Es va reobrir el debat a partir d’alguns accidents en carrils bici de doble sentit —per tant, un dels quals en sentit contrari als dels cotxes—, amb resultat de mort. El consistori va dir que els revisaria. I, nosaltres, vianants innocents i intrèpids d'aquesta ciutat, cansats dels timbres de bicicletes que ens pressionen perquè ens apartem i no sabem si cap a un costat o cap a un altre, vam entendre que en els carrils bici, a partir de la revisió, les bicicletes abandonarien les voreres i, a la calçada, haurien de circular —exclusivament— en la mateixa direcció que els automòbils, motos i busos. Doncs, no.  Han passat la responsabilitat, un cop més, als vianants. Han aparegut uns nous senyals al pas de vianants dels semàfors. Ens avisem que anem amb compte perquè quan passem un semàfor en verd —¿com l'hauríem de passar, si no?— els ciclistes ens arribaran per les dues bandes. I, si tenim sort que ens en toquin dos de responsables, s'aturaran. I, si no,  nosaltres al mig. Pim, pam.

05 de setembre 2016

PREMIS LITERARIS: DRETS I OBLIGACIONS


Continuem amb la lectura crítica de les bases dels premis literaris, amb l'objectiu de fer patent que els cal amb urgència una actualització per dignificar els drets de l'autor. 
En aquest apunt repassem en les convocatòries de premis vigents alguns aspectes referits a la vulneració dels drets de propietat intel·lectual, a les dotacions i a les obligacions a què es veuen sotmesos alguns guardonats.

SOBRE ELS DRETS D'AUTOR
D'entrada l'autor que presenti una obra a un concurs literari ha de saber que si el guardó és un premi, els convocants descomptaran el 19% d'IRPF, si són drets d'autor, el 15%.

—Vegeu la contradicció en el punt 2 de les bases del Premi Vicent Andrés Estellés de Burjasssot: el guardó és una bestreta de drets d'autor, en canvi, a la lletra petita: «Segons la llei 35-2016, de 28 de novembre, de l’IRPF i de modificació parcial de les lleis dels Imposts de Societats, sobre la Renda de no Residents i sobre el Patrimoni (vigent fins a l’1 de gener de 2017), l’article 101.7 estipula que el percentatge de retenció i ingrés a compte sobre els premis que es lliuren com a conseqüència de la participació en jocs, concursos, rifes o combinacions aleatòries, estiguen o no vinculats a l’oferta, promoció o venda de determinats béns, productes o serveis, serà del 19 per cent».


NO SÓN PREMIS, SÓN BESTRETES DELS DRETS D'AUTOR
Els premis que són acomptes de drets d'autor no són premis per a l'autor sinó per a l'editorial, la qual no haurà de pagar drets per la primera edició —o pels exemplars que s'especifiquin—, ni tan sols caldrà que es preocupi de fer promoció del llibre.
Vegeu-ne uns exemples:
—Premis 3 i 4 (Joan Fuster, d'assaig; Vicent A. Estellés, de poesia i Andròmina, de novel·la), el premi és una bestreta dels drets d'edició dels 4.000 primers exemplars que es venguin.

—Premis Ciutat d’Alzira (novel·la, poesia, assaig, infantil, juvenil, teatre, àlbum internacional, divulgació científica. «s’entendran com a pagament dels drets d’autor dels primers 4.000 exemplars que es venguen».


EL PREMI ÉS UNA PUBLICACIÓ
No entren en aquest apartat els premis —generalment, puntuals, commemoratius i/o solidaris— on autors i convocants s'impliquen en una causa o un esdeveniment comuns. L'autor no cobrarà drets per aquella edició, però conserva, des del primer moment, els drets per publicar l'original a qualsevol altra editorial i suport. La difusió del treball i de l'autor depenen de qui el convoca i de les sinergies que pot moure el mateix esdeveniment.
Vegeu el Primer Premi de poesia Francesc Garriga. El premi és la publicació del llibre, però hi ha omissions a les bases que obren dubtes. L'editaran tres editorials que prometen «àmplia difusió al llarg i ample de tots els Països Catalans». Les bases no preveuen contracte ni drets d’autor. La promesa de "difusió" al llarg i ample dels Països Catalans, sense cap altre compromís, deixa sense concretar qui costejarà els viatges i les dietes de les presentacions. Sobta també que els convocants no admetin pseudònims, cosa que fa pensar que triaran un autor, no la millor obra, independentment de qui l'hagi escrita.

PREMIS REPARTITS EN ACCÈSSITS
Una dotació interessant dividida (per x) pot no tenir el mínim interès. Preveure a les bases que es pot dividir un premi en accèssits és admetre que el jurat no es posarà d'acord a l'hora de triar el millor original entre els treballs presentats.  En tot cas, l'autor quan envia l'original ha de saber la quantitat màxima d'accèssits amb què els convocants accepten dividir el guardó.  No pot faltar-hi la clàusula que especifiqui que l'autor pot renunciar a l'accèssit.
Vegeu-ne uns exemples:
—Premi de narrativa Arnau de Palomar de Riudoms:  Si el jurat «ho considera oportú repartiren el premi en accèssits».

—Premi de poesia Miquel Martí i Pol, de Roda de Ter: "Es podrà repartir el seu import en diferents accèssits".


PREMIS QUE COMPORTEN COMPROMISOS
El premi hauria de ser el premi i prou, però hi ha concursos on el premi en metàl·lic inclou l'exigència per a l'autor de ser present a activitats sense limitació de temes, espais i dades que decideixin els convocants. En d'altres casos el premi no s'atorga només per a l’obra sinó que inclou el pagament d'una obligació que emana del premi —fer de jurat de la següent convocatòria, per exemple— i que no té res a veure amb l'autor ni amb l'obra guardonada.
Vegeu-ne uns exemples:
—Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot «el guanyador del premi es compromet a col·laborar en aquells actes que les organitzadors estimen escaients».

—Als premis Ciutat d’Alzira l’autor guanyador «es compromet a formar part del jurat de l’edició següent, com a obligació derivada del premi, que inclou la remuneració del susdit compromís».


CESSIÓ DE DRETS
No hem de confondre els drets d'explotació amb els drets de l'autor. Atenció, autors, llegiu bé què diuen les bases, n'esteu acceptant els lligams i les conseqüències, si —malgrat les clàusules abusives— us presenteu al premi.
Els drets d'explotació es poden cedir a una editorial en exclusiva, però, cal que per cada modalitat —de butxaca, audiovisual, traduccions...— es faci un contracte específic, cosa que ja sabem que no es compleix.
Els drets d'autor són els drets de la propietat intel·lectual i són exclusius de l'autor, tant si és algú que comença a escriure com si és un autor consagrat amb obra reconeguda. No s'han de cedir per sempre a l'editorial.
Convocar un premi no vol dir 'comprar' els drets d'autor d'un original. Veureu en algunes bases que el treball passa a ser "propietat" d'un banc i l'autor, a més de perdre'n el control, queda a mercè de l'editor, del qual no cobrarà drets d'autor perquè amb el premi ja els ha cobrat per sempre.
En altres premis, les bases preveuen que l'autor guardonat farà cessió gratuïta dels drets per a tots els països del món i fins el màxim període de temps de protecció legal. És a dir, els hereus no hi tindran drets fins després de 70 anys!
Vegeu-ne uns exemples:
—Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà: «L’obra premiada o la guanyadora de l’accèssit restarà propietat del dotador».  I més avall, «si l'autor/a accepta les condicions proposades per l'editorial, Pagès Editors assumirà tots els costos de la publicació».


—Carles Riba de poesia, l'autor «cedeix en exclusiva per tot el període de vigència dels drets de propietat intel·lectual tots els drets d'explotació».

—Sant Jordi, cessió dels drets en exclusiva per a totes les modalitats. Audiovisuals, traduccions, aquí i a l’estranger.

—Santa Perpètua de poesia i contes breus: «Els concursants que siguin escollits com a guanyadors, en qualsevol de les categories dels premis, cedeixen a favor de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, tots els drets d’explotació de les obres o prestacions protegides que es puguin derivar de la seva participació per tal, d’entre altres drets, reproduir-les, distribuir-les, comunicar-les públicament i transformar-les a través de qualsevol format, suport o modalitat d’explotació.» «...Aquesta cessió és a títol gratuït, per a tots els països del món i fins el màxim període de temps de protecció legal».

—Premi Miquel de Palol, Girona: «Lʼatorgament del premi comporta que lʼautor de lʼobra guanyadora cedeix en exclusiva a Raval Edicions per tot el període de vigència dels drets de propietat intel·lectual tots els drets dʼexplotació (reproducció, distribució en qualsevol format, comunicació pública i transformació) sobre aquesta per a totes les modalitats dʼedició en qualsevol format o suport (tapa dura, rústica, butxaca, edicions econòmiques, edició de luxe, bibliòfil, il·lustrada, edició club, edició especial, edició on i off line, edicions digitals, ebooks, etc) incloent-hi tot tipus dʼadaptacions, com les audiovisuals, dramàtiques i radiofòniques, i la traducció en tots els idiomes.»

Continuarà... 
amb un recull d'anecdotari i experiències d'autors diversos


Vegeu en aquest mateix blog:



04 de setembre 2016

'QUAN L'AMOR ÉS UN JOC', AL VERSUS TEATRE

Quan l’amor és un joc. Autor i director: Miquel Murga
 Versus Teatre, Barcelona
Miquel Murga ha escrit i ha dirigit la comèdia Quan l'amor és un joc que hem vist al Versus Teatre.  Dos amics de tota la vida, un dels quals amb una filla que s'embolica amb l'altre amic.  Diguem-li tòpic passional d'una nit d'estiu, a Rio de Janeiro. Trama previsible que posa en òrbita la malícia dels espectadors que ordeixen espontàniament i silenciosa estratègies de desenllaç.  L'acció transcorre a l'hotel on s'estan els turistes i el marc no té res a veure amb el Brasil dels Jocs Olímpic, encara que el dramaturg hagi reescrit ara l'original que va estrenar fa sis anys al Teatre Borràs (Tres dies a Rio).
En acabar l'espectacle, al hall del Versus, Edi Barceló i David Murga posen amb la cançó brasilera Você abusou, un subratllat que ens fa sortir ballant del teatre. Estiu, encara.  8/10



03 de setembre 2016

'UNA FAMÍLIA INDECENT', D'EVER BLANCHET

Una família indecent. Autor: Ever Blanchet. 
Direcció: Miquel Murga. Teatre Gaudí Barcelona 
Al TGB, estrena de la comèdia Una família indecent del director i promotor teatral Ever Blanchet. Una obra ben construïda, amb personatges sorneguers, que es fan puntetes en dolenteria. Un clan familiar d'aprofitats, xantatgistes d'anar per casa que consta de la mare vídua, corrupta fins al moll de l'os, dues filles espavilades i un gendre amb un os a l'esquena, obsessionat a clausurar el temple de la Sagrada Família. Tots volen alguna cosa i tots l'aconsegueixen amb males arts: un fill, una moto, viure sense treballar. Però, tot té un preu. 7/10


02 de setembre 2016

PÉREZ OLIVAN, ARTISTA CONVIDAT A «MONTBRIART 2016»


Per cinquè any consecutiu, durant un cap de setmana, Montbrió del Camp (Baix Camp) es converteix en una galeria d'art excepcional. A les entrades de les cases, als parcs, a les places i als racons singulars del poble  s'hi desenvolupa la  Mostra d'arts visuals «Montbriart». Una trentena d'artistes exposen les obres en el patrimoni local d'aquesta vila: pintura, escultura, fotografia, vídeo art, ceràmica i gravat. Tallers, mercat  d'art i espectacles.

Hi exposaran obra Fina Veciana, Xavier Aluja i Marc A. Pérez Oliván, inspiradors els tres de proses poètiques que vaig recollir a Remeno paraules 25 proses poètiques il·lustrades, llibre digital que es presentarà a Montbriart en una pantalla i imprès en paper.

Enguany l'artista convidat és Marc A. Pérez Oliván, nascut el 1951 a Mauritània de pares republicans a l'exili, que va viure a Montbrió a finals dels anys vuitanta. Un artista plàstic lletrallegit que sovint posa en conjunció  les seves dues passions: la pintura i la lectura. La seva obra em remet a profunditats remotes i em suggereix altres imatges que he plasmat sovint en paraules. A «Montbriart», presentarà una mostra de pintures que ha escollit acuradament per a l'espai privilegiat on exposarà.
©Pérez Olivan. Adagio d'Albinoni. 130 x 81cm
Em fa molta il·lusió que, acabada d'arribar d'Almeria, es pugui veure a «Montbriart» la pintura Adagio d'Albinoni. Una obra impressionant tant pel contingut de fons i per la resolució formal com per la dimensió. L'obra es basa en el relat del mateix títol que parla de la guerra dels Balcans, del qual sóc autora. El relat estarà disponible a l'exposició per a tothom qui el vulgui llegir in situ a la mostra en suport de paper. Podeu llegiu-lo ara i aquí en suport digital.

Esperem que Pérez Olivan hagi acabat a temps els quadres dedicats a la memòria de Víctor Mora, guionista de El capitán Trueno i d'El Jabato. El pintor hi fa compatible, com a la resta de la seva obra, el lirisme i espectacularitat. A Montbriart es podran admirar i adquirir des d'obres de gran format fins a litografies. Augurem èxit en tots els sentits a la mostra i als nostres artistes de capçalera.

Litografies de petit format de Pérez Oliván
La cita:
dissabte 3 i diumenge 4 de setembre
Horari d'exposicions i mercat: De 11 a 14 i de 17 a 21

01 de setembre 2016

SETÈ ANIVERSARI

Raïm a punt de verema.
Dibuix de Jocelyn, 2010
Avui fa set anys que vaig començar aquest blog dietari. El set es considera el símbol de la transformació i de la integració de la gamma de jerarquies a la totalidad. El trobem en múltiples aplicacions en mites, llegendes i contes. Però, demà mateix ja estarem en la recta de l'any vuit. Em proposo continuar observant, creant, entenent, actuant per vèncer el mostre de set caps, amb qui és inútil pactar quan i com farem la verema. Acaronant amb serena mesura el que fa mal, que és el que necessita menys soroll. Continuem...

SISÈ ANIVERSARI
CINQUÈ ANIVERSARI
QUART ANIVERSARI
TERCER ANIVERSARI